Espeleologia i imatges

Projecció: Espeleologia a les Rocoses

2012-01-06T04:11:00.000-08:00

Per a tots aquells que vulgueu veure el video complet sobre el simulacre de rescat realitzat a Gargantua Cave, el dimecres 11 de Gener a les 20:00h tindrà lloc a la seu de l'Agrupació Excursionista Catalunya una projecció sobre espeleologia al Canadà.
L'entrada és lliure.

Les Rocoses (The Rockies) es una vasta serralada de més de 4000km que cobreix l’oest de nord Amèrica des d’Alaska fins a l’estat de Nou Mèxic als EUA. Al Canadà aquesta serralada és una frontera natural entre les províncies d’Alberta i la Columbia Britànica.

Espeleològicament parlant, el nord de les Rocoses no és un paradís per a l’espeleologia. Les muntanyes estan cobertes de neu molts mesos i totes les cavitats són joves, actives i sense gaires formacions. A més, donades les característiques climàtiques del país, aquí l’espeleologia es un esport de temporada que va de juny a octubre, la resta del temps les boques estan bloquejades per força metres de neu.

En aquesta projecció podrem conèixer algunes de les cavitats canadenques més importants, i com és i com s’organitza l’espeleologia en aquell país de boscos i muntanyes. També es prrojectará el video “Dark Squeeze Exercise” de 20 min. Realitzat per Marc Navarro durant el simulacre de rescat reailtzat a Gargantua Cave el Setembre de 2011.

Dimecres 11 de Gener. de 2012 - 20:00h
Agrupació Excursionista Catalunya
Carrer Padilla, 255-263 1a Planta 08013 Barcelona - Tel. 93 302 45 29

Rescat a Gargantua cave ( i 3a Part)

2011-10-23T22:01:00.000-07:00

Continuació...

Els primersmetres de la cavitat son un seguit de rampes i galeries horitzontals que vandavallant mica a mica. Al cap d’uns minuts arribem a una gran sala il·luminadapel llum que entra per una altra boca. A partir d’aquí s’obre una llargagaleria que connecta amb una nova sala, tot plegat superant els 100m de llarg iessent una de les sales més grans de Canadà.

Al finald’aquesta trobem un grup de gent treballant en la instal·lació de la cavitat.No tenen gaire clar què han de fer i restem a l’espera tot començant a prendre imatges. Ens trobemdamunt un petit ressalt que comunica amb la capçalera del pou de 20m. Per sotanostre puc veure com maneguen cordes i equipament.

Al cap d’unaestona estan preparats per fer baixar la llitera, pel que demano poder baixarprimer per prendre bones imatges. Davallo el ressalt i m’acosto a la capçaleraon en Jeremy està a punt de fer baixar l’andròmina. M’instal·lo a la corda tot comprovantque sols va fixada en un punt: unes grosses cadenes clavades al sostre. Li dica en Jeremy que aquella instal·lació li falta alguna cosa per al meu gust, iell contesta sorprès, com no entenent de què parlo. Baixo una mica més i comprovoque la corda frega estrepitosament a la paret en un angle de quasi 90 graus. EnJeremy continua parlant de la instal·lació, mentre que penso: És igual, si emmato no serà per allò...

Un cop a la basedel pou (sà i estalvi) fan baixar la llitera. Darrera meu baixarà el fotògraf idemés personal. Sembla ser que hi ha un petit canvi de plans i que per motiusde temps el rescat es farà des d’allí i no des del segon pou com estavaprevist.

Avisen a l’equipde la “víctima” i comencen a pujar. Finalment els trobem en una galeria a pocsmetres de la base de pou. Comença el rescat.

Un cop la lliteraes a lloc col·loquen la víctima dintre ben coberta amb mantes. Sembla més aviatuna llitera per rescats de muntanya o neu que per a rescats a cavitats. Lavíctima va lligada amb cintes ja que la llitera no té un sistema de subjecciópropi.

Amb un tres i nores s’han plantat allí un munt de persones, caldran forces braços ja que lallitera cal ser transportarà a les espatlles un bon tros. Comença el movimentde la estructura fins a la base del pou. Cal superar un petit ressalt quepassen a costa de força bruta. Em sona que a Catalunya no ho fem així,bàsicament perquè si el ferit ho estigues realment, no es podria moure ambaquella facilitat.

A la base del poucal esperar uns minuts a que acabin d’instal·lar. Un cop fet, es revisa que el pacient estigui ben fixat i se’l assegura directament a la corda.La llitera puja lentament mentre laBàrbara va pujant paral·lelament controlant el moviment. En diversos punts, lallitera va tocant la paret d’una manera poc Professional, ja que s’estàutilitzant la mateixa instal·lació que per baixar i pujar

La llitera hapujat satisfactòriament el pou i ara comença el tros pla fins a la sortida. L’equipes pren un descans, recuperem forces picant quatre coses i alimentem una micala “víctima” que s’està avorrint com una ostra. Al cap d’uns minuts tothom s’organitzaper a transportar la llitera. Del no res ha aparegut un tipus que està dirigintel personal de manera quasi militar, va donant ordres a tort i a dret itothom li fa cas immediatament. Ordenafer cadena i la llitera comença a moure’s.

Alguns no entenemben bé el perquè fer cadena, als ressalts té la seva lògica, però als llocsplans resulta molt més ràpid i eficient portar la llitera entre sis. Amb totaixò el transport va avançant, i ens aproximem a la sortida.

El “sergent” hadecidit que per posar una mica de “salsa” al rescat enlloc de sortir per lagaleria principal ho farem per una gatera paral·lela. Tothom fa cas al instanti canvia el rumb d’ascens. Ara som en una galeria estreta amb un pas empipador,passo davant per poder prendre imatges preguntant-me si la llitera passarà peraquí.

L’operaciónecessita forces minuts de proves, el pas es realment estret i ja m’imagino quèpassaria si l’estructura es quedés encallada. Però ho aconsegueixen, i a costade força bruta retornem de nou a la galeria principal, i a la sortida.

Tothom esfelicita i comencen a recollir ràpidament el material, la veritat es que ara fa un fred que pela.

Dues hores méstard soc al Camp caves escalfant-me al foc i esbrinant com funcionen lesracions militars autoescalfables. Està nevant lleument. Poso una mica d’aigua a la bossa amb el reactiui hi afegeixo el paquet amb l’àpat. L’aigua comença a bullir instantàniament is’està així durant 20 minuts!, passat el temps em puc menjar ben calent un platde pollastre amb verdures, lasanya o pasta. Cal dir que resulta extremadamentpràctic.

Tornada

L’endemà al matírecollim la tenda i ens disposem a tornar a la civilització, un cop més elfantàstic dispositiu de transport fa que tinguem cotxes a la nostra disposicióper a la tornada i arribem al camp base on haurem d’omplir una extensa enquestai , si volem, assistir al debriefing. La Bàrbara i jo però, decidim que ja n’hemtingut prou i marxem cap a recuperar forces anant a menjar el plat típicnord-americà per excel·lència: Hamburguesa amb patates fregides.

Conclusió

Tot i que es notaque falten alguns coneixements importants d’espeleologia (més de la meitat delsparticipants no son espeleòlegs) l’objectiu de l’esdeveniment es aprendre ipracticar, i sincerament crec que es compleix a la perfecció. Resultasorprenent l’organització quasi militar que duen a terme, controlant en totmoment on és cadascú, i prenent-s’ho molt sèriament, cosa que contrasta amb el “pocseriosos” que som de vegades els espeleòlegs.

Però aquestaorganització ha permès que mai ens falti de res, sempre hi havia algun membrede la organització per si necessitaves quelcom , i sempre sabies on havies d’estar.

Estic convençutque amb els propers anys aconseguiran creat un eficient grup de rescat, potseralgú els hi haurà d’ensenyar a instal·lar... però bé, per alguna cosa es comença.

- - -

A continuaciópodeu veure un fragment del vídeo enregistrat, en que es pot veure com es puja la víctima pel pou. La resta del video encara es troba en procés d'edició.

Rescat a Gargantua cave (2a Part)

2011-10-04T10:49:00.000-07:00

Arribant a lloc

Son gairebé lesvuit del vespre del divendres quan entrem al poble de Blairmore. Aquest copm’acompanya la Bàrbara, una experimentada espeleòloga hongaresa que va arribara Canadà fa 5 anys. Ella, a l’igual que moltes altres persones també s’haapuntat a participar.

Un parell devoltes i arribem al centre de rescat i salvament establert a la població, ontambé hi haurà el camp base de la operació. Es tracta d’un petit hangar en elque hi ha ubicat taules i diversos plafons amb informació. Només arribar a lloc cal fer el “check in” ens registremconforme hem arribat i ens fan passar a un altre lloc de la sala per a fer-nos,juntament amb altres persones que van arribant el brífing introductori.

A un costat hi hacol·locat un immens plafó amb un esquema de tots els rols previstos, llocs itasques. A mesura que la gent es va registrant es van col·locant els noms delsparticipants en el lloc que correspon, una mica com el tauler d’un joc detaula. La Shery ens fa la introducció donant-nos la informació bàsica per acomençar. Avui esta previst que pugem a un els campaments, preferiblement el2n, per demà estar a primera hora a Gargantua cave. La meva tasca es filmar totel que pugui del rescat, encara que òbviament, no em podré dividir ni estar ados llocs a la vegada. La Bàrbara estarà donant suport a l’equip de rescat a lacavitat.

L’organitzacióens proporcionarà menjar i aigua. Als dos campaments s’hi ha pujat amb helicòpternombroses garrafes de 40 litres, tanmateix la resta de material l’haurem depujar a peu nosaltres, per tant hauremde ser durant tres dies autosuficients. També ens entreguen a cadascú el kit de supervivència,que conté un plànol de la zona, dues topografies de la cavitat i el menjar pelsdos dies, consistent en racions militars auto-escalfables.

La Bàrbara i joaprofitem per a fer un sopar ràpid i refer les nostres motxilles, ja que noteníem previst que avui mateix hauríem de caminar. Deixem tot el que no esimprescindible per alleugerir al màxim el pes i carreguem els paquets al cotxeque ens portarà camí amunt.

El trajecteinfame

Després d’un tramde carretera el cotxe d’endinsa varis quilòmetres per una pista, ja és negranit i pel que sembla hem de trobar-nos un grup de persones al final de lamateixa. Els cotxes ens han de dur a l’inicidel camí, a partir d’allí ens espera una pujada de 400 metres de desnivell finsal primer campament.

De sobte el cotxes’atura en una espècie d’aparcament on hi han unes 10 persones més ambmotxilles esperant. Aquí comença la segona part de la pista, segons semblatothom esta esperant el transport i la cosa pot anar per llarg doncs es trigamés d’una hora en arribar fins al final.Son quarts d’onze de la nit i comença a fer fred.

Li explico a laBàrbara el significat de l’expressió “estem arreglats” que trobo molt apropiadaper al moment, al cap d’una estona ella li va dient als demés clar i català“estem arreglats”... lògicament no entenen res.

Però entre mig detanta tonteria algú ha trucat a la base explicant la nostra situació i davantla nostra sorpresa ens comuniquen que envien tres cotxes immediatament. Amb unaeficàcia extraordinària es planten allà de seguida. Es tracta de cotxes totterreny avançats, amb grosses rodes iconductors experimentats. El camí que té 5 quilòmetres travessa el riu en varispunts i té algunes parts en veritable mal estat. Durant el trajecte, en plenanit, només veig branques fregant el cotxe per tot arreu i em dona la sensaciód’estar circulant pel parc juràssic.

Ja son quarts dedotze quan emprenem la marxa. Fa mandra i el camí té força pendent. No trigogaire estona a donar-me compte que porto massa pes.

El grup s’ha anatestirant i la Bàrbara i jo ens hem quedat per la meitat, anem a un pas forçalent intentant fer algun xiulet o crit de tant en tant per espantar els óssos.Cap a mig camí ja hem decidit que dormirem al primer camp, i l’endemà, frescosi amb menys pes pujarem millor. Dit això ensumem olor de fum, ja quasi hi som!

Dels campaments ala cavitat

El camp Caves estroba en una petita zona boscosa, tal com arribem veiem un munt de tendes igent fent bivac per tot arreu. Ens escalfem durant uns minuts a la foguera iràpidament anem a plantar la nostra tenda. Per acte seguit posar-nos dins elsac.

Des de primerahora del matí se senten veus i passes de persones que surten cap als escenaris.Però el cert es que costa llevar-se i serem dels darrers en sortir de la tenda.Ens apropem a la foguera i preparem l’esmorzar. El responsable del camp enspregunta si sabem on hem d’anar, al que responem afirmativament.

El camp cavesesta molt ben organitzat, un foc sempre amb marxa, aigua potable i unresponsable que controla el personal.

D’aquí començauna ascensió d’una hora i mitja aproximadament fins el Pond Camp, no hi ha uncamí definit i caminem entre pastures i tarteres, ja hem superat els 2000m.

Gairebé al collens trobem en Jesse que puja des de baix de tot, esta esgotat. La seva tasca esacompanyar-me en la filmació. Al coll fa bastant fred, però només ens quedenuns 15 minuts fins al campament.

A l’arribar alsegon campament m’adono de l’encert d’haver-nos quedat a baix, el terreny esmolt pedregós i quasi no hi ha lloc per a posar les tendes, i estan totesapilotonades en una petita clapa de gespa. Per no dir que el vent i fred sonmolt pitjors.

Un nombrós grupde persones estan acabant de preparar el material per a l’exercici, nosaltresno ens aturem i seguim cap a la cavitat.

Gargantua

Gargantua és unacavitat molt coneguda a la zona, potser pel fet de ser una travessa i per que no és tècnicament molt complexa,fa que moltes persones inexpertes la visitin, el que ja ha provocat algunensurt.

La boca superiores troba enmig d’un penya segat, i té unes dimensions molt còmodes. Justarribar ens trobem un grup de persones preparant-se. En Dave és el coordinadora aquest escenari, un grup de persones estan preparant la llitera per alrescat, mentre que un primer grup, el dela víctima, ja es troba instal·lant la cavitat.

L’objectiud’aquest escenari, es pujar la víctima des de la base del segon pou, són pouscurts de no més de 20 metres, separats per llargs trams de galeries i rampesmés o menys amples.

Al cap d’unaestona es posa en marxa el grup de persones que ha d’instal·lar els pous per aextreure el ferit, amb ells va la llitera i el material mèdic i tècnic.Esperarem una estona més i començarem a baixar. Nosaltres som el Media Team,ens acompanya un fotògraf professional, un videògraf (jo), i tres persones més.

Continuarà..

Rescat a Gargantua Cave – Dark Squezze exercise (1a Part)

2011-09-25T17:28:00.000-07:00

El passat cap de setmanadel 17 i 18 de Setembre, més de 100persones d’arreu de la província d’Alberta i Columbia Britànica, incloent cinccossos de rescat especialitzats s’han desplaçata la població de Blairmore, a Crowsnest Pass. L’objectiu era participar al simulacrede rescat en cavitats i alta muntanya organitzat per ACRO (Alberta Cave RescueOrganization).

Aquestaorganització té com a objectiu crear un grup de persones actives que en cas d’accidenta una cavitat puguin prestar la seva col·laboració per poder arribar allà onels cossos de rescat de muntanya no poden, o no saben arribar. L’ACRO té una solidabase molt ben organitzada, però fa poc temps que ha iniciat les sevesactivitats i encara es fa palesa la manca de persones amb coneixements tècnicsen aquest tipus de rescats.

