Rescat a Gargantua cave ( i 3a Part)

Continuació...

Els primers metres de la cavitat son un seguit de rampes i galeries horitzontals que van davallant mica a mica. Al cap d’uns minuts arribem a una gran sala il·luminada pel llum que entra per una altra boca. A partir d’aquí s’obre una llarga galeria que connecta amb una nova sala, tot plegat superant els 100m de llarg i essent una de les sales més grans de Canadà.

Al final d’aquesta trobem un grup de gent treballant en la instal·lació de la cavitat. No tenen gaire clar què han de fer i restem a l’espera tot  començant a prendre imatges. Ens trobem damunt un petit ressalt que comunica amb la capçalera del pou de 20m. Per sota nostre puc veure com maneguen cordes i equipament.

Al cap d’una estona estan preparats per fer baixar la llitera, pel que demano poder baixar primer per prendre bones imatges. Davallo el ressalt i m’acosto a la capçalera on en Jeremy està a punt de fer baixar l’andròmina. M’instal·lo a la corda tot comprovant que sols va fixada en un punt: unes grosses cadenes clavades al sostre. Li dic a en Jeremy que aquella instal·lació li falta alguna cosa per al meu gust, i ell contesta sorprès, com no entenent de què parlo. Baixo una mica més i comprovo que la corda frega estrepitosament a la paret en un angle de quasi 90 graus. En Jeremy continua parlant de la instal·lació, mentre que penso: És igual, si em mato no serà per allò...

Un cop a la base del pou (sà i estalvi) fan baixar la llitera. Darrera meu baixarà el fotògraf i demés personal. Sembla ser que hi ha un petit canvi de plans i que per motius de temps el rescat es farà des d’allí i no des del segon pou com estava previst.

Avisen a l’equip de la “víctima” i comencen a pujar. Finalment els trobem en una galeria a pocs metres de la base de pou. Comença el rescat.

Un cop la llitera es a lloc col·loquen la víctima dintre ben coberta amb mantes. Sembla més aviat una llitera per rescats de muntanya o neu que per a rescats a cavitats. La víctima va lligada amb cintes ja que la llitera no té un sistema de subjecció propi.

Amb un tres i no res s’han plantat allí un munt de persones, caldran forces braços ja que la llitera cal ser transportarà a les espatlles un bon tros. Comença el moviment de la estructura fins a la base del pou. Cal superar un petit ressalt que passen a costa de força bruta. Em sona que a Catalunya no ho fem així, bàsicament perquè si el ferit ho estigues realment, no es podria moure amb aquella facilitat.

A la base del pou cal esperar uns minuts a que acabin d’instal·lar. Un cop fet,  es revisa  que el pacient estigui ben fixat i se’l assegura directament a la corda. La llitera puja lentament mentre  la Bàrbara va pujant paral·lelament controlant el moviment. En diversos punts, la llitera va tocant la paret d’una manera poc Professional, ja que s’està utilitzant la mateixa instal·lació que per baixar i pujar

La llitera ha pujat satisfactòriament el pou i ara comença el tros pla fins a la sortida. L’equip es pren un descans, recuperem forces picant quatre coses i alimentem una mica la “víctima” que s’està avorrint com una ostra. Al cap d’uns minuts tothom s’organitza per a transportar la llitera. Del no res ha aparegut un tipus que està dirigint el personal de manera quasi militar, va donant ordres a tort i a dret i tothom  li fa cas immediatament. Ordena fer cadena i la llitera comença a moure’s.

Alguns no entenem ben bé el perquè fer cadena, als ressalts té la seva lògica, però als llocs plans resulta molt més ràpid i eficient portar la llitera entre sis. Amb tot això el transport va avançant, i ens aproximem a la sortida.

El “sergent” ha decidit que per posar una mica de “salsa” al rescat enlloc de sortir per la galeria principal ho farem per una gatera paral·lela. Tothom fa cas al instant i canvia el rumb d’ascens. Ara som en una galeria estreta amb un pas empipador, passo davant per poder prendre imatges preguntant-me si la llitera passarà per aquí.

L’operació necessita forces minuts de proves, el pas es realment estret i ja m’imagino què passaria si l’estructura es quedés encallada. Però ho aconsegueixen, i a costa de força bruta retornem de nou a la galeria principal, i a la sortida.

Tothom es felicita i comencen a recollir ràpidament el material, la veritat es  que ara fa un fred que pela.

