DVD Explorant l'S1

Qui hi estigui interessat, ja pot adquirir el DVD del documental "Explorant l'S1"

La versió en dvd esta traduïda en 5 idiomes: Català, Castellà, Anglès, Francès i Italià. Disposant de so 5.1 en les versions en Català i Castellà. (La resta d'idiomes es troben subtitulats.)

A part del documental de 47 minuts, hi podeu trobar 30 minuts addicionals de contingut extra:
Més enllà de l'S1. Des d'un recorregut per la trajectòria de les exploracions a Arañonera dels darrers 30 anys fins a les opinions i experiències dels participants en el documental que prenen veu en aquest apartat.

El preu es de 15€ + 2,5€ de despeses d'enviament.

Podeu fer la comanda online des d'aquí mateix:

Vull adquirir el DVD >>

Campanya Arañonera 2010 (i 4)

Continuació. I Capítol 4

El pou misteriós del Foratón

Avui reemprendrem les exploracions amb dos opcions força interessants, ens dirigirem a les galeries altes del sistema per complir dos objectius: Un equip format per en Christian, en Julio i en Jordi M. baixaran al riu Primigeni per efectuar una escalada en una possible finestra. Mentrestant en Raúl i jo anirem a explorar i topografiar un pou de 50m que, segons explicacions dels que van baixar-hi per primer cop, resta inexplorat a partir d’un meandre.

La travessa Foratín-Foratón va ser una de les exploracions realitzades l’any passat i ens va permetre admirar una de les galeries més interessants del sistema, així com la boca superior. Aquest sector de galeries té diverses ramificacions que connecten amb nivells inferiors, un d’ells es el riu primigeni, la via que connecta amb l’S1 i permet realitzar la travessa integral fins a Santa Elena. En Raúl i jo ens endinsarem per un ramal cec que no té cap sortida, en un punt de la galeria existeix un pou de 50 metres que cal revisar i topografiar.

Poc després de baixar per l’estret pou del Foratín, ens separem els dos grups, la nostra galeria té unes dimensions relativament còmodes, amb algunes estretors, i per on constantment estem pujant i baixant ressalts. Es tracta d’un meandre excavat per un riu que em recorda molt a les galeries explorades a Ucraïna a Mlinly Cave. Resulta ser una galeria molt esportiva i variada, que ens fa passar una estona ben entretinguda.

Al cap d’un parell d’hores arribem al pou, un passamà permet traspassar a l’altre banda on la galeria finalitza en una estreta gatera al cap d’un centenar de metres. En Raúl i jo ens posem en marxa i equipem la capçalera. En Raúl baixarà el primer, llença algunes pedres constatant que el pou no es directe, sinó esglaonat. Baixa una desena de metres i es disposa a espitar, sembla que la roca no es massa bona i li costa bastant trobar un lloc apropiat. Després de nombrosos problemes aconsegueix fer entrar l’spit i fraccionar. Des de la meva posició no el puc veure i em provoca certa confusió, però ben aviat crida lliure i començo el descens.

Encara em trobo muntant el davallador quan em comunica que ja es a baix, a baix? No feia 50m?

(Foto de Raúl Redondo) Segons sembla no té la fondària esperada. En un tres i no res soc a la base del pou que amb prou feines arriba als 20 metres. I pensar que hem carregat fins aquí una corda de 80!

La base del pou té forma el•líptica i inclinada cap a una petita diaclasi en la que es pot baixar fàcilment. A l’interior es percep una notable corrent d’aire que s’escola cap a un meandre estret i impenetrable. Estem força estona tirant pedres fins que constatem que, tal com ens havien dit, darrere el pas estret hi ha un nou pou inexplorat, però lamentablement cal desobstruir. Calculem que el pou que segueix ha de tenir una profunditat semblant a l’anterior, caldrà tornar amb mitjans més contundents.

Tal com teníem previst fem la topografia del sector per actualitzar les dades existents i tornem cap a la sortida contents d’haver acomplert el nostre objectiu.

L’altre equip no ha tingut massa sort en la seva exploració i no han pogut efectuar l’escalada, en Christian s’ha hagut de retirar abans d’hora per un problema muscular i els demés membres han aprofitat per visitar les fotogèniques galeries del riu Primigeni.

Retorn a l’S1

El darrer dia d’exploracions el dedicarem a fer una visita a l’S1, que per diferents motius encara no havia estat possible durant aquesta campanya. En Julio i jo ens hi anem amb la intenció de fer tasques de manteniment de les cordes i a la vegada permetre que ell pugui conèixer la cavitat. En Julio em fa veure l’S1 com una cavitat molt important, en efecte ho és, però potser ara connota un atractiu que abans no tenia per haver-me servit d’inspiració en el documental “Explorant l’S1”. La prova es que ell es moria de ganes de visitar-la.

Baixem uns 100 metres tot revisant les cordes, fent fotos i prenent-nos l’exploració amb calma, res ha canviat. Em venen ganes d’arribar a les galeries on treballarem l’any anterior - s’han de renovar les cordes – penso. Serà una tasca per la propera temporada.

Amb enyorança deixem enrere el forat i retornem al campament, en Julio i jo improvisem un pla per l’any vinent – hem de tornar a l’S1, hem d’anar a 1000 – Cal reconèixer que aquest any els ucraïnesos ens han guanyat per golejada, la seva mentalitat centrada en un objectiu i la notable preparació prèvia han posat en evidència les nostres mancances com a grup i com a individuals, han estat tot un exemple a seguir. Però també és cert que a la nostra terra es complicat trobar un grup de gent disposada a viure aquestes experiències o assumir aquest compromís, tots estem molt desperdigats; el meu esforç per convèncer els companys d’espeleo habituals a participar en aquesta aventura va ser pràcticament un fracàs. D’aquí la meva admiració per aquest grup que, superant tot tipus d’entrebancs polítics i econòmics ha arribat fins aquí.

L’equip format per 7 Ucraïnesos va estar 7 dies a -980 metres aprox. Superant el rècord de permanència del sistema.

Retorn al món real.

Els darrers dies seran destinats a recollir el material i preparar-nos per a la tornada, no sense abans deixar que la sorprenent Campiona del món ens prengui les mides per a confeccionar-nos un nou mono a mida, personalitzat i made in Ukraine. Definitivament no deixen de sorprendre’ns.

El fred que ens ha acompanyat aquest any no ens deixa ni la darrera nit, on té lloc la petita cel•lebració i cloenda del campament. Aquesta ha estat una temporada que ens deixa nombroses incògnites on continuar l’any vinent, sembla que el treball es diversifica oferint un repertori per a tots els gustos.

L’endemà es repetirà la cerimònia de cada any per baixar el material cap a Linás de Broto.

Mentre veiem l’helicòpter allunyar-se per la vall divisem tènuement com part de la càrrega es desprèn d’una de les saques precipitant-se al buit.
Ironies del destí, entre la càrrega perduda hi havia l’equip de vídeo professional emprat per a rodar el que havia de ser la continuació d’Explorant l’S1. i que va quedar repartit a trossets per la vall del Sorrosal.

És inexplicable veure com després de prendre totes les precaucions, revisar la càrrega, valorar els riscos etc.. pugui succeir quelcom així, ningú s’ho explica. Però va passar, i moltes il•lusions, projectes i la inversió d’anys de feina es van esfumar de sobte.

És un preu molt alt.

* * *

Dos dies després condueixo el meu cotxe ple a vessar de motxilles per Barcelona.
En Yura va al meu costat amb una mastodòntica motxilla a la falda, no veu res, ni jo el veig a ell. Ens trobarem amb la resta d’ucrainians a l’estació del Nord.

Arribats a lloc és el moment d’acomiadar-se, hem parlat molt del succeït, però es manté la decepció. Pot ser que hi hagi un abans i un després, o que res torni a ser el mateix a partir d’ara. Tanmateix ens animem a planejar nous projectes. Si tot va bé, aquest hivern tornarem a Ucraïna.

En aquest moment penso quant d’equivocats estem quan pensem que el súmmum de l’espeleologia són les campanyes d’exploració, l’espeleologia no acaba a les campanyes. Tot just hi comença.

Mentre m’allunyo amb el cotxe buit no puc evitar mirar pel retrovisor com unes motxilles enormes amb unes personetes enganxades a sota es dirigeixen cap a l’estació.

FI




Campanya Arañonera 2010 (3)

Continuació - 3a Part.

L'S7

L’exploració anterior ens va deixar forces caps sense lligar, així que avui entrarà un nou equip per tal de continuar la tasca de desobstrucció. Per la meva part acompanyaré en Jaume i en Quim en una interessant visita a l’S7, cavitat que l’equip Lituà va estar explorant l’any anterior.

L’objectiu de la visita es realitzar un estudi sobre la gran quantitat d’ossos que hi ha a la base d’un dels pous, i que han arribat de manera incomprensible.