Per aquest motiu,exercicis com aquest són de vital importància per a la formació i adquisició d’experiènciaper al grup, a la vegada que animen a tothom a participar-hi, en especial alsespeleòlegs, proposant que cadascú aporti el que pugui, ja siguin coneixementso material, (cotxes 4x4, cordes, tendes etc..)

L’ACRO, a més, compta amb una important subvenciódel govern, que els dota amb bons recursos per a dur a terme les activitats,així com tot el suport administratiu, coses que lamentablement, no hem tingut aCatalunya.

Val a dir que,tot i la manca de coneixements tècnics flagrant que he pogut comprovar que hiha, poques vegades es té la oportunitat de participar en un esdeveniment espeleològic d’aquestescaracterístiques i envergadura, i el que és més important: tan ben organitzat.

L’exercici iGargantua Cave

Gargantua Cave esuna cavitat prou coneguda a la regió, amb 286 metres de desnivell i diferentsentrades que permeten realitzar-ne una còmode travessa d’unes dues hores dedurada. Es tracta d’una cavitat seca, amb còmodes galeries i pous que nosuperen la vintena de metres.

La ubicació, comja és habitual a les cavitats d’aquest país, és per sobre dels 2000 metres, ambuna aproximació d’unes tres hores. Aquest fet fa que organitzar la logísticaresulti tot un repte. A més, si no fos ja prou complicat, per arribar a l’inicidel camí cal seguir una pista infame que no sols requereix cotxes tot terreny,sinó també conductors amb experiència.

La organitzacióha previst 3 campaments per repartir tot el personal, el primer és el camp basei es troba situat a la població de Blairmore en un espai cedit per la brigadade recerca i salvament de la població. Des d’allí es coordinarà tota laoperació. A part d’aquest hi ha dos campaments d’alçada. El Caves camp, situata una hora i mitja de camí des del final de la pista, i el Pond Camp, situatper damunt del coll a tan sols uns centenars de metres de les boques, en totaltres hores de camí.

El simulacrecompta amb quatre escenaris diferents, es a dir, que es tracta de quatresimulacres en un. Els dos primers es realitzen a l’interior de la cavitat, i corresponenrespectivament a treure un ferit per un pou, i treure un ferit per una estreta gateraamb aigua. Els altres escenaris es realitzen a l’exterior i consisteixen enoperacions de rescat convencional de muntanya. Tots quatre es realitzaran simultàniamenti amb diferents equips, ja que tothom té un rol i lloc assignat.

En el meu cas, latasca que m’han asignat serà prou interessant i a la vegada bastant coneguda:realitzar el vídeo de tota l’operació.

Continuarà...

Heavy Breather System

2011-09-07T22:42:00.000-07:00

El Heavy BreatherSystem, es un sistema format principalment per dues cavitats: Heavy Breather iPachidream, de -500 I 282 metres respectivament. Aquestes Cavitats es trobensituades a zona coneguda com a Mount Doupe, al sud-est de la Columbia Britànicai molt a prop de la frontera nord dels Estats Units.

Els darrers anysaquest massís calcari ha estat molt freqüentat per espeleòlegs degut a lesnombroses troballes i possibilitats del sistema. L’estiu del 2010,un grup format per membres de l’Alberta Speleological Society, van aconseguirconnectar les dues cavitats a través d’una estreta galeria. Aquesta troballa vasignificar que el sistema resultant de la unió tingués una profunditat total de653 metres, situant-se en el primer lloc de profunditat en el rànquing decavitats a Canadà, títol que encara té avui dia.

Aquesta gesta vatenir bastant ressò en els mitjans de comunicació locals, sent una importantfont de motivació de cara als futurs treballs a la zona. Tot i laimportància mediàtica de la troballa, aquesta no va ser cap sorpresa, doncs jafeia anys que es buscava una connexió degut a que les topografies de lescavitats estaven separades per poques desenes de metres en alguns punts.

Avui dia lesexploracions es concentren en els punts més baixos d’aquestes dues cavitats, i també d’unatercera que té 300m de profunditat. Allí les cavitats són actives i ambforça aigua, però el fet de no haver arribat encara al nivell freàtic mantéaltes les expectatives.

Camí cap al Mt.Doupe

La zona d’exploracióestà a unes cinc hores en cotxe des de Calgary, cal atravessar el Crowsnest Pass i d’allí arribar al poble de Fernie, des d’on agafarem una pista que fa...atenció... 60km!

No cal dir que ellloc es troba literalment a la quinta forca, lluny de tota civilització i enmigd’un paisatge de boscos densos i amples valls. Els darrers quilòmetres estan enmolt mal estat i requereixen vehiclestot terrenys.

Al final del camíarribem a una petita explanada on s’instal·la el campament. Com ja és habitual,es compta amb una bona foguera pels moments de germanor, i fins hi tot han construïtun confortable wàter on hom hi té a disposició les topografies de la zona perentretenir-se mentre fa la feina. En definitiva un lloc confortable per acampartot i que amb altes possibilitats de trobar-se amb óssos i altres bestioles.

Començant el dia.

El nostre gruparriba de bon matí al campament, emretrobo amb cares conegudes del club i ens disposem a muntar les nostrestendes. Tot i que la intenció era arribar el dia abans al vespre, un imprevista la carretera va fer que es fes tard i acabéssim perduts en algun punt de lallarga pista, així que vam decidir acampar pel camí.

Tot just arribem la Andreaens prepara un potent esmorzar a base d’ous i “tortillas” mexicanes, mentre quealgú altre fa conya dient que això de cuinar per a tots ho ha après veient lapel.licula Explorant l’S1.

Preparant-se per l'exploració. Al centre, l'estreta entrada.

Al cap d’unparell d’hores estem a punt per emprendre la marxa cap a la cavitat. En totalsom 10 membres i farem 3 grups, jo estaré amb en Jessie, la Bàrbara i en Jered.Però no entrarem al sistema principal, sinó que visitarem una tercera cavitat on en Jessie vol explorar unes galeries. Aquesta cavitat coneguda com aTripartight (res a veure amb tripartit) té una profunditat d’uns 300 metres iva ser descoberta el 2003. Tot i la proximitat amb els altres dos avencs delsistema, encara no s’hi ha trobat cap connexió.

Tripartight

Per arribar a lazona de cavitats caminem mitja hora pel bosc fins a arribar a un bonic llac quedona accés a la zona càrstica, a partir d’aquí guanyem alçada a través de prats fins a una zona rocosa de lavall envoltada de cims. Una esquerda aterra es l’accés a la cova. Els primersmetres son arrossegats i amb algun pas horitzontal compromès, no en va, el nomde Tripartight ja suggereix quelcom estret. Superat el pas arribem a una rampade blocs que dona pas al primer pou de 15 metres.

La Bàrbara superant un meandre.

La cavitat esta instal·ladapermanentment, així que cal revisar les cordes a mesura que anem baixant. Lamajor part de la progressió es horitzontal i va resseguint un típic meandre,amb els habituals passos esfondrats, per oposició i els diferents nivells enels que no saps mai si per dalt o per baix. És una cavitat bastant freda i téuna semblança extraordinària amb Arañonera, en alguns moments em sembla estarexplorant la Galeria del Eclipsi, activitat que duia a terme feia exactament unany. Però la cavitat fa un canvi radicalquan arribem a la capçalera del tercer pou. Es tracta del pou de 88.

Aquest pou, ambuna forma pràcticament cilíndrica és espectacular, en Jesse baixa el primer i l’il·luminades de la base, fet que encara provocamés impressió al veure’n les dimensions. Afortunadament es troba ben instal·lat,amb nombrosos fraccionaments i desviadors, l’únic inconvenient és l’aigua que es precipita pel mateix i que es inevitable en algun delsfraccionaments quedant ben moll.

La mitja hora d’esperaa la base m’ha fet agafar fred, i a sobre tinc els peus completament molls. Apartir d’aquí la cavitat és activa, i circula un bon cabdal d’aigua pelsnostres peus. Davallem un parell de ressalts seguint l’estret meandre fins a un altre pou de 20 metres. A partir d’aquí començo a notar els efectes del fred i elcansament, la gran quantitat d'aigua ens fa pantejar si cotinuar. Estem a -200 metres.

En Jered fent un descans

Finalment decidim que en Jered tornaràamb mi mentre que la Bàrbara (que és una màquina) i en Jesse intentaran seguir fins alfons.

La pujada esdevésense contratemps i arribem tot just a temps per a contemplar els darrers rajosde sol. Mentre en Jered decideix de fer una mica de prospecció jo torno cap al campament per posar-me roba seca. Durant tot el trajecte no puc evitar estar amb màxima alerta, anar sol per aquestsboscos no és bona idea, les possibilitats de trobar-te amb un ós, llops o algunaltre animal són molt altes.

Dues hores méstard tothom està sa i estalvi al campament i jo m’estic menjant un hot-dog feta la brasa de la gran foguera que ens escalfa,hi ha un cel estrellat esplèndid. I un cop més començala festa... que evidentment no acabarà fins que s’esgotin les cerveses...

Espeleolgia a les Rocoses (i 3a part)

2011-07-25T16:21:00.000-07:00

La "Red October"

L’aproximació cap a la cavitat es realitza tot resseguint una dreta tartera que va gairebé fins al capdamunt de la serralada, no hi ha camins i molts cops hem d’anar camp a través per tupides pinedes.

El camí resulta feixuc i un cop més noto la manca d’activitat dels darrers mesos. A mesura que guanyem alçada ens bufeteja un vent fred a la vegada que veiem una espectacular vista de tota la vall.

La “Red October” esta ubicada, com no podia ser d’altra forma, a la quinta forca. I es que per arribar, hi ha un desnivell gens menyspreable de 750 metres.

L’entrada es una esquerda enmig del no res. En un terreny molt inclinat on es fa difícil trobar un replà per deixar les coses. A mesura que anem arribant ens acomodem com podem i procedim a equipar-nos. La cavitat es troba instal·lada i un grup que ha sortit més d’hora del campament ja hi és a dins. Amb el tradicional sistema de comunicació de crits, ens confirmen que podem començar a baixar.

El meu material està incomplet i he d’improvisar unes bagues d’anclatge, també a la Iulia li fan falta accessoris i la Cristina es disposa a baixar amb un vuit, penso com s’ho farà als fraccionaments. Em reconforta veure que no sóc l’unic arreplegat, però per altre banda, em preocupa endinsar-me mal equipat a una cavitat d’aquest tipus.

És el meu torn, sols en Jeremy espera darrera meu, tots els demés han baixat i no sembla que hagin tingut problemes. Els primers metres em recorden a l’avenc de l’espluga, per després canviar radicalment cap a una cavitat més semblant a l’S1. Munto l’aparell a la gruixuda corda de l'11 i començo el descens.

Pel que veig als primers metres, la cavitat està instal·lada a l’Americana, es a dir, la corda cau “tal qual”, allí no es perd en temps en fraccionaments ni punyetes. El primer pou de 25 metres frega per tot arreu, arribo a la base on espera la resta de companys i altres membres del club. En aquest punt la cavitat fa un gir de 90º i trobem dos nous pous també instal·lats sense miraments.

Comento com és que no fraccionen la corda, i la resposta és que els hi falta una mica de tècnica (quelcom evident), i que d’això els europeus en sabem molt més. Un altre després em desvaria dient que es tracta d’una cavitat instal·lada encara en manera d’exploració. Però no deixo que em prengui el pèl, i menys quan estem gairebé 20 persones allà dins.

Superats els dos següents pous ens trobem en una ampla sala, es el moment de continuar a peu. Una de les característiques més curioses de la cavitat, i fenomen que li dona el nom, és que totes les formacions son de color vermell. A la galeria final es concentren la major part d’elles, creant un curiós ball de colors entre les estalactites i colades.

Després d’un centenar de metres arribem al final, la Iulia sembla que té ganes de més i s’escola per una gatera fangosa acompanyada per en Nick i en Jeremy, no triguen a tornar.

L’ascens es còmode i es fa relativament curt, tot i el constant frec de la corda, que em fa posar la pell de gallina cada vegada.

Tres hores més tard estem tots de nou al campament, al voltant de la foguera escalfant autèntics hot dogs americans a la brasa. Quan es faci fosc, començarà de nou a córrer la cervesa i la festa, jo estic agotat i no trigaré a anar cap a la meva tenda.

L’endemà té lloc la reunió semestral de l’associació, tots es reuneixen vora el foc i s’informa als socis de totes les novetats, projectes i propostes.

Conclusió

La província d’Alberta no té regulada l’espeleologia, potser per les poques persones que ho practiquen es considera quelcom poc corrent, en canvi hi ha un interès creixent en començar a establir unes bases. A la Columbia Britànica o als Estats Units la cosa és ben diferent.

Sobta veure que la majoria de participants son autodidactes, no hi ha cursos i les trobades com aquesta serveixen perquè cadascú pugui agafar una mica d’experiència.

Penso que els hi fa falta l’embranzida que tan bonament tenim a Catalunya, i que en un país tan gran i amb tan poca competència, poden avançar ràpidament.

Ara espero amb ànsies la propera sortida, es cert que aquí tots estan una mica tocats de l’ala, però no més que els Ucrainians, els Espanyols o els Catalans.

Espeleologia a les Rocoses (2a part)

2011-07-05T19:37:00.000-07:00

Viatge

Un cotxe tipus pick up s’atura davant de la casa, és en Jesse, en Nick i la Iulia que venen a recollir-me. La part de darrera va totalment plena i m’afanyo a carregar la motxilla i un parell de paquets més.

Lamentablement una inesperada vaga del servei de correus, ha provocat que el meu equip d’espeleo provinent de Barcelona quedi bloquejat en algun lloc de Canadà, així que em veig obligat a resignar-me i desitjar poder fer alguna visita subterrània durant el cap de setmana.

Fetes les salutacions inicials, enfilem l’autopista en direcció Sud cap a Crowsnest Pass. Jesse es el president del club, un tipus ros i inquiet que no deu superar la trentena. En Nick es un personatge curiós que, segons diu, fa espeleo cada dia, ja que fa de guia per a turistes en una cova a Canmore. La Iulia es una romanesa instal•lada a Calgary, a l’igual que jo, porta una llarga temporada sense activitat i esta entusiasmada per la sortida.

Com és habitual en l’espeleo, el cotxe va a ple a vessar, les coses del darrere van sense lligar i a cada sot no puc evitar mirar si la meva motxilla encara hi és. En Jesse porta tota mena de material per a la sortida, corrdes, tendes, un munt de cervesa i... fins hi tot un microones.

Crowsnest Pass

Crowsnest Pass és un dels pocs passos naturals a través de les Rocoses Canadenques, les quals formen una muralla amb cims que arriben als 4000 m. Es troba situat a l’extrem sud-oest d’Alberta i fa frontera amb la Columbia Britànica. Aquest pas també és un dels que té menys alçada: 1100 metres. I per tant resulta un punt estratègic de comunicacions i transport.

Aquest indret també és famós per dos esdeveniments històrics que va ntenir lloc el segle passat. El primer es un del accidents miners més greus de la història, ocorregut el 1914 al complex miner de Hillcrest mine, on una explosió va acabar amb la vida de 189 miners deixant la població de Hillcrest amb un 20% menys de població. Tot i la gravetat d’aquest accident però, va quedar ràpidament apartat de l’actualitat degut a l’inici de la primera guerra mundial.

