Exploracions a Ucraïna - 1a part

L’arribada

Amb una enorme motxilla a l’esquena i un paquet a cada mà intento arribar a l’andana baixant els incòmodes graons del tren.
Després de quinze hores de tren hem arribat a Chernivtsi, una ciutat situada al sud est d’Ucraïna, a uns trenta quilòmetres de la frontera amb Romania.
Aquest es el punt de trobada amb l’Andriy, amb qui fa uns mesos vam ser companys d’aventures a Arañonera. Mentre els tres components de l’expedició catalana avancem per la gelada andana endevino, de lluny, la seva figura que s’acosta amb un somriure d’orella a orella. Salutacions i una sensació d’alegria per retrobar-nos. Entrem ràpidament a l’edifici de l’estació per evitar refredar-nos i planifiquem la nostra visita a la ciutat.

Chernivtsi es troba al peu dels Carpats, es tracta d’una zona amb força influència per part de Romania, ja que aquesta regió havia format part d’aquest país. La ciutat combina zones amb edificis que recorden ciutats europees amb la típica organització soviètica, encara patent en la població.

Compres de darrera hora i més paquets preparats just abans de gaudir d’un típic dinar Ucraïnès que ens donarà força per enfilar el camí cap a Mlinki Cave.

A mitja tarda tornem de nou a l’estació, ens caldrà agafar un altre tren fins al nostre destí. Són quarts de nou quan una estrebada estrident provocada pels frens del tren ens indica que ja podem baixar. Som a Chortkiv, població situada 100 km al nord de Chernivtsi dins la regió de Ternòpil, ja som més aprop del nostre destí. En Joan, en Christian, l’Andriy i jo baixem ràpidament del tren formant una muntanya de motxilles enmig de l’andana. És negra nit i tot el paisatge esta cobert per 40cm de neu gelada. Fa fred. De lluny s’aproxima la persona que ve a recollir-nos. Es tracta del “Papa”, el president de l’Speleoclub Crystal de Chortkiv, entitat que ens acollirà durant aquests dies.

El “Papa” es un respectat personatge, discret, amb una mirada atenta, refugiada darrere unes gruixudes ulleres, completament calb i amb la denotació de forces anys d’experiència. És un dels membres veterans del grup, pel que el mot li escau força bé.

Just davant de l’estació hi ha aparcat un tronat Jeep rescatat de l’exèrcit rus, aquest serà el nostre transport fins a Mlinky.

Després de 45 minuts per una destartalada i gelada carretera arribem al petit poblet on es troba la cavitat i el Crystal Club. Just arribar ens instal.lem a casa del “doctor”. La seva dona, l’Anna, ens rep afectuosament i ens ensenya la nostra habitació, acollidora i presidida per una fantàstica estufa de llenya. Es hora de sopar.

L’Andriy està ansiós per començar a fer espele, es tard i tots hem dormit poc la nit anterior, però no rebutgem la seva oferta i ens animem a fer la primera incursió a Mlinky.

Descobrint Mlinky Cave

Un cop canviats ens dirigim a la caseta que fa les de Refugi i seu central del Crystal Club. Es tracta d’una caseta d’aspecte mig ruïnós que estan ampliant amb un altre edificació adossada. L’interior esta format per tres estances, una cuina, una sala amb lliteres de fusta i un espai principal que recorda la sala de molts clubs catalans, amb topos, fotografies i llibres per tot arreu. La paret principal esta coberta per una topografia gegant de Mlinky.

Ens expliquen que el que farem serà apropar-nos al campament i portar certs queviures.

Mlinky té actualment un recorregut de 40 km. A l’interior es troben habilitats 2 espais com a campament, tot i que ara mateix només s’hi fan treballs en un. Aquest campament, ubicat a la zona nord de la cavitat (l’entrada es a l’extrem sud) es troba sols a una hora de l’entrada. Això atorga la comoditat d’entrar i sortir fàcilment, però també fa que els treballs resultin molt més eficients al pernoctar a l’interior. O dit d'una altra forma: Costa molt llevar-se després de les farres nocturnes. El campament i el club es troben en contacte permanent mitjançant un sistema telefònic.

Fetes totes les presentacions ens encaminem cap a la cova. Ens acompanyaran uns quants membres més del club.

