Continuació:
Dos-cents metres galeria endavant hi ha un espai pla i sec que havia servit als ucrainians per aixoplugar-se durant la crescuda de feia uns dies, aquí s’havia muntat un campament l’any anterior. Allí es va quedar la seva manta tèrmica, simplement volia recuperar-la. Ràpidament tornem al punt d’avituallament, mentre ella s’intenta escalfar jo li preparo un te calent. Veient el seu estat m’adono que no hem tingut una bona idea, el més prudent hagués estat començar a pujar, en canvi haurem d’estar esperant allí una hora.
El te es a punt, la noia ha fet un punt calent i ha posat una espelma a l’interior. Li dono el te amb l’esperança que reaccioni, encara tremola i em començo a preocupar seriosament pel seu estat. Jo tinc la roba interior seca, però no trigaré a agafar fred, la temperatura no deu superar els 5 graus. No m’ho penso dos cops i trec la meva manta per fer-me el punt calent, m’hi cobreixo amb el casc entre les cames i dono canya al carburer, una agradable sensació de calor m’envaeix en cos. Constantment intento donar conversa a la Nastya, li comento que si no aconsegueix escalfar-se haurem de començar a sortir, em preocupa enormement que la cosa empitjori.
Son tres quarts de nou i encara no han tornat, tot segueix igual, em costa entendre la Nastya, però confio en la seva experiència. Em sembla que no s’ha escalfat massa, jo mateix començo a notar el fred tot i ser dins el punt calent. M’aixeco i m’hi acosto.
Els llums de leds en substitució dels carburers ha fet que que els espeleòlegs perdin una font de calor per escalfar-se, per tant es molt important dur una espelma, tanmateix la trista espelma que porta la noia no la esta escalfant massa, li ofereixo el meu carburer i veu a l’instant que resulta molt més eficaç. Decidim canviar el sistema i ens col·loquem tots dos junts tapats amb les mantes compartint el carburer. Ara el punt calent resulta molt més efectiu i afortunadament ha deixat de tremolar. Al cap d’uns minuts diu que ja es troba millor.
Es un quart de deu. No han tornat. Sembla que la he convençut de començar a pujar, tanmateix pactem esperar fins a dos quarts. Conversem sobre les al·lucinacions que tenen els espeleòlegs en algunes circumstàncies, el silenci permanent de les cavitats fa que el nostre cervell imagini sons que no existeixen. Ella explica que quan algú té hipotèrmia veu fantasmes, li prego que si en veu algun, m’ho digui immediatament!
Enmig d’aquesta conversa m’ha semblat sentir una veu, però podria ser perfectament una al·lucinació. En canvi ella també l’ha sentida, esperem un temps en silenci i efectivament, ja venen!
M’alegro que tot hagi sortit bé i m’afanyo a preparar les coses per l’ascens. Expliquen que han pogut baixar el pou, recorrer unes galeries i arribar a una espècie de “llac” o sifó terminal. Així doncs l’exploració de la galeria ha quedat gairebé complerta.
Sense perdre temps comencem l’ascens, tot i el cansament i les emocions viscudes pugem ràpidament superant totes les estretors sense problemes. A dos quarts d’una ja som tots a la boca. Ha estat una exploració de més de dotze hores. Amb calma retornem al campament on ens espera en Jaume amb el plat calent a taula, tot un luxe.
El final.
Avui fa sol, per fi hem deixat enrere els dies de tempesta i podem assecar i netejar la roba, amb la darrera exploració jo ja poso punt i final a les meves visites a l’S1, confiant que l’any vinent podré tornar-hi i dedicar més temps a l’exploració de la misteriosa esquerda desconeguda. Pel que fa a la resta de companys, el dia següent entraran de nou l’Andriy, la Nastya i en Raúl per retirar part les cordes instal·lades. També entraran tres membres més, recent arribats, amb la intenció d’efectuar un atac ràpid i baixar a 1000.
L’equip de lituans també ha tornat després de passar forces dies dins la seva cavitat. Ens queixem de la duresa de l’S1, però es veu que l’S7 tampoc està lliure de dificultats i hi ha un meandre que requereix una hora per travessar-lo. No saben si han connectat, però han arribat a una profunditat de gairebé -500m! amb la descoberta de galeries amb formacions espectaculars, quelcom inèdit a Arañonera
Sense dubte Arañonera es inacabable, hem viscut unes setmanes plenes d’emocions que ja estem ansiosos de repetir, queda un darrer esforç per recollir el campament i un pausat retorn cap a la civilització. S’han obert nombroses incògnites que atacarem els propers anys, però el millor de tot es que hem compartit grans experiències i afermat grans amistats, que al cap i a la fi, es el que compta.
Vull agraïr a l’Espeleoclub de Gràcia l’organització del campament i especialment a en Jaume Ferreres la seva tasca de vetllar pel benestar de tots els assistents, sempre a punt, independentment de la hora que fos, amb el plat a taula. Moltes gràcies per tot.