El segon esdeveniment, ocorregut el 1903 i també amb tràgiques conseqüències, no deixa de ser espectacular. Es tracta de la Frank Slide (l’esllavissada de Frank) i consisteix en el desmoronament de part d’una muntanya damunt la vall. Aquest fenomen natural es va produir per l’estat inestable de la muntanya, unes condicions climatològiques adverses i la continua activitat minera que excavava els dipòsits de carbó de l’interior.

L’esllavissada va provocar que 90 milions de tones de roca es precipitessin en 60 segons cap a la vall, cobrint 3 quilòmetres quadrats de la vall, sepultant part de la població de Frank i destrossant per complet tota la infraestructura minera.

El fenomen es encara ben visible avui dia, i resulta francament espectacular creuar el lloc dels fets i comprovar la magnitud de la destrossa. La Turtle mountain o muntanya tortuga per la forma que té, encara és inestable i no descarten que una esllavissada semblant es pugui repetir en el futur.

Llac Crowsnest

Ben a la vora del llac Crowsnest es troba el lloc d’acampada del club. Arribem quan comença a fer-se fosc i el primer que veiem es un grup de gent al voltant d’una foguera, imatge que ja forces anys que no veiem a Catalunya.

Es moment de salutacions i presentacions, per tots ells soc el “spanish guy” (El noi espanyol). Son gairebé les 11 i encara i ha llum, aprofito per a plantar la tenda sota un vent glaçat, no devem estar a més de 5º. La tenda no té piquetes i en Jesse s’afanya a lligar-la a un arbust, mentrestant jo m’afanyo a buscar pedres ben grosses.

Un cop estem instal.lats l’activitat retorna al foc, en Jesse treu uns trossos de carn i es posa a fer-la a la brasa, la cervesa corre i no es triga massa a veure la gent contenta. Fa fred i tothom s’acosta a les flames tot donant voltes com un pollastre a l’ast, es hora d’anar a dormir.

Començant el dia

El dia es assolellat, però el vent glaçat continua, tothom es va aixecant lentament, sembla que la cervesa del dia anterior està passant factura. Un esmorzar a base de bacon i temps per planificar l’activitat.

Les cavitats d’aquesta zona, a l’igual que la majoria a Canadà no son gaire grans. Les propostes son variades però sembla que pren força un avenc anomenat Red October (Octubre roig).

Hi ha bastantes persones amb poca experiència i aquesta es una cavitat fàcil. Jo estic bastant desentrenat i tampoc vull realitzar cap gran esforç, així que ràpidament m’apunto al grup.
En Jesse m’ha proporcionat un mono deu talles mes grans que la meva i material per a fer l’exploració, finalment sembla podré fer un forat tot i la desafortunada vaga de correus.

Al nostre grup s’hi afegeixen més persones. Serem en Jeremy i en Gavin, com a membres experimentats, la Iulia, la Cristina i la Catherine, com a persones novelles, la Bàrbara una Hongaresa amb experiència, i jo com l’arreplegat de torn.

Així doncs deixem enrere el campament i comencem l’aproximació cap a l’avenc... Que està a tan sols... 2 hores!

Continuarà...

Espeleologia a les Rocoses (1a part)

2011-06-29T13:50:00.000-07:00

Introducció

Després d’uns quants mesos d’inactivitat ve de gust posar-se de nou el mono i el casc i emprendre una nova aventura sota terra. La situació actual m’ha permès de començar a descobrir les cavitats de la serralada de les Rocoses al Canadà.

Les Rocoses (The Rockies) es una vasta serralada de més de 4000km que cobreix l’oest de nord Amèrica des d’Alaska fins a l’estat de Nou Mèxic als EUA. Al Canadà aquesta serralada és una frontera natural entre les províncies d’Alberta i la Columbia Britànica.

La província d’Alberta és una de les regions de l’Oest Canadenc i té una superfície superior a la de la península ibèrica, tot i que amb una població de poc més de 3 milions d’habitants.

Al sud-oest de la província d’Alberta, a 100km de Calgary, es troba Banff, un dels centres turístics més importants del país. Aquesta zona ofereix diferents atractius: paisatges de postal i una gran varietat d’activitats: Excursionisme, escalada, caiac i sobretot esquí a l’hivern. Tota aquesta regió es troba plegada de parcs nacionals, amplies valls glacials amb frondosos boscos i nombrosos llacs, tot envoltat per escarpades cingleres.

L’Espeleologia

Espeleològicament parlant, el nord de les Rocoses no és un paradís per a l’espeleologia. Les muntanyes estan cobertes de neu molts mesos l’any i la precipitació la resta de l’any acostuma a ser minsa, així que no hi trobem gaire activitat càrstica. Totes les cavitats són joves, sense gaires formacions i de tipus alpí. A més, donades les característiques climàtiques del país, aquí l’espeleo es un esport de temporada que va de juny a octubre sense excepció, la resta del temps les entrades estan bloquejades per força metres de neu.

Amb aquest panorama és habitual fer viatges a l’estat de Utah als EUA o a Mèxic o Cuba.

L’activitat espeleològica està concentrada bàsicament a les dues principals ciutats: Edmonton i Calgary. Tanmateix tota aquesta regió només compta amb un sol club espeleològic, l’Alberta Speleological Society, que té una cinquantena de membres repartits per tota la província i a l’estat veí de Montana als EUA.

Aquest club organitza dues trobades anuals que reuneixen membres de tot arreu, així com trobades regulars a diferents Pubs de Calgary i Edmonton, a falta d’un local propi. La primera d’aquestes trobades té lloc a finals de juny i coincideix amb l’inici de la temporada, i consisteix en un campament de tres dies localitzat en una zona al Sud de la província. Aquesta es una bona ocasió per a conèixer gent i descobrir com s’organitzen en aquest indret, sense dubte, una aventura que no em puc perdre.

continuarà...

DVD Explorant l'S1

2010-10-08T09:02:00.001-07:00

Qui hi estigui interessat, ja pot adquirir el DVD del documental "Explorant l'S1"

La versió en dvd esta traduïda en 5 idiomes: Català, Castellà, Anglès, Francès i Italià. Disposant de so 5.1 en les versions en Català i Castellà. (La resta d'idiomes es troben subtitulats.)

A part del documental de 47 minuts, hi podeu trobar 30 minuts addicionals de contingut extra:
Més enllà de l'S1. Des d'un recorregut per la trajectòria de les exploracions a Arañonera dels darrers 30 anys fins a les opinions i experiències dels participants en el documental que prenen veu en aquest apartat.

El preu es de 15€ + 2,5€ de despeses d'enviament.

Podeu fer la comanda online des d'aquí mateix:

Vull adquirir el DVD >>

Campanya Arañonera 2010 (i 4)

2010-09-16T14:52:00.001-07:00

Continuació. I Capítol 4

El pou misteriós del Foratón

Avui reemprendrem les exploracions amb dos opcions força interessants, ens dirigirem a les galeries altes del sistema per complir dos objectius: Un equip format per en Christian, en Julio i en Jordi M. baixaran al riu Primigeni per efectuar una escalada en una possible finestra. Mentrestant en Raúl i jo anirem a explorar i topografiar un pou de 50m que, segons explicacions dels que van baixar-hi per primer cop, resta inexplorat a partir d’un meandre.

La travessa Foratín-Foratón va ser una de les exploracions realitzades l’any passat i ens va permetre admirar una de les galeries més interessants del sistema, així com la boca superior. Aquest sector de galeries té diverses ramificacions que connecten amb nivells inferiors, un d’ells es el riu primigeni, la via que connecta amb l’S1 i permet realitzar la travessa integral fins a Santa Elena. En Raúl i jo ens endinsarem per un ramal cec que no té cap sortida, en un punt de la galeria existeix un pou de 50 metres que cal revisar i topografiar.

Poc després de baixar per l’estret pou del Foratín, ens separem els dos grups, la nostra galeria té unes dimensions relativament còmodes, amb algunes estretors, i per on constantment estem pujant i baixant ressalts. Es tracta d’un meandre excavat per un riu que em recorda molt a les galeries explorades a Ucraïna a Mlinly Cave. Resulta ser una galeria molt esportiva i variada, que ens fa passar una estona ben entretinguda.

Al cap d’un parell d’hores arribem al pou, un passamà permet traspassar a l’altre banda on la galeria finalitza en una estreta gatera al cap d’un centenar de metres. En Raúl i jo ens posem en marxa i equipem la capçalera. En Raúl baixarà el primer, llença algunes pedres constatant que el pou no es directe, sinó esglaonat. Baixa una desena de metres i es disposa a espitar, sembla que la roca no es massa bona i li costa bastant trobar un lloc apropiat. Després de nombrosos problemes aconsegueix fer entrar l’spit i fraccionar. Des de la meva posició no el puc veure i em provoca certa confusió, però ben aviat crida lliure i començo el descens.

Encara em trobo muntant el davallador quan em comunica que ja es a baix, a baix? No feia 50m?

(Foto de Raúl Redondo) Segons sembla no té la fondària esperada. En un tres i no res soc a la base del pou que amb prou feines arriba als 20 metres. I pensar que hem carregat fins aquí una corda de 80!

La base del pou té forma el•líptica i inclinada cap a una petita diaclasi en la que es pot baixar fàcilment. A l’interior es percep una notable corrent d’aire que s’escola cap a un meandre estret i impenetrable. Estem força estona tirant pedres fins que constatem que, tal com ens havien dit, darrere el pas estret hi ha un nou pou inexplorat, però lamentablement cal desobstruir. Calculem que el pou que segueix ha de tenir una profunditat semblant a l’anterior, caldrà tornar amb mitjans més contundents.

Tal com teníem previst fem la topografia del sector per actualitzar les dades existents i tornem cap a la sortida contents d’haver acomplert el nostre objectiu.

L’altre equip no ha tingut massa sort en la seva exploració i no han pogut efectuar l’escalada, en Christian s’ha hagut de retirar abans d’hora per un problema muscular i els demés membres han aprofitat per visitar les fotogèniques galeries del riu Primigeni.

Retorn a l’S1

El darrer dia d’exploracions el dedicarem a fer una visita a l’S1, que per diferents motius encara no havia estat possible durant aquesta campanya. En Julio i jo ens hi anem amb la intenció de fer tasques de manteniment de les cordes i a la vegada permetre que ell pugui conèixer la cavitat. En Julio em fa veure l’S1 com una cavitat molt important, en efecte ho és, però potser ara connota un atractiu que abans no tenia per haver-me servit d’inspiració en el documental “Explorant l’S1”. La prova es que ell es moria de ganes de visitar-la.

Baixem uns 100 metres tot revisant les cordes, fent fotos i prenent-nos l’exploració amb calma, res ha canviat. Em venen ganes d’arribar a les galeries on treballarem l’any anterior - s’han de renovar les cordes – penso. Serà una tasca per la propera temporada.

Amb enyorança deixem enrere el forat i retornem al campament, en Julio i jo improvisem un pla per l’any vinent – hem de tornar a l’S1, hem d’anar a 1000 – Cal reconèixer que aquest any els ucraïnesos ens han guanyat per golejada, la seva mentalitat centrada en un objectiu i la notable preparació prèvia han posat en evidència les nostres mancances com a grup i com a individuals, han estat tot un exemple a seguir. Però també és cert que a la nostra terra es complicat trobar un grup de gent disposada a viure aquestes experiències o assumir aquest compromís, tots estem molt desperdigats; el meu esforç per convèncer els companys d’espeleo habituals a participar en aquesta aventura va ser pràcticament un fracàs. D’aquí la meva admiració per aquest grup que, superant tot tipus d’entrebancs polítics i econòmics ha arribat fins aquí.

L’equip format per 7 Ucraïnesos va estar 7 dies a -980 metres aprox. Superant el rècord de permanència del sistema.

Retorn al món real.

Els darrers dies seran destinats a recollir el material i preparar-nos per a la tornada, no sense abans deixar que la sorprenent Campiona del món ens prengui les mides per a confeccionar-nos un nou mono a mida, personalitzat i made in Ukraine. Definitivament no deixen de sorprendre’ns.

El fred que ens ha acompanyat aquest any no ens deixa ni la darrera nit, on té lloc la petita cel•lebració i cloenda del campament. Aquesta ha estat una temporada que ens deixa nombroses incògnites on continuar l’any vinent, sembla que el treball es diversifica oferint un repertori per a tots els gustos.

L’endemà es repetirà la cerimònia de cada any per baixar el material cap a Linás de Broto.

Mentre veiem l’helicòpter allunyar-se per la vall divisem tènuement com part de la càrrega es desprèn d’una de les saques precipitant-se al buit.
Ironies del destí, entre la càrrega perduda hi havia l’equip de vídeo professional emprat per a rodar el que havia de ser la continuació d’Explorant l’S1. i que va quedar repartit a trossets per la vall del Sorrosal.

És inexplicable veure com després de prendre totes les precaucions, revisar la càrrega, valorar els riscos etc.. pugui succeir quelcom així, ningú s’ho explica. Però va passar, i moltes il•lusions, projectes i la inversió d’anys de feina es van esfumar de sobte.

És un preu molt alt.

* * *

Dos dies després condueixo el meu cotxe ple a vessar de motxilles per Barcelona.
En Yura va al meu costat amb una mastodòntica motxilla a la falda, no veu res, ni jo el veig a ell. Ens trobarem amb la resta d’ucrainians a l’estació del Nord.

Arribats a lloc és el moment d’acomiadar-se, hem parlat molt del succeït, però es manté la decepció. Pot ser que hi hagi un abans i un després, o que res torni a ser el mateix a partir d’ara. Tanmateix ens animem a planejar nous projectes. Si tot va bé, aquest hivern tornarem a Ucraïna.

En aquest moment penso quant d’equivocats estem quan pensem que el súmmum de l’espeleologia són les campanyes d’exploració, l’espeleologia no acaba a les campanyes. Tot just hi comença.

Mentre m’allunyo amb el cotxe buit no puc evitar mirar pel retrovisor com unes motxilles enormes amb unes personetes enganxades a sota es dirigeixen cap a l’estació.

Campanya Arañonera 2010 (3)

2010-09-07T14:09:00.000-07:00

Continuació - 3a Part.

L'S7

L’exploració anterior ens va deixar forces caps sense lligar, així que avui entrarà un nou equip per tal de continuar la tasca de desobstrucció. Per la meva part acompanyaré en Jaume i en Quim en una interessant visita a l’S7, cavitat que l’equip Lituà va estar explorant l’any anterior.

L’objectiu de la visita es realitzar un estudi sobre la gran quantitat d’ossos que hi ha a la base d’un dels pous, i que han arribat de manera incomprensible.

L’S7 es troba al peu d’una de les cingleres de la serra, en una zona abrupte i força inaccessible, la cavitat es força complexa i formada per nombroses boques de diferents mides. Nosaltres ens escolarem per una entrada secundaria accedint a unes galeries poc visitades, doncs no son les utilitzades per baixar a grans profunditats. Després de superar varies gateres i un petit ressalt ens trobem davant un pou ample de 30 metres.

La base del pou es un veritable cementiri animal, per tota la base i sota de grans blocs hi ha tot tipus d’ossos, generalment d’ós, i cabra. Poden tenir centenars d’anys d’antiguitat.

Però el més curiós de tot plegat és com han arribat aquí. Per començar el pou no té cap sortida a l’exterior, es més, hem hagut de passar per estretes galeries i algun ressalt per arribar-hi. I segon, suposant que la boca hagués quedat tancada amb els anys, tampoc té gaire sentit que hi trobem les restes de fins a 7 exemplars d’ós. Tot un misteri.

