Bones festes!

Fa uns anys, a l'amic Jordi Thomas se li va acudir la idea de fer una original postal nadalenca. Així que un matí de tardor vam carregar amb tot el necessari en direcció a l'avenc dels Pouetons on vàrem passar una estona ben entretinguda.
Al final però, per una cosa o altre l'experiència va quedar en sols una anècdota. Regirant els arxius m'ha aparegut la foto, i m'ha semblat interessant compartir-la.

Aprofito per desitjar-vos a tots bones festes i una bona entrada al 2010, esperant que sigui un any ple d'aventures i projectes espeleològics.

Nota d'agraïment

Vull agraïr-vos a tots la vostra asistència a la presentació de "Explorant l'S1" així com a les nombroses mostres de suport rebudes. Realment la sala va quedar petita davant la gran quantitat de públic, que va superar àmpliament les expectatives. Espero que el treball us fes passar una estona agradable i us transmitís el mateix entusiasme amb que ha estat realitzat.

Explorant l'S1 - Presentació el 15 de Desembre.

Després d’una llarga espera ens plau anunciar-vos la presentació del documental Explorant l’S1. Aquesta tindrà lloc el dimarts 15 de desembre a les 20:30h a l’Espai Jove de Gràcia. C/ Gran de Gràcia 192, Fontana. No cal dir que hi esteu tots convidats. L’entrada és lliure.


Aquest documental ha estat realitzat durant el 5è Campament Internacional Arañonera 2009 organitzat per l’Espeleoclub de Gràcia. El vídeo ens fa conèixer de prop una expedició al cor dels Pirineus acompanyant un equip d’espeleòlegs que té com a fita explorar unes galeries desconegudes, però va més enllà de la gesta esportiva o científica de l’activitat, ja que ens fa conèixer els aspectes més humans, mostrant també moltes coses que sovint no veiem...

Explorant l’S1 vol ser un reconeixement a totes les persones anònimes que durant dècades han treballat desinteressadament dins els grans sistemes dels Pirineus. És un intent d’apropar la part més apassionant de l’espeleologia a aquells que mai l’han viscuda o no la coneixen, s’ha intentat que la gravació interferís el menor possible al desenvolupament de l’activitat, aconseguint així que el resultat sigui real.

Explorant l’S1 no és en cap cas una mostra “espectacular” d’espeleologia, s’ha fugit de l’artificialitat de les exhibicions per recrear un ambient real donant importància als detalls. Advertim que es un treball dirigit al gran públic, pel que probablement els entesos us quedareu amb ganes de més.

La cavitat


Com molts espeleòlegs saben, l’S1 o Sima de Soaso ha estat una de les cavitats clau
s per a l’exploració del sistema Arañonera. La seva descoberta va permetre somiar en convertir Arañonera en un sistema de primer ordre mundial. Però van fer falta 10 anys per a que aquesta cavitat es pogués connectar amb el T1 i amb la surgència de Santa Elena.
Avui en dia l’S1 permet accedir a una bona part del sistema, la seva ubicació permet la instal•lació de campaments exteriors que faciliten els atacs a 1000. Tanmateix no deixa
de ser una cavitat complexa, freda i plena d’estretors.

Esperem sincerament que el treball sigui del vostre interès, i si us perdeu la projecció no us preocupeu, ja que durant el mes de Febrer del 2010 està previst que s’emeti una edició en DVD, incloent les versions en Català, Castellà, Anglès i Francès, a part de nombrosos continguts addicionals, com ara comentaris i entrevistes als espeleòlegs que han participat a l’expedició.


>>Descarregar invitació

Il·luminant La Verna (2a part)

En el darrer post varem fer una introducció bàsica a d’il•luminació de les grans sales i la vam il•lustrar amb un vídeo de com es va dur a terme la il•luminació de la Verna el 2001.

Durant el temps en que tots els llums eren encesos era possible, a ull nu, veure completament la bòveda de la sala i fer-se una idea exacta de les dimensions. En canvi a vista de càmera es feia molt més difícil percebre els mateixos detalls.
Els focus van ser canviats de lloc en nombroses ocasions per reforçar alguns punts en que es prenien imatges, però el terreny irregular i la limitació dels cables feia que no fos gens fàcil la ubicació. El plà general de tota la sala des de baix, permet fer-se una idea de les dimensions, però era fosc i no es veia el fons tot hi tenir un llum de 2KW a dalt de tot!

Tot hi així aquests resultats no son gens dolents si tenim en compte els mitjans en que es comptava.

Altres opcions

Si avui dia haguéssim d’il•luminar la Verna segurament utilitzariem un altre sistema que l'utilitzat el 2001. Primer de tot es tractaria d’evitar el transport de pesos pesats. El generador necessitava 4 persones que s’anaven rellevant i això significava un gran contratemps, un altre problema eren les llargues esteses de cables i connexions.

Una de les solucions a aquests problemes utilitzar un sistema de varis generadors petits enlloc d’un de general. Això permetria ubicar els punts de llum mes separats sense haver de utilitzar llargs cables. A més els generadors, al ser mes petits podrien ser transportats amb més facilitat.

Un altre aspecte a tenir en compte es el tipus de llum. Els focus halògens empleats (anomenats quarsos) tenen un consum molt elevat d’energia. Avui en dia amb la revolució led, estan començant a aparèixer solucions de panells de llum amb potència considerable i baix consum. També podem utilitzar altres tipus de focus o bombetes de baix consum per optimitzar cada punt de llum.

Tanmateix utilitzant el sistema que sigui, el resultat difícilment serà el d’una sala totalment plena de llum, sinó que més aviat serà un mosaic de punts de llum, que més o menys intueixen el gran volum. Evidentment, per aconseguir una il•luminació realment “completa” de la sala, requeriríem de la infraestructura d’il•luminació d’un estadi.

Altres casos

Bé, espero que tot aquest recull d’observacions pugui servir per a qui es vulgui aventurar en una il•luminació d’aquestes característiques. Conscient que segurament m'he deixat moltes coses al tinter, no vull acabar sense citar el reportatge que va fer una televisió japonesa en unes cavitats de Malàisia en el que s’il•lumina una sala de grans dimensions utilitzant un generador exterior i una estesa de cables considerable. El vídeo titulat: Malasya The Mistery of the Great Cave, es un llarg documental en que es realitzen diferents exploracions per uns espeleòlegs asiàtics. En la part final ens ensenyen amb tot tipus de detall com porten a terme la il•luminació.
Es resultat es prou bo, tot i que a l’utilitzar llums de faroles de carrer tota la sala adquireix un to verdós.


Per acabar us mostrarem un petit vídeo realitzat fa 2 anys durant una visita al Barrenc de pla de Perillós. Mitjançant un petit generador i un focus es va il•luminar part de la sala, aquesta es una mostra de que de vegades tampoc calen grans infraestructures per aconseguir resultats interessants. En aquesta exploració hi van participar membres de l’ERE-AEC i el GES-CMT




Il·luminant La Verna (1a part)

Aquesta famosa sala del sistema de la Pedra de Sant Martí, ha estat objecte en nombroses ocasions d’intents d’il•luminar-la completament per a realitzar fotografia.

Potser un dels intents més coneguts es el reportatge fotogràfic realitzat per Fèlix Àlabart, algunes anècdotes del qual ens va relatar en el passat “taller espeleocat” dedicat a la fotografia. A mida que la tecnologia ha anat avançant ha estat més fàcil la il•luminació de grans espais. Amb els flaixos actuals es poden aconseguir resultats espectaculars sense grans infraestructures.

De tota manera el tema d’aquest posteig no serà la fotografia de grans sales, sinó la gravació en vídeo a les grans sales. I el primer que ve a la ment, és que els potents flaixos no ens serviran per a res, ja que necessitem llum constant per a poder prendre imatges, i a sobre aquesta llum necessita (al igual que la fotografia) una mínima intensitat per a enregistrar les imatges correctament.

Una mica de teoria

Una càmera de vídeo convencional (PAL) captura la imatge a una velocitat de 25 fotogrames per segon, que són 50 camps per segon. En el vídeo cada fotograma es divideix en 2 camps, cada camp representa el 50% de la informació del fotograma i la informació no es correlativa sinó que es va alternant. El primer camp representa les línies senars del fotograma, i el segon les parells. Així quan el televisor “dibuixa” un fotograma, ens mostra cada vegada el 50% de la informació, la seqüència de mostreig seria la següent:

línies senars fotograma1 => línies parells fotograma 1 => línies senars fotograma 2 ... etc.

Aquest efecte es imperceptible per a l’ull humà, el qual barreja tota la informació de la pantalla donant la sensació d’imatges senceres. Aquest sistema de vídeo es va crear per a evitar la sensació de parpadeig que tenien les antigues teles de tubs. Tot i que avui dia esta superat, s’ha mantingut i es continua utilitzant, encara que els televisors moderns TFT utilitzen sistemes de desentrellaçat per mostrar una imatge més estable.

Aquesta breu introducció tècnica ens serveix per entendre que la velocitat d’obturació d’una càmera de vídeo és sempre de 50 vegades per segon, ja que, els camps es capturen per separat. Algunes càmeres de gama alta permeten modificar la velocitat d’obturació. A velocitat més alta les imatges ens quedaran menys borroses enfront els moviments ràpids, però necessitarem més llum. En canvi si baixem la velocitat per sota dels 50, disposarem de més lluminositat, però tot i tenir una obturació de 1/25 o 1/15, la nostra càmera continua gravant a 25fps, el que provoca un efecte estrany d’imatge moguda que va a cops.