L’S7 es troba al peu d’una de les cingleres de la serra, en una zona abrupte i força inaccessible, la cavitat es força complexa i formada per nombroses boques de diferents mides. Nosaltres ens escolarem per una entrada secundaria accedint a unes galeries poc visitades, doncs no son les utilitzades per baixar a grans profunditats. Després de superar varies gateres i un petit ressalt ens trobem davant un pou ample de 30 metres.

La base del pou es un veritable cementiri animal, per tota la base i sota de grans blocs hi ha tot tipus d’ossos, generalment d’ós, i cabra. Poden tenir centenars d’anys d’antiguitat.

Però el més curiós de tot plegat és com han arribat aquí. Per començar el pou no té cap sortida a l’exterior, es més, hem hagut de passar per estretes galeries i algun ressalt per arribar-hi. I segon, suposant que la boca hagués quedat tancada amb els anys, tampoc té gaire sentit que hi trobem les restes de fins a 7 exemplars d’ós. Tot un misteri.

En Quim, que té amplis coneixements de paleontologia, examina curosament les restes identificant amb notable rapidesa de quina part i animal es tracta. A part dels óssos també identifica un parell de cabres i un linx. No sabem l’antiguitat que tenen, ni com han arribat, però sorgeix una interessant conversació amb diferents hipòtesis, prenent més força la versió de que es tractava d’una trampa natural per als animals que, d’alguna manera es veien precipitats a l’abisme. Amb els anys la morfologia de la cavitat va canviar obstruint-se la entrada i deixant sepultats els animals.

Aquest tipus de troballes resulten interessantíssimes en totes les expedicions, no sols pel valor històric que aporten sinó pel fet donar un toc distint a les inertes i de vegades monòtones cavitats, veiem que no som els primers que passem per aquí i com alguns altres no han tingut tanta sort...

Herbes de tot tipus

Una inesperada indisposició m’ha deixat uns dies sense fer espeleologia. Durant aquest temps un equip ha seguit treballant a l’Avenc de la Tartera arribant al fons i finalitzant la topografia. Sembla ser que la cavitat és molt a prop de les galeries de l'S1, tanmateix la desobstrucció és una tasca faraònica que requerirà més temps del previst. L’esgotament del grup aconsella deixar aquest objectiu per una nova ocasió i dedicar els dies següents a explorar altres cavitats.

Durant aquest breu descans aprofitem per a fer una visita a Broto i comprar alguns queviures que ens manquen. Un cop al campament i amb les forces recuperades serà el moment de plantejar un nou objectiu.

Les experiències dels darrers dies ens han fet oblidar completament el grup d’ucraïnesos, els quals porten gairebé una setmana a l’interior de l’S1. Tot i que es troben dins el termini previst d’exploració, no podem evitar certa preocupació per la manca de notícies, la impossibilitat de comunicar-se amb ells dona peu a especulacions diverses sobre com els hi aniran les exploracions i quines condicions s’hauran trobat.

Aquest fet fa pensar en la possibilitat d’utilitzar en un futur pròxim, algun sistema de comunicació tipus Nicola.

Deixant de banda aquestes preocupacions dediquem el següent dia a realitzar prospeccions per l’exterior i visitar les coves que s’aprecien a l’altre banda de la vall. Durant aquesta prospecció descobrim dos nous forats, que inexplicablement no havien estat detectats abans, suposem degut a la variació de la distribució de la neu que ha permès que es destapessin les boques. Sense dubte es tracta d’una gran troballa que caldrà dedicar-hi temps pròximament.

De tornada al campament ens trobem amb la sorpresa que els Ucraïnesos han començat a sortir. La primera en fer-ho ha estat la Katya, qui li hem posat l’apropiat mot de “Campiona del món”, no sols per què és una veritable màquina de fer espeleo, sinó per que literalment és la campiona del món de TPV. Ha sortit de -1000 duent 2 saques en sols 6 hores! Ja ens ha advertit que pot ser que els demés en triguin 6 més... sense comentaris.

A les 6 de la tarda apareixen al capdamunt de la tartera la Nastya i l’Andriy, amb un aspecte monocromàtic i símptomes de cansament, no és per menys. En Jaume els espera amb uns sucs de taronja que accepten immediatament. Afortunadament l’exploració ha sortit bé i tots van retornant mica a mica.

No serà fins les 10 de la nit que apareixeran la resta de components, en Sergei, la Jula, i els dos Yura. Tots arriben amb evidents mostres de cansament i deshidratació, uns minuts de descans i el suport del grup fan que s’alegrin d’estar altre cop tots reunits. No podem evitar fer la pregunta de si tornaran a entrar, sota una rialla fan entendre que de moment... descansaran.

Continuarà...

Campanya Arañonera 2010 (2)

Continuació: 2a Part

Baixant a 1000


L’aiguat del dia anterior ens ha deixat la roba totalment mullada, pel que alguns no farem cap activitat avui. L’equip d’Ucraïna començarà el descens cap a l’S1, el seu objectiu es estar a dins una setmana per poder arribar a les puntes del sistema.

Per altra banda un equip format per en Roger, l’Alex i el Jordi M, aniran a explorar un forat que hi ha uns 400 metres a l'oest del campament. Aquesta cavitat, l’avenc de la tartera, ja va ser explorada en visites anteriors i es té un esquema de la topografia, però cal realitzar-ne una de nova. A més es creu que podria connectar amb les galeries del sistema, i podria ser un accés més fàcil que canviaria tota la dinàmica de les exploracions.

Tot i que no entrarem, acompanyem l’equip fins a la boca del forat, ubicat a la base d’una tartera en un terreny bastant accidentat. Segons expliquen, van haver de retirar blocs molt grans que impedien l’accés, donant com a resultat una boca estreta, com les tantes altres del sistema.

Cap a mitja tarda els components que han baixat a l’avenc arriben de nou al campament. Sembla ser que han baixat uns 100 metres de pous, fins que s’ha acabat la corda, pel que expliquen la cavitat es força complexa, tenint algun pas complicat per la seva estretor, sembla ser que han trobat una galeria que presumiblement podria connectar amb les galeries de l'S1 on ja es deuen trobar els Ucraïnesos.

Tots tres destaquen la duresa de la cavitat i les nombroses lloses esmolades que hi ha, dos d’ells han tornat amb el mono esquinçat.


L’avenc de la Tartera

Avui toca al nostre equip baixar a l’avenc de la tartera i continuar les exploracions. Per evitar col•lapses hem programat 3 equips. El primer equip el formarem el Jordi M i jo, i la nostra tasca serà instal•lar la cavitat fins al fons, i modificar la instal•lació realitzada el dia anterior amb estil “equip de punta”, per adaptar-la als criteris de seguretat que preferim. Darrere nostre entraran en Julio i l’Alex, amb l’objectiu de desobstruir la galeria hipotètica de la connexió. I finalment el 3r equip el formaran en Christian i el Jordi B, per aixecar la topografia de la cavitat.

Per arribar a la boca cal dirigir-se en direcció oest des del campament fins al peu de les tarteres que coronen la vall, l’entrada està bastant amagada, difícil de trobar fins hi tot havent estat abans.

Un cop preparats em disposo a encapçalar el descens. L’accés es força enfangat i de seguida s’obre un pou no massa ample pel que cauen pedres amb notable facilitat. La temperatura es molt baixa i en alguns punts hi ha corrent d’aire. Els primers pous són bastant estrets però de progressió còmode, darrere meu baixa en Jordi M. hem d’anar amb molta cura de no tirar pedres. Sobre la marxa anem refent la instal•lació, escurçant combes i afegint fraccionaments. Finalment arribem a una saleta on l’avenc canvia d’estructura radicalment.

A partir d’aquí comença un tram d’estretors i desgrimpades entre blocs, es tracta d’un pas força selectiu en que hom té que prendre’s en calma. Per tot arreu es veuen lleixes esmolades de roca per les que ens hi veiem obligats a arrossegar-nos-hi, ara entenc com en Roger es va estripar el mono.

Superat aquest penós tram arribem a una nova vertical que no deu superar els 20 metres, aquest cop però entra en joc l’aigua, que goteja constantment per on baixa la corda, això implica quedar ben xop, cosa que em garanteix una incòmode continuïtat de l’exploració.

A la base d’aquest pou veig que he de refer la capçalera del següent, certament es tracta d’un muntatge molt precari aguantat per un sol spit. En Jordi M. em va guiant, doncs ell va explorar la cavitat el dia abans, tanmateix s’està fent un embolic amb les profunditats dels pous, constato que no en té ni idea i decideixo utilitzar la meva intuïció (no més fiable) en la instal•lació de l’avenc.

El maleït mosquetó de la capçalera no s’obre, en Jordi m’ajuda a obrir-lo passant al davant, entenc que baixarà però em cedeix el lloc de nou, ens fem un embolic, ara no sabem fins on arriba la corda... espero no haver de fer nusos. Amb tot l’enrenou els demés companys ja ens han atrapat i esperen el seu torn. Segueixo avall.

