La "Red October"
L’aproximació cap a la cavitat es realitza tot
resseguint una dreta tartera que va gairebé fins al capdamunt de la serralada, no hi ha camins i molts cops hem d’anar camp a través per tupides pinedes.
El camí resulta feixuc i un cop més noto la manca d’activitat dels darrers mesos. A mesura que guanyem alçada ens bufeteja un vent fred a la vegada que veiem una espectacular vista de tota la vall.
La “Red October” esta ubicada, com no podia ser d’altra forma, a la quinta forca. I es que per arribar, hi ha un desnivell gens menyspreable de 750 metres.
L’entrada es una esquerda enmig del no res. En un terreny molt inclinat on es fa difícil trobar un replà per deixar les coses. A mesura que anem arribant ens acomodem com podem i procedim a equipar-nos. La cavitat es troba instal·lada i un grup que ha sortit més d’hora del campament ja hi és a dins. Amb el tradicional sistema de comunicació de crits, ens confirmen que podem començar a baixar.
El meu material està incomplet i he d’improvisar unes bagues d’anclatge, també a la Iulia li fan falta accessoris i la Cristina es disposa a baixar amb un vuit, penso com s’ho farà als fraccionaments. Em reconforta veure que no sóc l’unic arreplegat, però per altre banda, em preocupa endinsar-me mal equipat a una cavitat d’aquest tipus.
És el meu torn, sols en Jeremy espera darrera meu, tots els demés han baixat i no sembla que hagin tingut problemes. Els primers metres em recorden a l’avenc de l’espluga, per després canviar radicalment cap a una cavitat més semblant a l’S1. Munto l’aparell a la gruixuda corda de l'11 i començo el descens.
Pel que veig als primers metres, la cavitat està instal·lada a l’Americana, es a dir, la corda cau “tal qual”, allí no es perd en temps en fraccionaments ni punyetes. El primer pou de 25 metres frega per tot arreu, arribo a la base on espera la resta de companys i altres membres del club. En aquest punt la cavitat fa un gir de 90º i trobem dos nous pous també instal·lats sense miraments.
Comento com és que no fraccionen la corda, i la resposta és que els hi falta una mica de tècnica (quelcom evident), i que d’això els europeus en sabem molt més. Un altre després em desvaria dient que es tracta d’una cavitat instal·lada encara en manera d’exploració. Però no deixo que em prengui el pèl, i menys quan estem gairebé 20 persones allà dins.
Superats els dos següents pous ens trobem en una ampla sala, es el moment de continuar a peu. Una de les característiques més curioses de la cavitat, i fenomen que li dona el nom, és que totes les formacions son de color vermell. A la galeria final es concentren la major part d’elles, creant un curiós ball de colors entre les estalactites i colades.
Després d’un centenar de metres arribem al final, la Iulia sembla que té ganes de més i s’escola per una gatera fangosa acompanyada per en Nick i en Jeremy, no triguen a tornar.
L’ascens es còmode i es fa relativament curt, tot i el constant frec de la corda, que em fa posar la pell de gallina cada vegada.
Tres hores més tard estem tots de nou al campament, al voltant de la foguera escalfant autèntics hot dogs americans a la brasa. Quan es faci fosc, començarà de nou a córrer la cervesa i la festa, jo estic agotat i no trigaré a anar cap a la meva tenda.
L’endemà té lloc la reunió semestral de l’associació, tots es reuneixen vora el foc i s’informa als socis de totes les novetats, projectes i propostes.
Conclusió
La província d’Alberta no té regulada l’espeleologia, potser per les poques persones que ho practiquen es considera quelcom poc corrent, en canvi hi ha un interès creixent en començar a establir unes bases. A la Columbia Britànica o als Estats Units la cosa és ben diferent.
Sobta veure que la majoria de participants son autodidactes, no hi ha cursos i les trobades com aquesta serveixen perquè cadascú pugui agafar una mica d’experiència.
Penso que els hi fa falta l’embranzida que tan bonament tenim a Catalunya, i que en un país tan gran i amb tan poca competència, poden avançar ràpidament.
Ara espero amb ànsies la propera sortida, es cert que aquí tots estan una mica tocats de l’ala, però no més que els Ucrainians, els Espanyols o els Catalans.