En Quim, que té amplis coneixements de paleontologia, examina curosament les restes identificant amb notable rapidesa de quina part i animal es tracta. A part dels óssos també identifica un parell de cabres i un linx. No sabem l’antiguitat que tenen, ni com han arribat, però sorgeix una interessant conversació amb diferents hipòtesis, prenent més força la versió de que es tractava d’una trampa natural per als animals que, d’alguna manera es veien precipitats a l’abisme. Amb els anys la morfologia de la cavitat va canviar obstruint-se la entrada i deixant sepultats els animals.

Aquest tipus de troballes resulten interessantíssimes en totes les expedicions, no sols pel valor històric que aporten sinó pel fet donar un toc distint a les inertes i de vegades monòtones cavitats, veiem que no som els primers que passem per aquí i com alguns altres no han tingut tanta sort...

Herbes de tot tipus

Una inesperada indisposició m’ha deixat uns dies sense fer espeleologia. Durant aquest temps un equip ha seguit treballant a l’Avenc de la Tartera arribant al fons i finalitzant la topografia. Sembla ser que la cavitat és molt a prop de les galeries de l'S1, tanmateix la desobstrucció és una tasca faraònica que requerirà més temps del previst. L’esgotament del grup aconsella deixar aquest objectiu per una nova ocasió i dedicar els dies següents a explorar altres cavitats.

Durant aquest breu descans aprofitem per a fer una visita a Broto i comprar alguns queviures que ens manquen. Un cop al campament i amb les forces recuperades serà el moment de plantejar un nou objectiu.

Les experiències dels darrers dies ens han fet oblidar completament el grup d’ucraïnesos, els quals porten gairebé una setmana a l’interior de l’S1. Tot i que es troben dins el termini previst d’exploració, no podem evitar certa preocupació per la manca de notícies, la impossibilitat de comunicar-se amb ells dona peu a especulacions diverses sobre com els hi aniran les exploracions i quines condicions s’hauran trobat.

Aquest fet fa pensar en la possibilitat d’utilitzar en un futur pròxim, algun sistema de comunicació tipus Nicola.

Deixant de banda aquestes preocupacions dediquem el següent dia a realitzar prospeccions per l’exterior i visitar les coves que s’aprecien a l’altre banda de la vall. Durant aquesta prospecció descobrim dos nous forats, que inexplicablement no havien estat detectats abans, suposem degut a la variació de la distribució de la neu que ha permès que es destapessin les boques. Sense dubte es tracta d’una gran troballa que caldrà dedicar-hi temps pròximament.

De tornada al campament ens trobem amb la sorpresa que els Ucraïnesos han començat a sortir. La primera en fer-ho ha estat la Katya, qui li hem posat l’apropiat mot de “Campiona del món”, no sols per què és una veritable màquina de fer espeleo, sinó per que literalment és la campiona del món de TPV. Ha sortit de -1000 duent 2 saques en sols 6 hores! Ja ens ha advertit que pot ser que els demés en triguin 6 més... sense comentaris.

A les 6 de la tarda apareixen al capdamunt de la tartera la Nastya i l’Andriy, amb un aspecte monocromàtic i símptomes de cansament, no és per menys. En Jaume els espera amb uns sucs de taronja que accepten immediatament. Afortunadament l’exploració ha sortit bé i tots van retornant mica a mica.

No serà fins les 10 de la nit que apareixeran la resta de components, en Sergei, la Jula, i els dos Yura. Tots arriben amb evidents mostres de cansament i deshidratació, uns minuts de descans i el suport del grup fan que s’alegrin d’estar altre cop tots reunits. No podem evitar fer la pregunta de si tornaran a entrar, sota una rialla fan entendre que de moment... descansaran.

Continuarà...

Campanya Arañonera 2010 (2)

2010-08-30T13:13:00.000-07:00

Continuació: 2a Part

Baixant a 1000

L’aiguat del dia anterior ens ha deixat la roba totalment mullada, pel que alguns no farem cap activitat avui. L’equip d’Ucraïna començarà el descens cap a l’S1, el seu objectiu es estar a dins una setmana per poder arribar a les puntes del sistema.

Per altra banda un equip format per en Roger, l’Alex i el Jordi M, aniran a explorar un forat que hi ha uns 400 metres a l'oest del campament. Aquesta cavitat, l’avenc de la tartera, ja va ser explorada en visites anteriors i es té un esquema de la topografia, però cal realitzar-ne una de nova. A més es creu que podria connectar amb les galeries del sistema, i podria ser un accés més fàcil que canviaria tota la dinàmica de les exploracions.

Tot i que no entrarem, acompanyem l’equip fins a la boca del forat, ubicat a la base d’una tartera en un terreny bastant accidentat. Segons expliquen, van haver de retirar blocs molt grans que impedien l’accés, donant com a resultat una boca estreta, com les tantes altres del sistema.

Cap a mitja tarda els components que han baixat a l’avenc arriben de nou al campament. Sembla ser que han baixat uns 100 metres de pous, fins que s’ha acabat la corda, pel que expliquen la cavitat es força complexa, tenint algun pas complicat per la seva estretor, sembla ser que han trobat una galeria que presumiblement podria connectar amb les galeries de l'S1 on ja es deuen trobar els Ucraïnesos.

Tots tres destaquen la duresa de la cavitat i les nombroses lloses esmolades que hi ha, dos d’ells han tornat amb el mono esquinçat.

L’avenc de la Tartera

Avui toca al nostre equip baixar a l’avenc de la tartera i continuar les exploracions. Per evitar col•lapses hem programat 3 equips. El primer equip el formarem el Jordi M i jo, i la nostra tasca serà instal•lar la cavitat fins al fons, i modificar la instal•lació realitzada el dia anterior amb estil “equip de punta”, per adaptar-la als criteris de seguretat que preferim. Darrere nostre entraran en Julio i l’Alex, amb l’objectiu de desobstruir la galeria hipotètica de la connexió. I finalment el 3r equip el formaran en Christian i el Jordi B, per aixecar la topografia de la cavitat.

Per arribar a la boca cal dirigir-se en direcció oest des del campament fins al peu de les tarteres que coronen la vall, l’entrada està bastant amagada, difícil de trobar fins hi tot havent estat abans.

Un cop preparats em disposo a encapçalar el descens. L’accés es força enfangat i de seguida s’obre un pou no massa ample pel que cauen pedres amb notable facilitat. La temperatura es molt baixa i en alguns punts hi ha corrent d’aire. Els primers pous són bastant estrets però de progressió còmode, darrere meu baixa en Jordi M. hem d’anar amb molta cura de no tirar pedres. Sobre la marxa anem refent la instal•lació, escurçant combes i afegint fraccionaments. Finalment arribem a una saleta on l’avenc canvia d’estructura radicalment.

A partir d’aquí comença un tram d’estretors i desgrimpades entre blocs, es tracta d’un pas força selectiu en que hom té que prendre’s en calma. Per tot arreu es veuen lleixes esmolades de roca per les que ens hi veiem obligats a arrossegar-nos-hi, ara entenc com en Roger es va estripar el mono.

Superat aquest penós tram arribem a una nova vertical que no deu superar els 20 metres, aquest cop però entra en joc l’aigua, que goteja constantment per on baixa la corda, això implica quedar ben xop, cosa que em garanteix una incòmode continuïtat de l’exploració.

A la base d’aquest pou veig que he de refer la capçalera del següent, certament es tracta d’un muntatge molt precari aguantat per un sol spit. En Jordi M. em va guiant, doncs ell va explorar la cavitat el dia abans, tanmateix s’està fent un embolic amb les profunditats dels pous, constato que no en té ni idea i decideixo utilitzar la meva intuïció (no més fiable) en la instal•lació de l’avenc.

El maleït mosquetó de la capçalera no s’obre, en Jordi m’ajuda a obrir-lo passant al davant, entenc que baixarà però em cedeix el lloc de nou, ens fem un embolic, ara no sabem fins on arriba la corda... espero no haver de fer nusos. Amb tot l’enrenou els demés companys ja ens han atrapat i esperen el seu torn. Segueixo avall.

Ara l’avenc adquireix majors dimensions, els pous, còmodes, tenen aspecte de cavitat activa, com els que podem trobar a les parts baixes del S1. Amb tot això arribo a un altre capçalera semblant a l’anterior, ara sembla que en Jordi M ja recorda on es troba. En aquest punt la corda no arriba ala fons.

Superant la estretor de la capçalera davallo fins a una replà on comença el segon tram. Canvi de corda i cap avall, observo la corda prèvia i el fet que no haguessin fet cap nus a la punta, menys mal que no he baixat per aquella.

Em trobo a la sala més gran de tot l’avenc, el soroll d’aigua es constant i hi cau una lleu cascada. En Jordi baixa darrere meu i ens disposem a esperar la resta de gent, ens anaven trepitjant els talons. En Jordi B es al replà quan en Christian diu que vol llençar un bloc inestable, constatem que es tracta d’una operació molt perillosa, ja que podria malmetre la corda instal•lada o en el pitjor dels casos fer mal a algú dels que estem allà baix, tot hi així decideix seguir endavant. En Jordi M i jo avancem galeria avall per protegir-nos de la possible caiguda, mentre en Jordi B, que està en un fraccionament no les té totes clares.

Cauen diverses pedres. Silenci. Cauen més pedres... Sembla que no acaba mai. Què fa?
Al cap d’uns moments d’incertesa la zona esta assegurada, no ha tirat el bloc, sinó que l’ha retirat de la zona de perill. Tots respirem tranquils i aprofito per menjar una mica.

Minuts més tard ens hem reunit quatre components a la base del pou. En Julio i l’Alex s’han desviat a la galeria on volen de desobstruir, i els membres restants mirem la possible continuïtat de la cavitat tot seguint el corrent d'aire. Ens trobem en un caos de blocs, la continuació es per un meandre estret de forma irregular. Negociem un canvi de papers, ara en Christian anirà amb en Jordi M i jo faré la topo amb en Jordi B. Amb tot això em venen unes ganes desesperades d’anar de ventre, s’està complicant la cosa...

Uns moments d’incertesa i la dificultat del pas que segueix fan que en Christian es faci enrere en la seva decisió de continuar. Jo decideixo quedar-me amb ell, el meu problema gàstric continua vigent. Perdem de vista els dos Jordis i ens disposem a esperar, quan tinguem fred iniciarem l’ascens.

Al cap d’una hora els Jordis tornen, no han avançat gaire degut a la dificultat del forat i la manca de material, caldrà tornar. Decidim tirar amunt, acció que emprenc com un llamp a punt de fer-m’ho tot a sobre...

Continuarà.

Campanya Arañonera 2010 (1)

2010-08-23T13:49:00.000-07:00

Primera part

Retrobament:

Mentre baixo per les escales mecàniques de l’estació del Nord de Barcelona em ve la ment la imatge de l’Andriy somrient el passat mes de Gener quan ens vàrem retrobar a Ucraïna. Aquest cop però, s’han invertit els papers i soc jo el que va rebre els set Ucraïnesos que prendran part de la campanya a Arañonera. Una muntanya de motxilles enormes m’indiquen inequívocament que he trobat el grup. Una forta abraçada i l’alegria de veure la parella de nou, juntament amb altres companys amb els qui també coincidirem a Mlinky Cave.
Unes hores més tard som tots a l’Espeleoclub de Gràcia ultimant els darrers preparatius per a la campanya. Aquest any els ucraïnesos van forts, i tenen la intenció de baixar a -1000 per realitzar treballs topogràfics i d’exploració a les puntes del sistema, fet que desperta força admiració als altres components de l’expedició menys experimentats. Això obligarà a instal·lar un campament subterrani durant forces dies. Els altres membres de l’expedició ens dedicarem a adaptar-nos als diferents treballs previstos durant la campanya.

* * *

Seguint els passos de l’any passat ens trobem de nou a l’esplanada de Linás de Broto, punt de partida de la nostra aventura, per uns moments em sembla estar revivint les jornades de l’any anterior, poca cosa ha canviat, simplement la coneixença de les persones que m’envolten, amb qui ja hem viscut forces aventures.
Un cop el material ha pujat cap a dalt, realitzem el darrer àpat a la civilització, per tot seguit emprendre el camí cap al campament.

La dura jornada de muntatge i organització del menjar ha transcorregut plàcidament, aquest any almenys no ens hem mullat. Observem de nou el paisatge sorprenent que ens envolta, sembla que res hagi canviat, les mateixes cingleres amenaçadores i les vistes extraordinàries de la vall del Sorrosal, els verds prats farcits de flors de neu... El que si es notori es la major quantitat de neu, que provoca una lleu circulació d’aigua per un torrent sempre sec que travessa el campament. Això facilitarà la recollida d’aigua, tot i que també disposarem de la piscina al peu d’una grossa acumulació de neu, per on uns quants aprofitaran per llençar-s’hi fent servir objectes inverosímils.

Retorn sota terra:

Avui es el dia que iniciarem les exploracions, es tracta de fer un primer tanteig de l’estat de les cordes de l’S1 i aprofitar per fer alguna activitat per anar entrant en matèria. L’equip d’ucraïnesos baixarà a l’S1 amb la intenció de trobar el lloc on instal·laran el primer campament, a una cota d’aproximadament -500. Un segon equip format, per en Christian, en Julio, en Jordi M, l’Alex i jo, farem una visita l’S10.
L’S10 es una cavitat molt propera al campament i d’una profunditat no superior als 80 metres. Les seves característiques peculiars ja ens van despertar l’interès l’any passat, però finalment va quedar pendent la seva visita. Aquest cop no perdrem l’ocasió de fer aquesta mena de “visita turística” abans de començar els treballs de la campanya.

La boca de l’avenc es de grans dimensions, però com es costum, es troba gairebé taponada per una gran acumulació de glaç. En Christian serà el primer en baixar, i té dubtes sobre si trobarem el pas obert. Un cop muntada la capçalera descendeix fins al glaç i improvisa un desviador per permetre el descens a través de la rimaia, sembla ser que la variació de la neu fa que tingui dificultats per trobar els spits.

Al cap d’uns minuts d’incertesa ens comunica que el pas sembla obert i podrem baixar, però lamentablement no troba spits. Tot seguit em disposo a baixar fins on ell es troba per mirar de trobar una solució.

El tap de glaç esta format per una neu estovada i fàcilment modelable, em sembla que es pugui trencar en qualsevol moment, baixo uns metres entre la neu i la roca fins a arribar a un improvisat replà de neu en el que m’espera en Christian. El llum deixa entreveure un pou en forma de falsa diaclasi provocat pel glaç que arriba fins a baix, la temperatura es notablement més baixa que a dalt. Uns minuts de cerca i trobo un spit que ens soluciona el problema, fraccionem i en Christian baixa de nou. És el meu torn, el lleu frec de la corda per la neu fa que es desprengui tot creant una sensació de ventisca, sembla ben bé que estigui baixant a l’interior d’una glaçera!

A la base del pou fa un fred que pela, la resta de companys van baixant lentament mentre observem el curiós joc de llums del pou amb el glaç. La base té una forma irregular, d’un costat està col·lapsat per gel, però resseguint la paret podem vorejar-lo per trobar la continuació.

Una rampa de neu ens condueix a una sala més ample i on es detecta una temperatura més agradable, ja no hi ha corrent d’aire. En aquest punt es fa palès que si no hi hagués neu, la cavitat tindria una boca i pou de notables dimensions. La continuació es fa per una rampa plena de blocs inestables, instal·lem un ressalt de 5 metres amb extrema cura de no tirar avall cap pedra. La galeria agafa majors dimensions fins a arribar a una amplia sala on s’aprecia una finestra penjada, aquesta finestra comunica amb una altra boca exterior, cas que s’instal·lin les dues entrades es pot fer una petita travessa, però no serà aquest el nostre objectiu.