Dues hores més tard soc al Camp caves escalfant-me al foc i esbrinant com funcionen les racions militars autoescalfables. Està nevant lleument.  Poso una mica d’aigua a la bossa amb el reactiu i hi afegeixo el paquet amb l’àpat. L’aigua comença a bullir instantàniament i s’està així durant 20 minuts!, passat el temps em puc menjar ben calent un plat de pollastre amb verdures, lasanya o pasta. Cal dir que resulta extremadament pràctic.

Tornada

L’endemà al matí recollim la tenda i ens disposem a tornar a la civilització, un cop més el fantàstic dispositiu de transport fa que tinguem cotxes a la nostra disposició per a la tornada i arribem al camp base on haurem d’omplir una extensa enquesta i , si volem, assistir al debriefing. La Bàrbara i jo però, decidim que ja n’hem tingut prou i marxem cap a recuperar forces anant a menjar el plat típic nord-americà per excel·lència: Hamburguesa amb patates fregides.

Conclusió

Tot i que es nota que falten alguns coneixements importants d’espeleologia (més de la meitat dels participants no son espeleòlegs) l’objectiu de l’esdeveniment es aprendre i practicar, i sincerament crec que es compleix a la perfecció. Resulta sorprenent l’organització quasi militar que duen a terme, controlant en tot moment on és cadascú, i prenent-s’ho molt sèriament, cosa que contrasta amb el “poc seriosos” que som de vegades els espeleòlegs.

Però aquesta organització ha permès que mai ens falti de res, sempre hi havia algun membre de la organització per si necessitaves quelcom , i sempre sabies on havies d’estar.

Estic convençut que amb els propers anys aconseguiran creat un eficient grup de rescat, potser algú els hi haurà d’ensenyar a instal·lar... però bé, per alguna cosa es comença.

 - - -

A continuació podeu veure un fragment del vídeo enregistrat, en que es pot veure com es puja la víctima pel pou. La resta del video encara es troba en procés d'edició.

Rescat a Gargantua cave (2a Part)

Arribant a lloc

Son gairebé les vuit del vespre del divendres quan entrem al poble de Blairmore. Aquest cop m’acompanya la Bàrbara, una experimentada espeleòloga hongaresa que va arribar a Canadà fa 5 anys. Ella, a l’igual que moltes altres persones també s’ha apuntat a participar.

Un parell de voltes i arribem al centre de rescat i salvament establert a la població, on també hi haurà el camp base de la operació. Es tracta d’un petit hangar en el que hi ha ubicat taules i diversos plafons amb  informació. Només arribar a lloc cal fer el “check in” ens registrem conforme hem arribat i ens fan passar a un altre lloc de la sala per a fer-nos, juntament amb altres persones que van arribant el brífing introductori.

A un costat hi ha col·locat un immens plafó amb un esquema de tots els rols previstos, llocs i tasques. A mesura que la gent es va registrant es van col·locant els noms dels participants en el lloc que correspon, una mica com el tauler d’un joc de taula. La Shery ens fa la introducció donant-nos la informació bàsica per a començar. Avui esta previst que pugem a un els campaments, preferiblement el 2n, per demà estar a primera hora a Gargantua cave. La meva tasca es filmar tot el que pugui del rescat, encara que òbviament, no em podré dividir ni estar a dos llocs a la vegada. La Bàrbara estarà donant suport a l’equip de rescat a la cavitat. 

L’organització ens proporcionarà menjar i aigua. Als dos campaments s’hi ha pujat amb helicòpter nombroses garrafes de 40 litres, tanmateix la resta de material l’haurem de pujar a peu nosaltres, per tant  haurem de ser durant tres dies autosuficients. També ens  entreguen a cadascú el kit de supervivència, que conté un plànol de la zona, dues topografies de la cavitat i el menjar pels dos dies, consistent en racions militars auto-escalfables.

La Bàrbara i jo aprofitem per a fer un sopar ràpid i refer les nostres motxilles, ja que no teníem previst que avui mateix hauríem de caminar. Deixem tot el que no es imprescindible per alleugerir al màxim el pes i carreguem els paquets al cotxe que ens portarà camí amunt.

El trajecte infame

Després d’un tram de carretera el cotxe d’endinsa varis quilòmetres per una pista, ja és negra nit i pel que sembla hem de trobar-nos un grup de persones al final de la mateixa.  Els cotxes ens han de dur a l’inici del camí, a partir d’allí ens espera una pujada de 400 metres de desnivell fins al primer campament.

