Arribant a lloc
Son gairebé les
vuit del vespre del divendres quan entrem al poble de Blairmore. Aquest cop
m’acompanya la Bàrbara, una experimentada espeleòloga hongaresa que va arribar
a Canadà fa 5 anys. Ella, a l’igual que moltes altres persones també s’ha
apuntat a participar.
Un parell de
voltes i arribem al centre de rescat i salvament establert a la població, on
també hi haurà el camp base de la operació. Es tracta d’un petit hangar en el
que hi ha ubicat taules i diversos plafons amb
informació. Només arribar a lloc cal fer el “check in” ens registrem
conforme hem arribat i ens fan passar a un altre lloc de la sala per a fer-nos,
juntament amb altres persones que van arribant el brífing introductori.
A un costat hi ha
col·locat un immens plafó amb un esquema de tots els rols previstos, llocs i
tasques. A mesura que la gent es va registrant es van col·locant els noms dels
participants en el lloc que correspon, una mica com el tauler d’un joc de
taula. La Shery ens fa la introducció donant-nos la informació bàsica per a
començar. Avui esta previst que pugem a un els campaments, preferiblement el
2n, per demà estar a primera hora a Gargantua cave. La meva tasca es filmar tot
el que pugui del rescat, encara que òbviament, no em podré dividir ni estar a
dos llocs a la vegada. La Bàrbara estarà donant suport a l’equip de rescat a la
cavitat.
L’organització
ens proporcionarà menjar i aigua. Als dos campaments s’hi ha pujat amb helicòpter
nombroses garrafes de 40 litres, tanmateix la resta de material l’haurem de
pujar a peu nosaltres, per tant haurem
de ser durant tres dies autosuficients. També ens entreguen a cadascú el kit de supervivència,
que conté un plànol de la zona, dues topografies de la cavitat i el menjar pels
dos dies, consistent en racions militars auto-escalfables.
La Bàrbara i jo
aprofitem per a fer un sopar ràpid i refer les nostres motxilles, ja que no
teníem previst que avui mateix hauríem de caminar. Deixem tot el que no es
imprescindible per alleugerir al màxim el pes i carreguem els paquets al cotxe
que ens portarà camí amunt.
El trajecte
infame
Després d’un tram
de carretera el cotxe d’endinsa varis quilòmetres per una pista, ja és negra
nit i pel que sembla hem de trobar-nos un grup de persones al final de la
mateixa. Els cotxes ens han de dur a l’inici
del camí, a partir d’allí ens espera una pujada de 400 metres de desnivell fins
al primer campament.
De sobte el cotxe
s’atura en una espècie d’aparcament on hi han unes 10 persones més amb
motxilles esperant. Aquí comença la segona part de la pista, segons sembla
tothom esta esperant el transport i la cosa pot anar per llarg doncs es triga
més d’una hora en arribar fins al final.
Son quarts d’onze de la nit i comença a fer fred.
Li explico a la
Bàrbara el significat de l’expressió “estem arreglats” que trobo molt apropiada
per al moment, al cap d’una estona ella li va dient als demés clar i català
“estem arreglats”... lògicament no entenen res.
Però entre mig de
tanta tonteria algú ha trucat a la base explicant la nostra situació i davant
la nostra sorpresa ens comuniquen que envien tres cotxes immediatament. Amb una
eficàcia extraordinària es planten allà de seguida. Es tracta de cotxes tot
terreny avançats, amb grosses rodes i
conductors experimentats. El camí que té 5 quilòmetres travessa el riu en varis
punts i té algunes parts en veritable mal estat. Durant el trajecte, en plena
nit, només veig branques fregant el cotxe per tot arreu i em dona la sensació
d’estar circulant pel parc juràssic.
Ja son quarts de
dotze quan emprenem la marxa. Fa mandra i el camí té força pendent. No trigo
gaire estona a donar-me compte que porto massa pes.
El grup s’ha anat
estirant i la Bàrbara i jo ens hem quedat per la meitat, anem a un pas força
lent intentant fer algun xiulet o crit de tant en tant per espantar els óssos.
Cap a mig camí ja hem decidit que dormirem al primer camp, i l’endemà, frescos
i amb menys pes pujarem millor. Dit això ensumem olor de fum, ja quasi hi som!
Dels campaments a
la cavitat
El camp Caves es
troba en una petita zona boscosa, tal com arribem veiem un munt de tendes i
gent fent bivac per tot arreu. Ens escalfem durant uns minuts a la foguera i
ràpidament anem a plantar la nostra tenda. Per acte seguit posar-nos dins el
sac.
Des de primera
hora del matí se senten veus i passes de persones que surten cap als escenaris.
Però el cert es que costa llevar-se i serem dels darrers en sortir de la tenda.
Ens apropem a la foguera i preparem l’esmorzar. El responsable del camp ens
pregunta si sabem on hem d’anar, al que responem afirmativament.
El camp caves
esta molt ben organitzat, un foc sempre amb marxa, aigua potable i un
responsable que controla el personal.
D’aquí comença
una ascensió d’una hora i mitja aproximadament fins el Pond Camp, no hi ha un
camí definit i caminem entre pastures i tarteres, ja hem superat els 2000m.
Gairebé al coll
ens trobem en Jesse que puja des de baix de tot, esta esgotat. La seva tasca es
acompanyar-me en la filmació. Al coll fa bastant fred, però només ens queden
uns 15 minuts fins al campament.
A l’arribar al
segon campament m’adono de l’encert d’haver-nos quedat a baix, el terreny es
molt pedregós i quasi no hi ha lloc per a posar les tendes, i estan totes
apilotonades en una petita clapa de gespa. Per no dir que el vent i fred son
molt pitjors.
Un nombrós grup
de persones estan acabant de preparar el material per a l’exercici, nosaltres
no ens aturem i seguim cap a la cavitat.
Gargantua
Gargantua és una
cavitat molt coneguda a la zona, potser
pel fet de ser una travessa i per que no és tècnicament molt complexa,
fa que moltes persones inexpertes la visitin, el que ja ha provocat algun
ensurt.
La boca superior
es troba enmig d’un penya segat, i té unes dimensions molt còmodes. Just
arribar ens trobem un grup de persones preparant-se. En Dave és el coordinador
a aquest escenari, un grup de persones estan preparant la llitera per al
rescat, mentre que un primer grup, el de
la víctima, ja es troba instal·lant la cavitat.
L’objectiu
d’aquest escenari, es pujar la víctima des de la base del segon pou, són pous
curts de no més de 20 metres, separats per llargs trams de galeries i rampes
més o menys amples.
Al cap d’una
estona es posa en marxa el grup de persones que ha d’instal·lar els pous per a
extreure el ferit, amb ells va la llitera i el material mèdic i tècnic.
Esperarem una estona més i començarem a baixar. Nosaltres som el Media Team,
ens acompanya un fotògraf professional, un videògraf (jo), i tres persones més.
Continuarà..
A Canadà no hi ha gaires colònies de ratpenats, però en cavitats més al sud existeix un seriós problema amb la white nose syndrome (síndrome del nas blanc), una malaltia que esta causant estralls en les colònies de ratpenats. Per evitar la transmissió de la malaltia entre cavitats per els espeleòlegs, aquests estan obligats a descontaminar tot l’equipament seguint un estricte protocol, o utilitzar el que la organització d’un determinat event en proporciona. Moltes cavitats han estat tancades per evitar-ne la propagació, encara que molts aspectes de la malaltia son encara desconeguts.