Satisfets de la visita decidim començar l’ascens, abans però ens entretindrem en explorar una estreta gatera que segons la topografia condueix a un pouet. Enmig dels esforços d’alguns aspirants a passar-hi sentim com de sobte comença a rajar aigua per algun lloc, talment com si algú acabés d’obrir una aixeta. Constatem que a l’exterior està fent una tempesta.

Després de nombrosos intents frustrats desfem el camí tot esperant que la tempesta hagi redimit. En canvi, el soroll d’aigua persisteix. Al arribar a la base del pou no podem creure el que veiem: no plou, és el diluvi universal 2.0 Les pedres arriben al fons del pou i es van acumulant, a la llunyania es veu tot un espectacle de llamps i trons. Tots van sortint ràpidament i en Christian i jo ens quedem els darrers, cada vegada plou més i comença a entrar aigua per tot arreu. Afortunadament sabem que no patim cap risc de crescuda, però això no treu espectacularitat a la tempesta ni a les cascades d’aigua que s’escolen per la boca. Per evitar mullar-nos com han fet els nostres companys decidim esperar dins fins que amaini.
Passen els minuts i la tempesta segueix apretant, comencem a tenir fred i en Christian decideix pujar, sembla que tocarà mullar-nos. Passo jo al davant i pujo fins al replà de neu, enlloc d’estar pujant un avenc sembla que estigui escalant l’Everest doncs damunt meu cau una quantitat de pedra, neu i aigua digna dels monsons asiàtics. L’espectacle exterior es espectacular, una immensa cortina d’aigua i tot de regalims que es van escolant. Espero en Chrisitian i intento convence’l de tornar a baixar, doncs el darrer tram de 15 metres queda totalment exposat als elements. Ell prefereix sortir igualment, ben pensat el campament es a sols 100 metres de l’avenc, i ja anem ben mullats. Surto mentre sembla que la tempesta afluixa, estem tenint sort.

A la capçalera l’espectacle es impressionant, està tot blanc, al fons de la vall es divisen els torrents desbordats per l’aigua, mentre el torrent del campament baixa més ple que mai.
Tothom aprofita per fotografiar aquesta imatge que la natura ens ha regalat sota uns núvols en constant moviment i encara amenaçadors.

continuarà...

Fi de la campanya Arañonera 2010

2010-08-16T11:59:00.001-07:00

Un any més ha finalitzat el Campament Internacional d'Espeleòlegs a la zona d'Arañonera. Un cop més han estat uns dies de convivència, exploracions, i emocions diverses envoltats del paratge impresionant que envolta el campament.

Aquest any ha estat possible establir un campament a -1000 permetent avançar notablement les exploracions en aquest punt i establir noves i interessants vies d'investigació.

Després d'un periode d'aturada reemprenc l'activitat del bloc amb el relat personal de la campanya que aniré publicant properament. Com en anteriors ocasions, aquest resum es una mera visió personal dels fets i vivències ocorreguts que no té cap valor oficial. Pel que qui estigui interessat en els detalls tècnics de les exploracions caldrà que s'adreci al club organitzador.

Vídeo sobre Mlinky Cave

2010-04-16T10:19:00.001-07:00

El que ve a continuació és un petit vídeo sobre algunes imatges recollides de Mlinky Cave durant l'expedició a Ucraïna aquest hivern. El vídeo també mostra amb tot detall el procés de col.locació dels explosius i posterior detonació.

Exploracions a Ucraïna - i 4a part

2010-03-29T12:22:00.000-07:00

Retorn a Mlinky

Després de la visita a Ozerna, ens hem guanyat un merescut dia de descans, així que aprofitem per recuperar forces i fer una visita pel Poblet on ens trobem. Al vespre, tot sopant un dels suculents estofats de la nostra hostessa, l’Anna, planifiquem l’activitat de les properes jornades.

La intenció es passar 3 dies al campament interior de Mlinky i col•laborar en els diferents treballs que es realitzen. La nostra tasca es basarà principalment en realitzar topografies i ajudar en la desobstrucció amb explosius d’una galeria.
L’endemà al matí ens posem en marxa cap a la seu del Crystal Speleoclub on ens espera l’Andriy amb unes quantes saques que hem d’entra cap a dins. Intentem repartir el pes de la manera més equitativa possible, però hi ha una saca que pesa desmesuradament, dintre hi han varies bateries de plom. L’Andriy s’ofereix a portar-la, i immediatament els demés hi estem tots d’acord.

El dia és fred i encara no hem vist el sol des de que som a Ucraïna, esta nevant lleugerament, però tot hi així hi ha tot de roba estesa davant el club, és un misteri com s’assecarà. Tranquil•lament seguint el ja conegut caminet arribem a l’entrada de la cova, com en les darreres visites deixem algunes peces d’abric a una saleta prop de l’entrada i ens encaminem cap al campament. Tots portem saques i la progressió és més lenta que de costum. A mig camí fem una aturada i l’Andriy descarrega la pesada saca, és tant el pes que s’està esquinçant la lona amb el canto de les bateries.

Finalment i no amb pocs esforços arribem al campament, hi han alguns components a la zona que fa les de “menjador” tot fent tertúlia, i mentrestant al fons d’una galeria un altre membre esta preparant el dinar. Deixem tots els paquets i agafem els nostres plats preparats per dinar. Amb l’estomac ple demano que ens indiquin on son els “dormitoris” per poder deixar les saques. L’Andriy està ocupat i un altre company s’ofereix a acompanyar-nos.

Com de costum avança a tot drap per les galeries, fa una ziga zaga agafant diverses desviacions, em dona la sensació que estem anant molt lluny i endinsant-nos en el laberint perdedor de la cavitat. La ferum a orina m’indica que estem prop del WC, també passem per espai on hi ha una tenda amb algú dormint a dins, pero ell continua.

Al cap d’uns minuts hem arribat a la nostra “habitació”. Es tracta d’una galeria amb el terra pla on hi han uns plastics ja preparats. Penso que serà prou confortable. Ara el problema consisteix en tornar al “menjador” ja que el nostre guia s’en ha anat.
Aquest campament fa forces dies que esta ocupat, i s’hi treballa constantment, les 24 hores del dia, els diferents equips es van rellevant en les seves tasques.

L’andriy proposa començar a topografiar, ell i el Joan aniran a la zona nord, mentre que en Christian i jo topografiarem des del “menjador” fins a la galeria on estan explosionant, la major part d’aquest recorregut encara no te topo. Al ser una cavitat tan quadriculada és un lloc ideal per a fer practiques de topografia, les poligonals es van quadrant a cada cruïlla i el més mínim error queda palès de seguida. Durant la nostra tasca ens desviem de les galeries principals cap a la “punta”. Els primers trams de galeria han estat excavats extraient sediments de terra, deixant un vertader tub per avançar.

Al cap d’un parell d’hores de topografiar ja percebem l’olor a polvora que ens indica que som prop de la punta, l’aspecte de la galeria ha canviat radicalment, aquesta esta literalment excavada en la roca, donant la sensació de trobar-nos en una mina.

Seguint les petites dimensions del forat arribem a una petita saleta on es troben tres membres del club treballant, saludem amistosament a la vegada que fan explotar un nou petard. Això sembla una feina de xinos.

De retorn al campament dediquem la resta d’hores a traspassar les dades preses al paper mil•limetrat, dibuixar la topografia i xerrar amb altres companys, això ens farà passar el temps fins a l’hora de sopar. Aquest temps mort de tertúlia ens permet conèixer la gent del club, no sabem quantes persones hi estan treballant, ja que cada cop hi ha gent diferent, i a part dels que estem allotjats també n’hi ha molts que entren des de fora. Avui hem conegut en Bova, un peculiar personatge que no entén ni una paraula d’anglès, pel que la comunicació resulta complicada, tanmateix no calla en tota l’estona, no sabem si porta una llufa de cavall, o es que el pobre noi es realment així.

Curiosament el menjar del campament sempre porta els mateixos ingredients, depèn qui fa el menjar posa més d’un o altre i això fa que tingui gustos diferents. Avui anirem aviat al llit, ens emboliquem per les galeries annexes en busca del dormitori fins que el trobem, no abans de passar pel WC, la política d’us es molt senzilla: no fer res fora de la zona assenyalada, el motiu es degut a la poca aigua que hi ha a la cavitat, que fa que l’olor dels orins persisteixi durant molt de temps.

Topografies impossibles

L’endemà és un dia llargament esperat ja que avui ens retrobarem amb la Nastya qui per motius familiars no ha pogut ser amb nosaltres des del principi del viatge. Abans però ens espera una dura tasca: anar a retirar pedres de la galeria dels explosius.

L’Andriy ens explica que aquesta galeria es la que comporta la major part de la feina actual, fa força temps que avancen allí mitjançant explosius, creuen que la direcció en que avança la escletxa connecta amb un altre sistema de galeries per explorar, però calculen que al ritme que s’avança treballant les 24 hores trigaran encara a arribar... quatre anys! I és evident, pràcticament construeixen la galeria.

Dues hores arrossegant pedrotes per la estreta galeria han fet venir gana, així que tornem cap al “menjador” per recuperar forces. Tan bon punt arribem ens adonem que alguna cosa ha passat, el permanent desordre de plats i gots damunt la taula ha desaparegut, algú ho ha endreçat tot. El motiu? Doncs estan a punt d’arribar el Papa i la Nastya, que son dos dirigents del club. Aquest respecte a l’ordre jeràrquic ens resulta francament curiós. El telèfon no para de sonar, cal demanar que entrin queviures, beguda i sobretot... alcohol!

La Nastya i el Papa han arribat acompanyats per la Svitlana, a qui ja varem conèixer a Ozerna. Ens abracem alegrement pel retrobament.La propera tasca serà continuar amb les topografies, s’ha de revisar la poligonal de tot el sector dels “dormitoris” que van començar l’Andriy i el Joan el dia abans. Aquest cop no anirem en Christian i jo sols, sinó que ens acompanyarà la Svitlana. La Nastya, en Joan i l’Andriy treballaran en un altre sector.

La Svitlana s’ho passa pipa buscant els punts topogràfics, no para d’anar amunt i avall com una bala... i sense casc! De vegades em sembla que estem jugant a una espècie de gimcana. Després de fer-nos quaranta embolics amb les dades del dia anterior decidim tornar al campament per dibuixar les poligonals, com era d’esperar no quadren. Deu haver-hi un error en la numeració. L’Andriy ens renya per no haver fet bé la topo, però insistim en que no entenem el criteri en que ell ha pres les notes. Finalment acabarem tornant a repassar els punts un per un, tot detectant els diferents errors. Acabo rebentat i amb mal de cap de tants càlculs. Si ho se em porto la PDA.

Avui en el sopar som un bon grapat de gent, serà la darrera nit a Mlinky i està l’ambient molt animat. Els Ucraïnesos han preparat un beuratge sospitós a base d’alcohol etílic, aigua i uns aromes. El got comença a córrer, serà una nit molt llarga...

Construint galeries

A alguns els hi ha costat molt llevar-se avui, però forçosament hem de recollir el nostre material per sortir de la cavitat. Abans però l’Andriy ens té reservada una petita classe de com utilitzen els explosius. Per a fer-ho ens desplacem cap a la “galeria-mina” on un a un ens anirà ensenyant com ho fan. El mètode es molt senzill. Amb pólvora de caçador es fabriquen els seus propis petards, que detonen mitjançant una bateria i cable elèctric. La col•locació precisa un forat d’uns 20 cm de fondària mínim on es col•loca el petard i uns tacs de fusta i fang per que quedi ben fixat. En cada detonació acostumen a disparar 2 petards simultanis connectats en paral•lel. D’aquesta manera l’efecte és més eficaç.

Tot i que a priori sembla quelcom molt perillós, els petards no tenen molta més potencia que els coneguts “micro-explosius” que s’han utilitzat algun cop a Catalunya, i tenen l’avantatge que es poden detonar a distància. Per altra banda tampoc s’emeten grans quantitats de fum, pel que resulta un recurs bastant fiable.

No obstant cal dir que segons el nostre criteri, fan un ús excessiu d’aquest element, no té massa sentit excavar literalment tants metres en la roca si no és per un motiu prou justificat, i en aquest cas tots tenim els nostres dubtes.

Amb aquesta demostració arribem al final de la nostra estada a Mlinky, és el moment de sortir. Tot el grup ens acomiadem dels que continuen a l’interior i emprenem la nostra marxa. La sortida ens regala un paisatge amb neu verge cobrint tots els arbres. No podem evitar improvisar una divertida guerra de neu.

Final

Un parell d’hores més tard estem tots nets, polits i amb l’estomac ple a la acollidora casa del “doctor” quan arriba el moment d’intercanviar presents entre clubs, llibres, documentació, i algun petit obsequi personal.

Avui caldrà anar a dormir aviat, haurem de llevar-nos a les 3 del matí per agafar el tren a l’estació de Chortkiv a les 4.
Tal com varem arribar, dins d’un Jeep tronat ple de motxilles i per una gelada carretera arribem al petit baixador per on s’aproxima el tren. El Papa s’acomiada de nosaltres.
Ens esperen 6 hores de tren fins al nostre proper destí: Lviv.

Un dia i mig després, desafiant els -15º que hi han a Lviv ens enfilem tots cinc a la cota més alta de la ciutat per contemplar les vistes. En nostre viatge espeleològic arriba a la fi. Hem pogut conèixer, clubs, cavitats, gent, i maneres ben curioses i diferents. Ucraïna no té cavitats espectaculars, però poder conèixer, conviure i aprendre, de vegades representa molt més que el “on” o el “què”. La càlida acollida també ens ha permès veure amb altres ulls aquesta cultura, que sembla tan llunyana, però no ho és tant.

No triguem a entrar en un cafè per escalfar-nos, tinc el morro congelat.
Arriba el moment d’acomiadar-nos de l’Andriy i la Nastya, nosaltres tornarem l’endemà cap a Kiev, ells cap a Chernivsti. Ens donem una forta abraçada i desitgem poder retrobar-nos tots de nou aquest estiu a Arañonera, on ben segur, ens espera una nova aventura.

Cinefòrum "Explorant l'S1"

2010-03-10T13:45:00.000-08:00

El proper dijous 18 de Març a les 20:15 l'Espeleogrup Santfeliuenc organitza un cinefòrum obert a tothom amb la pel.lícula Explorant l'S1. L'acte tindrà lloc als cinemes Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.
Aquesta serà la darrera oportunitat de veure Explorant l'S1 en pantalla gegant i alta definició abans no estigui disponible en DVD. Espero comptar amb tots aquells que encara no l'heu vist.

Cinemes CINEBAIX
C/ Joan Batllori, 21
Sant Feliu de Llobregat
(Sala 6)

Mostra d'Audiovisuals i fotografia de Muntanya

2010-02-24T10:06:00.000-08:00

Si encara no heu vist el documental "Explorant l'S1" esteu de sort, perquè el proper dimecres dia 3 de març es projectarà dins la 13ª mostra d'audiovisuals i fotografia de muntanya. L'hora es a les 20h al centre cívic La Farinera del Clot.

Dins d'aquesta mostra també es projectaran dos treballs més amb l'espeleologia com a tema: Retorn a l'esquerrà, el dijous 4 a les 21:10h. I Beyond the Limits el divendres 5 a les 20:35h.