De sobte el cotxe s’atura en una espècie d’aparcament on hi han unes 10 persones més amb motxilles esperant. Aquí comença la segona part de la pista, segons sembla tothom esta esperant el transport i la cosa pot anar per llarg doncs es triga més d’una hora  en arribar fins al final. Son quarts d’onze de la nit i comença a fer fred.

Li explico a la Bàrbara el significat de l’expressió “estem arreglats” que trobo molt apropiada per al moment, al cap d’una estona ella li va dient als demés clar i català “estem arreglats”... lògicament no entenen res.

Però entre mig de tanta tonteria algú ha trucat a la base explicant la nostra situació i davant la nostra sorpresa ens comuniquen que envien tres cotxes immediatament. Amb una eficàcia extraordinària es planten allà de seguida. Es tracta de cotxes tot terreny avançats, amb  grosses rodes i conductors experimentats. El camí que té 5 quilòmetres travessa el riu en varis punts i té algunes parts en veritable mal estat. Durant el trajecte, en plena nit, només veig branques fregant el cotxe per tot arreu i em dona la sensació d’estar  circulant pel parc juràssic.

Ja son quarts de dotze quan emprenem la marxa. Fa mandra i el camí té força pendent. No trigo gaire estona a donar-me compte que porto massa pes.

El grup s’ha anat estirant i la Bàrbara i jo ens hem quedat per la meitat, anem a un pas força lent intentant fer algun xiulet o crit de tant en tant per espantar els óssos. Cap a mig camí ja hem decidit que dormirem al primer camp, i l’endemà, frescos i amb menys pes pujarem millor. Dit això ensumem olor de fum, ja quasi hi som!

Dels campaments a la cavitat

El camp Caves es troba en una petita zona boscosa, tal com arribem veiem un munt de tendes i gent fent bivac per tot arreu. Ens escalfem durant uns minuts a la foguera i ràpidament anem a plantar la nostra tenda. Per acte seguit posar-nos dins el sac.

Des de primera hora del matí se senten veus i passes de persones que surten cap als escenaris. Però el cert es que costa llevar-se i serem dels darrers en sortir de la tenda. Ens apropem a la foguera i preparem l’esmorzar. El responsable del camp ens pregunta si sabem on hem d’anar, al que responem afirmativament.

El camp caves esta molt ben organitzat, un foc sempre amb marxa, aigua potable i un responsable que controla el personal.

D’aquí comença una ascensió d’una hora i mitja aproximadament fins el Pond Camp, no hi ha un camí definit i caminem entre pastures i tarteres, ja hem superat els 2000m.

Gairebé al coll ens trobem en Jesse que puja des de baix de tot, esta esgotat. La seva tasca es acompanyar-me en la filmació. Al coll fa bastant fred, però només ens queden uns 15 minuts fins al campament.

A l’arribar al segon campament m’adono de l’encert d’haver-nos quedat a baix, el terreny es molt pedregós i quasi no hi ha lloc per a posar les tendes, i estan totes apilotonades en una petita clapa de gespa. Per no dir que el vent i fred son molt pitjors.

Un nombrós grup de persones estan acabant de preparar el material per a l’exercici, nosaltres no ens aturem i seguim cap a la cavitat.

Gargantua

Gargantua és una cavitat molt coneguda a la zona, potser  pel fet de ser una travessa i per que no és tècnicament molt complexa, fa que moltes persones inexpertes la visitin, el que ja ha provocat algun ensurt.

La boca superior es troba enmig d’un penya segat, i té unes dimensions molt còmodes. Just arribar ens trobem un grup de persones preparant-se. En Dave és el coordinador a aquest escenari, un grup de persones estan preparant la llitera per al rescat, mentre que  un primer grup, el de la víctima, ja es troba instal·lant la cavitat.

L’objectiu d’aquest escenari, es pujar la víctima des de la base del segon pou, són pous curts de no més de 20 metres, separats per llargs trams de galeries i rampes més o menys amples.

Al cap d’una estona es posa en marxa el grup de persones que ha d’instal·lar els pous per a extreure el ferit, amb ells va la llitera i el material mèdic i tècnic. Esperarem una estona més i començarem a baixar. Nosaltres som el Media Team, ens acompanya un fotògraf professional, un videògraf (jo), i tres persones més.

Continuarà.. 