Ara l’avenc adquireix majors dimensions, els pous, còmodes, tenen aspecte de cavitat activa, com els que podem trobar a les parts baixes del S1. Amb tot això arribo a un altre capçalera semblant a l’anterior, ara sembla que en Jordi M ja recorda on es troba. En aquest punt la corda no arriba ala fons.

Superant la estretor de la capçalera davallo fins a una replà on comença el segon tram. Canvi de corda i cap avall, observo la corda prèvia i el fet que no haguessin fet cap nus a la punta, menys mal que no he baixat per aquella.

Em trobo a la sala més gran de tot l’avenc, el soroll d’aigua es constant i hi cau una lleu cascada. En Jordi baixa darrere meu i ens disposem a esperar la resta de gent, ens anaven trepitjant els talons. En Jordi B es al replà quan en Christian diu que vol llençar un bloc inestable, constatem que es tracta d’una operació molt perillosa, ja que podria malmetre la corda instal•lada o en el pitjor dels casos fer mal a algú dels que estem allà baix, tot hi així decideix seguir endavant. En Jordi M i jo avancem galeria avall per protegir-nos de la possible caiguda, mentre en Jordi B, que està en un fraccionament no les té totes clares.

Cauen diverses pedres. Silenci. Cauen més pedres... Sembla que no acaba mai. Què fa?
Al cap d’uns moments d’incertesa la zona esta assegurada, no ha tirat el bloc, sinó que l’ha retirat de la zona de perill. Tots respirem tranquils i aprofito per menjar una mica.

Minuts més tard ens hem reunit quatre components a la base del pou. En Julio i l’Alex s’han desviat a la galeria on volen de desobstruir, i els membres restants mirem la possible continuïtat de la cavitat tot seguint el corrent d'aire. Ens trobem en un caos de blocs, la continuació es per un meandre estret de forma irregular. Negociem un canvi de papers, ara en Christian anirà amb en Jordi M i jo faré la topo amb en Jordi B. Amb tot això em venen unes ganes desesperades d’anar de ventre, s’està complicant la cosa...

Uns moments d’incertesa i la dificultat del pas que segueix fan que en Christian es faci enrere en la seva decisió de continuar. Jo decideixo quedar-me amb ell, el meu problema gàstric continua vigent. Perdem de vista els dos Jordis i ens disposem a esperar, quan tinguem fred iniciarem l’ascens.

Al cap d’una hora els Jordis tornen, no han avançat gaire degut a la dificultat del forat i la manca de material, caldrà tornar. Decidim tirar amunt, acció que emprenc com un llamp a punt de fer-m’ho tot a sobre...

Continuarà.

Campanya Arañonera 2010 (1)

Primera part

Retrobament:

Mentre baixo per les escales mecàniques de l’estació del Nord de Barcelona em ve la ment la imatge de l’Andriy somrient el passat mes de Gener quan ens vàrem retrobar a Ucraïna. Aquest cop però, s’han invertit els papers i soc jo el que va rebre els set Ucraïnesos que prendran part de la campanya a Arañonera. Una muntanya de motxilles enormes m’indiquen inequívocament que he trobat el grup. Una forta abraçada i l’alegria de veure la parella de nou, juntament amb altres companys amb els qui també coincidirem a Mlinky Cave.
Unes hores més tard som tots a l’Espeleoclub de Gràcia ultimant els darrers preparatius per a la campanya. Aquest any els ucraïnesos van forts, i tenen la intenció de baixar a -1000 per realitzar treballs topogràfics i d’exploració a les puntes del sistema, fet que desperta força admiració als altres components de l’expedició menys experimentats. Això obligarà a instal·lar un campament subterrani durant forces dies. Els altres membres de l’expedició ens dedicarem a adaptar-nos als diferents treballs previstos durant la campanya.
* * *

Seguint els passos de l’any passat ens trobem de nou a l’esplanada de Linás de Broto, punt de partida de la nostra aventura, per uns moments em sembla estar revivint les jornades de l’any anterior, poca cosa ha canviat, simplement la coneixença de les persones que m’envolten, amb qui ja hem viscut forces aventures.
Un cop el material ha pujat cap a dalt, realitzem el darrer àpat a la civilització, per tot seguit emprendre el camí cap al campament.

La dura jornada de muntatge i organització del menjar ha transcorregut plàcidament, aquest any almenys no ens hem mullat. Observem de nou el paisatge sorprenent que ens envolta, sembla que res hagi canviat, les mateixes cingleres amenaçadores i les vistes extraordinàries de la vall del Sorrosal, els verds prats farcits de flors de neu... El que si es notori es la major quantitat de neu, que provoca una lleu circulació d’aigua per un torrent sempre sec que travessa el campament. Això facilitarà la recollida d’aigua, tot i que també disposarem de la piscina al peu d’una grossa acumulació de neu, per on uns quants aprofitaran per llençar-s’hi fent servir objectes inverosímils.

Retorn sota terra:

Avui es el dia que iniciarem les exploracions, es tracta de fer un primer tanteig de l’estat de les cordes de l’S1 i aprofitar per fer alguna activitat per anar entrant en matèria. L’equip d’ucraïnesos baixarà a l’S1 amb la intenció de trobar el lloc on instal·laran el primer campament, a una cota d’aproximadament -500. Un segon equip format, per en Christian, en Julio, en Jordi M, l’Alex i jo, farem una visita l’S10.
L’S10 es una cavitat molt propera al campament i d’una profunditat no superior als 80 metres. Les seves característiques peculiars ja ens van despertar l’interès l’any passat, però finalment va quedar pendent la seva visita. Aquest cop no perdrem l’ocasió de fer aquesta mena de “visita turística” abans de començar els treballs de la campanya.

La boca de l’avenc es de grans dimensions, però com es costum, es troba gairebé taponada per una gran acumulació de glaç. En Christian serà el primer en baixar, i té dubtes sobre si trobarem el pas obert. Un cop muntada la capçalera descendeix fins al glaç i improvisa un desviador per permetre el descens a través de la rimaia, sembla ser que la variació de la neu fa que tingui dificultats per trobar els spits.

Al cap d’uns minuts d’incertesa ens comunica que el pas sembla obert i podrem baixar, però lamentablement no troba spits. Tot seguit em disposo a baixar fins on ell es troba per mirar de trobar una solució.

El tap de glaç esta format per una neu estovada i fàcilment modelable, em sembla que es pugui trencar en qualsevol moment, baixo uns metres entre la neu i la roca fins a arribar a un improvisat replà de neu en el que m’espera en Christian. El llum deixa entreveure un pou en forma de falsa diaclasi provocat pel glaç que arriba fins a baix, la temperatura es notablement més baixa que a dalt. Uns minuts de cerca i trobo un spit que ens soluciona el problema, fraccionem i en Christian baixa de nou. És el meu torn, el lleu frec de la corda per la neu fa que es desprengui tot creant una sensació de ventisca, sembla ben bé que estigui baixant a l’interior d’una glaçera!

A la base del pou fa un fred que pela, la resta de companys van baixant lentament mentre observem el curiós joc de llums del pou amb el glaç. La base té una forma irregular, d’un costat està col·lapsat per gel, però resseguint la paret podem vorejar-lo per trobar la continuació.

Una rampa de neu ens condueix a una sala més ample i on es detecta una temperatura més agradable, ja no hi ha corrent d’aire. En aquest punt es fa palès que si no hi hagués neu, la cavitat tindria una boca i pou de notables dimensions. La continuació es fa per una rampa plena de blocs inestables, instal·lem un ressalt de 5 metres amb extrema cura de no tirar avall cap pedra. La galeria agafa majors dimensions fins a arribar a una amplia sala on s’aprecia una finestra penjada, aquesta finestra comunica amb una altra boca exterior, cas que s’instal·lin les dues entrades es pot fer una petita travessa, però no serà aquest el nostre objectiu.

Satisfets de la visita decidim començar l’ascens, abans però ens entretindrem en explorar una estreta gatera que segons la topografia condueix a un pouet. Enmig dels esforços d’alguns aspirants a passar-hi sentim com de sobte comença a rajar aigua per algun lloc, talment com si algú acabés d’obrir una aixeta. Constatem que a l’exterior està fent una tempesta.

