Campanya Arañonera 2010 (2)

Continuació: 2a Part

Baixant a 1000

L’aiguat del dia anterior ens ha deixat la roba totalment mullada, pel que alguns no farem cap activitat avui. L’equip d’Ucraïna començarà el descens cap a l’S1, el seu objectiu es estar a dins una setmana per poder arribar a les puntes del sistema.

Per altra banda un equip format per en Roger, l’Alex i el Jordi M, aniran a explorar un forat que hi ha uns 400 metres a l'oest del campament. Aquesta cavitat, l’avenc de la tartera, ja va ser explorada en visites anteriors i es té un esquema de la topografia, però cal realitzar-ne una de nova. A més es creu que podria connectar amb les galeries del sistema, i podria ser un accés més fàcil que canviaria tota la dinàmica de les exploracions.

Tot i que no entrarem, acompanyem l’equip fins a la boca del forat, ubicat a la base d’una tartera en un terreny bastant accidentat. Segons expliquen, van haver de retirar blocs molt grans que impedien l’accés, donant com a resultat una boca estreta, com les tantes altres del sistema.

Cap a mitja tarda els components que han baixat a l’avenc arriben de nou al campament. Sembla ser que han baixat uns 100 metres de pous, fins que s’ha acabat la corda, pel que expliquen la cavitat es força complexa, tenint algun pas complicat per la seva estretor, sembla ser que han trobat una galeria que presumiblement podria connectar amb les galeries de l'S1 on ja es deuen trobar els Ucraïnesos.

Tots tres destaquen la duresa de la cavitat i les nombroses lloses esmolades que hi ha, dos d’ells han tornat amb el mono esquinçat.


L’avenc de la Tartera

Avui toca al nostre equip baixar a l’avenc de la tartera i continuar les exploracions. Per evitar col•lapses hem programat 3 equips. El primer equip el formarem el Jordi M i jo, i la nostra tasca serà instal•lar la cavitat fins al fons, i modificar la instal•lació realitzada el dia anterior amb estil “equip de punta”, per adaptar-la als criteris de seguretat que preferim. Darrere nostre entraran en Julio i l’Alex, amb l’objectiu de desobstruir la galeria hipotètica de la connexió. I finalment el 3r equip el formaran en Christian i el Jordi B, per aixecar la topografia de la cavitat.

Per arribar a la boca cal dirigir-se en direcció oest des del campament fins al peu de les tarteres que coronen la vall, l’entrada està bastant amagada, difícil de trobar fins hi tot havent estat abans.

Un cop preparats em disposo a encapçalar el descens. L’accés es força enfangat i de seguida s’obre un pou no massa ample pel que cauen pedres amb notable facilitat. La temperatura es molt baixa i en alguns punts hi ha corrent d’aire. Els primers pous són bastant estrets però de progressió còmode, darrere meu baixa en Jordi M. hem d’anar amb molta cura de no tirar pedres. Sobre la marxa anem refent la instal•lació, escurçant combes i afegint fraccionaments. Finalment arribem a una saleta on l’avenc canvia d’estructura radicalment.

A partir d’aquí comença un tram d’estretors i desgrimpades entre blocs, es tracta d’un pas força selectiu en que hom té que prendre’s en calma. Per tot arreu es veuen lleixes esmolades de roca per les que ens hi veiem obligats a arrossegar-nos-hi, ara entenc com en Roger es va estripar el mono.

Superat aquest penós tram arribem a una nova vertical que no deu superar els 20 metres, aquest cop però entra en joc l’aigua, que goteja constantment per on baixa la corda, això implica quedar ben xop, cosa que em garanteix una incòmode continuïtat de l’exploració.

A la base d’aquest pou veig que he de refer la capçalera del següent, certament es tracta d’un muntatge molt precari aguantat per un sol spit. En Jordi M. em va guiant, doncs ell va explorar la cavitat el dia abans, tanmateix s’està fent un embolic amb les profunditats dels pous, constato que no en té ni idea i decideixo utilitzar la meva intuïció (no més fiable) en la instal•lació de l’avenc.

El maleït mosquetó de la capçalera no s’obre, en Jordi m’ajuda a obrir-lo passant al davant, entenc que baixarà però em cedeix el lloc de nou, ens fem un embolic, ara no sabem fins on arriba la corda... espero no haver de fer nusos. Amb tot l’enrenou els demés companys ja ens han atrapat i esperen el seu torn. Segueixo avall.

Ara l’avenc adquireix majors dimensions, els pous, còmodes, tenen aspecte de cavitat activa, com els que podem trobar a les parts baixes del S1. Amb tot això arribo a un altre capçalera semblant a l’anterior, ara sembla que en Jordi M ja recorda on es troba. En aquest punt la corda no arriba ala fons.

Superant la estretor de la capçalera davallo fins a una replà on comença el segon tram. Canvi de corda i cap avall, observo la corda prèvia i el fet que no haguessin fet cap nus a la punta, menys mal que no he baixat per aquella.