Rescat a Gargantua Cave – Dark Squezze exercise (1a Part)

El passat cap de setmana del  17 i 18 de Setembre, més de 100 persones d’arreu de la província d’Alberta i Columbia Britànica, incloent cinc cossos de rescat especialitzats  s’han desplaçat a la població de Blairmore, a Crowsnest Pass. L’objectiu era participar al simulacre de rescat en cavitats i alta muntanya organitzat per ACRO (Alberta Cave Rescue Organization).

Aquesta organització té com a objectiu crear un grup de persones actives que en cas d’accident a una cavitat puguin prestar la seva col·laboració per poder arribar allà on els cossos de rescat de muntanya no poden, o no saben arribar. L’ACRO té una solida base molt ben organitzada, però fa poc temps que ha iniciat les seves activitats i encara es fa palesa la manca de persones amb coneixements tècnics en aquest tipus de rescats.

Per aquest motiu, exercicis com aquest són de vital importància per a la formació i adquisició d’experiència per al grup, a la vegada que animen a tothom a participar-hi, en especial als espeleòlegs, proposant que cadascú aporti el que pugui, ja siguin coneixements o material, (cotxes 4x4, cordes, tendes etc..)

 L’ACRO, a més, compta amb una important subvenció del govern, que els dota amb bons recursos per a dur a terme les activitats, així com tot el suport administratiu, coses que lamentablement, no hem tingut a Catalunya.

Val a dir que, tot i la manca de coneixements tècnics flagrant que he pogut comprovar que hi ha, poques vegades es té la oportunitat  de participar en un esdeveniment espeleològic d’aquestes característiques i envergadura, i el que és més important: tan ben organitzat.

L’exercici i Gargantua Cave

Gargantua Cave es una cavitat prou coneguda a la regió, amb 286 metres de desnivell i diferents entrades que permeten realitzar-ne una còmode travessa d’unes dues hores de durada. Es tracta d’una cavitat seca, amb còmodes galeries i pous que no superen la vintena de metres.

La ubicació, com ja és habitual a les cavitats d’aquest país, és per sobre dels 2000 metres, amb una aproximació d’unes tres hores. Aquest fet fa que organitzar la logística resulti tot un repte. A més, si no fos ja prou complicat, per arribar a l’inici del camí cal seguir una pista infame que no sols requereix cotxes tot terreny, sinó també conductors amb experiència.

La organització ha previst 3 campaments per repartir tot el personal, el primer és el camp base i es troba situat a la població de Blairmore en un espai cedit per la brigada de recerca i salvament de la població. Des d’allí es coordinarà tota la operació. A part d’aquest hi ha dos campaments d’alçada. El Caves camp, situat a una hora i mitja de camí des del final de la pista, i el Pond Camp, situat per damunt del coll a tan sols uns centenars de metres de les boques, en total tres hores de camí. 

El simulacre compta amb quatre escenaris diferents, es a dir, que es tracta de quatre simulacres en un. Els dos primers es realitzen a l’interior de la cavitat, i corresponen respectivament a treure un ferit per un pou, i treure un ferit per una estreta gatera amb aigua. Els altres escenaris es realitzen a l’exterior i consisteixen en operacions de rescat convencional de muntanya. Tots quatre es realitzaran simultàniament i amb diferents equips, ja que tothom té un rol i lloc assignat.

En el meu cas, la tasca que m’han asignat serà prou interessant i a la vegada bastant coneguda: realitzar el vídeo de tota l’operació.

Continuarà...

Heavy Breather System

El Heavy Breather System, es un sistema format principalment per dues cavitats: Heavy Breather i Pachidream, de -500 I 282 metres respectivament. Aquestes Cavitats es troben situades a zona coneguda com a Mount Doupe, al sud-est de la Columbia Britànica i molt a prop de la frontera nord dels Estats Units.

Els darrers anys aquest massís calcari ha estat molt freqüentat per espeleòlegs degut a les nombroses troballes i possibilitats del  sistema. L’estiu del 2010, un grup format per membres de l’Alberta Speleological Society, van aconseguir connectar les dues cavitats a través d’una estreta galeria. Aquesta troballa va significar que el sistema resultant de la unió tingués una profunditat total de 653 metres, situant-se en el primer lloc de profunditat en el rànquing de cavitats a Canadà, títol que encara té avui dia.

Aquesta gesta va tenir bastant ressò en els mitjans de comunicació locals, sent una important font de motivació de cara als futurs treballs a la zona. Tot i la importància mediàtica de la troballa, aquesta no va ser cap sorpresa, doncs ja feia anys que es buscava una connexió degut a que les topografies de les cavitats estaven separades per poques desenes de metres en alguns punts.

