Rescat a Gargantua Cave – Dark Squezze exercise (1a Part)

El passat cap de setmana del  17 i 18 de Setembre, més de 100 persones d’arreu de la província d’Alberta i Columbia Britànica, incloent cinc cossos de rescat especialitzats  s’han desplaçat a la població de Blairmore, a Crowsnest Pass. L’objectiu era participar al simulacre de rescat en cavitats i alta muntanya organitzat per ACRO (Alberta Cave Rescue Organization).

Aquesta organització té com a objectiu crear un grup de persones actives que en cas d’accident a una cavitat puguin prestar la seva col·laboració per poder arribar allà on els cossos de rescat de muntanya no poden, o no saben arribar. L’ACRO té una solida base molt ben organitzada, però fa poc temps que ha iniciat les seves activitats i encara es fa palesa la manca de persones amb coneixements tècnics en aquest tipus de rescats.

Per aquest motiu, exercicis com aquest són de vital importància per a la formació i adquisició d’experiència per al grup, a la vegada que animen a tothom a participar-hi, en especial als espeleòlegs, proposant que cadascú aporti el que pugui, ja siguin coneixements o material, (cotxes 4x4, cordes, tendes etc..)
 L’ACRO, a més, compta amb una important subvenció del govern, que els dota amb bons recursos per a dur a terme les activitats, així com tot el suport administratiu, coses que lamentablement, no hem tingut a Catalunya.

Val a dir que, tot i la manca de coneixements tècnics flagrant que he pogut comprovar que hi ha, poques vegades es té la oportunitat  de participar en un esdeveniment espeleològic d’aquestes característiques i envergadura, i el que és més important: tan ben organitzat.

L’exercici i Gargantua Cave

Gargantua Cave es una cavitat prou coneguda a la regió, amb 286 metres de desnivell i diferents entrades que permeten realitzar-ne una còmode travessa d’unes dues hores de durada. Es tracta d’una cavitat seca, amb còmodes galeries i pous que no superen la vintena de metres.

La ubicació, com ja és habitual a les cavitats d’aquest país, és per sobre dels 2000 metres, amb una aproximació d’unes tres hores. Aquest fet fa que organitzar la logística resulti tot un repte. A més, si no fos ja prou complicat, per arribar a l’inici del camí cal seguir una pista infame que no sols requereix cotxes tot terreny, sinó també conductors amb experiència.

La organització ha previst 3 campaments per repartir tot el personal, el primer és el camp base i es troba situat a la població de Blairmore en un espai cedit per la brigada de recerca i salvament de la població. Des d’allí es coordinarà tota la operació. A part d’aquest hi ha dos campaments d’alçada. El Caves camp, situat a una hora i mitja de camí des del final de la pista, i el Pond Camp, situat per damunt del coll a tan sols uns centenars de metres de les boques, en total tres hores de camí. 

El simulacre compta amb quatre escenaris diferents, es a dir, que es tracta de quatre simulacres en un. Els dos primers es realitzen a l’interior de la cavitat, i corresponen respectivament a treure un ferit per un pou, i treure un ferit per una estreta gatera amb aigua. Els altres escenaris es realitzen a l’exterior i consisteixen en operacions de rescat convencional de muntanya. Tots quatre es realitzaran simultàniament i amb diferents equips, ja que tothom té un rol i lloc assignat.

En el meu cas, la tasca que m’han asignat serà prou interessant i a la vegada bastant coneguda: realitzar el vídeo de tota l’operació.

Continuarà...

Heavy Breather System


El Heavy Breather System, es un sistema format principalment per dues cavitats: Heavy Breather i Pachidream, de -500 I 282 metres respectivament. Aquestes Cavitats es troben situades a zona coneguda com a Mount Doupe, al sud-est de la Columbia Britànica i molt a prop de la frontera nord dels Estats Units.

Els darrers anys aquest massís calcari ha estat molt freqüentat per espeleòlegs degut a les nombroses troballes i possibilitats del  sistema. L’estiu del 2010, un grup format per membres de l’Alberta Speleological Society, van aconseguir connectar les dues cavitats a través d’una estreta galeria. Aquesta troballa va significar que el sistema resultant de la unió tingués una profunditat total de 653 metres, situant-se en el primer lloc de profunditat en el rànquing de cavitats a Canadà, títol que encara té avui dia.

Aquesta gesta va tenir bastant ressò en els mitjans de comunicació locals, sent una important font de motivació de cara als futurs treballs a la zona. Tot i la importància mediàtica de la troballa, aquesta no va ser cap sorpresa, doncs ja feia anys que es buscava una connexió degut a que les topografies de les cavitats estaven separades per poques desenes de metres en alguns punts.

Avui dia les exploracions es concentren en els punts més baixos d’aquestes dues cavitats, i també d’una tercera que té 300m de profunditat. Allí les cavitats són actives i amb força aigua, però el fet de no haver arribat encara al nivell freàtic manté altes les expectatives.