Després de nombrosos intents frustrats desfem el camí tot esperant que la tempesta hagi redimit. En canvi, el soroll d’aigua persisteix. Al arribar a la base del pou no podem creure el que veiem: no plou, és el diluvi universal 2.0 Les pedres arriben al fons del pou i es van acumulant, a la llunyania es veu tot un espectacle de llamps i trons. Tots van sortint ràpidament i en Christian i jo ens quedem els darrers, cada vegada plou més i comença a entrar aigua per tot arreu. Afortunadament sabem que no patim cap risc de crescuda, però això no treu espectacularitat a la tempesta ni a les cascades d’aigua que s’escolen per la boca. Per evitar mullar-nos com han fet els nostres companys decidim esperar dins fins que amaini.
Passen els minuts i la tempesta segueix apretant, comencem a tenir fred i en Christian decideix pujar, sembla que tocarà mullar-nos. Passo jo al davant i pujo fins al replà de neu, enlloc d’estar pujant un avenc sembla que estigui escalant l’Everest doncs damunt meu cau una quantitat de pedra, neu i aigua digna dels monsons asiàtics. L’espectacle exterior es espectacular, una immensa cortina d’aigua i tot de regalims que es van escolant. Espero en Chrisitian i intento convence’l de tornar a baixar, doncs el darrer tram de 15 metres queda totalment exposat als elements. Ell prefereix sortir igualment, ben pensat el campament es a sols 100 metres de l’avenc, i ja anem ben mullats. Surto mentre sembla que la tempesta afluixa, estem tenint sort.

A la capçalera l’espectacle es impressionant, està tot blanc, al fons de la vall es divisen els torrents desbordats per l’aigua, mentre el torrent del campament baixa més ple que mai.
Tothom aprofita per fotografiar aquesta imatge que la natura ens ha regalat sota uns núvols en constant moviment i encara amenaçadors.



continuarà...


Fi de la campanya Arañonera 2010


Un any més ha finalitzat el Campament Internacional d'Espeleòlegs a la zona d'Arañonera. Un cop més han estat uns dies de convivència, exploracions, i emocions diverses envoltats del paratge impresionant que envolta el campament.

Aquest any ha estat possible establir un campament a -1000 permetent avançar notablement les exploracions en aquest punt i establir noves i interessants vies d'investigació.

Després d'un periode d'aturada reemprenc l'activitat del bloc amb el relat personal de la campanya que aniré publicant properament. Com en anteriors ocasions, aquest resum es una mera visió personal dels fets i vivències ocorreguts que no té cap valor oficial. Pel que qui estigui interessat en els detalls tècnics de les exploracions caldrà que s'adreci al club organitzador.

Vídeo sobre Mlinky Cave

El que ve a continuació és un petit vídeo sobre algunes imatges recollides de Mlinky Cave durant l'expedició a Ucraïna aquest hivern. El vídeo també mostra amb tot detall el procés de col.locació dels explosius i posterior detonació.



Exploracions a Ucraïna - i 4a part

Retorn a Mlinky

Després de la visita a Ozerna, ens hem guanyat un merescut dia de descans, així que aprofitem per recuperar forces i fer una visita pel Poblet on ens trobem. Al vespre, tot sopant un dels suculents estofats de la nostra hostessa, l’Anna, planifiquem l’activitat de les properes jornades.

La intenció es passar 3 dies al campament interior de Mlinky i col•laborar en els diferents treballs que es realitzen. La nostra tasca es basarà principalment en realitzar topografies i ajudar en la desobstrucció amb explosius d’una galeria.
L’endemà al matí ens posem en marxa cap a la seu del Crystal Speleoclub on ens espera l’Andriy amb unes quantes saques que hem d’entra cap a dins. Intentem repartir el pes de la manera més equitativa possible, però hi ha una saca que pesa desmesuradament, dintre hi han varies bateries de plom. L’Andriy s’ofereix a portar-la, i immediatament els demés hi estem tots d’acord.

El dia és fred i encara no hem vist el sol des de que som a Ucraïna, esta nevant lleugerament, però tot hi així hi ha tot de roba estesa davant el club, és un misteri com s’assecarà. Tranquil•lament seguint el ja conegut caminet arribem a l’entrada de la cova, com en les darreres visites deixem algunes peces d’abric a una saleta prop de l’entrada i ens encaminem cap al campament. Tots portem saques i la progressió és més lenta que de costum. A mig camí fem una aturada i l’Andriy descarrega la pesada saca, és tant el pes que s’està esquinçant la lona amb el canto de les bateries.

Finalment i no amb pocs esforços arribem al campament, hi han alguns components a la zona que fa les de “menjador” tot fent tertúlia, i mentrestant al fons d’una galeria un altre membre esta preparant el dinar. Deixem tots els paquets i agafem els nostres plats preparats per dinar. Amb l’estomac ple demano que ens indiquin on son els “dormitoris” per poder deixar les saques. L’Andriy està ocupat i un altre company s’ofereix a acompanyar-nos.

Com de costum avança a tot drap per les galeries, fa una ziga zaga agafant diverses desviacions, em dona la sensació que estem anant molt lluny i endinsant-nos en el laberint perdedor de la cavitat. La ferum a orina m’indica que estem prop del WC, també passem per espai on hi ha una tenda amb algú dormint a dins, pero ell continua.

Al cap d’uns minuts hem arribat a la nostra “habitació”. Es tracta d’una galeria amb el terra pla on hi han uns plastics ja preparats. Penso que serà prou confortable. Ara el problema consisteix en tornar al “menjador” ja que el nostre guia s’en ha anat.
Aquest campament fa forces dies que esta ocupat, i s’hi treballa constantment, les 24 hores del dia, els diferents equips es van rellevant en les seves tasques.

L’andriy proposa començar a topografiar, ell i el Joan aniran a la zona nord, mentre que en Christian i jo topografiarem des del “menjador” fins a la galeria on estan explosionant, la major part d’aquest recorregut encara no te topo. Al ser una cavitat tan quadriculada és un lloc ideal per a fer practiques de topografia, les poligonals es van quadrant a cada cruïlla i el més mínim error queda palès de seguida. Durant la nostra tasca ens desviem de les galeries principals cap a la “punta”. Els primers trams de galeria han estat excavats extraient sediments de terra, deixant un vertader tub per avançar.

Al cap d’un parell d’hores de topografiar ja percebem l’olor a polvora que ens indica que som prop de la punta, l’aspecte de la galeria ha canviat radicalment, aquesta esta literalment excavada en la roca, donant la sensació de trobar-nos en una mina.

Seguint les petites dimensions del forat arribem a una petita saleta on es troben tres membres del club treballant, saludem amistosament a la vegada que fan explotar un nou petard. Això sembla una feina de xinos.

De retorn al campament dediquem la resta d’hores a traspassar les dades preses al paper mil•limetrat, dibuixar la topografia i xerrar amb altres companys, això ens farà passar el temps fins a l’hora de sopar. Aquest temps mort de tertúlia ens permet conèixer la gent del club, no sabem quantes persones hi estan treballant, ja que cada cop hi ha gent diferent, i a part dels que estem allotjats també n’hi ha molts que entren des de fora. Avui hem conegut en Bova, un peculiar personatge que no entén ni una paraula d’anglès, pel que la comunicació resulta complicada, tanmateix no calla en tota l’estona, no sabem si porta una llufa de cavall, o es que el pobre noi es realment així.

Curiosament el menjar del campament sempre porta els mateixos ingredients, depèn qui fa el menjar posa més d’un o altre i això fa que tingui gustos diferents. Avui anirem aviat al llit, ens emboliquem per les galeries annexes en busca del dormitori fins que el trobem, no abans de passar pel WC, la política d’us es molt senzilla: no fer res fora de la zona assenyalada, el motiu es degut a la poca aigua que hi ha a la cavitat, que fa que l’olor dels orins persisteixi durant molt de temps.

Topografies impossibles

L’endemà és un dia llargament esperat ja que avui ens retrobarem amb la Nastya qui per motius familiars no ha pogut ser amb nosaltres des del principi del viatge. Abans però ens espera una dura tasca: anar a retirar pedres de la galeria dels explosius.

L’Andriy ens explica que aquesta galeria es la que comporta la major part de la feina actual, fa força temps que avancen allí mitjançant explosius, creuen que la direcció en que avança la escletxa connecta amb un altre sistema de galeries per explorar, però calculen que al ritme que s’avança treballant les 24 hores trigaran encara a arribar... quatre anys! I és evident, pràcticament construeixen la galeria.

Dues hores arrossegant pedrotes per la estreta galeria han fet venir gana, així que tornem cap al “menjador” per recuperar forces. Tan bon punt arribem ens adonem que alguna cosa ha passat, el permanent desordre de plats i gots damunt la taula ha desaparegut, algú ho ha endreçat tot. El motiu? Doncs estan a punt d’arribar el Papa i la Nastya, que son dos dirigents del club. Aquest respecte a l’ordre jeràrquic ens resulta francament curiós. El telèfon no para de sonar, cal demanar que entrin queviures, beguda i sobretot... alcohol!

La Nastya i el Papa han arribat acompanyats per la Svitlana, a qui ja varem conèixer a Ozerna. Ens abracem alegrement pel retrobament.La propera tasca serà continuar amb les topografies, s’ha de revisar la poligonal de tot el sector dels “dormitoris” que van començar l’Andriy i el Joan el dia abans. Aquest cop no anirem en Christian i jo sols, sinó que ens acompanyarà la Svitlana. La Nastya, en Joan i l’Andriy treballaran en un altre sector.