Avui dia les exploracions es concentren en els punts més baixos d’aquestes dues cavitats, i també d’una tercera que té 300m de profunditat. Allí les cavitats són actives i amb força aigua, però el fet de no haver arribat encara al nivell freàtic manté altes les expectatives.

Camí cap al Mt. Doupe

La zona d’exploració està a unes cinc hores en cotxe des de Calgary, cal atravessar el Crowsnest Pass i d’allí arribar al poble de Fernie, des d’on agafarem una pista que fa... atenció... 60km!

No cal dir que el lloc es troba literalment a la quinta forca, lluny de tota civilització i enmig d’un paisatge de boscos densos i amples valls. Els darrers quilòmetres estan en molt mal estat i requereixen vehicles tot terrenys.

Al final del camí arribem a una petita explanada on s’instal·la el campament. Com ja és habitual, es compta amb una bona foguera pels moments de germanor, i fins hi tot han construït un confortable wàter on hom hi té a disposició les topografies de la zona per entretenir-se mentre fa la feina. En definitiva un lloc confortable per acampar tot i que amb altes possibilitats de trobar-se amb óssos i altres bestioles.

Començant el dia.

El nostre grup arriba de bon matí al  campament, em retrobo amb cares conegudes del club i ens disposem a muntar les nostres tendes. Tot i que la intenció era arribar el dia abans al vespre, un imprevist a la carretera va fer que es fes tard i acabéssim perduts en algun punt de la llarga pista, així que vam decidir acampar pel camí. 

Tot just arribem la Andrea ens prepara un potent esmorzar a base d’ous i “tortillas” mexicanes, mentre que algú altre fa conya dient que això de cuinar per a tots ho ha après veient la pel.licula Explorant l’S1.

Preparant-se per l'exploració. Al centre, l'estreta entrada.

Al cap d’un parell d’hores estem a punt per emprendre la marxa cap a la cavitat. En total som 10 membres i farem 3 grups, jo estaré amb en Jessie, la Bàrbara i en Jered. Però no entrarem al sistema principal, sinó que visitarem una tercera cavitat on en Jessie vol explorar unes galeries. Aquesta cavitat coneguda com a Tripartight (res a veure amb tripartit) té una profunditat d’uns 300 metres i va ser descoberta el 2003. Tot i la proximitat amb els altres dos avencs del sistema, encara no s’hi ha trobat cap connexió.

Tripartight

Per arribar a la zona de cavitats caminem mitja hora pel bosc fins a arribar a un bonic llac que dona accés a la zona càrstica, a partir d’aquí guanyem alçada  a través de prats fins a una zona rocosa de la vall  envoltada de cims. Una esquerda a terra es l’accés a la cova. Els primers metres son arrossegats i amb algun pas horitzontal compromès, no en va, el nom de Tripartight ja suggereix quelcom estret. Superat el pas arribem a una rampa de blocs que dona pas al primer pou de 15 metres.

La Bàrbara superant un meandre.

La cavitat esta instal·lada permanentment, així que cal revisar les cordes a mesura que anem baixant. La major part de la progressió es horitzontal i va resseguint un típic meandre, amb els habituals passos esfondrats, per oposició i els diferents nivells en els que no saps mai si per dalt o per baix. És una cavitat bastant freda i té una semblança extraordinària amb Arañonera, en alguns moments em sembla estar explorant la Galeria del Eclipsi, activitat que duia a terme feia exactament un any.  Però la cavitat fa un canvi radical quan arribem a la capçalera del tercer pou. Es tracta del pou de 88. 

Aquest pou, amb una forma pràcticament cilíndrica és espectacular, en Jesse baixa el primer i l’il·lumina des de la base,  fet que encara provoca més impressió al veure’n les dimensions. Afortunadament es troba ben instal·lat, amb nombrosos fraccionaments i desviadors, l’únic inconvenient és  l’aigua que es precipita pel mateix  i que es inevitable en algun dels fraccionaments quedant ben moll.

La mitja hora d’espera a la base m’ha fet agafar fred, i a sobre tinc els peus completament molls. A partir d’aquí la cavitat és activa, i circula un bon cabdal d’aigua pels nostres peus. Davallem un parell de ressalts seguint l’estret meandre  fins a un altre pou de 20 metres. A partir d’aquí  començo a notar els efectes del fred i el cansament, la gran quantitat d'aigua ens fa pantejar si cotinuar. Estem a -200 metres.