Em trobo a la sala més gran de tot l’avenc, el soroll d’aigua es constant i hi cau una lleu cascada. En Jordi baixa darrere meu i ens disposem a esperar la resta de gent, ens anaven trepitjant els talons. En Jordi B es al replà quan en Christian diu que vol llençar un bloc inestable, constatem que es tracta d’una operació molt perillosa, ja que podria malmetre la corda instal•lada o en el pitjor dels casos fer mal a algú dels que estem allà baix, tot hi així decideix seguir endavant. En Jordi M i jo avancem galeria avall per protegir-nos de la possible caiguda, mentre en Jordi B, que està en un fraccionament no les té totes clares.

Cauen diverses pedres. Silenci. Cauen més pedres... Sembla que no acaba mai. Què fa?
Al cap d’uns moments d’incertesa la zona esta assegurada, no ha tirat el bloc, sinó que l’ha retirat de la zona de perill. Tots respirem tranquils i aprofito per menjar una mica.

Minuts més tard ens hem reunit quatre components a la base del pou. En Julio i l’Alex s’han desviat a la galeria on volen de desobstruir, i els membres restants mirem la possible continuïtat de la cavitat tot seguint el corrent d'aire. Ens trobem en un caos de blocs, la continuació es per un meandre estret de forma irregular. Negociem un canvi de papers, ara en Christian anirà amb en Jordi M i jo faré la topo amb en Jordi B. Amb tot això em venen unes ganes desesperades d’anar de ventre, s’està complicant la cosa...

Uns moments d’incertesa i la dificultat del pas que segueix fan que en Christian es faci enrere en la seva decisió de continuar. Jo decideixo quedar-me amb ell, el meu problema gàstric continua vigent. Perdem de vista els dos Jordis i ens disposem a esperar, quan tinguem fred iniciarem l’ascens.

Al cap d’una hora els Jordis tornen, no han avançat gaire degut a la dificultat del forat i la manca de material, caldrà tornar. Decidim tirar amunt, acció que emprenc com un llamp a punt de fer-m’ho tot a sobre...

Continuarà.

Campanya Arañonera 2010 (1)

Primera part

Retrobament:

Mentre baixo per les escales mecàniques de l’estació del Nord de Barcelona em ve la ment la imatge de l’Andriy somrient el passat mes de Gener quan ens vàrem retrobar a Ucraïna. Aquest cop però, s’han invertit els papers i soc jo el que va rebre els set Ucraïnesos que prendran part de la campanya a Arañonera. Una muntanya de motxilles enormes m’indiquen inequívocament que he trobat el grup. Una forta abraçada i l’alegria de veure la parella de nou, juntament amb altres companys amb els qui també coincidirem a Mlinky Cave.
Unes hores més tard som tots a l’Espeleoclub de Gràcia ultimant els darrers preparatius per a la campanya. Aquest any els ucraïnesos van forts, i tenen la intenció de baixar a -1000 per realitzar treballs topogràfics i d’exploració a les puntes del sistema, fet que desperta força admiració als altres components de l’expedició menys experimentats. Això obligarà a instal·lar un campament subterrani durant forces dies. Els altres membres de l’expedició ens dedicarem a adaptar-nos als diferents treballs previstos durant la campanya.

* * *

Seguint els passos de l’any passat ens trobem de nou a l’esplanada de Linás de Broto, punt de partida de la nostra aventura, per uns moments em sembla estar revivint les jornades de l’any anterior, poca cosa ha canviat, simplement la coneixença de les persones que m’envolten, amb qui ja hem viscut forces aventures.
Un cop el material ha pujat cap a dalt, realitzem el darrer àpat a la civilització, per tot seguit emprendre el camí cap al campament.

La dura jornada de muntatge i organització del menjar ha transcorregut plàcidament, aquest any almenys no ens hem mullat. Observem de nou el paisatge sorprenent que ens envolta, sembla que res hagi canviat, les mateixes cingleres amenaçadores i les vistes extraordinàries de la vall del Sorrosal, els verds prats farcits de flors de neu... El que si es notori es la major quantitat de neu, que provoca una lleu circulació d’aigua per un torrent sempre sec que travessa el campament. Això facilitarà la recollida d’aigua, tot i que també disposarem de la piscina al peu d’una grossa acumulació de neu, per on uns quants aprofitaran per llençar-s’hi fent servir objectes inverosímils.

Retorn sota terra:

Avui es el dia que iniciarem les exploracions, es tracta de fer un primer tanteig de l’estat de les cordes de l’S1 i aprofitar per fer alguna activitat per anar entrant en matèria. L’equip d’ucraïnesos baixarà a l’S1 amb la intenció de trobar el lloc on instal·laran el primer campament, a una cota d’aproximadament -500. Un segon equip format, per en Christian, en Julio, en Jordi M, l’Alex i jo, farem una visita l’S10.
L’S10 es una cavitat molt propera al campament i d’una profunditat no superior als 80 metres. Les seves característiques peculiars ja ens van despertar l’interès l’any passat, però finalment va quedar pendent la seva visita. Aquest cop no perdrem l’ocasió de fer aquesta mena de “visita turística” abans de començar els treballs de la campanya.