Una altre opció es donar més sensiblitat a la càmera. Això es pot fer mitjançant controls interns de la càmera o en postproducció. Però no us espereu miracles, ja que en els equips domèstics de seguida apareix grà a la imatge i un lamentable efecte de artificialitat. A diferència de la fotografia, en la que podem treballar en formats d'alta qualitat com el RAW, en el vídeo sovint treballem en fitxers d'alta compressió (MPEG, AVCHD, DV) que ens limiten la quantitat de manipulacions que podrem realitzar sense que es vegi malament.

Així que tots els trucs que utilitzaríem en una càmera fotogràfica no ens serveixen per a res en el cas del vídeo. Per tant no ens queda altre remei que posar més llum a l’escena.

Posant llum

Il.luminar grans volums com La Verna no és possible sense la ajuda de generadors elèctrics, i això comporta traslladar pesats equips i fer grans esteses de cables i material en terrenys molt accidentats, el que en fa una tasca francament complicada.

El Maig de 2001 una expedició de 30 persones es disposaven a il.luminar la Verna, es tractava de rodar en video l’esmentada sala amb l’objectiu d’incloure les imatges dins el documental “Spelaion. La natura no s’acaba damunt la terra” que s’estava realitzant aleshores.

Per a dur a terme la fita es va preveure una potencia 4Kw de llums que s’alimentarien amb un generador de 5Kw i 200 metres de cable elèctric. La distribució de la potencia era amb 1 focus principal de 2Kw que es situà a la part superior de la sala (el mirador) i la resta, 2 de 1kw es situaren en diferents punts estratègics per donar la sensació de profunditat i magnitud. Una de les tasques més feixugues va ser la necessitat de traslladar el generador dins la cavitat, que juntament amb les inclemències meteorològiques va resultar-ne tota un odisea.

La gravació es va dur a terme amb una càmera SONY DSR-PD150, una de les més lleugeres i lluminoses de la gama professional del moment i en format DVCAM.

A continuació podeu visionar un extracte de “Així es va fer Spelaion” on es mostra com es va dur a terme la il.luminació explicat pels pròpis participants, a més s'han afegit algunes imatges inèdites.

En el proper capítol treurem les conclusions dels resultats que es van obtenir.




Si esteu interessats podeu visionar la versió sencera de “Així es va fer Spelaion” a aquesta adreça: http://video.google.com/videoplay?docid=-5178827761112836561#

Campanya 2009 - i Capítol 8

Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia...

Continuació:

Dos-cents metres galeria endavant hi ha un espai pla i sec que havia servit als ucrainians per aixoplugar-se durant la crescuda de feia uns dies, aquí s’havia muntat un campament l’any anterior. Allí es va quedar la seva manta tèrmica, simplement volia recuperar-la. Ràpidament tornem al punt d’avituallament, mentre ella s’intenta escalfar jo li preparo un te calent. Veient el seu estat m’adono que no hem tingut una bona idea, el més prudent hagués estat començar a pujar, en canvi haurem d’estar esperant allí una hora.

El te es a punt, la noia ha fet un punt calent i ha posat una espelma a l’interior. Li dono el te amb l’esperança que reaccioni, encara tremola i em començo a preocupar seriosament pel seu estat. Jo tinc la roba interior seca, però no trigaré a agafar fred, la temperatura no deu superar els 5 graus. No m’ho penso dos cops i trec la meva manta per fer-me el punt calent, m’hi cobreixo amb el casc entre les cames i dono canya al carburer, una agradable sensació de calor m’envaeix en cos. Constantment intento donar conversa a la Nastya, li comento que si no aconsegueix escalfar-se haurem de començar a sortir, em preocupa enormement que la cosa empitjori.

Son tres quarts de nou i encara no han tornat, tot segueix igual, em costa entendre la Nastya, però confio en la seva experiència. Em sembla que no s’ha escalfat massa, jo mateix començo a notar el fred tot i ser dins el punt calent. M’aixeco i m’hi acosto.

Els llums de leds en substitució dels carburers ha fet que que els espeleòlegs perdin una font de calor per escalfar-se, per tant es molt important dur una espelma, tanmateix la trista espelma que porta la noia no la esta escalfant massa, li ofereixo el meu carburer i veu a l’instant que resulta molt més eficaç. Decidim canviar el sistema i ens col·loquem tots dos junts tapats amb les mantes compartint el carburer. Ara el punt calent resulta molt més efectiu i afortunadament ha deixat de tremolar. Al cap d’uns minuts diu que ja es troba millor.

Es un quart de deu. No han tornat. Sembla que la he convençut de començar a pujar, tanmateix pactem esperar fins a dos quarts. Conversem sobre les al·lucinacions que tenen els espeleòlegs en algunes circumstàncies, el silenci permanent de les cavitats fa que el nostre cervell imagini sons que no existeixen. Ella explica que quan algú té hipotèrmia veu fantasmes, li prego que si en veu algun, m’ho digui immediatament!

Enmig d’aquesta conversa m’ha semblat sentir una veu, però podria ser perfectament una al·lucinació. En canvi ella també l’ha sentida, esperem un temps en silenci i efectivament, ja venen!

M’alegro que tot hagi sortit bé i m’afanyo a preparar les coses per l’ascens. Expliquen que han pogut baixar el pou, recorrer unes galeries i arribar a una espècie de “llac” o sifó terminal. Així doncs l’exploració de la galeria ha quedat gairebé complerta.

Sense perdre temps comencem l’ascens, tot i el cansament i les emocions viscudes pugem ràpidament superant totes les estretors sense problemes. A dos quarts d’una ja som tots a la boca. Ha estat una exploració de més de dotze hores. Amb calma retornem al campament on ens espera en Jaume amb el plat calent a taula, tot un luxe.

El final.

Avui fa sol, per fi hem deixat enrere els dies de tempesta i podem assecar i netejar la roba, amb la darrera exploració jo ja poso punt i final a les meves visites a l’S1, confiant que l’any vinent podré tornar-hi i dedicar més temps a l’exploració de la misteriosa esquerda desconeguda. Pel que fa a la resta de companys, el dia següent entraran de nou l’Andriy, la Nastya i en Raúl per retirar part les cordes instal·lades. També entraran tres membres més, recent arribats, amb la intenció d’efectuar un atac ràpid i baixar a 1000.

L’equip de lituans també ha tornat després de passar forces dies dins la seva cavitat. Ens queixem de la duresa de l’S1, però es veu que l’S7 tampoc està lliure de dificultats i hi ha un meandre que requereix una hora per travessar-lo. No saben si han connectat, però han arribat a una profunditat de gairebé -500m! amb la descoberta de galeries amb formacions espectaculars, quelcom inèdit a Arañonera

Sense dubte Arañonera es inacabable, hem viscut unes setmanes plenes d’emocions que ja estem ansiosos de repetir, queda un darrer esforç per recollir el campament i un pausat retorn cap a la civilització. S’han obert nombroses incògnites que atacarem els propers anys, però el millor de tot es que hem compartit grans experiències i afermat grans amistats, que al cap i a la fi, es el que compta.

Fi

Vull agraïr a l’Espeleoclub de Gràcia l’organització del campament i especialment a en Jaume Ferreres la seva tasca de vetllar pel benestar de tots els assistents, sempre a punt, independentment de la hora que fos, amb el plat a taula. Moltes gràcies per tot.



Foto dels assistents al finalitzar la campanya. D’esquerra a dreta: Jaume, Marco, Nico, Andriy, Nastya, Maria, Jordi B, Irka, Simonas, Marc, Christian, Raúl, Xavi, Irena, Mindaugas, Giedrins i Laura. Foto: Vidmantas.

Explorant l'S1



Ens plau presentar-vos una mostra prèvia del documental: Explorant l'S1. El rodatge del qual ha tingut lloc al sistema d'Arañonera durant aquest estiu i que ja es troba a la fase final de producció.

Explorant l'S1 es un documental que ens mostra com es treballa a grans profunditats,
quines dificultats hi ha, què s'hi troba i el més important: Què se sent al arribar a un lloc on no ha estat mai ningú abans? Es tracta d'un treball que ens ensenya, d'una manera real, les experiències dels espeleòlegs, dins i fora la cavitat.

El documental ha estat produït íntegrament en Alta Definició i compta amb imàtges històriques cedides per Espeleoclub de Gràcia com la connexió del famós T1 amb Santa Elena, però també documents inèdits d'exploracions a Arañonera rodats en 16mm durant els anys 80. Tot plegat ens permetrà viure de primera mà l'aventura de les exploracions subterrànies.


La presentació està prevista pel mes de Novembre.


Campanya 2009 - Capítol 7

Continuació:

Tocaven quarts de dues quan la parella apareixia per la tartera, cansats i mullats fins als ossos, però sans i estalvis. Durant la tempesta han patit una crescuda d’aigua a l’interior. Això els ha obligat a esperar quatre hores a -250 fins que les condicions han millorat. Comenten que al no conèixer el funcionament hídric de la cavitat han passat molta por, en Jaume explica que no hi havia perill, simplement l’aigua s’escola pels pous principals impedint l’ascens, les galeries son llocs segurs i cal esperar una mitjana de dues hores per que el sistema dreni tota l’aigua.