En Jered fent un descans

Finalment decidim que en Jered tornarà amb mi mentre que la Bàrbara (que és una màquina) i en Jesse intentaran seguir fins al fons.

La pujada esdevé sense contratemps i arribem tot just a temps per a contemplar els darrers rajos de sol. Mentre en Jered decideix de fer una mica de prospecció jo torno cap al campament per posar-me roba seca. Durant tot el trajecte no puc evitar estar amb màxima alerta, anar sol per aquests boscos no és bona idea, les possibilitats de trobar-te amb un ós, llops o algun altre animal són molt altes.

Dues hores més tard tothom està sa i estalvi al campament i jo m’estic menjant un hot-dog fet a la brasa de la gran foguera que ens escalfa,hi ha un cel estrellat esplèndid. I un cop més comença la festa... que evidentment no acabarà fins que s’esgotin les cerveses... 

Espeleolgia a les Rocoses (i 3a part)

La "Red October"

L’aproximació cap a la cavitat es realitza tot resseguint una dreta tartera que va gairebé fins al capdamunt de la serralada, no hi ha camins i molts cops hem d’anar camp a través per tupides pinedes.

El camí resulta feixuc i un cop més noto la manca d’activitat dels darrers mesos. A mesura que guanyem alçada ens bufeteja un vent fred a la vegada que veiem una espectacular vista de tota la vall.

La “Red October” esta ubicada, com no podia ser d’altra forma, a la quinta forca. I es que per arribar, hi ha un desnivell gens menyspreable de 750 metres.

L’entrada es una esquerda enmig del no res. En un terreny molt inclinat on es fa difícil trobar un replà per deixar les coses. A mesura que anem arribant ens acomodem com podem i procedim a equipar-nos. La cavitat es troba instal·lada i un grup que ha sortit més d’hora del campament ja hi és a dins. Amb el tradicional sistema de comunicació de crits, ens confirmen que podem començar a baixar.

El meu material està incomplet i he d’improvisar unes bagues d’anclatge, també a la Iulia li fan falta accessoris i la Cristina es disposa a baixar amb un vuit, penso com s’ho farà als fraccionaments. Em reconforta veure que no sóc l’unic arreplegat, però per altre banda, em preocupa endinsar-me mal equipat a una cavitat d’aquest tipus.

És el meu torn, sols en Jeremy espera darrera meu, tots els demés han baixat i no sembla que hagin tingut problemes. Els primers metres em recorden a l’avenc de l’espluga, per després canviar radicalment cap a una cavitat més semblant a l’S1. Munto l’aparell a la gruixuda corda de l'11 i començo el descens.

Pel que veig als primers metres, la cavitat està instal·lada a l’Americana, es a dir, la corda cau “tal qual”, allí no es perd en temps en fraccionaments ni punyetes. El primer pou de 25 metres frega per tot arreu, arribo a la base on espera la resta de companys i altres membres del club. En aquest punt la cavitat fa un gir de 90º i trobem dos nous pous també instal·lats sense miraments.

Comento com és que no fraccionen la corda, i la resposta és que els hi falta una mica de tècnica (quelcom evident), i que d’això els europeus en sabem molt més. Un altre després em desvaria dient que es tracta d’una cavitat instal·lada encara en manera d’exploració. Però no deixo que em prengui el pèl, i menys quan estem gairebé 20 persones allà dins.

Superats els dos següents pous ens trobem en una ampla sala, es el moment de continuar a peu. Una de les característiques més curioses de la cavitat, i fenomen que li dona el nom, és que totes les formacions son de color vermell. A la galeria final es concentren la major part d’elles, creant un curiós ball de colors entre les estalactites i colades.

Després d’un centenar de metres arribem al final, la Iulia sembla que té ganes de més i s’escola per una gatera fangosa acompanyada per en Nick i en Jeremy, no triguen a tornar.

L’ascens es còmode i es fa relativament curt, tot i el constant frec de la corda, que em fa posar la pell de gallina cada vegada.

Tres hores més tard estem tots de nou al campament, al voltant de la foguera escalfant autèntics hot dogs americans a la brasa. Quan es faci fosc, començarà de nou a córrer la cervesa i la festa, jo estic agotat i no trigaré a anar cap a la meva tenda.

L’endemà té lloc la reunió semestral de l’associació, tots es reuneixen vora el foc i s’informa als socis de totes les novetats, projectes i propostes.