Per a més informació podeu visitar la web oficial: http://www.mostrademuntanya.cat/

Exploracions a Ucraïna - 3a part

2010-02-18T14:27:00.000-08:00

Ozerna

Avui visitarem una altra cavitat de la regió. Es tracta d’Ozerna, una de les més importants del sector i administrada per l’Espeleoclub de Ternòpil. L’accés a la cavitat esta restringit i ens han concedit un permís especial per poder vistitar-la, a canvi haurem de transportar unes saques de material fins a un campament interior.

Ozerna té un recorregut de 120Km, es sense dubte una de les més llargues i amb més història d’Ucraïna, doncs va jugar un paper important durant la resistència antifeixista a la Segona Guerra Mundial. Ozerna té una estructura laberíntica semblant a Mlinki, però les seves galeries son més amples i es troba a tocar del nivell freàtic, algunes galeries estan inundades o semi-inundades durant tot l’any. A més excepcionalment el nivell de l’aigua pot pujar i inundar les galeries principals.

Ozerna es troba molt a prop de la coneguda Optimisticheskaya, de fet, ambdúes cavitats estan separades per una distància de sols 500 metres! Hi ha un somni ucraïnès que contempla la possibilitat que Ozerna i Optimisticheskaya es poguessin unir, això permetria crear un sistema pròxim als 400km, i amb el ritme actual de creixement podria atorgar en uns anys el títol de cavitat més llarga del món superant el Mammoth Cave System d’Estats Units.

Però això es sols una utopia, desgraciadament les dues cavitats estan separades per una petita vall excavada per un riu, i aquest fet fa que sigui pràcticament impossible que es pugui trobar una connexió.

Després d’un divertit trajecte amb el “Papamòbil” arribem a una desolada i gelada esplanada enmig de boira, just al costat del cotxe hi ha una dolina d’uns 100 metres de diàmetre i 20 metres de profunditat. Just al fons hi ha una espècie d’estructura de ferro que es la entrada a la cavitat. Ens canviem i esperem uns minuts a que arribi el nostre contracte, ens han d’obrir la cavitat, des de dins! Així doncs els propis exploradors es tanquen amb clau per evitar visites inesperades.

L’entrada a la cova es com baixar a l’interior d’un submarí, l’estructura ha estat feta per evitar l’esfondrament del petit accés o el colapse per la neu, un cop a baix recorrem un tram de galeria excavat directament a la roca fins arribar a les galeries principals.

Ozerna compta amb un conjunt de amples galeries bastant enfangades, tot i que també trobem llocs estrets i... com ja veurem, meandres inhumans.

Deu minuts caminant amb el xip xop del fang i ens plantem al campament principal d’Ozerna. Caram! Això sí que és un campament!

Cal dir que el terra argilós de la cavitat té un fang molt modelable, els membres del club han creat tota mena de figures de fang, estatues, i fins hi tot uns confortables sofas al voltant de la taula, també de fang i roca. Crida l’atenció el Wc creat amb tots els detalls, l’ordinador, el castell amb el drac, o la torre Eiffel. Al preguntar d’on surt tanta originialitat (o temps!) per a fer tot allò contesten que son les dones que s’avorreixen...

Ràpidament agafem tot l’equip i comencem la caminada. Ozerna té 4 campaments, la nostra tasca es portar tot de saques fins el 3r campament, som una desena de persones i la marxa es, per variar, accelerada.

Aviat ens trobem amb l’aigua que treu el nas en galeries descendents, i aviat hem de començar a fer equilibris per no mullar-nos. Seguidament ens veiem obligats a fer una cadena per passar saques per la estreta i inundada galeria. Al no preveure que ens trobaríem amb aigua no portem el calçat adient, i el Papa ens guia per una galeria alternativa que connecta amb la principal, però això ens obliga a fer una entretinguda volta i superar nombrosos meandres. Un cop interceptem l’altre camí començo a notar el cansament acumulat del dia anterior. Just arribar, el grup que ens esperava arrenca de nou, sense temps per descansar ens endinsem de nou per un altre meandre.

Algú em comenta que aquest es el pitjor pas de la cavitat. I té tota la raó, tot plegat es un simple meandre, no molt estret, i per on es pot progressar còmodament mitjançant oposició, però a l’entrar un d’adona que les parets rellisquen de mala manera, i per si no fos poc a dos metres sota nostra hi ha el nivell aigua, amb una profunditat suficient per a fer una bona capbussada. A mesura que avançem noto com es va fent més complicat avançar, i es que el meandre té una longitud de 200 metres!

A mig camí, sense forces a les cames m’aturo en un dels pocs llocs plans del recorregut, no m’he recuperat del dia anterior, no puc més i encara he de tornar.

Els companys s’adonen del meu estat i un dels membres “locals” s’ofereix per acompanyar-me al campament, així que amb notables esforços començo el retorn per l’emprenyador meandre. Tenint en compte la distesa conversa que tinc amb el meu guia, interpreto que no parla anglès, sort en tinc que m’acompanya, doncs per mi sol no sabria tornar al campament.

Al cap de força estona arribem a la zona amb aigua i allí ens trobem un altre equip que es troba treballant en aquest punt. El guia torna amb el grup principal i jo em quedo amb ells. Els tres membres de l’equip estan eixamplant una galeria mitjançant explosius, l’objectiu es evitar que el pas es sifoni al pujar el nivell de l’aigua. Durant dues hores es dediquen a l’esmentada tasca, tot realitzant cada cop una curiosa cerimònia que consisteix en posar un petard, disparar-lo, petar-se de riure i fer un cigarro. Tots tres membres ho fan i l’atmosfera de la estreta galeria es fa cada cop menys respirable. Es increïble veure que cap dels tres porta casc, quan pregunto perquè van sense casc rebo una resposta que em fa entendre que son tios durs i no els hi fa falta...

Un cop finalitzada la tasca comencem el retorn al campament, per bé que l’equip principal encara segueix ben endins de la cova. Estic molt cansat i voldria anar directe al campament, però m’ofereixen fer una visita a les galeries pròximes. No faig cap lleig i accepto la proposta, així que ens dediquem a fer fotografies de formacions, galeries i m’expliquen part de la historia de la cavitat.
Ozerna va allotjar 3 famílies de jueus durant la Segona Guerra Mundial, prova d’aquest fet es una inscripció que esta ben visible al sostre d’una galeria, segons sembla van estar amagats aquí durant 3 anys. El lloc on van viure encara es conserva, havent-hi la taula-menjador un molí de pedra i algún utensili rovellat. Els meus guies també m’ensenyen amb orgull una curiosa inscripció al sostre realitzada per l’exèrcit ucraïnès durant la resistència a l’esmentada guerra. Les galeries pròximes al campament son amples i confortables, es una formació curiosa, tot son saletes, galeries rectes, creuaments, seguint una estructura molt característica. Si squesta cavitat estigués a Catalunya, de ben segur s’hauria fet turística.

Al campament només hi ha per veure te o vodka, i els meus nous companys m’ofereixen les dues coses alhora. Mentre preparen quelcom per menjar el “paparazzi” (així l’anomenen) m’acompanya a fer unes fotos a uns cristalls propers. No diu ni una paraula d’anglès però es fa entendre força bé.

És hora de menjar, una mena d’arròs que porta de tot serà un bon aliment. Entre el vodka i el menjar m’he refet una mica del cansament i això es reflecteix en la distesa i divertida conversa que tenim, resulta una experiència compartir aquells moments amb ells, tot i la distància cultural que ens separa em sento molt ben acompanyat. Es curiós veure la seva manera d’organitzar-se, amb algunes diferències però també amb moltes semblances i problemes que també pateix l’espeleologia catalana. El fet que cada club tingui una cavitat es un tret curiós, un òrgan organitzatiu a nivell nacional regula aquest repartiment.

Aleshores em presenten un peculiar personatge que m’explica una fascinant història de supervivència a la cova, com orientar-se quan t’has perdut? Això es el que li va passar, després de més de 20 hores perdut i desesperat, es va enginyar un sistema per trobar el camí de sortida...

Continuarà.

Conferència: Realitzant documentals d'aventura

2010-02-09T13:18:00.000-08:00

Durant aquesta setmana i la propera es cel.lebra el festival "Barcelona Visual Sound" a diferents centres cívics i culturals de Barcelona. Aquest festival compta amb una seccó de documental de muntanya i aventura.

Aquest any no s'hi troben entre els treballs presentats cap producció amb temàtica espeleològica, però si que hi trobareu una xerrada molt interessant que sí aborda aquest tema, ja que m'han encarregat fer un petit taller/xerrada sobre la realització de documentals d'aventura en el que tractaré el tema de grabar sota terra, a part de revel.lar tècniques, dificultats i mètodes de treball en rodatges d'aquest tipus.

La xerrada tindra lloc el dimecres 17 de Febrer a les 19:00h, a l'espai Jove de la Fontana. A les 20, es projectaran les obres de muntanya que han entrat a concurs i hi haura la votació del públic.

Espero comptar amb la vostra asistència.

Trobareu més informació del festival a: http://www.bcnvisualsound.org/

Exploracions a Ucraïna - 2a part

2010-02-05T05:26:00.000-08:00

La nova regió

De bon matí ens agrupem tots de nou al club on ens espera el “Papa”, avui recorrerem una bona part de la cavitat acompanyats per aquest personatge. Recorrem de nou el camí fins a la boca, es de dia i podem veure que la petita vall esta envoltada per camps. El terreny se molt pla, i la cavitat es troba a la part alta de la vall, suposem que les galeries han de ser a molts pocs metres de la superfície.
Avui recorrerem galeries amb cristalls que ens permetin fer fotografies, finalment arribarem al 2n campament (deshabitat) i entrarem en una nova regió que ha estat explorada recentment.

Tot i que fa molts anys que es coneix, Mlinky es una cavitat amb moltes possibilitats d’ampliar-se en el futur, doncs el massís segueix varis quilòmetres fins a Chortkiv, i la cavitat sols recorre un petit fragment d’aquest. Els ucraïnesos estan convençuts que encara tenen molts anys per anar descobrint galeries.

El “Papa” s’ha posat un casc de paleta, un frontal cutre i avança a tota pastilla per les galeries. Com el dia anterior als deu minuts d’entrar a la cova ens hem desorientat totalment. Els sector que recorrem és encara més laberíntic, constantment trobem cruïlles, desviacions, girs sobtats... ens aturem en un punt que anomenen l’estrella, on en surten 6 galeries... per tornar-se boig.

El 2n campament es troba a més distància que el primer, i el trasllat de material a través de les galeries i gateres acaba sent molt feixuc. Per aquest motiu han buscat la ruta més fàcil i s’han dedicat a anar eixamplant els passos més complicats per afavorir-ne la circulació. Aquest camí l’anomenen “l’autopista”. La tasca és gairebé faraònica, en alguns punts han excavat veritables trinxeres en el terra sorrenc que permeten avançar de peu, en les zones en rampes de fang també hi han esglaons excavats i es veuen clarament les marques dels explosius a les estretors. De sobte ens trobem amb un grup de treball de l’autopista, estan posant petards en un pas estret entre blocs, fa gràcia pensar que això es com la N-340, alguns trams estan desdoblats i d’altres no.

Superada la zona en “obres” arribem a un espai amb nombrosos cristalls blancs que recorden a Lechuguilla, encara que a una escala molt més petita. A partir d’aquí el “Papa” ens deixa per anar a ajudar l’equip de l’autopista, mentre que amb l’Andriy com a guia ens dirigim a l’extrem nord est de la cova.

El segon campament esta en una llarga i plana galeria i s’hi detecta bastant més humitat que en altres punts de la cova. Com no podia ser d’altra forma, una bona taula feta amb pedres fa les de menjador, començo a pensar que això sí que son veritables campaments subterranis, mentre que el que fem a Catalunya... son bivacs.

Mengem un mica i ens dirigim cap a la nova regió. Ara les galeries son estretes, amb constants oposicions i gateres incòmodes entre blocs, trobo a faltar la comoditat de l’autopista. A 10 minuts del 2n campament tenim l’entrada a aquesta regió, un meandre estret que cal baixar en oposició durant uns 5 metres. És tan estret que no hi ha perill de caure, però si que preocupa quedar-se encallat. Un a un passem lentament, fins hi tot en Christian, qui no es massa amic d’aquesta mena de passos, no ha tingut problemes.

Aquesta zona es caracteritza per galeries mes o menys uniformes i de fàcil progressió, sense perdre la característica estructura laberíntica. Un dels punts més interessants es una zona recoberta de cristalls de varis centímetres, són els més grans que trobarem a tota la cavitat. Després de dedicar una estona a fer fotografies enfilem el camí de retorn amb l’ajuda de l’Andriy, sense el qual dubto seriosament que haguéssim aconseguit sortir.

Continuarà...

Exploracions a Ucraïna - 1a part

2010-01-30T10:51:00.000-08:00

L’arribada

Amb una enorme motxilla a l’esquena i un paquet a cada mà intento arribar a l’andana baixant els incòmodes graons del tren.
Després de quinze hores de tren hem arribat a Chernivtsi, una ciutat situada al sud est d’Ucraïna, a uns trenta quilòmetres de la frontera amb Romania.
Aquest es el punt de trobada amb l’Andriy, amb qui fa uns mesos vam ser companys d’aventures a Arañonera. Mentre els tres components de l’expedició catalana avancem per la gelada andana endevino, de lluny, la seva figura que s’acosta amb un somriure d’orella a orella. Salutacions i una sensació d’alegria per retrobar-nos. Entrem ràpidament a l’edifici de l’estació per evitar refredar-nos i planifiquem la nostra visita a la ciutat.

Chernivtsi es troba al peu dels Carpats, es tracta d’una zona amb força influència per part de Romania, ja que aquesta regió havia format part d’aquest país. La ciutat combina zones amb edificis que recorden ciutats europees amb la típica organització soviètica, encara patent en la població.

Compres de darrera hora i més paquets preparats just abans de gaudir d’un típic dinar Ucraïnès que ens donarà força per enfilar el camí cap a Mlinki Cave.

A mitja tarda tornem de nou a l’estació, ens caldrà agafar un altre tren fins al nostre destí. Són quarts de nou quan una estrebada estrident provocada pels frens del tren ens indica que ja podem baixar. Som a Chortkiv, població situada 100 km al nord de Chernivtsi dins la regió de Ternòpil, ja som més aprop del nostre destí. En Joan, en Christian, l’Andriy i jo baixem ràpidament del tren formant una muntanya de motxilles enmig de l’andana. És negra nit i tot el paisatge esta cobert per 40cm de neu gelada. Fa fred. De lluny s’aproxima la persona que ve a recollir-nos. Es tracta del “Papa”, el president de l’Speleoclub Crystal de Chortkiv, entitat que ens acollirà durant aquests dies.

El “Papa” es un respectat personatge, discret, amb una mirada atenta, refugiada darrere unes gruixudes ulleres, completament calb i amb la denotació de forces anys d’experiència. És un dels membres veterans del grup, pel que el mot li escau força bé.

Just davant de l’estació hi ha aparcat un tronat Jeep rescatat de l’exèrcit rus, aquest serà el nostre transport fins a Mlinky.

Després de 45 minuts per una destartalada i gelada carretera arribem al petit poblet on es troba la cavitat i el Crystal Club. Just arribar ens instal.lem a casa del “doctor”. La seva dona, l’Anna, ens rep afectuosament i ens ensenya la nostra habitació, acollidora i presidida per una fantàstica estufa de llenya. Es hora de sopar.