La Svitlana s’ho passa pipa buscant els punts topogràfics, no para d’anar amunt i avall com una bala... i sense casc! De vegades em sembla que estem jugant a una espècie de gimcana. Després de fer-nos quaranta embolics amb les dades del dia anterior decidim tornar al campament per dibuixar les poligonals, com era d’esperar no quadren. Deu haver-hi un error en la numeració. L’Andriy ens renya per no haver fet bé la topo, però insistim en que no entenem el criteri en que ell ha pres les notes. Finalment acabarem tornant a repassar els punts un per un, tot detectant els diferents errors. Acabo rebentat i amb mal de cap de tants càlculs. Si ho se em porto la PDA.

Avui en el sopar som un bon grapat de gent, serà la darrera nit a Mlinky i està l’ambient molt animat. Els Ucraïnesos han preparat un beuratge sospitós a base d’alcohol etílic, aigua i uns aromes. El got comença a córrer, serà una nit molt llarga...

Construint galeries

A alguns els hi ha costat molt llevar-se avui, però forçosament hem de recollir el nostre material per sortir de la cavitat. Abans però l’Andriy ens té reservada una petita classe de com utilitzen els explosius. Per a fer-ho ens desplacem cap a la “galeria-mina” on un a un ens anirà ensenyant com ho fan. El mètode es molt senzill. Amb pólvora de caçador es fabriquen els seus propis petards, que detonen mitjançant una bateria i cable elèctric. La col•locació precisa un forat d’uns 20 cm de fondària mínim on es col•loca el petard i uns tacs de fusta i fang per que quedi ben fixat. En cada detonació acostumen a disparar 2 petards simultanis connectats en paral•lel. D’aquesta manera l’efecte és més eficaç.

Tot i que a priori sembla quelcom molt perillós, els petards no tenen molta més potencia que els coneguts “micro-explosius” que s’han utilitzat algun cop a Catalunya, i tenen l’avantatge que es poden detonar a distància. Per altra banda tampoc s’emeten grans quantitats de fum, pel que resulta un recurs bastant fiable.

No obstant cal dir que segons el nostre criteri, fan un ús excessiu d’aquest element, no té massa sentit excavar literalment tants metres en la roca si no és per un motiu prou justificat, i en aquest cas tots tenim els nostres dubtes.

Amb aquesta demostració arribem al final de la nostra estada a Mlinky, és el moment de sortir. Tot el grup ens acomiadem dels que continuen a l’interior i emprenem la nostra marxa. La sortida ens regala un paisatge amb neu verge cobrint tots els arbres. No podem evitar improvisar una divertida guerra de neu.

Final

Un parell d’hores més tard estem tots nets, polits i amb l’estomac ple a la acollidora casa del “doctor” quan arriba el moment d’intercanviar presents entre clubs, llibres, documentació, i algun petit obsequi personal.

Avui caldrà anar a dormir aviat, haurem de llevar-nos a les 3 del matí per agafar el tren a l’estació de Chortkiv a les 4.
Tal com varem arribar, dins d’un Jeep tronat ple de motxilles i per una gelada carretera arribem al petit baixador per on s’aproxima el tren. El Papa s’acomiada de nosaltres.
Ens esperen 6 hores de tren fins al nostre proper destí: Lviv.

Un dia i mig després, desafiant els -15º que hi han a Lviv ens enfilem tots cinc a la cota més alta de la ciutat per contemplar les vistes. En nostre viatge espeleològic arriba a la fi. Hem pogut conèixer, clubs, cavitats, gent, i maneres ben curioses i diferents. Ucraïna no té cavitats espectaculars, però poder conèixer, conviure i aprendre, de vegades representa molt més que el “on” o el “què”. La càlida acollida també ens ha permès veure amb altres ulls aquesta cultura, que sembla tan llunyana, però no ho és tant.

No triguem a entrar en un cafè per escalfar-nos, tinc el morro congelat.
Arriba el moment d’acomiadar-nos de l’Andriy i la Nastya, nosaltres tornarem l’endemà cap a Kiev, ells cap a Chernivsti. Ens donem una forta abraçada i desitgem poder retrobar-nos tots de nou aquest estiu a Arañonera, on ben segur, ens espera una nova aventura.



Fi

Cinefòrum "Explorant l'S1"

El proper dijous 18 de Març a les 20:15 l'Espeleogrup Santfeliuenc organitza un cinefòrum obert a tothom amb la pel.lícula Explorant l'S1. L'acte tindrà lloc als cinemes Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.
Aquesta serà la darrera oportunitat de veure Explorant l'S1 en pantalla gegant i alta definició abans no estigui disponible en DVD. Espero comptar amb tots aquells que encara no l'heu vist.

Cinemes CINEBAIX
C/ Joan Batllori, 21
Sant Feliu de Llobregat

(Sala 6)

Mostra d'Audiovisuals i fotografia de Muntanya

Si encara no heu vist el documental "Explorant l'S1" esteu de sort, perquè el proper dimecres dia 3 de març es projectarà dins la 13ª mostra d'audiovisuals i fotografia de muntanya. L'hora es a les 20h al centre cívic La Farinera del Clot.

Dins d'aquesta mostra també es projectaran dos treballs més amb l'espeleologia com a tema: Retorn a l'esquerrà, el dijous 4 a les 21:10h. I Beyond the Limits el divendres 5 a les 20:35h.

Per a més informació podeu visitar la web oficial: http://www.mostrademuntanya.cat/

Exploracions a Ucraïna - 3a part

Ozerna

Avui visitarem una altra cavitat de la regió. Es tracta d’Ozerna, una de les més importants del sector i administrada per l’Espeleoclub de Ternòpil. L’accés a la cavitat esta restringit i ens han concedit un permís especial per poder vistitar-la, a canvi haurem de transportar unes saques de material fins a un campament interior.

Ozerna té un recorregut de 120Km, es sense dubte una de les més llargues i amb més història d’Ucraïna, doncs va jugar un paper important durant la resistència antifeixista a la Segona Guerra Mundial. Ozerna té una estructura laberíntica semblant a Mlinki, però les seves galeries son més amples i es troba a tocar del nivell freàtic, algunes galeries estan inundades o semi-inundades durant tot l’any. A més excepcionalment el nivell de l’aigua pot pujar i inundar les galeries principals.

Ozerna es troba molt a prop de la coneguda Optimisticheskaya, de fet, ambdúes cavitats estan separades per una distància de sols 500 metres! Hi ha un somni ucraïnès que contempla la possibilitat que Ozerna i Optimisticheskaya es poguessin unir, això permetria crear un sistema pròxim als 400km, i amb el ritme actual de creixement podria atorgar en uns anys el títol de cavitat més llarga del món superant el Mammoth Cave System d’Estats Units.

Però això es sols una utopia, desgraciadament les dues cavitats estan separades per una petita vall excavada per un riu, i aquest fet fa que sigui pràcticament impossible que es pugui trobar una connexió.

Després d’un divertit trajecte amb el “Papamòbil” arribem a una desolada i gelada esplanada enmig de boira, just al costat del cotxe hi ha una dolina d’uns 100 metres de diàmetre i 20 metres de profunditat. Just al fons hi ha una espècie d’estructura de ferro que es la entrada a la cavitat. Ens canviem i esperem uns minuts a que arribi el nostre contracte, ens han d’obrir la cavitat, des de dins! Així doncs els propis exploradors es tanquen amb clau per evitar visites inesperades.

L’entrada a la cova es com baixar a l’interior d’un submarí, l’estructura ha estat feta per evitar l’esfondrament del petit accés o el colapse per la neu, un cop a baix recorrem un tram de galeria excavat directament a la roca fins arribar a les galeries principals.

Ozerna compta amb un conjunt de amples galeries bastant enfangades, tot i que també trobem llocs estrets i... com ja veurem, meandres inhumans.

Deu minuts caminant amb el xip xop del fang i ens plantem al campament principal d’Ozerna. Caram! Això sí que és un campament!

Cal dir que el terra argilós de la cavitat té un fang molt modelable, els membres del club han creat tota mena de figures de fang, estatues, i fins hi tot uns confortables sofas al voltant de la taula, també de fang i roca. Crida l’atenció el Wc creat amb tots els detalls, l’ordinador, el castell amb el drac, o la torre Eiffel. Al preguntar d’on surt tanta originialitat (o temps!) per a fer tot allò contesten que son les dones que s’avorreixen...

Ràpidament agafem tot l’equip i comencem la caminada. Ozerna té 4 campaments, la nostra tasca es portar tot de saques fins el 3r campament, som una desena de persones i la marxa es, per variar, accelerada.

Aviat ens trobem amb l’aigua que treu el nas en galeries descendents, i aviat hem de començar a fer equilibris per no mullar-nos. Seguidament ens veiem obligats a fer una cadena per passar saques per la estreta i inundada galeria. Al no preveure que ens trobaríem amb aigua no portem el calçat adient, i el Papa ens guia per una galeria alternativa que connecta amb la principal, però això ens obliga a fer una entretinguda volta i superar nombrosos meandres. Un cop interceptem l’altre camí començo a notar el cansament acumulat del dia anterior. Just arribar, el grup que ens esperava arrenca de nou, sense temps per descansar ens endinsem de nou per un altre meandre.