Conclusió

La província d’Alberta no té regulada l’espeleologia, potser per les poques persones que ho practiquen es considera quelcom poc corrent, en canvi hi ha un interès creixent en començar a establir unes bases. A la Columbia Britànica o als Estats Units la cosa és ben diferent.

Sobta veure que la majoria de participants son autodidactes, no hi ha cursos i les trobades com aquesta serveixen perquè cadascú pugui agafar una mica d’experiència.

Penso que els hi fa falta l’embranzida que tan bonament tenim a Catalunya, i que en un país tan gran i amb tan poca competència, poden avançar ràpidament.

Ara espero amb ànsies la propera sortida, es cert que aquí tots estan una mica tocats de l’ala, però no més que els Ucrainians, els Espanyols o els Catalans.

FI

Espeleologia a les Rocoses (2a part)

Viatge

Un cotxe tipus pick up s’atura davant de la casa, és en Jesse, en Nick i la Iulia que venen a recollir-me. La part de darrera va totalment plena i m’afanyo a carregar la motxilla i un parell de paquets més.

Lamentablement una inesperada vaga del servei de correus, ha provocat que el meu equip d’espeleo provinent de Barcelona quedi bloquejat en algun lloc de Canadà, així que em veig obligat a resignar-me i desitjar poder fer alguna visita subterrània durant el cap de setmana.

Fetes les salutacions inicials, enfilem l’autopista en direcció Sud cap a Crowsnest Pass. Jesse es el president del club, un tipus ros i inquiet que no deu superar la trentena. En Nick es un personatge curiós que, segons diu, fa espeleo cada dia, ja que fa de guia per a turistes en una cova a Canmore. La Iulia es una romanesa instal•lada a Calgary, a l’igual que jo, porta una llarga temporada sense activitat i esta entusiasmada per la sortida.

Com és habitual en l’espeleo, el cotxe va a ple a vessar, les coses del darrere van sense lligar i a cada sot no puc evitar mirar si la meva motxilla encara hi és. En Jesse porta tota mena de material per a la sortida, corrdes, tendes, un munt de cervesa i... fins hi tot un microones.

Crowsnest Pass

Crowsnest Pass és un dels pocs passos naturals a través de les Rocoses Canadenques, les quals formen una muralla amb cims que arriben als 4000 m. Es troba situat a l’extrem sud-oest d’Alberta i fa frontera amb la Columbia Britànica. Aquest pas també és un dels que té menys alçada: 1100 metres. I per tant resulta un punt estratègic de comunicacions i transport.

Aquest indret també és famós per dos esdeveniments històrics que va ntenir lloc el segle passat. El primer es un del accidents miners més greus de la història, ocorregut el 1914 al complex miner de Hillcrest mine, on una explosió va acabar amb la vida de 189 miners deixant la població de Hillcrest amb un 20% menys de població. Tot i la gravetat d’aquest accident però, va quedar ràpidament apartat de l’actualitat degut a l’inici de la primera guerra mundial.

El segon esdeveniment, ocorregut el 1903 i també amb tràgiques conseqüències, no deixa de ser espectacular. Es tracta de la Frank Slide (l’esllavissada de Frank) i consisteix en el desmoronament de part d’una muntanya damunt la vall. Aquest fenomen natural es va produir per l’estat inestable de la muntanya, unes condicions climatològiques adverses i la continua activitat minera que excavava els dipòsits de carbó de l’interior.

L’esllavissada va provocar que 90 milions de tones de roca es precipitessin en 60 segons cap a la vall, cobrint 3 quilòmetres quadrats de la vall, sepultant part de la població de Frank i destrossant per complet tota la infraestructura minera.

El fenomen es encara ben visible avui dia, i resulta francament espectacular creuar el lloc dels fets i comprovar la magnitud de la destrossa. La Turtle mountain o muntanya tortuga per la forma que té, encara és inestable i no descarten que una esllavissada semblant es pugui repetir en el futur.

Llac Crowsnest

Ben a la vora del llac Crowsnest es troba el lloc d’acampada del club. Arribem quan comença a fer-se fosc i el primer que veiem es un grup de gent al voltant d’una foguera, imatge que ja forces anys que no veiem a Catalunya.