El dia següent el dedicarem al descans, ningú te ganes de fer res, fa fred i no para de ploure, es un bon moment per a començar a preparar les topografies dels pous explorats.
Serà una tarda llarga de pluja i fred. Afortunadament arriben reforços, ja tenim aquí en Jordi B acompanyat d’en Raúl, que recent arribat de Madrid s’afegirà al nostre equip de l’S1.

El segon atac.

Hem tingut 12 hores ininterrompudes de pluja i tempesta, però sembla que la cosa ja millora. Avui tornarem a atacar l’S1. L’objectiu es baixar el pou descobert a la darrera exploració i intentar proporcionar un camí alternatiu a les estretors que han de superar els ucrainians cada vegada, també volem topografiar tot el que s’ha descobert.

Un cop mes remuntem la tartera cap a l’estreta boca, ens equipem i comencem el descens. Al haver passat varies vegades per les estretors ja coneixem com hem de realitzar cada pas i la progressió s’efectua amb més lleugeresa que els primers dies. Sense incidents arribem al pou que es va quedar pendent de canviar-ne la corda, aquest cop tenim tot el que falta, taladro, broques i espitador, així doncs l’Andriy no dubta en posar nous anclatges i retirar la vella corda. L’operació porta força temps i l’espera ens fa agafar una mica de fred, però aquest esforç ens permetrà superar l’obstacle amb més seguretat, cosa que agraïm tot l’equip.

Un cop al fons organitzem els equips. L’Andriy i la Nastya aniran al sector de galeries inferiors per topografiar, i en Raúl i jo tornarem al pou misterios descobert uns dies abans i intentarem baixar-lo. Acordem que si pel que sigui no ens trobem, la hora límit per començar a pujar a la superfície seran les 9 del vespre. Dit això cadascú empren la seva direcció, ben aviat perdem la parella de vista i ens escolem per l’estret meandre en direcció al pou desconegut.

La capçalera del pou ofereix diversos anclatges naturals d’aparença força ferma, així que no dubtem en lligar-hi la corda. Prenc la iniciativa i començo a baixar la curta rampeta fins a la vertical, llenço la corda a baix i m’atanso a mirar. El que arribo a veure es una profunditat no superior a uns 20 metres, es divisen una sèrie de blocs molt grans i una base irregular. La sortida no es massa bona i proposo provar-ho per l’altre banda d’una grossa columna que separa la rampa en dos. Remunto i recupero la corda, però per desgràcia s’ha enganxat, m’atanso per mirar què passa i efectivament, d’una manera incomprensible s’ha fet un bunyol en l’únic sortint de roca que hi ha a mig pou. Tot i els esforços per desfer-lo la cosa cada vegada empitjora, caldrà baixar.

Cedeixo el meu lloc a en Raúl que es disposa a instal•lar i baixar la corda. Comencem a sentir veus provinents del pou, però no veiem cap llum, en Raúl intenta trencar amb el martell una punxa esmolada que podria segar la corda, durant aquesta acció es desprèn una pedra i cau pou avall deixant-nos perplexes, això no fa 20 metres!. La pedra ha anat rebotant per diferents parets fins a caure a la llunyania, en Raúl afirma que el pou ha de tenir almenys 60 metres. També de lluny un crit ens alerta que anem en compte, els ucrainians son a baix. No portem material suficient per baixar aquest pou, però intentarem arribar als blocs que divisem des de la capçalera.

Una vegada muntat el natural, en Raúl baixa la vintena de metres que ens separen de la base. El que pensavem que era un pou net de connexió resulta ser quelcom més complex.
Els blocs que veiem al fons, son parts despreses d’una immensa esquerda horitzontal que travessa el pou. L’espai no es massa apte per transitar-hi i més aviat sembla un quadre surrealista del Dalí on hom ha d’estudiar la manera de desplaçar-se. Cap a una banda l’escletxa sembla que es tanqui, per l’altre no es veu la fi, mentre que més avall segueix un profund pou del que no en podem divisar el fons.

En Raúl fa estona que intenta comunicar-se amb l’Andriy a base de crits, sentim les seves veus ressonar per tota la cavitat però no els veiem ni adivinem d’on venen, tot plegat es ben desconcertant. Finalment els sentim més a prop, en Raúl no para de preguntar si veuen la seva llum, i ells contesten que si, en canvi nosaltres no podem veure la seva, creiem que es troben en un nivell inferior i això ens fa pensar que aquest sector de la cavitat es bastant més complex del que pensàvem.

Al cap d’una estona en Raúl decideix tornar a la capçalera, on em trobo jo, recollim la corda i ens disposem a baixar pel camí dels ucrainians a veure si podem aclarir una mica la morfologia de la cavitat.

El pou del “transbordament” només baixa uns 15 metres més que el seu bessó, el fus que tira amunt es espectacular. De la base surt un estret meandre que, segons les explicacions de l’Andriy i la Nastya es la continuació. Avanço lentament notant que les parets es van apropant cada vegada més. Ara entenc perfectament per què volien trobar un pas alternatiu, això es endiabladament estret!. Les parets estan untades de fang i no parem d’arrebossar-nos a mesura que avancem. Arribo a un pas especialment estret pel que quasi no em passa el casc, per un moment dubto si estem prenent el camí correcte, el pas obliga a efectuar contorsions enmig del fang i avançant en tot moment de costat, no puc veure on em poso, sols desitjo que això no segueixi així per molt temps.

De sobte sentim uns crits provinents del fons de la galeria, pregunto si es per allà, lamentablement em responen afirmativament, així que no em queda més remei que continuar. Al cap d’una vintena de metres un gir sobtat a la galeria permet avançar amb més facilitat, uns metres més i trobo un ressalt de dos metres, a baix m’esperen l’Andriy i la Nastya.

Un cop retrobats tots fem un balanç de la situació. L’ Andriy s’ha quedat en un pou que vol inspeccionar, però lamentablement necessita algú que l’ajudi ja que, segons sembla es força perillós, per altra banda la Nastya té molt fred, té tota la roba interior mullada i esta patint les conseqüències del fred de la cavitat. L’Andriy té molt d’interès en baixar el pou, per tant decidim que l’acompanyi en Raúl, mentrestant la Nastya i jo anirem al punt d’avituallament i els esperarem per si tinguessin algun problema i necessitessin ajuda. Pactem que hauran de fer la tasca en una hora. Son les vuit, a les nou com a màxim haurem de reunir-nos de nou.

Dit això la Nastya comença a pujar mentre jo els veig allunyar-se per l’estret meandre. Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia.

Continuarà...

Pobre Avenc de les Alzines

Fa uns dies, i després de fer una visita al conegut avenc de Can Sadurní, decidirem d’apropar-nos a veure les boques dels avencs de les alzines. Feia anys que no m’acostava aquesta zona, en concret des del 2004.

Al dirigir-nos a l'avenc de les alzines ens va sorprendre la imponent excavació que s'ha realitzat al seu voltant. Un forat de varis metres de fondària i una amplada considerable es troba situat tocant a una de les boques. A més aquesta excavació ha estat feta clarament amb algun tipus d’excavadora que ha traçat un camí fins a la boca.

Com ja s'havia difós i publicat en altres blocs, en la dolina d'aquests avencs s'hi havien fet excavacions arqueològiques, però no pensavem que un cop finalitzades, es deixés l'entorn en un estat tan lamentable, ple de deixalles i restes de l'obra.

Fixeu-vos en la imatge del google earth on es pot veure clarament la magnitut de l'obra:

Aprofitant la visita vam realitzar un petit video del lloc, crec que sobren les paraules:


Campanya 2009 - Capítol 6

Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert...

Un món diagonal.


Molt soroll per no res, finalment quatre gotes han estat el resultat de la imponent tempesta del dia abans. En Jaume s’havia retirat a la tenda i apagat els llums, però afortunadament tot estava al seu lloc quan varem arribar.

Avui toca moviment de personal. L’Edu i en Joan marxen cap a Barcelona. A la resta ens esperen noves tasques.

Al campament de Bachesango s’han quedat sense queviures, i han demanat si podem fer un viatge per a portar menjar. En Christian s’ha ofert voluntari i jo també m’hi apunto. Passarem una nit allà i així coneixerem les tasques que s’hi fan.

En Jaume ha preparat llaunes i sobres per portar al campament. Les carreguem a la motxilla i de seguida noto que serà un camí molt llarg, el pes es considerable.

Bachesango es troba tres valls en direcció oest. Aquella zona esta menys explorada i s’hi realitzen principalment tasques de prospecció. Degut a la distància (2 hores) es va optar per a fer-hi un camp avançat. El camí transcorre flanquejant tarteres i rasclers a ple sol, la calor es intensa i ens hem d’aturar constantment per descansar del pes que portem a sobre. De tant en tant una marmota es creua pel nostre camí.

Comencem a tenir gana i afortunadament ja som al segon coll, el campament es a 15 minuts. De sobte apareix una figura blanca per damunt d’una roca, és l’Evaristo.

Amb ell com a punt de referència no triguem a arribar-hi i descarregar tot el pes. Després d’uns minuts de broma l’Evaristo ens convida a acompanyar-lo a la zona de les exploracions situada sols a 15 minuts d’allí.