Algú em comenta que aquest es el pitjor pas de la cavitat. I té tota la raó, tot plegat es un simple meandre, no molt estret, i per on es pot progressar còmodament mitjançant oposició, però a l’entrar un d’adona que les parets rellisquen de mala manera, i per si no fos poc a dos metres sota nostra hi ha el nivell aigua, amb una profunditat suficient per a fer una bona capbussada. A mesura que avançem noto com es va fent més complicat avançar, i es que el meandre té una longitud de 200 metres!

A mig camí, sense forces a les cames m’aturo en un dels pocs llocs plans del recorregut, no m’he recuperat del dia anterior, no puc més i encara he de tornar.

Els companys s’adonen del meu estat i un dels membres “locals” s’ofereix per acompanyar-me al campament, així que amb notables esforços començo el retorn per l’emprenyador meandre. Tenint en compte la distesa conversa que tinc amb el meu guia, interpreto que no parla anglès, sort en tinc que m’acompanya, doncs per mi sol no sabria tornar al campament.

Al cap de força estona arribem a la zona amb aigua i allí ens trobem un altre equip que es troba treballant en aquest punt. El guia torna amb el grup principal i jo em quedo amb ells. Els tres membres de l’equip estan eixamplant una galeria mitjançant explosius, l’objectiu es evitar que el pas es sifoni al pujar el nivell de l’aigua. Durant dues hores es dediquen a l’esmentada tasca, tot realitzant cada cop una curiosa cerimònia que consisteix en posar un petard, disparar-lo, petar-se de riure i fer un cigarro. Tots tres membres ho fan i l’atmosfera de la estreta galeria es fa cada cop menys respirable. Es increïble veure que cap dels tres porta casc, quan pregunto perquè van sense casc rebo una resposta que em fa entendre que son tios durs i no els hi fa falta...

Un cop finalitzada la tasca comencem el retorn al campament, per bé que l’equip principal encara segueix ben endins de la cova. Estic molt cansat i voldria anar directe al campament, però m’ofereixen fer una visita a les galeries pròximes. No faig cap lleig i accepto la proposta, així que ens dediquem a fer fotografies de formacions, galeries i m’expliquen part de la historia de la cavitat.
Ozerna va allotjar 3 famílies de jueus durant la Segona Guerra Mundial, prova d’aquest fet es una inscripció que esta ben visible al sostre d’una galeria, segons sembla van estar amagats aquí durant 3 anys. El lloc on van viure encara es conserva, havent-hi la taula-menjador un molí de pedra i algún utensili rovellat. Els meus guies també m’ensenyen amb orgull una curiosa inscripció al sostre realitzada per l’exèrcit ucraïnès durant la resistència a l’esmentada guerra. Les galeries pròximes al campament son amples i confortables, es una formació curiosa, tot son saletes, galeries rectes, creuaments, seguint una estructura molt característica. Si squesta cavitat estigués a Catalunya, de ben segur s’hauria fet turística.

Al campament només hi ha per veure te o vodka, i els meus nous companys m’ofereixen les dues coses alhora. Mentre preparen quelcom per menjar el “paparazzi” (així l’anomenen) m’acompanya a fer unes fotos a uns cristalls propers. No diu ni una paraula d’anglès però es fa entendre força bé.

És hora de menjar, una mena d’arròs que porta de tot serà un bon aliment. Entre el vodka i el menjar m’he refet una mica del cansament i això es reflecteix en la distesa i divertida conversa que tenim, resulta una experiència compartir aquells moments amb ells, tot i la distància cultural que ens separa em sento molt ben acompanyat. Es curiós veure la seva manera d’organitzar-se, amb algunes diferències però també amb moltes semblances i problemes que també pateix l’espeleologia catalana. El fet que cada club tingui una cavitat es un tret curiós, un òrgan organitzatiu a nivell nacional regula aquest repartiment.

Aleshores em presenten un peculiar personatge que m’explica una fascinant història de supervivència a la cova, com orientar-se quan t’has perdut? Això es el que li va passar, després de més de 20 hores perdut i desesperat, es va enginyar un sistema per trobar el camí de sortida...

Continuarà.

Conferència: Realitzant documentals d'aventura

Durant aquesta setmana i la propera es cel.lebra el festival "Barcelona Visual Sound" a diferents centres cívics i culturals de Barcelona. Aquest festival compta amb una seccó de documental de muntanya i aventura.

Aquest any no s'hi troben entre els treballs presentats cap producció amb temàtica espeleològica, però si que hi trobareu una xerrada molt interessant que sí aborda aquest tema, ja que m'han encarregat fer un petit taller/xerrada sobre la realització de documentals d'aventura en el que tractaré el tema de grabar sota terra, a part de revel.lar tècniques, dificultats i mètodes de treball en rodatges d'aquest tipus.

La xerrada tindra lloc el dimecres 17 de Febrer a les 19:00h, a l'espai Jove de la Fontana. A les 20, es projectaran les obres de muntanya que han entrat a concurs i hi haura la votació del públic.

Espero comptar amb la vostra asistència.


Trobareu més informació del festival a: http://www.bcnvisualsound.org/

Exploracions a Ucraïna - 2a part

La nova regió

De bon matí ens agrupem tots de nou al club on ens espera el “Papa”, avui recorrerem una bona part de la cavitat acompanyats per aquest personatge. Recorrem de nou el camí fins a la boca, es de dia i podem veure que la petita vall esta envoltada per camps. El terreny se molt pla, i la cavitat es troba a la part alta de la vall, suposem que les galeries han de ser a molts pocs metres de la superfície.
Avui recorrerem galeries amb cristalls que ens permetin fer fotografies, finalment arribarem al 2n campament (deshabitat) i entrarem en una nova regió que ha estat explorada recentment.

Tot i que fa molts anys que es coneix, Mlinky es una cavitat amb moltes possibilitats d’ampliar-se en el futur, doncs el massís segueix varis quilòmetres fins a Chortkiv, i la cavitat sols recorre un petit fragment d’aquest. Els ucraïnesos estan convençuts que encara tenen molts anys per anar descobrint galeries.

El “Papa” s’ha posat un casc de paleta, un frontal cutre i avança a tota pastilla per les galeries. Com el dia anterior als deu minuts d’entrar a la cova ens hem desorientat totalment. Els sector que recorrem és encara més laberíntic, constantment trobem cruïlles, desviacions, girs sobtats... ens aturem en un punt que anomenen l’estrella, on en surten 6 galeries... per tornar-se boig.

El 2n campament es troba a més distància que el primer, i el trasllat de material a través de les galeries i gateres acaba sent molt feixuc. Per aquest motiu han buscat la ruta més fàcil i s’han dedicat a anar eixamplant els passos més complicats per afavorir-ne la circulació. Aquest camí l’anomenen “l’autopista”. La tasca és gairebé faraònica, en alguns punts han excavat veritables trinxeres en el terra sorrenc que permeten avançar de peu, en les zones en rampes de fang també hi han esglaons excavats i es veuen clarament les marques dels explosius a les estretors. De sobte ens trobem amb un grup de treball de l’autopista, estan posant petards en un pas estret entre blocs, fa gràcia pensar que això es com la N-340, alguns trams estan desdoblats i d’altres no.

Superada la zona en “obres” arribem a un espai amb nombrosos cristalls blancs que recorden a Lechuguilla, encara que a una escala molt més petita. A partir d’aquí el “Papa” ens deixa per anar a ajudar l’equip de l’autopista, mentre que amb l’Andriy com a guia ens dirigim a l’extrem nord est de la cova.

El segon campament esta en una llarga i plana galeria i s’hi detecta bastant més humitat que en altres punts de la cova. Com no podia ser d’altra forma, una bona taula feta amb pedres fa les de menjador, començo a pensar que això sí que son veritables campaments subterranis, mentre que el que fem a Catalunya... son bivacs.

Mengem un mica i ens dirigim cap a la nova regió. Ara les galeries son estretes, amb constants oposicions i gateres incòmodes entre blocs, trobo a faltar la comoditat de l’autopista. A 10 minuts del 2n campament tenim l’entrada a aquesta regió, un meandre estret que cal baixar en oposició durant uns 5 metres. És tan estret que no hi ha perill de caure, però si que preocupa quedar-se encallat. Un a un passem lentament, fins hi tot en Christian, qui no es massa amic d’aquesta mena de passos, no ha tingut problemes.

Aquesta zona es caracteritza per galeries mes o menys uniformes i de fàcil progressió, sense perdre la característica estructura laberíntica. Un dels punts més interessants es una zona recoberta de cristalls de varis centímetres, són els més grans que trobarem a tota la cavitat. Després de dedicar una estona a fer fotografies enfilem el camí de retorn amb l’ajuda de l’Andriy, sense el qual dubto seriosament que haguéssim aconseguit sortir.