L’Andriy està ansiós per començar a fer espele, es tard i tots hem dormit poc la nit anterior, però no rebutgem la seva oferta i ens animem a fer la primera incursió a Mlinky.

Descobrint Mlinky Cave

Un cop canviats ens dirigim a la caseta que fa les de Refugi i seu central del Crystal Club. Es tracta d’una caseta d’aspecte mig ruïnós que estan ampliant amb un altre edificació adossada. L’interior esta format per tres estances, una cuina, una sala amb lliteres de fusta i un espai principal que recorda la sala de molts clubs catalans, amb topos, fotografies i llibres per tot arreu. La paret principal esta coberta per una topografia gegant de Mlinky.

Ens expliquen que el que farem serà apropar-nos al campament i portar certs queviures.

Mlinky té actualment un recorregut de 40 km. A l’interior es troben habilitats 2 espais com a campament, tot i que ara mateix només s’hi fan treballs en un. Aquest campament, ubicat a la zona nord de la cavitat (l’entrada es a l’extrem sud) es troba sols a una hora de l’entrada. Això atorga la comoditat d’entrar i sortir fàcilment, però també fa que els treballs resultin molt més eficients al pernoctar a l’interior. O dit d'una altra forma: Costa molt llevar-se després de les farres nocturnes. El campament i el club es troben en contacte permanent mitjançant un sistema telefònic.

Fetes totes les presentacions ens encaminem cap a la cova. Ens acompanyaran uns quants membres més del club.

El caminet que enfila cap a la cavitat transcorre per entre un bosc completament blanc, de seguida arribem a la boca, que ha estat tapiada i té una porta de ferro. Entrem i recorrem ràpidament les primeres galeries còmodament degut a la seva amplada. L’Andriy explica que aquesta part es artificial, i que es va excavar per extreure guix fa cinquanta anys, gràcies a aquesta excavació es va descobrir la cavitat. Ens aturem a una sala lateral i deixem anoracs i guants que no utilitzarem a l’interior, repartim les saques i seguim endavant.

Avancem una cinquantena de metres per la ampla galeria artificial fins arribar a la cova natural. A partir d’aquí resseguim un seguit de galeries més o menys rectes d’una amplada d’entre 50cm i un metre, alguns trams em recorden a l’inici de la Cuberes. Constantment anem agafant desviacions a dreta i esquerra fent girs de 90º, i de tant en tant cal superar algun pas estret o ressalt mitjançant oposició. L’exploració no té dificultat, la temperatura ha pujat considerablement des de l’entrada i comencem a tenir calor.

Els Ucraïnesos van a tota pastilla per l’interior, es coneixen la cavitat de memòria, i a nosaltres ens costa seguir-los. El primer que ens sorprèn es l’aspecte laberíntic de la cavitat. Estem totalment desorientats i em sentiria incapaç de trobar la sortida jo sol.

Els 40 Km de Mlinky es troben repartits per una superfície de sols 1 quilòmetre quadrat! Podreu imaginar la densitat de galeries existent. Afortunadament la cavitat es pràcticament plana, no hi ha nivells de galeries i es totalment seca. Però son molts els que s’han perdut en alguna ocasió, i la dificultat de trobar les persones extraviades es considerable, ja que son moltes les galeries on cercar.

A mesura que avancem descobrim la bellesa del guix cristal•litzat, que decora nombroses parets. També moltes galeries provoquen un efecte de punts de llum que fan pampallugues a la paret degut al reflectir la nostra llum en petits cristalls. Aquest efecte, tot i que força bonic, acaba sent emprenyador en alguns moments, ja que amb poca llum enganya el cervell creant falsos volums o donant una sensació de fals mareig. Apart d’això no trobarem cap altre tipus de formació.

Al cap de mitja hora fem una parada per recuperar l’alè, els membres que ens acompanyen estan esgotats, avui ja es el tercer cop que entren. Em pregunto si es que no tenen bona forma física, quelcom que descarto al notar el tuf a alcohol que desprenen.

Seguint endavant recorrent galeries de dimensions més estretes i això obliga a superar passos entre blocs i gateres emprenyadores. Certament, tot i no ser una cavitat amb uns requisits tècnics elevats, sí que és molt esportiva, ja que un acaba per fer servir tots els músculs del cos. A les galeries amb sostre baix ja no podem caminar ajupits, totalment esllomats sols podem anar de quatre grapes.

Finalment arribem a una llarga gatera excavada que ens condueix directament al campament. Just arribar ens sorprenem del muntatge que han creat. Una taula excavada per seure-hi al voltant ofereix un confortable espai per a menjar i fer tertúlia. No hi falta res, una grossa catximba i un arbre de nadal que ha entrat algun boig recorda les dates en les que ens trobem. Des d’aquest ben trobat “menjador” surten varies galeries que condueixen a la cuina i als dormitoris, però avui no tenim temps per a més visites i ràpidament recorrem el camí de tornada cap a fora, demà ens espera una nova visita.

Continuarà...

Visita a Ucraïna

2010-01-23T03:55:00.000-08:00

Durant aquest mes de Gener tres representants de terres catalanes ens hem aventurat a la regió Ucraïnesa de Ternòpil amb la intenció de conèixer de prop algunes cavitats d’aquest país.

Després de l’experiència d'Arañonera aquest estiu, l'espeleoclub Crystal de Chortkiv ens va convidar a endinsar-nos a les seves cavitats, conèixer la seva gent i el seu entorn. La càlida acollida que ens han ofert ha permès conèixer les diferències organitzatives que tenen establertes al seu país així com compartir llargues exploracions per cavitats que, per la seva morfologia i dimensions no podem trobar al nostre país.

El carst de la regió esta format majoritàriament per guixos, i les cavitats que hi trobem son totalment horitzontals, de gran recorregut i extremadament laberíntiques. La més coneguda es "Optimisticheskaya" que literalment significa: La cova optimista, com sabem es la tercera cavitat amb més recorregut del món i primera en guixos.

Molt aprop d'aquesta hi ha Ozerna, cavitat germana, de menys recorregut (120 km) i característiques peculiars com veurem més endavant. Gràcies a un permís especial varem poder visitar aquesta interessant cavitat acompanyats per membres del Club Espeleològic de Ternòpil.

Però la nostra visita s'ha basat en els treballs realitzats a Mlinky cave. Aquesta cavitat, també en guixos, té actualment un recorregut de 40 Km, i segueix la estructura laberíntica de tota la regió. Mlinky es troba en un petit poblet prop de Chortkiv i es coneguda per les nombroses visites turístiques que porten a terme els membres del propi espeleoclub Crystal. Els ingressos d'aquests visites sostenen el club. La cavitat es caracteritza per ser totalment seca, plana i tenir uns 10 confortables graus que contrasten amb els -10 que acostuma a haver a l'exterior durant l'hivern. A l'interior es troben 2 campaments, un d'ells quasi permanent des d'on s'efetuen els diferents atacs a la zona del "perímetre", per on la cavitat va creixent any rere any. La nostra tasca s'ha centrat en topografiar un sector i col•laborar en la desobstrucció d'un complicat pas mitjançant explosius. Degut a una normativa més lleugera en quant a "petards" que la que tenim a la CEE, hem pogut ser testimonis d'una instructiva mostra d'aquest tipus de desobstrucció.

A diferència del nostre país, el clubs Ucraïnesos que tenen assignades cavitats per a treballar-hi disposen de potestat per restringir-ne l’accés, no sols a espeleòlegs sinó a tota persona. Això atorga certa "propietat" a les cavitats i a la vegada els garantitza la exclusiva per al club. Cada club aplica després la seva pròpia política: si s'utilitzaràn explosius, si es faran visites turístiques etc...

Durant les properes setmanes i en diversos capítols us presentaré la narració de les diferents visites a ambdues cavitats.

El misteri de l'avenc del Bruc

2010-01-02T09:27:00.000-08:00

El 24 de juliol de 1898 Norbert Font i Sagué davallà per primera vegada l’avenc del Bruc. Durant aquesta exploració Font va descendir un primer pou de 98 metres per una feixuga escala de corda i fusta. Un cop al fons, i després de seguir una galeria en pendent descendent els exploradors es trobaren davant una nova vertical. Font començà a davallar aquest nou pou, quan va arribar a la fi de l’escala, dempeus a l’últim graó, va encendre un llum de magnesi i just per sota d’ell va observar, majestuós, un llac d’aigües tranquil•les que en reflectien la seva imatge, al no disposar de material per a navegar per llac, l’expedició es retirà tot efectuant una topografia del lloc i deixant constància de la descoberta per a les generacions posteriors.

El 26 d’octubre de 1923, 25 anys després, Rafael Amat i Carreras davant una extraordinària expectació, va explorar de nou la cavitat. Durant aquest període ningú més havia baixat a l’avenc. L’expedició pretenia explorar el llac descobert per Font i Sagué i intentar trobar la connexió del mateix amb una important sorgència marina d’aigua dolça que té lloc a pocs quilòmetres d’allí: La Falconera. Però al fons de l’avenc no es va trobar cap llac, davant la decepció del moment es va considerar que potser es va tractar d’un fenomen temporal, possibilitat molt freqüent en el terreny espeleològic o bé que Font i Sagué, l’havia imaginat.
Si va existir o no, és encara un misteri.

Aquesta història que acabeu de llegir, és potser l’enigma més emblemàtic de la història de l'espeleologia Catalana. Tant el lloc on succeeix com els personatges que hi intervenen fan que el relat resulti apasionant, podent-nos delectar en els detalls ben documentats de les dues expedicions. Segur que, quan hem baixat a l’avenc, tots ens hem preguntat algun cop què deuria passar realment.

Fa quatre anys es va començar a dur a terme una investigació exhaustiva a l’entorn dels protagonistes i de l’avenc. L’objectiu no era altre que trobar una solució definitiva al misteri. Analitzant detalladament els fets que hem resumit, els diaris dels exploradors i la geologia de la cavitat, es van detectar diverses discordances i incògnites a les que calia donar resposta.

Com a complement de l’investigació es pretenia produir un documental: “El misteri de l’Avenc del Bruc” que relatés pas a pas tota la investigació. Durant un temps fins hi tot hi havia un microsite amb informació actualitzada. Però degut a les dificultats tècniques que van aparèixer en aquell moment i la manca d’un pressupost suficient, el projecte va quedar aturat en espera de temps millors.

La investigació es basava en 4 hipòtesis que especifiquem a continuació:

1a hipòtesi: El Llac va existir

Seria estrany que un personatge de la categoria d’en Font i Sagué hagués comès un error d’aquest calibre veient un llac on no hi era.

El mencionat “pou del llac”, no supera la vintena de metres i es troba en constant degoteig per part de filtracions el que fa pensar que en èpoques de pluges pot haver-hi un nivell temporal d’aigua, a més la boca de l’avenc es troba a pocs metres d’un torrent.

De ser possible, l’existència del llac hauria de ser un fenomen molt poc freqüent, per bé que no impossible i molt comú en moltíssimes cavitats.

Però... si el llac es temporal com és que en ple estiu es va poder formar? A més Font també explica que hi havia un incendi a l’exterior, pel que probablement feia temps que no hi plovia.

2a hipòtesi: El Llac mai va existir, va ser Imaginat.

Ben sabut és que Font i Sagué duia sempre amb ell un recipient amb rom, i que en feia ús durant les seves exploracions.

Una cavitat de l’envergadura de l’avenc del Bruc impressiona fins hi tot a espeleòlegs d’avui dia, i el rom no hauria necessàriament d’haver canviat la percepció de l’avenc que va tenir en Font. Tanmateix en el seu diari en fa referència en nombroses ocasions, i concretament al Bruc deixa clar que el rom l’està ajudant a no passar fred.

Si a una breu embriaguesa li sumem el cansament, l’emoció pel que es viu i una il•luminació deficient, pot ser molt possible que Font imaginés la seva imatge reflectida en un llac que, en realitat eren blocs de pedra o un petit bassal. A més, un espeleòleg en un estat de permanència i cansament molt alt, pot començar a sentir veus o veure visions. Tot hi així sabem que font no hi va baixar sol, i que va llançar-hi forces pedres.

3a hipòtesi: El Llac mai va existir, va ser una conxorxa.

Aquesta possibilitat és la que, potser, produeix més escepticisme. Algú ha pensat perquè un Mossèn es dedica a explorar forats coneguts fins al moment com a portes de l’infern?

Quin interès pot haver-hi en explorar avencs? És més, Font acaba en sec la seva espectacular carrera espeleològica, quin paper hi juga l’espeleologia en el fet que l’enviessin a l’estranger? Per què es manté apartat de l’espeleologia els darrers anys de la seva vida?

Es possible que l’entorn del Mossèn hagués manipulat la història magnificant la descoberta i creant una pilota que ha anat creixent amb els anys convertint-se gairebé en llegenda?

4a hipòtesi: El Llac existeix, però no s’ha trobat.

Font ens descriu cavitats lleugerament diferents a les que nosaltres coneixem, i el Bruc no és una excepció. Les cavitats sofreixen al llarg dels anys diferents transformacions i en un període de 25 anys l’avenc podria haver sofert canvis prou importants com per eixamplar-se’n galeries o desaparèixer llacs, i aquesta podria ser la opció més possible a l’hora de determinar la desaparició del llac.

Però cert detall fa pensar que ens podríem estar equivocant. Analitzant la topografia realitzada per Font i Sagué, ens donem compte que, si el llac es trobava al fons del segon pou, hi ha un greu error de càlcul en la profunditat, ja que la profunditat real es 115, i no 160 com indica. Sabem que els mitjans de la època propiciaven tota mena d’errors però tot hi així es fa difícil de creure un error de 45 metres, encara que la topografia hagués estat feta a ull. Va explorar font una galeria desconeguda en l’actualitat?

El diari d’en Font diu, literalment, que requeriren una escala de 30 metres per a efectuar el descens del 2n pou, i que aquesta va ser fixada en unes grosses estalagmites les quals, tots sabem, que estan just a la capçalera del pou. Les topografies actuals donen una profunditat al pou de 15 metres.

Com va poder Font no arribar al fons del pou, si la seva escala mesurava el doble? Va necessitar 15 metres per fixar-la?

- - -

Bé, no em negareu que la recerca en aquest terreny, resulta apassionant.
Tot i que aquesta investigació no es va acabar de realitzar els primers resultats van donar alguna petita sorpresa, des de dades contradictòries fins a aspectes dels personatges prou desconeguts. El més interessant es la conclusió cap a la que s’aproximava, una explicació lògica que aclaria totes les incògnites i a la vegada resultava prou impressionant.

Ho sento però no us la rebel•laré encara.
Esperarem a que es pugui reprendre el projecte aviat per resoldre aquest fascinador misteri.

Per acabar us presento una petita troballa, apareguda durant la recerca de documentació i que fou tota una sorpresa.

Bones festes!

2009-12-20T08:16:00.000-08:00

Fa uns anys, a l'amic Jordi Thomas se li va acudir la idea de fer una original postal nadalenca. Així que un matí de tardor vam carregar amb tot el necessari en direcció a l'avenc dels Pouetons on vàrem passar una estona ben entretinguda.
Al final però, per una cosa o altre l'experiència va quedar en sols una anècdota. Regirant els arxius m'ha aparegut la foto, i m'ha semblat interessant compartir-la.

Aprofito per desitjar-vos a tots bones festes i una bona entrada al 2010, esperant que sigui un any ple d'aventures i projectes espeleològics.