El petit campament es troba a l’únic lloc mínimament pla que hi ha en tota la zona. Aquest es un món en diagonal, per fer qualsevol desplaçament, cal pujar o baixar, caminar de costat, superar punxegudes roques, de vegades fins hi tot es perd l’equilibri per no tenir el punt de referència d’un lloc pla.

Les tasques al campament son bastant relaxades, aquí en combina un dia d’exploració i un de prospecció per l’exterior. La principal tasca d’exploració es troba en una cavitat que ja ha superat els 100m de desnivell i continua tirant avall. La resta de temps es dedica a efectuar una sistemàtica recerca per les rodalies del campament, on es tenen localitzades quasi una cinquantena de boques de cavitats inexplorades.

L’Evaristo ens condueix cap a una petita boca, a l’interior es troben tres dels lituans que estan realitzant-ne la topografia. Aprofitem l’espera per menjar una mica. Un cop finalitzen la tasca, apareixen pel petit forat la Maria, la Laura i en Mindaugas, busquem una ombra per refrescar-nos i seguidament remuntem una mica la llomada fins a un sector on explorarem nous forats.

Ens trobem en un rascler força descompost al peu d’una llarga tartera, per tot arreu hi ha forats, boques grans i petites, escletxes, caos de blocs... I el millor es que tot esta inexplorat!. La tasca de l’equip consisteix en comprovar si tiren, la majoria son avencs de pocs metres o sense continuïtat, d’altres els obstrueix un dens tap de gel. Mentre en Christian desgrimpa per un estret forat, a pocs metres l’Evaristo col•loca un spit. Seguidament en Mindaugas es vesteix i comença el descens. La cavitat que van a explorar té una boca d’uns 8 metres de diàmetre, rodona i amb un munt de glaç a una profunditat de 12 metres, per les rimaies laterals del tap s’intueix una continuació, però caldrà baixar per comprovar-ho. Ell i la Laura ja son a baix, revisen tots els racons i res, no continua. Acte seguit realitzen una topografia de la part explorada i cataloguen la cavitat. Tot plegat resulta força emocionant, pot no aparèixer res, però també un avenc de primer ordre mundial! Aquesta és sens dubte una de les tasques més interessants de l’espeleologia.

Els temps està empitjorant i comença a ploure, en Christian i jo tornem al campament per aixoplugar-nos mentre ells retiren el material i visiten un altre forat proper. La tempesta empitjora i comença una forta pedregada que ens obliga a amagar-nos sota un improvisat tendal que fa les de cuina, en aquest moment es quan trobem a faltar les comoditats del campament de Soaso.

Afortunadament les tempestes passen ràpidament i ben aviat gaudim d’una treva per assecar-nos, tot l’equip ha tornat al campament i ens disposem a preparar el sopar. La cuina està instal•lada en una escletxa que també serveix de petit rebost. Un sol apagat s’entreveu a través dels núvols amenaçadors. Aquesta nit aigua.

L’Evaristo s’encaixa al racó de l’escletxa i es posa a preparar un nutritiu sopar, sembla que hi ha gana, ja que els quatre lituans ja fa estona que volten per allà.

Una hora després tos gaudim d’un excel•lent plat de pasta i una estupenda companyia. El sol comença a baixar i la fresca de 2000 metres d’alçada es fa evident, preparem el sac a la tenda, petita per cert per als tres que hi dormirem, però serà suficient per una sola nit. Els quatre lituans es retiren a dormir i nosaltres observem els núvols negres que s’acosten.

Ja es ben fosc i jo em trobo dins del meu sac, sento de lluny l’Evaristo i en Christian parlar de temes transcendentals, de fons una banda sonora de trons els acompanya. De cop, i amb un to de veu alterat entren corrents a la tenda. Què passa? No trigo a notar la resposta.

Per un moment sembla que ens trobem enmig d’un huracà, fort vent i aigua a manta, la tempesta elèctrica es considerable i intensa, els llamps i trons van tan seguits que no podem associar a quin correspon cadascun. Tots tres ens trobem enxubats en aquella petita tenda ben alerta per si hem de sortir nedant, afortunadament el lloc ens manté protegits i el rascler del voltant canalitza ràpidament l’aigua cap a les cavitats. Tot hi així noto com circula l’aigua per sota la tenda. Em pregunto què deu estar passant a l’altre campament.

La tempesta que mai s’acaba.

Després de la tempesta ve la calma. Ens despertem enmig d’un dia ennuvolat però que deixa entreveure que aguantarà unes hores. Decidim aprofitar la treva per recollir les nostres coses i tornar cap a Soaso. L’Evaristo ja torna a Barcelona, així que ens acompanyarà fins a mig camí. Els quatre lituans es quedaran encara més dies en aquest campament.

La tornada sense tant pes es fa més còmode i amb menys temps del que ens pensem ens plantem de nou al campament principal. A primer cop d’ull tot es al seu lloc, però en Jaume no triga a explicar les aventures de la nit anterior, on cinc persones van haver d'aguantar la tenda menjador per evitar que sortís volant. També uns bidons que estaven buits van sortir volant muntanya avall.

Afortunadament l’equip de vídeo es troba en perfectes condicions, però no puc dir el mateix de la tenda, està inundada i s’ha mullat la roba que tenia a dins. Com que no fa sol intento assecar-la a base de paper de cuina fins a fer-la habitable de nou.

La resta del dia serà ideal per a descansar i gravar núvols i paisatges. Els lituans han tornat després de passar uns dies dins l’S7, mentre que els ucrainians es troben de nou treballant a l’S1.

A les 4 de la tarda la cosa es torna a animar i una nova tempesta envaeix el campament. Curta però intensa. De sobte crida l’atenció un fort soroll d’aigua que no prové de les gotes que cauen, sortim encuriosits de les tendes i observem un meravellós espectacle natural. Per una de les parets que rodeja el campament cau una imponent cascada i forma tot un riu que passa entre les tendes. Tots aprofitem per immortalitzar el moment amb les nostres càmeres, tot i que no deixem de tenir present que dos companys es troben a l’interior de l’S1.

Son les 10 de la nit i no han sortit. El grup comença a estar preocupat, potser han tingut problemes amb l’aigua? Sopem mentre en Jaume ens tranquil•litza al•legant que encara es prudent esperar.
Son les 12 de la nit i anem a dormir, no han sortit. Si demà a primera hora no hi son, organitzarem un grup de rescat.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 5

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta que vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda)...

Continuació:

En Joan tampoc ho ha entès bé i reitera la seva interrogació. La noia repeteix. Es fa un silenci i ell contesta whatever you want ( la que vulguis ). Falsa alarma. La pregunta era what rope? (quina corda?). Minuts després ens trobem tots reunits de nou a la boca de la cavitat. Sembla ser que això de trobar dues cordes al mateix pou no els ha fet massa gràcia, però decidim treure importància a d’incident i baixem animadament per la empinada tartera fins al campament on ens espera una bona sopa calenta.

La travessa Foratín-Foratón

El matí del dia següent el dedicarem a recuperar forces, per la tarda decidim canviar lleugerament el pla de treball per realitzar una visita de caire més lúdic. La travessa Foratín-Foratón transcorre per la part més elevada de tot el sistema, té poca dificultat i es pot visitar en unes 4 hores entre anar i tornar.

Un equip de 6 espeleòlegs ens posem en marxa. L’aproximació transcorre per entre tarteres i valls situades a 2500 metres d’alçada, resultant en tot moment un passeig amb vistes estupendes. L’entrada es realitza per la boca inferior de la travessa, penjada en una paret i ben amagada hi ha la boca del Foratín, com bé diu el seu nom les dimensions son ben petites.

Un vent empipador ens acompanya mentre ens vestim i els primers components de l’equip van entrant. Un pou de 15 metres de petites dimensions i força corrent d’aire condueix a una sala on comença la galeria. Tota la travessa transcorre de manera pràcticament horitzontal, entre blocs, grimpades i passamans, sols en un parell de punts haurem de superar un pou. Aquesta llarga galeria té ramificacions que connecten amb el sistema principal, agregar aquestes galeries va significar augmentar el desnivell total del sistema fins a arribar als actuals 1349 metres.

El primer pou es, un cop més, un meandre estret vertical que cal superar, a partir d’aquí un parell de passamans ens condueixen a un nou ressalt de 20 metres que superarem mitjançant una corda fixa. La galeria adquireix en aquest punt un aspecte tètric d’esquerda amb sostres molt alts i constants caos de blocs. Un cop superat el pou de 20 metres resseguim un còmode meandre en sentit ascendent que ens condueix directament al Foratón, l’entrada més elevada de tot el sistema.

El Foratón es una boca d’uns 10 metres de diàmetre ubicada en una zona plena de cingles i penya-segats, la vista es espectacular i tot el grup gaudim d’una estupenda posta de sol. Per aquest punt es per on teòricament haurien d’entrar els espeleòlegs que volguessin realitzar aquesta monumental travessa, encara que sembli mentida aquesta gesta ja ha estat realitzada, requerint, això si, un entrenament i preparació psicològica considerable, ja que no només consisteix a baixar, sinó que també cal remuntar en nombroses ocasions fins a 300 metres de pous.

Les vistes i la relaxant posta de sol ens tenen hipnotitzats, però es fa tard i és hora de tornar, una foto de grup i cap avall per on hem vingut.