Continuarà...

Exploracions a Ucraïna - 1a part

L’arribada

Amb una enorme motxilla a l’esquena i un paquet a cada mà intento arribar a l’andana baixant els incòmodes graons del tren.
Després de quinze hores de tren hem arribat a Chernivtsi, una ciutat situada al sud est d’Ucraïna, a uns trenta quilòmetres de la frontera amb Romania.
Aquest es el punt de trobada amb l’Andriy, amb qui fa uns mesos vam ser companys d’aventures a Arañonera. Mentre els tres components de l’expedició catalana avancem per la gelada andana endevino, de lluny, la seva figura que s’acosta amb un somriure d’orella a orella. Salutacions i una sensació d’alegria per retrobar-nos. Entrem ràpidament a l’edifici de l’estació per evitar refredar-nos i planifiquem la nostra visita a la ciutat.

Chernivtsi es troba al peu dels Carpats, es tracta d’una zona amb força influència per part de Romania, ja que aquesta regió havia format part d’aquest país. La ciutat combina zones amb edificis que recorden ciutats europees amb la típica organització soviètica, encara patent en la població.

Compres de darrera hora i més paquets preparats just abans de gaudir d’un típic dinar Ucraïnès que ens donarà força per enfilar el camí cap a Mlinki Cave.

A mitja tarda tornem de nou a l’estació, ens caldrà agafar un altre tren fins al nostre destí. Són quarts de nou quan una estrebada estrident provocada pels frens del tren ens indica que ja podem baixar. Som a Chortkiv, població situada 100 km al nord de Chernivtsi dins la regió de Ternòpil, ja som més aprop del nostre destí. En Joan, en Christian, l’Andriy i jo baixem ràpidament del tren formant una muntanya de motxilles enmig de l’andana. És negra nit i tot el paisatge esta cobert per 40cm de neu gelada. Fa fred. De lluny s’aproxima la persona que ve a recollir-nos. Es tracta del “Papa”, el president de l’Speleoclub Crystal de Chortkiv, entitat que ens acollirà durant aquests dies.

El “Papa” es un respectat personatge, discret, amb una mirada atenta, refugiada darrere unes gruixudes ulleres, completament calb i amb la denotació de forces anys d’experiència. És un dels membres veterans del grup, pel que el mot li escau força bé.

Just davant de l’estació hi ha aparcat un tronat Jeep rescatat de l’exèrcit rus, aquest serà el nostre transport fins a Mlinky.

Després de 45 minuts per una destartalada i gelada carretera arribem al petit poblet on es troba la cavitat i el Crystal Club. Just arribar ens instal.lem a casa del “doctor”. La seva dona, l’Anna, ens rep afectuosament i ens ensenya la nostra habitació, acollidora i presidida per una fantàstica estufa de llenya. Es hora de sopar.

L’Andriy està ansiós per començar a fer espele, es tard i tots hem dormit poc la nit anterior, però no rebutgem la seva oferta i ens animem a fer la primera incursió a Mlinky.

Descobrint Mlinky Cave

Un cop canviats ens dirigim a la caseta que fa les de Refugi i seu central del Crystal Club. Es tracta d’una caseta d’aspecte mig ruïnós que estan ampliant amb un altre edificació adossada. L’interior esta format per tres estances, una cuina, una sala amb lliteres de fusta i un espai principal que recorda la sala de molts clubs catalans, amb topos, fotografies i llibres per tot arreu. La paret principal esta coberta per una topografia gegant de Mlinky.

Ens expliquen que el que farem serà apropar-nos al campament i portar certs queviures.

Mlinky té actualment un recorregut de 40 km. A l’interior es troben habilitats 2 espais com a campament, tot i que ara mateix només s’hi fan treballs en un. Aquest campament, ubicat a la zona nord de la cavitat (l’entrada es a l’extrem sud) es troba sols a una hora de l’entrada. Això atorga la comoditat d’entrar i sortir fàcilment, però també fa que els treballs resultin molt més eficients al pernoctar a l’interior. O dit d'una altra forma: Costa molt llevar-se després de les farres nocturnes. El campament i el club es troben en contacte permanent mitjançant un sistema telefònic.

Fetes totes les presentacions ens encaminem cap a la cova. Ens acompanyaran uns quants membres més del club.

El caminet que enfila cap a la cavitat transcorre per entre un bosc completament blanc, de seguida arribem a la boca, que ha estat tapiada i té una porta de ferro. Entrem i recorrem ràpidament les primeres galeries còmodament degut a la seva amplada. L’Andriy explica que aquesta part es artificial, i que es va excavar per extreure guix fa cinquanta anys, gràcies a aquesta excavació es va descobrir la cavitat. Ens aturem a una sala lateral i deixem anoracs i guants que no utilitzarem a l’interior, repartim les saques i seguim endavant.

Avancem una cinquantena de metres per la ampla galeria artificial fins arribar a la cova natural. A partir d’aquí resseguim un seguit de galeries més o menys rectes d’una amplada d’entre 50cm i un metre, alguns trams em recorden a l’inici de la Cuberes. Constantment anem agafant desviacions a dreta i esquerra fent girs de 90º, i de tant en tant cal superar algun pas estret o ressalt mitjançant oposició. L’exploració no té dificultat, la temperatura ha pujat considerablement des de l’entrada i comencem a tenir calor.

Els Ucraïnesos van a tota pastilla per l’interior, es coneixen la cavitat de memòria, i a nosaltres ens costa seguir-los. El primer que ens sorprèn es l’aspecte laberíntic de la cavitat. Estem totalment desorientats i em sentiria incapaç de trobar la sortida jo sol.

Els 40 Km de Mlinky es troben repartits per una superfície de sols 1 quilòmetre quadrat! Podreu imaginar la densitat de galeries existent. Afortunadament la cavitat es pràcticament plana, no hi ha nivells de galeries i es totalment seca. Però son molts els que s’han perdut en alguna ocasió, i la dificultat de trobar les persones extraviades es considerable, ja que son moltes les galeries on cercar.

A mesura que avancem descobrim la bellesa del guix cristal•litzat, que decora nombroses parets. També moltes galeries provoquen un efecte de punts de llum que fan pampallugues a la paret degut al reflectir la nostra llum en petits cristalls. Aquest efecte, tot i que força bonic, acaba sent emprenyador en alguns moments, ja que amb poca llum enganya el cervell creant falsos volums o donant una sensació de fals mareig. Apart d’això no trobarem cap altre tipus de formació.

Al cap de mitja hora fem una parada per recuperar l’alè, els membres que ens acompanyen estan esgotats, avui ja es el tercer cop que entren. Em pregunto si es que no tenen bona forma física, quelcom que descarto al notar el tuf a alcohol que desprenen.

Seguint endavant recorrent galeries de dimensions més estretes i això obliga a superar passos entre blocs i gateres emprenyadores. Certament, tot i no ser una cavitat amb uns requisits tècnics elevats, sí que és molt esportiva, ja que un acaba per fer servir tots els músculs del cos. A les galeries amb sostre baix ja no podem caminar ajupits, totalment esllomats sols podem anar de quatre grapes.

Finalment arribem a una llarga gatera excavada que ens condueix directament al campament. Just arribar ens sorprenem del muntatge que han creat. Una taula excavada per seure-hi al voltant ofereix un confortable espai per a menjar i fer tertúlia. No hi falta res, una grossa catximba i un arbre de nadal que ha entrat algun boig recorda les dates en les que ens trobem. Des d’aquest ben trobat “menjador” surten varies galeries que condueixen a la cuina i als dormitoris, però avui no tenim temps per a més visites i ràpidament recorrem el camí de tornada cap a fora, demà ens espera una nova visita.


Continuarà...

Visita a Ucraïna

Durant aquest mes de Gener tres representants de terres catalanes ens hem aventurat a la regió Ucraïnesa de Ternòpil amb la intenció de conèixer de prop algunes cavitats d’aquest país.

Després de l’experiència d'Arañonera aquest estiu, l'espeleoclub Crystal de Chortkiv ens va convidar a endinsar-nos a les seves cavitats, conèixer la seva gent i el seu entorn. La càlida acollida que ens han ofert ha permès conèixer les diferències organitzatives que tenen establertes al seu país així com compartir llargues exploracions per cavitats que, per la seva morfologia i dimensions no podem trobar al nostre país.

El carst de la regió esta format majoritàriament per guixos, i les cavitats que hi trobem son totalment horitzontals, de gran recorregut i extremadament laberíntiques. La més coneguda es "Optimisticheskaya" que literalment significa: La cova optimista, com sabem es la tercera cavitat amb més recorregut del món i primera en guixos.