Foto dels assistents al finalitzar la campanya. D’esquerra a dreta: Jaume, Marco, Nico, Andriy, Nastya, Maria, Jordi B, Irka, Simonas, Marc, Christian, Raúl, Xavi, Irena, Mindaugas, Giedrins i Laura. Foto: Vidmantas.
El te es a punt, la noia ha fet un punt calent i ha posat una espelma a l’interior. Li dono el te amb l’esperança que reaccioni, encara tremola i em començo a preocupar seriosament pel seu estat. Jo tinc la roba interior seca, però no trigaré a agafar fred, la temperatura no deu superar els 5 graus. No m’ho penso dos cops i trec la meva manta per fer-me el punt calent, m’hi cobreixo amb el casc entre les cames i dono canya al carburer, una agradable sensació de calor m’envaeix en cos. Constantment intento donar conversa a la Nastya, li comento que si no aconsegueix escalfar-se haurem de començar a sortir, em preocupa enormement que la cosa empitjori.
Son tres quarts de nou i encara no han tornat, tot segueix igual, em costa entendre la Nastya, però confio en la seva experiència. Em sembla que no s’ha escalfat massa, jo mateix començo a notar el fred tot i ser dins el punt calent. M’aixeco i m’hi acosto.
Els llums de leds en substitució dels carburers ha fet que que els espeleòlegs perdin una font de calor per escalfar-se, per tant es molt important dur una espelma, tanmateix la trista espelma que porta la noia no la esta escalfant massa, li ofereixo el meu carburer i veu a l’instant que resulta molt més eficaç. Decidim canviar el sistema i ens col·loquem tots dos junts tapats amb les mantes compartint el carburer. Ara el punt calent resulta molt més efectiu i afortunadament ha deixat de tremolar. Al cap d’uns minuts diu que ja es troba millor.
Es un quart de deu. No han tornat. Sembla que la he convençut de començar a pujar, tanmateix pactem esperar fins a dos quarts. Conversem sobre les al·lucinacions que tenen els espeleòlegs en algunes circumstàncies, el silenci permanent de les cavitats fa que el nostre cervell imagini sons que no existeixen. Ella explica que quan algú té hipotèrmia veu fantasmes, li prego que si en veu algun, m’ho digui immediatament!
Enmig d’aquesta conversa m’ha semblat sentir una veu, però podria ser perfectament una al·lucinació. En canvi ella també l’ha sentida, esperem un temps en silenci i efectivament, ja venen!
M’alegro que tot hagi sortit bé i m’afanyo a preparar les coses per l’ascens. Expliquen que han pogut baixar el pou, recorrer unes galeries i arribar a una espècie de “llac” o sifó terminal. Així doncs l’exploració de la galeria ha quedat gairebé complerta.
Sense perdre temps comencem l’ascens, tot i el cansament i les emocions viscudes pugem ràpidament superant totes les estretors sense problemes. A dos quarts d’una ja som tots a la boca. Ha estat una exploració de més de dotze hores. Amb calma retornem al campament on ens espera en Jaume amb el plat calent a taula, tot un luxe.
El final.
Avui fa sol, per fi hem deixat enrere els dies de tempesta i podem assecar i netejar la roba, amb la darrera exploració jo ja poso punt i final a les meves visites a l’S1, confiant que l’any vinent podré tornar-hi i dedicar més temps a l’exploració de la misteriosa esquerda desconeguda. Pel que fa a la resta de companys, el dia següent entraran de nou l’Andriy, la Nastya i en Raúl per retirar part les cordes instal·lades. També entraran tres membres més, recent arribats, amb la intenció d’efectuar un atac ràpid i baixar a 1000.
L’equip de lituans també ha tornat després de passar forces dies dins la seva cavitat. Ens queixem de la duresa de l’S1, però es veu que l’S7 tampoc està lliure de dificultats i hi ha un meandre que requereix una hora per travessar-lo. No saben si han connectat, però han arribat a una profunditat de gairebé -500m! amb la descoberta de galeries amb formacions espectaculars, quelcom inèdit a Arañonera
Sense dubte Arañonera es inacabable, hem viscut unes setmanes plenes d’emocions que ja estem ansiosos de repetir, queda un darrer esforç per recollir el campament i un pausat retorn cap a la civilització. S’han obert nombroses incògnites que atacarem els propers anys, però el millor de tot es que hem compartit grans experiències i afermat grans amistats, que al cap i a la fi, es el que compta.
Fi
Vull agraïr a l’Espeleoclub de Gràcia l’organització del campament i especialment a en Jaume Ferreres la seva tasca de vetllar pel benestar de tots els assistents, sempre a punt, independentment de la hora que fos, amb el plat a taula. Moltes gràcies per tot.