Sortint pel Foratín s’ha girat la truita. El plàcid dia que feia a l’altre cantó s’ha transformat en una amenaçadora tempesta. Fa molt vent i a la llunyania es divisa una potent tempesta elèctrica. Les altes parets que tenim davant nostre apareixen com a monstres amenaçadors davant un constant llampegueig. Fan por. Ens vestim com podem empesos pel fort vent i emprenem la baixada guiats pels nostres llums davant la foscor tenebrosa que ha cobert tota la vall.

Protegits pel rascler escarpat que ens envolta el vent disminueix de força a mesura que baixem. Ens sembla perdre el camí, ara torna, d’un moment a l’altre hem de divisar el llum de la tenda menjador a baix de tot. Continuem el descens, si no fos pels llamps pensaria que ens trobem a una cavitat, la foscor es absoluta, i el campament continua sense aparèixer. Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 4

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuació:


La galeria es clarament descendent i obliga a superar alguns ressalts bastant estrets. La fisonomia de la cavitat ha canviat radicalment, ara ens trobem clarament en un tub de pressió, el que fa pensar que mes avall puguem trobar la connexió, l’aspecte de la roca es diferent i destaca l’efecte anomenat “pell de lleopard” causat per una erosió característica de la roca juntament amb un enfosquiment de determinades parts. Recorreguts una vintena de metres la galeria s’eixampla, però continua amb fort pendent, els nombrosos sortints de roca proporcionen fortes preses, però cal comprovar-les primer per si cas. De sobte arribo a un punt on el pendent s’accentua una mica més, i a uns cinc metres per davant meu, com un fantasma aparegut en la foscor, hi veig un pou.

Per seguretat no ens podem acostar a la capçalera, ja que cal assegurar primer la rampa prèvia. Escoltem detingudament i sentim uns sorolls a la llunyania. Llancem un crit i rebem resposta. És l’Andriy, i hi ha connexió! Seguidament sentim com es posa a col.locar un spit.

Tot i que hem descobert que les galeries connecten, no sabem quina profunditat fa el pou ni si la connexió es directe, ja que la veu se sent bastant llunyana, en una propera visita haurem d’equipar-lo i baixar-ne.

Havent complert la primera part de la missió, retornem a la galeria principal. Tal com havíem concretat recollirem un dels equips d’espitar i ens dirigirem pous amunt per començar a substituir les cordes mes malmeses.

Entre els dos pous llargs tenim el passamà maleït, primer punt que cal assegurar. Ràpidament muntem el taladro i començo a foradar la roca, la idea es allargar el passamà fins a un lloc més segur que l’actual a la vegada que canviarem la corda per una més fiable. Finalitzat el forat retoco el mateix manualment i em disposo a col.locar la cunya. Quatre cops de gràcia per entrar ben bé l’spit quan de sobte l’aparell surt disparat cap a un dels costats. Acabo de trencar-lo.

L’acció ha tingut tan mala fortuna que el cargol trencat ha quedat dins, l’spit ha quedat inutilitzat de la mateixa manera que ho ha fet l’aparell, que necessitarà un recanvi. Aquesta situació ens impedirà col•locar cap mes spit en tot el dia d’avui. Però no ens rendirem tan fàcilment, afortunadament un ferm natural farà la mateixa funció. Haurem d’aprofitar els anclatges antics, per tant enlloc de substituir la corda la doblarem, obrir els mosquetons resulta impossible. Després d’una hora de maniobres, corda a munt i avall, i desfer mitja dotzena d’embolics he aconseguit l’objectiu: El passamà ja es segur.

Remuntem un parell mes de pous cap al proper lloc conflictiu. Dalt del primer em trobo de nou amb el famós pas estret que tant fa la guitza, de sortida la cosa es veu molt pitjor, cal arribar a un fraccionament i després desplaçar-se per un passamà força despenjat que va del pou cap al meandre superant la part més estreta. En aquests casos em sol funcionar molt bé la tècnica de la força bruta que consisteix en superar-se a base de músculs per sortir del forat i poder-me recolzar còmodament, en canvi trobo que no esta resultant tan fàcil. Començo a notar el cansament i el pes de la saca es esgotador, intento reposar-la fora del pou però no hi arriba, hauré de sortir amb ell penjant. Intento de nou amb totes les forces ascendir fins al replà i res, no aconsegueixo moure’m. Estic bloquejat.

L’espai claustrofòbic comença a ser asfixiant, cada vegada que giro el cap el casc toca a les parets i sembla que s’hagi de quedar encallat. Això produeix que la visió del meu entorn sigui molt limitada, veig a la dreta o a l’esquerra, però no em puc fer una imatge de com tinc situat el cos. Estic atabalat i no veig cap manera per sortir d’allí.

Decideixo fer un descans mental i relaxar-me durant uns minuts. En Joan ja fa estona que espera una vintena de metres per sota i pregunta si tot va bé. Responc afirmativament i em disposo novament a intentar-ho. Giro el tronc per encarar-me cap a la sortida i veig una cosa enganxada a l’arnes. És la corda del fraccionament anterior! Amb les estretors i la complicada maniobra s’ha enganxat fortuïtament en un dels mosquetons de reserva, ja podia anar tirant amunt! Alliberat d’aquest empresonament aconsegueixo sortir del forat per arribar, per fi, a un espai més ample i pla.

Arribem a la base del següent pou, que també necessita reformes, però poca cosa podrem fer. Sense espitador no podrem millorar-lo. Per tant decidim deixar el taladro i el material aquí amb la intenció de substituir-lo en una propera visita.

L’ascens transcorre sense incidents, arribem al darrer pou on se suposa que tenen que haver canviat la corda. Havent vist el que hi ha més avall, les cordes del principi no estan tan malament, tot hi així diviso un fil blanc que correspon a la que han posat en Christian i l’Edu. Lamentablement no han retirat la vella, quelcom que no arribo a comprendre, així que haurem d’anar en compte per no embolicar-nos amb les dues cordes.

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta què vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda).

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo

Campanya 2009 - Capítol 3

Una sèrie de descobertes.

El dia següent el dedicarem a descansar i prospectar una mica pels voltants del campament, així coneixerem les boques de la gran quantitat de cavitats que s’agrupen en aquest punt. Tanmateix els dos ucrainians han decidit d’entrar altre cop a l’S1, amb l’objectiu d’arribar al final dels pous, a la zona d’exploració. Però no serà fins a la nit que tinguem notícies seves. Per altra banda en Christian la Consol, en Jordi M. i l’Edu faran un viatge al segon campament per portar queviures. L’equip dels Lituans comença avui també els treballs a l’S7, l’any anterior es van quedar a una profunditat d’uns 250 metres davant un nou pou, el seu objectiu es continuar l’exploració de l’avenc fins que o bé es faci impenetrable o bé connecti amb la xarxa principal de galeries, convertint-se així en una nova entrada al sistema.

Cap al tard sentim soroll provinent de la tartera de l’S1, i al seu capdamunt divisem els dos ucrainians que baixen. Un cop al campament ens interessem pel que han trobat.
Han arribat al final dels pous i han voltat una mica per les galeries de baix. Sembla ser que l’estat d’algunes cordes es deplorable i caldrà canviar-les. Al darrer pou (de 80m) les instal•lacions estan en molt mal estat i també caldria modificar-les. Per contrapartida han arribat a un pou que quedava inexplorat i han recorregut un meandre que no esta a la topografia, per les seves descripcions interpretem que han trobat noves galeries que condueixen a nivells inferiors, sense dubte caldrà treballar en aquest punt.

El primer atac.

De bon matí esmorzem fort i ens disposem a entrar de nou a l’S1. En Christian i l’Edu entraran mes tard per substituïr la corda malmesa del primer pou, però no baixaràn al fons. Afortunadament ha arribat de Barcelona un nou component del grup, es en Joan que s’afegirà al nostre equip d’exploració.

Quan el sol comença a apretar enfilem la empinada tartera fins a la boca, el descens dels pous transcorre sense incidents, els dos ucrainians avançen molt ràpid pels estrets meandres i en Joan i jo els seguim a una certa distància. A la base del pou de 60m ens retrobem tots, aprofitarem per muntar un passamà i reassegurarem la instal.lació del següent pou. Seguint avall arribem de seguida al punt on ens varem quedar el darrer cop. Es un pou curt d’uns 10 metres, però té una corda molt malmesa que s’aguanta per dos spits molt rovellats, realment fa por. L’Andriy ha tallat un tros sobrant de corda de mes amunt i la vol fer servir per substituir la que hi ha aquí. Traiem el taladro però de seguida veiem que no farem massa feina. No podem posar spits perquè els espitadors son al fons, i tampoc podem posar parabolts per que no tenim la clau adequada. Substituir la corda sense canviar els ancoratges no te sentit, així que decidim deixar la feina pel proper dia i seguim avall.

Després del pouet ens trobem amb el pas mes desagradable de tota la cavitat, es tracta d’un meandre molt estret al final del qual trobem un pou de 60 metres. La dificultat augmenta al portar una saca plena de material. Amb l’ajuda de la Nastya l’he pogut superar prou bé, El descens es irregular, la corda té tanta brutícia que el fang surt per la part de dalt del davallador com si aquest fos una màquina de fer xurros.