Camí cap al Mt. Doupe

La zona d’exploració està a unes cinc hores en cotxe des de Calgary, cal atravessar el Crowsnest Pass i d’allí arribar al poble de Fernie, des d’on agafarem una pista que fa... atenció... 60km!

No cal dir que el lloc es troba literalment a la quinta forca, lluny de tota civilització i enmig d’un paisatge de boscos densos i amples valls. Els darrers quilòmetres estan en molt mal estat i requereixen vehicles tot terrenys.

Al final del camí arribem a una petita explanada on s’instal·la el campament. Com ja és habitual, es compta amb una bona foguera pels moments de germanor, i fins hi tot han construït un confortable wàter on hom hi té a disposició les topografies de la zona per entretenir-se mentre fa la feina. En definitiva un lloc confortable per acampar tot i que amb altes possibilitats de trobar-se amb óssos i altres bestioles.

Començant el dia.

El nostre grup arriba de bon matí al  campament, em retrobo amb cares conegudes del club i ens disposem a muntar les nostres tendes. Tot i que la intenció era arribar el dia abans al vespre, un imprevist a la carretera va fer que es fes tard i acabéssim perduts en algun punt de la llarga pista, així que vam decidir acampar pel camí. 

Tot just arribem la Andrea ens prepara un potent esmorzar a base d’ous i “tortillas” mexicanes, mentre que algú altre fa conya dient que això de cuinar per a tots ho ha après veient la pel.licula Explorant l’S1.

Preparant-se per l'exploració. Al centre, l'estreta entrada.
Al cap d’un parell d’hores estem a punt per emprendre la marxa cap a la cavitat. En total som 10 membres i farem 3 grups, jo estaré amb en Jessie, la Bàrbara i en Jered. Però no entrarem al sistema principal, sinó que visitarem una tercera cavitat on en Jessie vol explorar unes galeries. Aquesta cavitat coneguda com a Tripartight (res a veure amb tripartit) té una profunditat d’uns 300 metres i va ser descoberta el 2003. Tot i la proximitat amb els altres dos avencs del sistema, encara no s’hi ha trobat cap connexió.

Tripartight

Per arribar a la zona de cavitats caminem mitja hora pel bosc fins a arribar a un bonic llac que dona accés a la zona càrstica, a partir d’aquí guanyem alçada  a través de prats fins a una zona rocosa de la vall  envoltada de cims. Una esquerda a terra es l’accés a la cova. Els primers metres son arrossegats i amb algun pas horitzontal compromès, no en va, el nom de Tripartight ja suggereix quelcom estret. Superat el pas arribem a una rampa de blocs que dona pas al primer pou de 15 metres.

La Bàrbara superant un meandre.
La cavitat esta instal·lada permanentment, així que cal revisar les cordes a mesura que anem baixant. La major part de la progressió es horitzontal i va resseguint un típic meandre, amb els habituals passos esfondrats, per oposició i els diferents nivells en els que no saps mai si per dalt o per baix. És una cavitat bastant freda i té una semblança extraordinària amb Arañonera, en alguns moments em sembla estar explorant la Galeria del Eclipsi, activitat que duia a terme feia exactament un any.  Però la cavitat fa un canvi radical quan arribem a la capçalera del tercer pou. Es tracta del pou de 88. 

Aquest pou, amb una forma pràcticament cilíndrica és espectacular, en Jesse baixa el primer i l’il·lumina des de la base,  fet que encara provoca més impressió al veure’n les dimensions. Afortunadament es troba ben instal·lat, amb nombrosos fraccionaments i desviadors, l’únic inconvenient és  l’aigua que es precipita pel mateix  i que es inevitable en algun dels fraccionaments quedant ben moll.

La mitja hora d’espera a la base m’ha fet agafar fred, i a sobre tinc els peus completament molls. A partir d’aquí la cavitat és activa, i circula un bon cabdal d’aigua pels nostres peus. Davallem un parell de ressalts seguint l’estret meandre  fins a un altre pou de 20 metres. A partir d’aquí  començo a notar els efectes del fred i el cansament, la gran quantitat d'aigua ens fa pantejar si cotinuar. Estem a -200 metres.
En Jered fent un descans

Finalment decidim que en Jered tornarà amb mi mentre que la Bàrbara (que és una màquina) i en Jesse intentaran seguir fins al fons.

La pujada esdevé sense contratemps i arribem tot just a temps per a contemplar els darrers rajos de sol. Mentre en Jered decideix de fer una mica de prospecció jo torno cap al campament per posar-me roba seca. Durant tot el trajecte no puc evitar estar amb màxima alerta, anar sol per aquests boscos no és bona idea, les possibilitats de trobar-te amb un ós, llops o algun altre animal són molt altes.

Dues hores més tard tothom està sa i estalvi al campament i jo m’estic menjant un hot-dog fet a la brasa de la gran foguera que ens escalfa,hi ha un cel estrellat esplèndid. I un cop més comença la festa... que evidentment no acabarà fins que s’esgotin les cerveses...