Molt aprop d'aquesta hi ha Ozerna, cavitat germana, de menys recorregut (120 km) i característiques peculiars com veurem més endavant. Gràcies a un permís especial varem poder visitar aquesta interessant cavitat acompanyats per membres del Club Espeleològic de Ternòpil.

Però la nostra visita s'ha basat en els treballs realitzats a Mlinky cave. Aquesta cavitat, també en guixos, té actualment un recorregut de 40 Km, i segueix la estructura laberíntica de tota la regió. Mlinky es troba en un petit poblet prop de Chortkiv i es coneguda per les nombroses visites turístiques que porten a terme els membres del propi espeleoclub Crystal. Els ingressos d'aquests visites sostenen el club. La cavitat es caracteritza per ser totalment seca, plana i tenir uns 10 confortables graus que contrasten amb els -10 que acostuma a haver a l'exterior durant l'hivern. A l'interior es troben 2 campaments, un d'ells quasi permanent des d'on s'efetuen els diferents atacs a la zona del "perímetre", per on la cavitat va creixent any rere any. La nostra tasca s'ha centrat en topografiar un sector i col•laborar en la desobstrucció d'un complicat pas mitjançant explosius. Degut a una normativa més lleugera en quant a "petards" que la que tenim a la CEE, hem pogut ser testimonis d'una instructiva mostra d'aquest tipus de desobstrucció.

A diferència del nostre país, el clubs Ucraïnesos que tenen assignades cavitats per a treballar-hi disposen de potestat per restringir-ne l’accés, no sols a espeleòlegs sinó a tota persona. Això atorga certa "propietat" a les cavitats i a la vegada els garantitza la exclusiva per al club. Cada club aplica després la seva pròpia política: si s'utilitzaràn explosius, si es faran visites turístiques etc...

Durant les properes setmanes i en diversos capítols us presentaré la narració de les diferents visites a ambdues cavitats.

El misteri de l'avenc del Bruc

El 24 de juliol de 1898 Norbert Font i Sagué davallà per primera vegada l’avenc del Bruc. Durant aquesta exploració Font va descendir un primer pou de 98 metres per una feixuga escala de corda i fusta. Un cop al fons, i després de seguir una galeria en pendent descendent els exploradors es trobaren davant una nova vertical. Font començà a davallar aquest nou pou, quan va arribar a la fi de l’escala, dempeus a l’últim graó, va encendre un llum de magnesi i just per sota d’ell va observar, majestuós, un llac d’aigües tranquil•les que en reflectien la seva imatge, al no disposar de material per a navegar per llac, l’expedició es retirà tot efectuant una topografia del lloc i deixant constància de la descoberta per a les generacions posteriors.

El 26 d’octubre de 1923, 25 anys després, Rafael Amat i Carreras davant una extraordinària expectació, va explorar de nou la cavitat. Durant aquest període ningú més havia baixat a l’avenc. L’expedició pretenia explorar el llac descobert per Font i Sagué i intentar trobar la connexió del mateix amb una important sorgència marina d’aigua dolça que té lloc a pocs quilòmetres d’allí: La Falconera. Però al fons de l’avenc no es va trobar cap llac, davant la decepció del moment es va considerar que potser es va tractar d’un fenomen temporal, possibilitat molt freqüent en el terreny espeleològic o bé que Font i Sagué, l’havia imaginat.
Si va existir o no, és encara un misteri.


Aquesta història que acabeu de llegir, és potser l’enigma més emblemàtic de la història de l'espeleologia Catalana. Tant el lloc on succeeix com els personatges que hi intervenen fan que el relat resulti apasionant, podent-nos delectar en els detalls ben documentats de les dues expedicions. Segur que, quan hem baixat a l’avenc, tots ens hem preguntat algun cop què deuria passar realment.

Fa quatre anys es va començar a dur a terme una investigació exhaustiva a l’entorn dels protagonistes i de l’avenc. L’objectiu no era altre que trobar una solució definitiva al misteri. Analitzant detalladament els fets que hem resumit, els diaris dels exploradors i la geologia de la cavitat, es van detectar diverses discordances i incògnites a les que calia donar resposta.

Com a complement de l’investigació es pretenia produir un documental: “El misteri de l’Avenc del Bruc” que relatés pas a pas tota la investigació. Durant un temps fins hi tot hi havia un microsite amb informació actualitzada. Però degut a les dificultats tècniques que van aparèixer en aquell moment i la manca d’un pressupost suficient, el projecte va quedar aturat en espera de temps millors.

La investigació es basava en 4 hipòtesis que especifiquem a continuació:

1a hipòtesi: El Llac va existir

Seria estrany que un personatge de la categoria d’en Font i Sagué hagués comès un error d’aquest calibre veient un llac on no hi era.

El mencionat “pou del llac”, no supera la vintena de metres i es troba en constant degoteig per part de filtracions el que fa pensar que en èpoques de pluges pot haver-hi un nivell temporal d’aigua, a més la boca de l’avenc es troba a pocs metres d’un torrent.

De ser possible, l’existència del llac hauria de ser un fenomen molt poc freqüent, per bé que no impossible i molt comú en moltíssimes cavitats.

Però... si el llac es temporal com és que en ple estiu es va poder formar? A més Font també explica que hi havia un incendi a l’exterior, pel que probablement feia temps que no hi plovia.

2a hipòtesi: El Llac mai va existir, va ser Imaginat.

Ben sabut és que Font i Sagué duia sempre amb ell un recipient amb rom, i que en feia ús durant les seves exploracions.

Una cavitat de l’envergadura de l’avenc del Bruc impressiona fins hi tot a espeleòlegs d’avui dia, i el rom no hauria necessàriament d’haver canviat la percepció de l’avenc que va tenir en Font. Tanmateix en el seu diari en fa referència en nombroses ocasions, i concretament al Bruc deixa clar que el rom l’està ajudant a no passar fred.

Si a una breu embriaguesa li sumem el cansament, l’emoció pel que es viu i una il•luminació deficient, pot ser molt possible que Font imaginés la seva imatge reflectida en un llac que, en realitat eren blocs de pedra o un petit bassal. A més, un espeleòleg en un estat de permanència i cansament molt alt, pot començar a sentir veus o veure visions. Tot hi així sabem que font no hi va baixar sol, i que va llançar-hi forces pedres.

3a hipòtesi: El Llac mai va existir, va ser una conxorxa.

Aquesta possibilitat és la que, potser, produeix més escepticisme. Algú ha pensat perquè un Mossèn es dedica a explorar forats coneguts fins al moment com a portes de l’infern?

Quin interès pot haver-hi en explorar avencs? És més, Font acaba en sec la seva espectacular carrera espeleològica, quin paper hi juga l’espeleologia en el fet que l’enviessin a l’estranger? Per què es manté apartat de l’espeleologia els darrers anys de la seva vida?

Es possible que l’entorn del Mossèn hagués manipulat la història magnificant la descoberta i creant una pilota que ha anat creixent amb els anys convertint-se gairebé en llegenda?

4a hipòtesi: El Llac existeix, però no s’ha trobat.

Font ens descriu cavitats lleugerament diferents a les que nosaltres coneixem, i el Bruc no és una excepció. Les cavitats sofreixen al llarg dels anys diferents transformacions i en un període de 25 anys l’avenc podria haver sofert canvis prou importants com per eixamplar-se’n galeries o desaparèixer llacs, i aquesta podria ser la opció més possible a l’hora de determinar la desaparició del llac.

Però cert detall fa pensar que ens podríem estar equivocant. Analitzant la topografia realitzada per Font i Sagué, ens donem compte que, si el llac es trobava al fons del segon pou, hi ha un greu error de càlcul en la profunditat, ja que la profunditat real es 115, i no 160 com indica. Sabem que els mitjans de la època propiciaven tota mena d’errors però tot hi així es fa difícil de creure un error de 45 metres, encara que la topografia hagués estat feta a ull. Va explorar font una galeria desconeguda en l’actualitat?

El diari d’en Font diu, literalment, que requeriren una escala de 30 metres per a efectuar el descens del 2n pou, i que aquesta va ser fixada en unes grosses estalagmites les quals, tots sabem, que estan just a la capçalera del pou. Les topografies actuals donen una profunditat al pou de 15 metres.

Com va poder Font no arribar al fons del pou, si la seva escala mesurava el doble? Va necessitar 15 metres per fixar-la?

- - -

Bé, no em negareu que la recerca en aquest terreny, resulta apassionant.
Tot i que aquesta investigació no es va acabar de realitzar els primers resultats van donar alguna petita sorpresa, des de dades contradictòries fins a aspectes dels personatges prou desconeguts. El més interessant es la conclusió cap a la que s’aproximava, una explicació lògica que aclaria totes les incògnites i a la vegada resultava prou impressionant.

Ho sento però no us la rebel•laré encara.
Esperarem a que es pugui reprendre el projecte aviat per resoldre aquest fascinador misteri.



Per acabar us presento una petita troballa, apareguda durant la recerca de documentació i que fou tota una sorpresa.