Un cop a la base d’aquest pou ens trobem novament amb dificultats. Un passamà sense complicacions tècniques però amb una corda que sembla que s’hagi de trencar nomes de mirar-la. Passem amb molt de compte, dubto seriosament que aguanti una caiguda. Al final la cosa no millora, un sol spit rovellat aguanta tot el tinglado quan encara no ha acabat el meandre! Així que t’has de des-assegurar amb el perill que això comporta.

Superat aquest pas arribem per fi al darrer pou de la cavitat. Les dimensions van en augment i per primer cop divisem fusos enormes que tiren amunt. El darrer tram, de 80 metres de desnivell, el formen dos pous paral.lels gairebé de la mateixa profunditat. El primer d’ells es per on baixarem nosaltres, però un cop a baix farem “transbordament” cap a l’altre pou, el qual baixa uns 15 metres mes i es on es troba la zona d’exploració.
L’accés al primer el fem per una finestra penjada a uns 2 metres de terra. Ja m’he acostumat al color negre de les cordes desgastades i brutes però ara estic encuriosit per saber què em trobaré a les instal•lacions. Baixo fins al primer fraccionament i no puc creure el que veig. Però que es aixo?

Tot i que és vell, està rovellat i la xapa belluga l’anclatge no es el que em preocupa, senzillament no hi ha gens de comba al fraccionament, sembla que la corda s’ha encongit. Per poder obrir el davallador es imprescindible treure’n el pes, i sense comba ni punts on recolzar-me es una tasca força empipadora.

El pou es molt ampli i esta molt fraccionat, a més es toca paret en tot moment cosa que el fa còmode. Lamentablement he de repetir el trist procés de posar el puny a cada fraccionament per poder superar-lo. Després de força estona (mai m’havia costat tant baixar un pou) arribo a la base malhumorat i supero un petit ressalt que condueix a la galeria horitzontal, on m’esperen els meus companys.

En aquest punt, el seguit de pous que hem baixat intercepten una xarxa de galeries que son antics col•lectors i que recorren bona part de la xarxa. Les dimensions son força còmodes, però cal superar nombrosos ressalts, passamans i sovint es troben amb pous que connecten amb nivells inferiors. Tot plegat es un veritable laberint que comença just on ens trobem.

Decidim fer un descans, traiem menjar i el fogonet i muntem un petit punt d’avituallament que ens servirà per la resta d’exploracions, el lloc triat es força fangós, però això no impedeix que la Nastya prepari una sopa ben calenta. Utilitzant qualsevol estri que serveixi per contenir la sopa recuperem les forces i planifiquem l’exploració.

Farem dos equips, l’Andriy i la Nastya baixaran als meandres inferiors per continuar l’exploració i començar a topografiar. En Joan i jo explorarem una galeria que sembla que pugui connectar amb la seva part. És d’especial interès trobar aquesta connexió, ja que segons sembla, per baixar han de superar un meandre força llarg i estret.

Un cop repartida la feina agafem d’imprescindible i ens disposem a realitzar la nostra tasca. A uns 70 metres del lloc de l’avituallament una esquerda travessa perpendicularment la galeria, un ronyós passamà permet passar a l’altre banda, pels dos cantons trobem, a l’esquerra una obertura que dona al segon pou provinent de l’S1 (el que teníem que “transbordar”) i per la dreta trobem la galeria inexplorada. L’Andriy es troba ja baixant el pou i jo instal•lo una corda de manera provisional per poder baixar amb seguretat a l’esquerda i poder accedir a la galeria. Un cop a baix m’adono que acabo de fer el paperina, ja que es podia accedir per l’altre cantó sense perill.

Mentre en Joan ajuda la Nastya amb els primers punts topogràfics realitzo un primer reconeixement al lloc. La galeria en qüestió s’obre a la dreta de la principal en una àmplia finestra, pel mig transcorre un profund meandre de més de dos metres de fondària que ha de ser sortejat per poder accedir. Un cop a l’interior diviso dos possibles camins, per la meva dreta té continuïtat una galeria. Endavant i en direcció descendent segueix el reguerot. El terra esta molt descompost i no es diferencia el fang de la pedra. Trio la galeria de la dreta i m’atanso a veure si segueix, el terra es ben cobert de fang i el sostre te forma de semicercle, per primer cop diviso algunes petites estalactites, però el que mes crida l’atenció es un grup d’excèntriques aïllat preciós, son estalactites blanques amb un gruix d’un Cm una de les quals té una longitud de 20 Cm totalment horitzontal. Serà l’única formació que podrem veure aquests dies. Continuant per aquesta galeria observo un forat a l’alçada dels peus que condueix a una petita estança, el sostre es molt baix i hi ha molt fang, així que decideixo deixar-la per a més endavant. Continuo avançant, el camí es fa ascendent i comença a eixamplar-se, de sobte diviso unes petjades recents al terra. Les segueixo i em trobo una saca. Una saca? Però si es la meva! Efectivament la galeria surt just al punt d’avituallament. Retrocedeixo per on he vingut i comunico la troballa als companys. Ja han acabat de quadrar les poligonals i en Joan ve cap on em trobo. Junts recorrem de nou la galeria i faig una filmada a les excèntriques, no trigarem massa en atansar-nos cap a l’altre banda.


A diferència de l’altre costat ara el terra es ple de lloses soltes i punxegudes, cal vigilar molt bé on es posen els peus. Seguint la direcció del reguerot el sostre es va fent baix i s’intueix un terreny molt inestable, a més no sembla que tingui continuació, en canvi per l’esquerra si que segueix tirant una galeria que no es veia des de l’entrada, decidim seguir-la, a uns dos metres trobo una fita i una finestra que comunica amb la galeria principal, algú ja ha estat mirant per aquí, però amb tot això percebo una corrent d’aire, intento seguir-la per un meandre estretot que tira avall, extremant les precaucions m’hi poso a dins.

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo

Campanya 2009 - Capítol 2

L’S1

L’S1 o Sima de Soaso es una cavitat que s’obre al capdamunt d’una tartera i enmig d’una esquerda estreta a uns 15 min. del campament. Aquest avenc es un dels més importants de tot el sistema, ja que es la via principal d’accés a bona part de les galeries i col•lectors, és la manera més ràpida i directe d’arribar a la major part de la xarxa. A més des d’aquesta entrada es pot realitzar una travessa de -1179 metres de desnivell, encara que, cal advertir, que és d’una dificultat extrema. L’S1 no es la única entrada al sistema, però per les seves característiques i ubicació és la que resulta més idònia per als diferents atacs.

Aquest avenc seria l’objectiu de l’equip en que jo hi formaria part. Com que dels cinc components nomes un hi havia estat decidim fer una visita ràpida per la tarda i així començar a familiaritzar-nos-hi. El grup el formem en Christian, l’Edu, l’Andriy, la Nastya i jo.

Comencem l’ascens per la empinada tartera i de seguida esbufeguem com si ens faltes l’aire, no en va ens trobem a una alçada de 2400m. Els darrers metres de tartera son molt empipadors, un pas endavant i dos enrere, rocs que cauen, patinades, amb tot això aconseguim arribar a una petita grimpadeta que condueix a l’entrada de l’avenc.

Un petit replà amagat dona pas a una esquerda que no fa més de 1,5 metres d’alt per 50 cm. d’ample. A l’acostar-se es nota una forta fredor i corrent d’aire. En Christian passarà el primer. Només entrar l’esquerda segueix una desena de metres amb unes dimensions força incòmodes on a sobre s’ha de fer ramonage. Seguidament accedim a una saleta on ajudats per una corda descendim fins a un munt de glaç acumulat. De moment les dimensions no son massa grans i anem descendint diferents ressalts i estretors. En un d’aquests ressalts veiem una corda que s’alça cap amunt, es una via ascendent que intenta connectar amb les boques superiors de S1. Serà important recordar això per no despistar-nos i agafar aquest camí al sortir de l’avenc.

Un ressalt més i una espècie de tartera ens condueix a un meandre estret on veig que s’han aturat en Christian i l’Edu. En Christian no esta molt segur d’on es la continuació, l’únic pas que troba es un pou molt estret i profund on no hi ha cap corda instal•lada, ens pregunta als demés si veiem algun lloc on pot continuar, però no, ha de ser per allí. M’atanso al punt en qüestió i veig que allò te molt mala pinta, ens trobem en un meandre desfondat que ens obliga a estar en constant oposició, sense cap mena d’assegurança i a sobre el camí tira avall per un pou d’uns 10 metres que s’ha de baixar... desgrimpant? Dic que no pot ser, si s’ha de baixar per allí caldrà posar una corda. En Christian es disposa a baixar. Tot just fa l’intent quan crida – ¡Ya he encontrado el camino! – Els demés no entenem res però veiem que desapareix entre la roca.

El truc es trobava en una petita galeria amagada just després del pou, cal fer una sèrie d’equilibris per poder arribar sense caure-hi i resulta força empipadora de passar ja que a sobre venim d’un ramonage, uns metres mes i per fi podem tornar a estar de peu. Ens trobem al primer pou de la cavitat. Espero el meu torn i començo a baixar per les velles cordes instal•lades permanentment. Arribo al primer fraccionament i observo l’estat deplorable en que aquestes es troben, els nusos estan molt comprimits i les orelles aixafades als maillons mig rovellats. Mentre baixo penso que potser, caldrà canviar aquest tram.