El caminet que enfila cap a la cavitat transcorre per entre un bosc completament blanc, de seguida arribem a la boca, que ha estat tapiada i té una porta de ferro. Entrem i recorrem ràpidament les primeres galeries còmodament degut a la seva amplada. L’Andriy explica que aquesta part es artificial, i que es va excavar per extreure guix fa cinquanta anys, gràcies a aquesta excavació es va descobrir la cavitat. Ens aturem a una sala lateral i deixem anoracs i guants que no utilitzarem a l’interior, repartim les saques i seguim endavant.

Avancem una cinquantena de metres per la ampla galeria artificial fins arribar a la cova natural. A partir d’aquí resseguim un seguit de galeries més o menys rectes d’una amplada d’entre 50cm i un metre, alguns trams em recorden a l’inici de la Cuberes. Constantment anem agafant desviacions a dreta i esquerra fent girs de 90º, i de tant en tant cal superar algun pas estret o ressalt mitjançant oposició. L’exploració no té dificultat, la temperatura ha pujat considerablement des de l’entrada i comencem a tenir calor.

Els Ucraïnesos van a tota pastilla per l’interior, es coneixen la cavitat de memòria, i a nosaltres ens costa seguir-los. El primer que ens sorprèn es l’aspecte laberíntic de la cavitat. Estem totalment desorientats i em sentiria incapaç de trobar la sortida jo sol.

Els 40 Km de Mlinky es troben repartits per una superfície de sols 1 quilòmetre quadrat! Podreu imaginar la densitat de galeries existent. Afortunadament la cavitat es pràcticament plana, no hi ha nivells de galeries i es totalment seca. Però son molts els que s’han perdut en alguna ocasió, i la dificultat de trobar les persones extraviades es considerable, ja que son moltes les galeries on cercar.

A mesura que avancem descobrim la bellesa del guix cristal•litzat, que decora nombroses parets. També moltes galeries provoquen un efecte de punts de llum que fan pampallugues a la paret degut al reflectir la nostra llum en petits cristalls. Aquest efecte, tot i que força bonic, acaba sent emprenyador en alguns moments, ja que amb poca llum enganya el cervell creant falsos volums o donant una sensació de fals mareig. Apart d’això no trobarem cap altre tipus de formació.

Al cap de mitja hora fem una parada per recuperar l’alè, els membres que ens acompanyen estan esgotats, avui ja es el tercer cop que entren. Em pregunto si es que no tenen bona forma física, quelcom que descarto al notar el tuf a alcohol que desprenen.

Seguint endavant recorrent galeries de dimensions més estretes i això obliga a superar passos entre blocs i gateres emprenyadores. Certament, tot i no ser una cavitat amb uns requisits tècnics elevats, sí que és molt esportiva, ja que un acaba per fer servir tots els músculs del cos. A les galeries amb sostre baix ja no podem caminar ajupits, totalment esllomats sols podem anar de quatre grapes.

Finalment arribem a una llarga gatera excavada que ens condueix directament al campament. Just arribar ens sorprenem del muntatge que han creat. Una taula excavada per seure-hi al voltant ofereix un confortable espai per a menjar i fer tertúlia. No hi falta res, una grossa catximba i un arbre de nadal que ha entrat algun boig recorda les dates en les que ens trobem. Des d’aquest ben trobat “menjador” surten varies galeries que condueixen a la cuina i als dormitoris, però avui no tenim temps per a més visites i ràpidament recorrem el camí de tornada cap a fora, demà ens espera una nova visita.


Continuarà...

Visita a Ucraïna

Durant aquest mes de Gener tres representants de terres catalanes ens hem aventurat a la regió Ucraïnesa de Ternòpil amb la intenció de conèixer de prop algunes cavitats d’aquest país.

Després de l’experiència d'Arañonera aquest estiu, l'espeleoclub Crystal de Chortkiv ens va convidar a endinsar-nos a les seves cavitats, conèixer la seva gent i el seu entorn. La càlida acollida que ens han ofert ha permès conèixer les diferències organitzatives que tenen establertes al seu país així com compartir llargues exploracions per cavitats que, per la seva morfologia i dimensions no podem trobar al nostre país.

El carst de la regió esta format majoritàriament per guixos, i les cavitats que hi trobem son totalment horitzontals, de gran recorregut i extremadament laberíntiques. La més coneguda es "Optimisticheskaya" que literalment significa: La cova optimista, com sabem es la tercera cavitat amb més recorregut del món i primera en guixos.

Molt aprop d'aquesta hi ha Ozerna, cavitat germana, de menys recorregut (120 km) i característiques peculiars com veurem més endavant. Gràcies a un permís especial varem poder visitar aquesta interessant cavitat acompanyats per membres del Club Espeleològic de Ternòpil.