La boca de l’avenc es de grans dimensions, però com es costum, es troba gairebé taponada per una gran acumulació de glaç. En Christian serà el primer en baixar, i té dubtes sobre si trobarem el pas obert. Un cop muntada la capçalera descendeix fins al glaç i improvisa un desviador per permetre el descens a través de la rimaia, sembla ser que la variació de la neu fa que tingui dificultats per trobar els spits.

Al cap d’uns minuts d’incertesa ens comunica que el pas sembla obert i podrem baixar, però lamentablement no troba spits. Tot seguit em disposo a baixar fins on ell es troba per mirar de trobar una solució.

El tap de glaç esta format per una neu estovada i fàcilment modelable, em sembla que es pugui trencar en qualsevol moment, baixo uns metres entre la neu i la roca fins a arribar a un improvisat replà de neu en el que m’espera en Christian. El llum deixa entreveure un pou en forma de falsa diaclasi provocat pel glaç que arriba fins a baix, la temperatura es notablement més baixa que a dalt. Uns minuts de cerca i trobo un spit que ens soluciona el problema, fraccionem i en Christian baixa de nou. És el meu torn, el lleu frec de la corda per la neu fa que es desprengui tot creant una sensació de ventisca, sembla ben bé que estigui baixant a l’interior d’una glaçera!

A la base del pou fa un fred que pela, la resta de companys van baixant lentament mentre observem el curiós joc de llums del pou amb el glaç. La base té una forma irregular, d’un costat està col·lapsat per gel, però resseguint la paret podem vorejar-lo per trobar la continuació.

Una rampa de neu ens condueix a una sala més ample i on es detecta una temperatura més agradable, ja no hi ha corrent d’aire. En aquest punt es fa palès que si no hi hagués neu, la cavitat tindria una boca i pou de notables dimensions. La continuació es fa per una rampa plena de blocs inestables, instal·lem un ressalt de 5 metres amb extrema cura de no tirar avall cap pedra. La galeria agafa majors dimensions fins a arribar a una amplia sala on s’aprecia una finestra penjada, aquesta finestra comunica amb una altra boca exterior, cas que s’instal·lin les dues entrades es pot fer una petita travessa, però no serà aquest el nostre objectiu.

Satisfets de la visita decidim començar l’ascens, abans però ens entretindrem en explorar una estreta gatera que segons la topografia condueix a un pouet. Enmig dels esforços d’alguns aspirants a passar-hi sentim com de sobte comença a rajar aigua per algun lloc, talment com si algú acabés d’obrir una aixeta. Constatem que a l’exterior està fent una tempesta.

Després de nombrosos intents frustrats desfem el camí tot esperant que la tempesta hagi redimit. En canvi, el soroll d’aigua persisteix. Al arribar a la base del pou no podem creure el que veiem: no plou, és el diluvi universal 2.0 Les pedres arriben al fons del pou i es van acumulant, a la llunyania es veu tot un espectacle de llamps i trons. Tots van sortint ràpidament i en Christian i jo ens quedem els darrers, cada vegada plou més i comença a entrar aigua per tot arreu. Afortunadament sabem que no patim cap risc de crescuda, però això no treu espectacularitat a la tempesta ni a les cascades d’aigua que s’escolen per la boca. Per evitar mullar-nos com han fet els nostres companys decidim esperar dins fins que amaini.
Passen els minuts i la tempesta segueix apretant, comencem a tenir fred i en Christian decideix pujar, sembla que tocarà mullar-nos. Passo jo al davant i pujo fins al replà de neu, enlloc d’estar pujant un avenc sembla que estigui escalant l’Everest doncs damunt meu cau una quantitat de pedra, neu i aigua digna dels monsons asiàtics. L’espectacle exterior es espectacular, una immensa cortina d’aigua i tot de regalims que es van escolant. Espero en Chrisitian i intento convence’l de tornar a baixar, doncs el darrer tram de 15 metres queda totalment exposat als elements. Ell prefereix sortir igualment, ben pensat el campament es a sols 100 metres de l’avenc, i ja anem ben mullats. Surto mentre sembla que la tempesta afluixa, estem tenint sort.

A la capçalera l’espectacle es impressionant, està tot blanc, al fons de la vall es divisen els torrents desbordats per l’aigua, mentre el torrent del campament baixa més ple que mai.
Tothom aprofita per fotografiar aquesta imatge que la natura ens ha regalat sota uns núvols en constant moviment i encara amenaçadors.



continuarà...

Fi de la campanya Arañonera 2010

Un any més ha finalitzat el Campament Internacional d'Espeleòlegs a la zona d'Arañonera. Un cop més han estat uns dies de convivència, exploracions, i emocions diverses envoltats del paratge impresionant que envolta el campament.

Aquest any ha estat possible establir un campament a -1000 permetent avançar notablement les exploracions en aquest punt i establir noves i interessants vies d'investigació.

Després d'un periode d'aturada reemprenc l'activitat del bloc amb el relat personal de la campanya que aniré publicant properament. Com en anteriors ocasions, aquest resum es una mera visió personal dels fets i vivències ocorreguts que no té cap valor oficial. Pel que qui estigui interessat en els detalls tècnics de les exploracions caldrà que s'adreci al club organitzador.