Un ressalt més i ens trobem de nou en un meandre com el que ja hem passat. Es molt estret i gairebé no em passa el casc, afortunadament trobem una corda que ens fa la progressió més segura... en teoria, ja que els amarratges a la paret estan força rovellats. Descendim per un pou molt estret que condueix a un replà on ens podem agrupar tots. En aquest punt comencen a aparèixer degotalls i senyals de cavitat activa, un petit soroll d’aigua i arestes esmolades a les parets despullades sense formacions. La saleta on ens trobem es, de fet, un balcó cap a un dels pous més llargs de tot l’S1, per continuar un passamà travessa una espècie de pas de 40 cm d’ample que ens obliga a fer forces filigranes.

En Christian ho intenta varies vegades sense èxit, saber que tens un pou tan profund a sota fa que vagis amb molt de compte. Finalment passo jo al davant i supero el pas sense problemes. Un petit descens de 10 metres em condueix a un fraccionament volat d’on penja la corda quedant ben centrada al pou, faig la maniobra de canvi observant la rigidesa de la mateixa, penso que allí fa molt que no es penja ningú, l’estat es bastant dolent, un pel desfilada i molt bruta de fang, segons sembla només té dos anys d’antiguitat, pel que no hauria d’haver problema, però ben bé sembla que en tingui vint i em recorda molt a les cordes que varem trobar a “Los Agustinos” el 2007.

Deixant enrere les manies començo el descens, la rigidesa fa que no pugui avançar de manera constant i tinc que donar corda manualment, la baixada es tant irregular que gairebé em peten les dents de les continues estrebades que dono, enfoco el llum potent cal al fons i veig el terra bastant lluny, el pou deu fer uns 60 metres. Uns minuts més i aterro sense incidents, la base del pou es rodona i el descens just pel centre espectacular. Crido lliure i ràpidament baixen els dos Ucrainians.

Segueixo davant del grup, ara per una rampa inclinada que ens porta de nou a un altre pou d’uns 20 metres, sembla que aquí la corda no ha patit tant, però la constant caiguda de pedres ens obliga a extremar les precaucions. Ara ens acompanya un constant soroll d’aigua que regalima per algun lloc, un cop a baix diviso un nou meandre amb una estranya instal•lació que fa entreveure que no serà fàcil de passar. Es com un reguerot profund creat per l’aigua, s’ha de passar amb un peu a cada banda fins al punt mes alt on ja et pots assegurar i muntar el davallador. Miro cap avall i no sembla un pou massa profund, però es molt estret. Ja tinc la Nastya darrera meu i sembla que en Christian ha aconseguit passar l’estretor del pou llarg, així que em disposo a baixar.

Col.locant el cap de manera correcte intento que el casc no es quedi travat, el pas t’obliga a adoptar una postura totalment egípcia, observo que haig de separar-me lateralment amb els peus per passar per un lloc mes ample, es nota la roca pressionar per davant i darrere del meu cos com si fos un entrepà humà, afortunadament es ben llisa i evita que s’enganxi cap part de l’equip, quelcom que seria força aparatós.

Tot i l’aspecte malèvol del forat he passat força bé, ràpidament baixen l’Andriy i la Nastya i una grimpadeta ens condueix a un nou pou, devem estar a uns 120 metres de fondària. Començo a notar el cansament i comunico als meus companys que per avui ja en tinc prou, la parella d’ucrainians accepten tirar enrere mentre en Christian es baralla amb el pas estret, li comuniquem la nostra decisió i al mateix temps opta per no passar el pas, diu que es massa estret per ell, la seva constitució corpulenta li esta jugant una mala passada. Traient-li importància al tema tirem amunt. Ja hem pogut fer un tast del que ens espera els propers dies, una cavitat molt freda, però també amb constants passos incòmodes que suposen una pèrdua de temps i energies. Això és Arañonera!.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 1

Aquest es el primer capítol del meu resum personal de la campanya d'aquest estiu a Arañonera. No es aquest un document on hi figurin topografies ni dades tècniques de cavitats. Simplement es el meu diari personal sobre la experiència, realitzat des d'un punt de vista totalment subjectiu i prestant especial atenció a les persones i les vivències. Tampoc he volgut crear un document de divulgació sobre Arañonera, sols un text distret i interessant sobre exploracions espeleògiques.Espero que us agradi.

Algunes dades i noms poden haver-se modificat per evitar el saboteig de cavitats perpetrat en aquesta zona per alguns grups.


Introducció:

Tot i disposar de diverses alternatives, aquest any he decidit participar en una de les campanyes de major envergadura que tenen lloc al nostre país, aquest es el campament internacional organitzat per l’Espeleoclub de Gràcia a la serra de Tendeñera (Huesca).

L’expedició d’aquest any comptava amb representants vinguts de diferents punts d’Europa: Ucrainians, Lituans, i també de Madrid i Barcelona, en total gairebé una trentena de persones mobilitzades.

Els objectius de la campanya es centraven en tres cavitats principals, dues de les quals es troben en exploració en una determinada profunditat. La tercera es l’anomenat “S1”, la principal porta d’entrada al sistema subterrani. Per a dur a terme la tasca es preveia la creació de dos campaments, el principal situat a la zona de Soaso que serviria de base per als treballs a l’S1 i a l’S7, i un segon campament avançat al sector Bachesango situat a unes dues hores a peu del campament principal i ubicat en una zona on es preveien efectuar tasques de prospecció.

L’arribada:

Mentre creuem el Llobregat a Martorell i amb un anglès macarrònic, intento explicar les excel·lències del nostre país a una parella de ucrainians que venen amb el meu cotxe, ens entenem força bé i preveig que això serà el principi d’una gran amistat. Fa molta calor i el cotxe va ple a vessar, no anava tan carregat des de l’aventura de Picos de fa dos anys. Tres hores i pico de trajecte ens traslladen a Torla, comença a fosquejar i la temperatura ja es més confortable. En Jordi, que ens acompanyava amb el seu cotxe s’atura enmig del poble posant-se damunt la vorera, imito l’acció mentre veig que baixa i saluda a algú. Es en Pedro, recent arribat de Madrid i amb l’experiència d’unes quantes campanyes, l’acompanyen dues persones mes, son la Laura i en Mindaugas, dos espeleòlegs lituans que també formaràn part de la nostra expedició. Fetes les presentacions ens disposem a aparcar els vehicles en un millor lloc i anem a sopar.

Al bar es presenten la resta de participans que ja han arribat, tots ells de Lituània. Maria, Irka, Irena, Simonas, Giedrins i Vidmantas. Aquests dos darrers amb una grossa càmera fotogràfica ja van fent retrats de tothom de la taula. Presentacions i fortes abraçades amb en Pedro, es el retrobament després de tot un any. Un cop sopats i intercanviats els primers comentaris ens dirigim cap a Santa Elena, on un petit refugi cedit ens permetrà passar la nit. La combinació de cotxes es un pel estranya, ja que segons sembla els vuit lituans no caben en el seu propi cotxe, em pregunto com s’ha han fet per venir.

Agafo el sac, la màrfega i la càmera de vídeo i pujo pel petit caminet que condueix a la casa. Es tracta d’una barraca en no gaires bones condicions, plena de pols, però que servirà per a passar una nit. Al pis de baix una taula amb espelmes i una mica de menjar. Al pis superior unes fustes a terra i prou. Posem tots els sacs alineats i baixem a fer un petit ressopó. Nomes entrar em trobo amb una ampolla de cervesa a cada mà. Quin ressopó!

De bon matí recollim i tornem als cotxes, avui serà un dia molt llarg. Ràpidament ens desplacem cap a Linás de Broto, on l’helicòpter ha de recollir tot el material i des d’on posteriorment, emprendrem la marxa cap al campament. L’horari es molt just hi ha molta feina per fer.

El camp d’aterratge es una gran explanada a les afores del poble, el grup de lituans ja hi ha arribat i estan fent un escampall descomunal de saques i motxilles. Uns quants aprofitarem per anar a esmorzar.

L’Andriy i la Nastya son una jove parella d’espeleòlegs recent arribats d’Ucraina després d’un llarg viatge de 3 dies en autocar, tot esmorzant m’expliquen que tenen un nen de 9 mesos que s’ha quedat amb els avis mentre participaven en aquesta expedició. No han estat menys els lituans, la meitat dels quals ha vingut amb cotxe des de Lituània! La resta han anat amb avió fins a Girona, han hagut de fer dos viatges des de l’aeroport fins a Torla per poder transportar-ho tot. Ara entenc com és que no hi cabien.

Passen les hores i hem d’anar a buscar més material a un magatzem, organitzar-ho en cistelles, i separar el material dels dos campaments. Afortunadament no triguen a arribar reforços, son en Jaume, l’Evaristo, en Christian, l’Edu, la Consol, i en Jordi M. Tots ells de l’Espeleoclub. Sota el sol abrasador la feina comença a avançar.

Son quarts de dues. Un grup ja ha començat la pujada a peu cap al campament, ha d’haver-hi algú per poder desenganxar les cistelles. En total gairebé 3000kg de material que es pujaran a 2300m. Tot i que representa la major despesa de l’expedició, el trasllat del material amb helicòpter es un avantatges important, ja que això ens permet disposar de mes comoditats al campament, i en conseqüència es veu reflectit en els resultats.