Però la nostra visita s'ha basat en els treballs realitzats a Mlinky cave. Aquesta cavitat, també en guixos, té actualment un recorregut de 40 Km, i segueix la estructura laberíntica de tota la regió. Mlinky es troba en un petit poblet prop de Chortkiv i es coneguda per les nombroses visites turístiques que porten a terme els membres del propi espeleoclub Crystal. Els ingressos d'aquests visites sostenen el club. La cavitat es caracteritza per ser totalment seca, plana i tenir uns 10 confortables graus que contrasten amb els -10 que acostuma a haver a l'exterior durant l'hivern. A l'interior es troben 2 campaments, un d'ells quasi permanent des d'on s'efetuen els diferents atacs a la zona del "perímetre", per on la cavitat va creixent any rere any. La nostra tasca s'ha centrat en topografiar un sector i col•laborar en la desobstrucció d'un complicat pas mitjançant explosius. Degut a una normativa més lleugera en quant a "petards" que la que tenim a la CEE, hem pogut ser testimonis d'una instructiva mostra d'aquest tipus de desobstrucció.

A diferència del nostre país, el clubs Ucraïnesos que tenen assignades cavitats per a treballar-hi disposen de potestat per restringir-ne l’accés, no sols a espeleòlegs sinó a tota persona. Això atorga certa "propietat" a les cavitats i a la vegada els garantitza la exclusiva per al club. Cada club aplica després la seva pròpia política: si s'utilitzaràn explosius, si es faran visites turístiques etc...

Durant les properes setmanes i en diversos capítols us presentaré la narració de les diferents visites a ambdues cavitats.

El misteri de l'avenc del Bruc

El 24 de juliol de 1898 Norbert Font i Sagué davallà per primera vegada l’avenc del Bruc. Durant aquesta exploració Font va descendir un primer pou de 98 metres per una feixuga escala de corda i fusta. Un cop al fons, i després de seguir una galeria en pendent descendent els exploradors es trobaren davant una nova vertical. Font començà a davallar aquest nou pou, quan va arribar a la fi de l’escala, dempeus a l’últim graó, va encendre un llum de magnesi i just per sota d’ell va observar, majestuós, un llac d’aigües tranquil•les que en reflectien la seva imatge, al no disposar de material per a navegar per llac, l’expedició es retirà tot efectuant una topografia del lloc i deixant constància de la descoberta per a les generacions posteriors.

El 26 d’octubre de 1923, 25 anys després, Rafael Amat i Carreras davant una extraordinària expectació, va explorar de nou la cavitat. Durant aquest període ningú més havia baixat a l’avenc. L’expedició pretenia explorar el llac descobert per Font i Sagué i intentar trobar la connexió del mateix amb una important sorgència marina d’aigua dolça que té lloc a pocs quilòmetres d’allí: La Falconera. Però al fons de l’avenc no es va trobar cap llac, davant la decepció del moment es va considerar que potser es va tractar d’un fenomen temporal, possibilitat molt freqüent en el terreny espeleològic o bé que Font i Sagué, l’havia imaginat.
Si va existir o no, és encara un misteri.

Aquesta història que acabeu de llegir, és potser l’enigma més emblemàtic de la història de l'espeleologia Catalana. Tant el lloc on succeeix com els personatges que hi intervenen fan que el relat resulti apasionant, podent-nos delectar en els detalls ben documentats de les dues expedicions. Segur que, quan hem baixat a l’avenc, tots ens hem preguntat algun cop què deuria passar realment.

Fa quatre anys es va començar a dur a terme una investigació exhaustiva a l’entorn dels protagonistes i de l’avenc. L’objectiu no era altre que trobar una solució definitiva al misteri. Analitzant detalladament els fets que hem resumit, els diaris dels exploradors i la geologia de la cavitat, es van detectar diverses discordances i incògnites a les que calia donar resposta.

Com a complement de l’investigació es pretenia produir un documental: “El misteri de l’Avenc del Bruc” que relatés pas a pas tota la investigació. Durant un temps fins hi tot hi havia un microsite amb informació actualitzada. Però degut a les dificultats tècniques que van aparèixer en aquell moment i la manca d’un pressupost suficient, el projecte va quedar aturat en espera de temps millors.

La investigació es basava en 4 hipòtesis que especifiquem a continuació:

1a hipòtesi: El Llac va existir

Seria estrany que un personatge de la categoria d’en Font i Sagué hagués comès un error d’aquest calibre veient un llac on no hi era.