L’aproximació cap a la cavitat es realitza tot
resseguint una dreta tartera que va gairebé fins al capdamunt de la serralada, no hi ha camins i molts cops hem d’anar camp a través per tupides pinedes.El camí resulta feixuc i un cop més noto la manca d’activitat dels darrers mesos. A mesura que guanyem alçada ens bufeteja un vent fred a la vegada que veiem una espectacular vista de tota la vall.
La “Red October” esta ubicada, com no podia ser d’altra forma, a la quinta forca. I es que per arribar, hi ha un desnivell gens menyspreable de 750 metres.
L’entrada es una esquerda enmig del no res. En un terreny molt inclinat on es fa difícil trobar un replà per deixar les coses. A mesura que anem arribant ens acomodem com podem i procedim a equipar-nos. La cavitat es troba instal·lada i un grup que ha sortit més d’hora del campament ja hi és a dins. Amb el tradicional sistema de comunicació de crits, ens confirmen que podem començar a baixar.
El meu material està incomplet i he d’improvisar unes bagues d’anclatge, també a la Iulia li fan falta accessoris i la Cristina es disposa a baixar amb un vuit, penso com s’ho farà als fraccionaments. Em reconforta veure que no sóc l’unic arreplegat, però per altre banda, em preocupa endinsar-me mal equipat a una cavitat d’aquest tipus.
És el meu torn, sols en Jeremy espera darrera meu, tots els demés han baixat i no sembla que hagin tingut problemes. Els primers metres em recorden a l’avenc de l’espluga, per després canviar radicalment cap a una cavitat més semblant a l’S1. Munto l’aparell a la gruixuda corda de l'11 i començo el descens.
Pel que veig als primers metres, la cavitat està instal·lada a l’Americana, es a dir, la corda cau “tal qual”, allí no es perd en temps en fraccionaments ni punyetes. El primer pou de 25 metres frega per tot arreu, arribo a la base on espera la resta de companys i altres membres del club. En aquest punt la cavitat fa un gir de 90º i trobem dos nous pous també instal·lats sense miraments.
Comento com és que no fraccionen la corda, i la resposta és que els hi falta una mica de tècnica (quelcom evident), i que d’això els europeus en sabem molt més. Un altre després em desvaria dient que es tracta d’una cavitat instal·lada encara en manera d’exploració. Però no deixo que em prengui el pèl, i menys quan estem gairebé 20 persones allà dins.Superats els dos següents pous ens trobem en una ampla sala, es el moment de continuar a peu. Una de les característiques més curioses de la cavitat, i fenomen que li dona el nom, és que totes les formacions son de color vermell. A la galeria final es concentren la major part d’elles, creant un curiós ball de colors entre les estalactites i colades.
Després d’un centenar de metres arribem al final, la Iulia sembla que té ganes de més i s’escola per una gatera fangosa acompanyada per en Nick i en Jeremy, no triguen a tornar.
L’ascens es còmode i es fa relativament curt, tot i el constant frec de la corda, que em fa posar la pell de gallina cada vegada.
Tres hores més tard estem tots de nou al campament, al voltant de la foguera escalfant autèntics hot dogs americans a la brasa. Quan es faci fosc, començarà de nou a córrer la cervesa i la festa, jo estic agotat i no trigaré a anar cap a la meva tenda.
L’endemà té lloc la reunió semestral de l’associació, tots es reuneixen vora el foc i s’informa als socis de totes les novetats, projectes i propostes.
Conclusió
La província d’Alberta no té regulada l’espeleologia, potser per les poques persones que ho practiquen es considera quelcom poc corrent, en canvi hi ha un interès creixent en començar a establir unes bases. A la Columbia Britànica o als Estats Units la cosa és ben diferent.
Sobta veure que la majoria de participants son autodidactes, no hi ha cursos i les trobades com aquesta serveixen perquè cadascú pugui agafar una mica d’experiència.
Penso que els hi fa falta l’embranzida que tan bonament tenim a Catalunya, i que en un país tan gran i amb tan poca competència, poden avançar ràpidament.
Ara espero amb ànsies la propera sortida, es cert que aquí tots estan una mica tocats de l’ala, però no més que els Ucrainians, els Espanyols o els Catalans.
FI