Tots els farcells de saques estan preparats. Arriba l’helicòpter i amb 4 viatges es puja tot el material. En el darrer viatge en Jaume pujarà a la cabina juntament amb els ous, la meva càmera de vídeo i més material sensible. Serà l’únic que es podrà estalviar la caminada. Amb la feina feta és hora de menjar una mica i disposar-nos a emprendre la pujada. El cel s’ha ennuvolat i ens preocupa que acabi plovent, serà qüestió de no perdre el temps.

Varis quilòmetres d’una pista molt malmesa condueixen al final de la vall de Sorrosal, a partir d’aquí haurem de seguir a peu. Sense gaire pes i amb la panxa plena sembla que no ha de ser massa costós pujar els 600 metres que ens separen del campament. Tanmateix el cel està ben negre i divisem algunes tempestes a l’horitzó, decidim començar l’ascensió.

Dues hores de camí i comença a ploure tímidament, fa vent i fred i recordo que el meu gore se’n ha anat amb helicòpter, intentem accelerar el pas tot creuant una tartera, segons en Jordi no falta massa, però veig que la boira baixa i dubta sobre el camí a seguir. Pocs minuts després creuem una clapa de neu, la boira es espessa i em confirma que ja quasi hi som. Al creuar un immens bloc de pedra entaforat a la canal diviso una tenda a un prat proper. Ja hem arribat.

El campament de Soaso es troba en un balcó natural que té excel·lents vistes envers tota la vall. Es un dels pocs indrets plans que trobem a la zona i està envoltat per unes espectaculars cingleres de roca calcària on s’hi veuen clarament algunes cavitats. A l’arribar, la tenda menjador ja esta plantada i la cuina quasi organitzada pel Jaume. Vol ploure i ens afanyem a plantar les nostres tendes, tot just treure la meva de la funda esclata un tempesta que ens obliga a fer el que podem. I amb la violència que tot havia començat quan tot just acabo de posar la darrera piqueta deixa de ploure com per art de màgia. No podem evitar deixar anar algun mot malsonant mentre alguns riuen per la còmica situació que hem viscut.

Es fa fosc i es nota el cansament de tot el dia, una sopa calenta i a dormir, demà començarà l’aventura.


Continuarà...

Energia solar de baix cost

Avui en dia cada vegada son mes necessaris diferents elements electrònics per a les nostres exploracions. Això fa que hagi augmentat el consum de piles i bateries de tota mena, a més amb l’evolució cap a d’il•luminació de leds s’incrementa l’ús d’aquest tipus d’energia.

El problema ve quan hem de passar forces dies aïllats o durant campanyes a llocs on no hi arriba l’electricitat, en aquest cas carregar bateries pot ser un problema. Habitualment s’utilitzen generadors de gasolina que durant unes hores al dia permeten carregar. Però no es una solució massa sostenible a banda que no sempre es pot aplicar allà on volem per l'excessiu pes que caldria transportar.

Durant el rodatge d’aquest estiu es va considerar que el temps de càrrega que proporcionaria un generador podia ser insuficient per algunes bateries que requereixen temps prolongats de càrrega. D’aquesta manera es va intentar buscar una solució fiable i a la vegada econòmica i aquest n’ha estat el resultat:Per menys de 90€ es pot aconseguir un kit com aquest format per una placa fotovoltaica, una bateria de plom de 12V, i un inversor de corrent continu-altern. La placa carrega la bateria de 12V i posteriorment amb aquesta bateria podem carregar o fer funcionar qualsevol aparell a 220V que no superi la potencia que pot assumir la bateria i/o l'inversor. Un dia sencer assolellat ens permet carregar una bateria buida. Mòbils, piles de tota mena i ordinadors portàtils poden connectar-se sense problema.

Probablement aquest sigui un sistema bastant perfeccionable, tanmateix un dels punts forts es la senzillesa i versatilitat, ja que podem col•locar més bateries en paral•lel per augmentar-ne la potencia i capacitat, i també li podem donar altres usos, com carregar la bateria del cotxe, o utilitzar la bateria de plom com a font per a un focus de fins a 100W, molt útil en una gravació a una cavitat.

Un altre avantatge es el poc pes, el que representa que es pot portar a qualsevol lloc en una motxilla.

Un dels inconvenients es no poder carregar les bateries directament des de la placa, per això necessitariem un sistema més complex, i mes car. També es recomana tenir més d’una bateria de plom, per alternar les carregues i no quedar-nos a les fosques!

Fi de la campanya 2009


Després de 15 dies d’intenses exploracions s’ha posat punt i final a la campanya d’exploració al massís d'Arañonera organitzada per l'Espeleoclub de Gràcia. Aquest any, he tingut la oportunitat de participar en aquesta fantàstica aventura, contribuint a engrandir una mica més aquest gran sistema.
Tot i que s’ha hagut de suportar força mal temps, les troballes realitzades han estat destacables, obrint noves incògnites i també línies d’exploració que s’hauran d’atacar els propers anys.

Personalment considero que ha estat una experiència altament enriquidora, no sols pel fet de participar en una campanya d'aquestes característiques, sinó per poder compartir-ho amb persones d’altres nacionalitats, resultant així una fórmula per conèixer altres cultures i forjar grans amistats.

Com a objectiu personal tenia la intenció de realitzar un documental sobre aquestes exploracions. Tot i la duresa de les condicions s'han gravat més de 5 hores de vídeo en alta definició, des de com s’explora dins la cavitat fins a les tasques mes quotidianes del campament. En les properes setmanes començarà l’edició de tot aquest material.

Vull agrair a l'Espeleoclub de Gràcia haver permès realitzar aquesta filmació, així com brindar-me la oportunitat de participar en aquest campament internacional.

Comença l'aventura


El subsòl, l’ultima frontera. Aquestes son les exploracions dels espeleòlegs en la seva missió d’explorar mons desconeguts i descobrir noves espècies i cavitats, fins arribar allà on no ha arribat mai ningú abans.

. . .

Aquesta introducció adaptada a partir d’una coneguda sèrie de ciència ficció es la que inspira la realització d’un documental que tindrà lloc aquest estiu.

A finals de Juliol tots els grups espeleològics es troben amb els preparatius de les seves campanyes. Un any més s’invertiran esforços físics i econòmics a explorar racons inhòspits i desconeguts de la nostra geografia, aquesta ha estat una tasca mai prou reconeguda.

Veritables expedicions equiparables a les que viatgen a països llunyans o als cims mes alts del món recorren el subsòl cada any, unint esforços, treballant en equip, forjant amistats...

Per recollir totes aquestes experiències, durant aquest mes d’agost dues càmeres d’alta definició es submergiran en un dels sistemes més importants dels Pirineus. L’objectiu d’aquest projecte es la realització d’un documental destinat al gran públic sobre les campanyes espeleològiques. Aquesta es una aposta arriscada per a obtenir moments únics que no s’han vist abans, esperem que els resultats siguin òptims per a poder fer un treball original i interessant.

De moment no us puc rebel•lar ni el títol ni mes detalls d’aquesta aventura, si tot va bé, el treball hauria d’estar llest per a la presentació l’octubre d’aquest mateix any.

Amb això m’acomiado fins després de les campanyes. A tots, molta sort!

Foto: Pere Palau. Realitzant proves al Corralot.

Corralot HD

Amb l’objectiu de realitzar una producció durant aquest estiu, fa unes setmanes es van realitzar unes proves de gravació en alta definició a la Grallera Gran del Corralot. L’objectiu era estudiar les dificultats que puguin sorgir utilitzant aquest format, així com identificar totes les necessitats específiques que pot necessitar un equip per poder gravar a grans profunditats o en determinades cavitats amb la màxima qualitat.

L’experiment també va servir per a valorar la qualitat de l’imatge obtinguda. Les imatges es van gravar amb una càmera Panasonic AG-HWX200 en format DVCPRO-HD 1080i. Format que treballa amb un bitrate de 100mbps. (les càmeres domestiques solen estar sobre els 16)

Les principals conclusions que hem tret son que el principal problema es el transport de l’equip per la cavitat, cada cop que es pretén realitzar un pla es necessari muntar, i després desmuntar, consumint una gran quantitat de temps. L’altre problema es la il·luminació. La lluminositat d’aquestes càmeres es notablement inferior a les domèstiques, pel que es indispensable comptar amb un reforç de llum.

Com a punts a favor tenim l’excel·lent qualitat i nitidesa de les imatges, la gradació suau de les parts clares i fosques, el color viu, poder ajustar manualment tots els paràmetres i la poca quantitat de grà tot i la foscor de les imatges. Certament compensa sobradament l’aparatositat i el temps perdut per poder aconseguir determinats efectes. Clar que, per qüestions obvies, amb aquest sistema no es pot arribar a tot arreu.

Amb les imatges que s’han obtingut en aquesta prova s’ha editat un petit vídeo que podreu visionar en Full-HD a 1080. Tanmateix la qualitat ha hagut de ser rebaixada sensiblement per a obtindre un format sostenible per Internet.

Es possible que per motius de connexió o per velocitat de l’ordinador no pugueu visionar el vídeo correctament. En aquest cas teniu a continuació una altra versió amb una reducció del 50%

Recordeu ampliar el vídeo a tota pantalla!

Corralot HD - Versió HD 1080





Corralot HD - Versió 50%