El mencionat “pou del llac”, no supera la vintena de metres i es troba en constant degoteig per part de filtracions el que fa pensar que en èpoques de pluges pot haver-hi un nivell temporal d’aigua, a més la boca de l’avenc es troba a pocs metres d’un torrent.

De ser possible, l’existència del llac hauria de ser un fenomen molt poc freqüent, per bé que no impossible i molt comú en moltíssimes cavitats.

Però... si el llac es temporal com és que en ple estiu es va poder formar? A més Font també explica que hi havia un incendi a l’exterior, pel que probablement feia temps que no hi plovia.

2a hipòtesi: El Llac mai va existir, va ser Imaginat.

Ben sabut és que Font i Sagué duia sempre amb ell un recipient amb rom, i que en feia ús durant les seves exploracions.

Una cavitat de l’envergadura de l’avenc del Bruc impressiona fins hi tot a espeleòlegs d’avui dia, i el rom no hauria necessàriament d’haver canviat la percepció de l’avenc que va tenir en Font. Tanmateix en el seu diari en fa referència en nombroses ocasions, i concretament al Bruc deixa clar que el rom l’està ajudant a no passar fred.

Si a una breu embriaguesa li sumem el cansament, l’emoció pel que es viu i una il•luminació deficient, pot ser molt possible que Font imaginés la seva imatge reflectida en un llac que, en realitat eren blocs de pedra o un petit bassal. A més, un espeleòleg en un estat de permanència i cansament molt alt, pot començar a sentir veus o veure visions. Tot hi així sabem que font no hi va baixar sol, i que va llançar-hi forces pedres.

3a hipòtesi: El Llac mai va existir, va ser una conxorxa.

Aquesta possibilitat és la que, potser, produeix més escepticisme. Algú ha pensat perquè un Mossèn es dedica a explorar forats coneguts fins al moment com a portes de l’infern?

Quin interès pot haver-hi en explorar avencs? És més, Font acaba en sec la seva espectacular carrera espeleològica, quin paper hi juga l’espeleologia en el fet que l’enviessin a l’estranger? Per què es manté apartat de l’espeleologia els darrers anys de la seva vida?

Es possible que l’entorn del Mossèn hagués manipulat la història magnificant la descoberta i creant una pilota que ha anat creixent amb els anys convertint-se gairebé en llegenda?

4a hipòtesi: El Llac existeix, però no s’ha trobat.

Font ens descriu cavitats lleugerament diferents a les que nosaltres coneixem, i el Bruc no és una excepció. Les cavitats sofreixen al llarg dels anys diferents transformacions i en un període de 25 anys l’avenc podria haver sofert canvis prou importants com per eixamplar-se’n galeries o desaparèixer llacs, i aquesta podria ser la opció més possible a l’hora de determinar la desaparició del llac.

Però cert detall fa pensar que ens podríem estar equivocant. Analitzant la topografia realitzada per Font i Sagué, ens donem compte que, si el llac es trobava al fons del segon pou, hi ha un greu error de càlcul en la profunditat, ja que la profunditat real es 115, i no 160 com indica. Sabem que els mitjans de la època propiciaven tota mena d’errors però tot hi així es fa difícil de creure un error de 45 metres, encara que la topografia hagués estat feta a ull. Va explorar font una galeria desconeguda en l’actualitat?

El diari d’en Font diu, literalment, que requeriren una escala de 30 metres per a efectuar el descens del 2n pou, i que aquesta va ser fixada en unes grosses estalagmites les quals, tots sabem, que estan just a la capçalera del pou. Les topografies actuals donen una profunditat al pou de 15 metres.

Com va poder Font no arribar al fons del pou, si la seva escala mesurava el doble? Va necessitar 15 metres per fixar-la?

- - -

Bé, no em negareu que la recerca en aquest terreny, resulta apassionant.
Tot i que aquesta investigació no es va acabar de realitzar els primers resultats van donar alguna petita sorpresa, des de dades contradictòries fins a aspectes dels personatges prou desconeguts. El més interessant es la conclusió cap a la que s’aproximava, una explicació lògica que aclaria totes les incògnites i a la vegada resultava prou impressionant.

Ho sento però no us la rebel•laré encara.
Esperarem a que es pugui reprendre el projecte aviat per resoldre aquest fascinador misteri.

Per acabar us presento una petita troballa, apareguda durant la recerca de documentació i que fou tota una sorpresa.