Es moment de salutacions i presentacions, per tots ells soc el “spanish guy” (El noi espanyol). Son gairebé les 11 i encara i ha llum, aprofito per a plantar la tenda sota un vent glaçat, no devem estar a més de 5º. La tenda no té piquetes i en Jesse s’afanya a lligar-la a un arbust, mentrestant jo m’afanyo a buscar pedres ben grosses.

Un cop estem instal.lats l’activitat retorna al foc, en Jesse treu uns trossos de carn i es posa a fer-la a la brasa, la cervesa corre i no es triga massa a veure la gent contenta. Fa fred i tothom s’acosta a les flames tot donant voltes com un pollastre a l’ast, es hora d’anar a dormir.

Començant el dia

El dia es assolellat, però el vent glaçat continua, tothom es va aixecant lentament, sembla que la cervesa del dia anterior està passant factura. Un esmorzar a base de bacon i temps per planificar l’activitat.

Les cavitats d’aquesta zona, a l’igual que la majoria a Canadà no son gaire grans. Les propostes son variades però sembla que pren força un avenc anomenat Red October (Octubre roig).

Hi ha bastantes persones amb poca experiència i aquesta es una cavitat fàcil. Jo estic bastant desentrenat i tampoc vull realitzar cap gran esforç, així que ràpidament m’apunto al grup.
En Jesse m’ha proporcionat un mono deu talles mes grans que la meva i material per a fer l’exploració, finalment sembla podré fer un forat tot i la desafortunada vaga de correus.

Al nostre grup s’hi afegeixen més persones. Serem en Jeremy i en Gavin, com a membres experimentats, la Iulia, la Cristina i la Catherine, com a persones novelles, la Bàrbara una Hongaresa amb experiència, i jo com l’arreplegat de torn.

Així doncs deixem enrere el campament i comencem l’aproximació cap a l’avenc... Que està a tan sols... 2 hores!

Continuarà...

Espeleologia a les Rocoses (1a part)

Introducció

Després d’uns quants mesos d’inactivitat ve de gust posar-se de nou el mono i el casc i emprendre una nova aventura sota terra. La situació actual m’ha permès de començar a descobrir les cavitats de la serralada de les Rocoses al Canadà.

Les Rocoses (The Rockies) es una vasta serralada de més de 4000km que cobreix l’oest de nord Amèrica des d’Alaska fins a l’estat de Nou Mèxic als EUA. Al Canadà aquesta serralada és una frontera natural entre les províncies d’Alberta i la Columbia Britànica.

La província d’Alberta és una de les regions de l’Oest Canadenc i té una superfície superior a la de la península ibèrica, tot i que amb una població de poc més de 3 milions d’habitants.

Al sud-oest de la província d’Alberta, a 100km de Calgary, es troba Banff, un dels centres turístics més importants del país. Aquesta zona ofereix diferents atractius: paisatges de postal i una gran varietat d’activitats: Excursionisme, escalada, caiac i sobretot esquí a l’hivern. Tota aquesta regió es troba plegada de parcs nacionals, amplies valls glacials amb frondosos boscos i nombrosos llacs, tot envoltat per escarpades cingleres.

L’Espeleologia

Espeleològicament parlant, el nord de les Rocoses no és un paradís per a l’espeleologia. Les muntanyes estan cobertes de neu molts mesos l’any i la precipitació la resta de l’any acostuma a ser minsa, així que no hi trobem gaire activitat càrstica. Totes les cavitats són joves, sense gaires formacions i de tipus alpí. A més, donades les característiques climàtiques del país, aquí l’espeleo es un esport de temporada que va de juny a octubre sense excepció, la resta del temps les entrades estan bloquejades per força metres de neu.

Amb aquest panorama és habitual fer viatges a l’estat de Utah als EUA o a Mèxic o Cuba.

L’activitat espeleològica està concentrada bàsicament a les dues principals ciutats: Edmonton i Calgary. Tanmateix tota aquesta regió només compta amb un sol club espeleològic, l’Alberta Speleological Society, que té una cinquantena de membres repartits per tota la província i a l’estat veí de Montana als EUA.

Aquest club organitza dues trobades anuals que reuneixen membres de tot arreu, així com trobades regulars a diferents Pubs de Calgary i Edmonton, a falta d’un local propi. La primera d’aquestes trobades té lloc a finals de juny i coincideix amb l’inici de la temporada, i consisteix en un campament de tres dies localitzat en una zona al Sud de la província. Aquesta es una bona ocasió per a conèixer gent i descobrir com s’organitzen en aquest indret, sense dubte, una aventura que no em puc perdre.

continuarà...