Nota d'agraïment

2009-12-16T03:45:00.000-08:00

Vull agraïr-vos a tots la vostra asistència a la presentació de "Explorant l'S1" així com a les nombroses mostres de suport rebudes. Realment la sala va quedar petita davant la gran quantitat de públic, que va superar àmpliament les expectatives. Espero que el treball us fes passar una estona agradable i us transmitís el mateix entusiasme amb que ha estat realitzat.

Explorant l'S1 - Presentació el 15 de Desembre.

2009-12-09T11:42:00.000-08:00

Després d’una llarga espera ens plau anunciar-vos la presentació del documental Explorant l’S1. Aquesta tindrà lloc el dimarts 15 de desembre a les 20:30h a l’Espai Jove de Gràcia. C/ Gran de Gràcia 192, Fontana. No cal dir que hi esteu tots convidats. L’entrada és lliure.

Aquest documental ha estat realitzat durant el 5è Campament Internacional Arañonera 2009 organitzat per l’Espeleoclub de Gràcia. El vídeo ens fa conèixer de prop una expedició al cor dels Pirineus acompanyant un equip d’espeleòlegs que té com a fita explorar unes galeries desconegudes, però va més enllà de la gesta esportiva o científica de l’activitat, ja que ens fa conèixer els aspectes més humans, mostrant també moltes coses que sovint no veiem...

Explorant l’S1 vol ser un reconeixement a totes les persones anònimes que durant dècades han treballat desinteressadament dins els grans sistemes dels Pirineus. És un intent d’apropar la part més apassionant de l’espeleologia a aquells que mai l’han viscuda o no la coneixen, s’ha intentat que la gravació interferís el menor possible al desenvolupament de l’activitat, aconseguint així que el resultat sigui real.

Explorant l’S1 no és en cap cas una mostra “espectacular” d’espeleologia, s’ha fugit de l’artificialitat de les exhibicions per recrear un ambient real donant importància als detalls. Advertim que es un treball dirigit al gran públic, pel que probablement els entesos us quedareu amb ganes de més.

La cavitat

Com molts espeleòlegs saben, l’S1 o Sima de Soaso ha estat una de les cavitats claus per a l’exploració del sistema Arañonera. La seva descoberta va permetre somiar en convertir Arañonera en un sistema de primer ordre mundial. Però van fer falta 10 anys per a que aquesta cavitat es pogués connectar amb el T1 i amb la surgència de Santa Elena.
Avui en dia l’S1 permet accedir a una bona part del sistema, la seva ubicació permet la instal•lació de campaments exteriors que faciliten els atacs a 1000. Tanmateix no deixa de ser una cavitat complexa, freda i plena d’estretors.

Esperem sincerament que el treball sigui del vostre interès, i si us perdeu la projecció no us preocupeu, ja que durant el mes de Febrer del 2010 està previst que s’emeti una edició en DVD, incloent les versions en Català, Castellà, Anglès i Francès, a part de nombrosos continguts addicionals, com ara comentaris i entrevistes als espeleòlegs que han participat a l’expedició.

>>Descarregar invitació

Il·luminant La Verna (2a part)

2009-12-01T04:56:00.000-08:00

En el darrer post varem fer una introducció bàsica a d’il•luminació de les grans sales i la vam il•lustrar amb un vídeo de com es va dur a terme la il•luminació de la Verna el 2001.

Durant el temps en que tots els llums eren encesos era possible, a ull nu, veure completament la bòveda de la sala i fer-se una idea exacta de les dimensions. En canvi a vista de càmera es feia molt més difícil percebre els mateixos detalls.
Els focus van ser canviats de lloc en nombroses ocasions per reforçar alguns punts en que es prenien imatges, però el terreny irregular i la limitació dels cables feia que no fos gens fàcil la ubicació. El plà general de tota la sala des de baix, permet fer-se una idea de les dimensions, però era fosc i no es veia el fons tot hi tenir un llum de 2KW a dalt de tot!

Tot hi així aquests resultats no son gens dolents si tenim en compte els mitjans en que es comptava.

Altres opcions

Si avui dia haguéssim d’il•luminar la Verna segurament utilitzariem un altre sistema que l'utilitzat el 2001. Primer de tot es tractaria d’evitar el transport de pesos pesats. El generador necessitava 4 persones que s’anaven rellevant i això significava un gran contratemps, un altre problema eren les llargues esteses de cables i connexions.

Una de les solucions a aquests problemes utilitzar un sistema de varis generadors petits enlloc d’un de general. Això permetria ubicar els punts de llum mes separats sense haver de utilitzar llargs cables. A més els generadors, al ser mes petits podrien ser transportats amb més facilitat.

Un altre aspecte a tenir en compte es el tipus de llum. Els focus halògens empleats (anomenats quarsos) tenen un consum molt elevat d’energia. Avui en dia amb la revolució led, estan començant a aparèixer solucions de panells de llum amb potència considerable i baix consum. També podem utilitzar altres tipus de focus o bombetes de baix consum per optimitzar cada punt de llum.

Tanmateix utilitzant el sistema que sigui, el resultat difícilment serà el d’una sala totalment plena de llum, sinó que més aviat serà un mosaic de punts de llum, que més o menys intueixen el gran volum. Evidentment, per aconseguir una il•luminació realment “completa” de la sala, requeriríem de la infraestructura d’il•luminació d’un estadi.

Altres casos

Bé, espero que tot aquest recull d’observacions pugui servir per a qui es vulgui aventurar en una il•luminació d’aquestes característiques. Conscient que segurament m'he deixat moltes coses al tinter, no vull acabar sense citar el reportatge que va fer una televisió japonesa en unes cavitats de Malàisia en el que s’il•lumina una sala de grans dimensions utilitzant un generador exterior i una estesa de cables considerable. El vídeo titulat: Malasya The Mistery of the Great Cave, es un llarg documental en que es realitzen diferents exploracions per uns espeleòlegs asiàtics. En la part final ens ensenyen amb tot tipus de detall com porten a terme la il•luminació.
Es resultat es prou bo, tot i que a l’utilitzar llums de faroles de carrer tota la sala adquireix un to verdós.

Per acabar us mostrarem un petit vídeo realitzat fa 2 anys durant una visita al Barrenc de pla de Perillós. Mitjançant un petit generador i un focus es va il•luminar part de la sala, aquesta es una mostra de que de vegades tampoc calen grans infraestructures per aconseguir resultats interessants. En aquesta exploració hi van participar membres de l’ERE-AEC i el GES-CMT

Il·luminant La Verna (1a part)

2009-11-11T13:29:00.000-08:00

Aquesta famosa sala del sistema de la Pedra de Sant Martí, ha estat objecte en nombroses ocasions d’intents d’il•luminar-la completament per a realitzar fotografia.

Potser un dels intents més coneguts es el reportatge fotogràfic realitzat per Fèlix Àlabart, algunes anècdotes del qual ens va relatar en el passat “taller espeleocat” dedicat a la fotografia. A mida que la tecnologia ha anat avançant ha estat més fàcil la il•luminació de grans espais. Amb els flaixos actuals es poden aconseguir resultats espectaculars sense grans infraestructures.

De tota manera el tema d’aquest posteig no serà la fotografia de grans sales, sinó la gravació en vídeo a les grans sales. I el primer que ve a la ment, és que els potents flaixos no ens serviran per a res, ja que necessitem llum constant per a poder prendre imatges, i a sobre aquesta llum necessita (al igual que la fotografia) una mínima intensitat per a enregistrar les imatges correctament.

Una mica de teoria

Una càmera de vídeo convencional (PAL) captura la imatge a una velocitat de 25 fotogrames per segon, que són 50 camps per segon. En el vídeo cada fotograma es divideix en 2 camps, cada camp representa el 50% de la informació del fotograma i la informació no es correlativa sinó que es va alternant. El primer camp representa les línies senars del fotograma, i el segon les parells. Així quan el televisor “dibuixa” un fotograma, ens mostra cada vegada el 50% de la informació, la seqüència de mostreig seria la següent:

línies senars fotograma1 => línies parells fotograma 1 => línies senars fotograma 2 ... etc.

Aquest efecte es imperceptible per a l’ull humà, el qual barreja tota la informació de la pantalla donant la sensació d’imatges senceres. Aquest sistema de vídeo es va crear per a evitar la sensació de parpadeig que tenien les antigues teles de tubs. Tot i que avui dia esta superat, s’ha mantingut i es continua utilitzant, encara que els televisors moderns TFT utilitzen sistemes de desentrellaçat per mostrar una imatge més estable.

Aquesta breu introducció tècnica ens serveix per entendre que la velocitat d’obturació d’una càmera de vídeo és sempre de 50 vegades per segon, ja que, els camps es capturen per separat. Algunes càmeres de gama alta permeten modificar la velocitat d’obturació. A velocitat més alta les imatges ens quedaran menys borroses enfront els moviments ràpids, però necessitarem més llum. En canvi si baixem la velocitat per sota dels 50, disposarem de més lluminositat, però tot i tenir una obturació de 1/25 o 1/15, la nostra càmera continua gravant a 25fps, el que provoca un efecte estrany d’imatge moguda que va a cops.

Una altre opció es donar més sensiblitat a la càmera. Això es pot fer mitjançant controls interns de la càmera o en postproducció. Però no us espereu miracles, ja que en els equips domèstics de seguida apareix grà a la imatge i un lamentable efecte de artificialitat. A diferència de la fotografia, en la que podem treballar en formats d'alta qualitat com el RAW, en el vídeo sovint treballem en fitxers d'alta compressió (MPEG, AVCHD, DV) que ens limiten la quantitat de manipulacions que podrem realitzar sense que es vegi malament.

Així que tots els trucs que utilitzaríem en una càmera fotogràfica no ens serveixen per a res en el cas del vídeo. Per tant no ens queda altre remei que posar més llum a l’escena.

Posant llum

Il.luminar grans volums com La Verna no és possible sense la ajuda de generadors elèctrics, i això comporta traslladar pesats equips i fer grans esteses de cables i material en terrenys molt accidentats, el que en fa una tasca francament complicada.

El Maig de 2001 una expedició de 30 persones es disposaven a il.luminar la Verna, es tractava de rodar en video l’esmentada sala amb l’objectiu d’incloure les imatges dins el documental “Spelaion. La natura no s’acaba damunt la terra” que s’estava realitzant aleshores.

Per a dur a terme la fita es va preveure una potencia 4Kw de llums que s’alimentarien amb un generador de 5Kw i 200 metres de cable elèctric. La distribució de la potencia era amb 1 focus principal de 2Kw que es situà a la part superior de la sala (el mirador) i la resta, 2 de 1kw es situaren en diferents punts estratègics per donar la sensació de profunditat i magnitud. Una de les tasques més feixugues va ser la necessitat de traslladar el generador dins la cavitat, que juntament amb les inclemències meteorològiques va resultar-ne tota un odisea.

La gravació es va dur a terme amb una càmera SONY DSR-PD150, una de les més lleugeres i lluminoses de la gama professional del moment i en format DVCAM.

A continuació podeu visionar un extracte de “Així es va fer Spelaion” on es mostra com es va dur a terme la il.luminació explicat pels pròpis participants, a més s'han afegit algunes imatges inèdites.

En el proper capítol treurem les conclusions dels resultats que es van obtenir.

Si esteu interessats podeu visionar la versió sencera de “Així es va fer Spelaion” a aquesta adreça: http://video.google.com/videoplay?docid=-5178827761112836561#

Campanya 2009 - i Capítol 8

2009-10-12T04:33:00.000-07:00

Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia...

Continuació:

Dos-cents metres galeria endavant hi ha un espai pla i sec que havia servit als ucrainians per aixoplugar-se durant la crescuda de feia uns dies, aquí s’havia muntat un campament l’any anterior. Allí es va quedar la seva manta tèrmica, simplement volia recuperar-la. Ràpidament tornem al punt d’avituallament, mentre ella s’intenta escalfar jo li preparo un te calent. Veient el seu estat m’adono que no hem tingut una bona idea, el més prudent hagués estat començar a pujar, en canvi haurem d’estar esperant allí una hora.

El te es a punt, la noia ha fet un punt calent i ha posat una espelma a l’interior. Li dono el te amb l’esperança que reaccioni, encara tremola i em començo a preocupar seriosament pel seu estat. Jo tinc la roba interior seca, però no trigaré a agafar fred, la temperatura no deu superar els 5 graus. No m’ho penso dos cops i trec la meva manta per fer-me el punt calent, m’hi cobreixo amb el casc entre les cames i dono canya al carburer, una agradable sensació de calor m’envaeix en cos. Constantment intento donar conversa a la Nastya, li comento que si no aconsegueix escalfar-se haurem de començar a sortir, em preocupa enormement que la cosa empitjori.

Son tres quarts de nou i encara no han tornat, tot segueix igual, em costa entendre la Nastya, però confio en la seva experiència. Em sembla que no s’ha escalfat massa, jo mateix començo a notar el fred tot i ser dins el punt calent. M’aixeco i m’hi acosto.

Els llums de leds en substitució dels carburers ha fet que que els espeleòlegs perdin una font de calor per escalfar-se, per tant es molt important dur una espelma, tanmateix la trista espelma que porta la noia no la esta escalfant massa, li ofereixo el meu carburer i veu a l’instant que resulta molt més eficaç. Decidim canviar el sistema i ens col·loquem tots dos junts tapats amb les mantes compartint el carburer. Ara el punt calent resulta molt més efectiu i afortunadament ha deixat de tremolar. Al cap d’uns minuts diu que ja es troba millor.

Es un quart de deu. No han tornat. Sembla que la he convençut de començar a pujar, tanmateix pactem esperar fins a dos quarts. Conversem sobre les al·lucinacions que tenen els espeleòlegs en algunes circumstàncies, el silenci permanent de les cavitats fa que el nostre cervell imagini sons que no existeixen. Ella explica que quan algú té hipotèrmia veu fantasmes, li prego que si en veu algun, m’ho digui immediatament!

Enmig d’aquesta conversa m’ha semblat sentir una veu, però podria ser perfectament una al·lucinació. En canvi ella també l’ha sentida, esperem un temps en silenci i efectivament, ja venen!

M’alegro que tot hagi sortit bé i m’afanyo a preparar les coses per l’ascens. Expliquen que han pogut baixar el pou, recorrer unes galeries i arribar a una espècie de “llac” o sifó terminal. Així doncs l’exploració de la galeria ha quedat gairebé complerta.

Sense perdre temps comencem l’ascens, tot i el cansament i les emocions viscudes pugem ràpidament superant totes les estretors sense problemes. A dos quarts d’una ja som tots a la boca. Ha estat una exploració de més de dotze hores. Amb calma retornem al campament on ens espera en Jaume amb el plat calent a taula, tot un luxe.

El final.

Avui fa sol, per fi hem deixat enrere els dies de tempesta i podem assecar i netejar la roba, amb la darrera exploració jo ja poso punt i final a les meves visites a l’S1, confiant que l’any vinent podré tornar-hi i dedicar més temps a l’exploració de la misteriosa esquerda desconeguda. Pel que fa a la resta de companys, el dia següent entraran de nou l’Andriy, la Nastya i en Raúl per retirar part les cordes instal·lades. També entraran tres membres més, recent arribats, amb la intenció d’efectuar un atac ràpid i baixar a 1000.

L’equip de lituans també ha tornat després de passar forces dies dins la seva cavitat. Ens queixem de la duresa de l’S1, però es veu que l’S7 tampoc està lliure de dificultats i hi ha un meandre que requereix una hora per travessar-lo. No saben si han connectat, però han arribat a una profunditat de gairebé -500m! amb la descoberta de galeries amb formacions espectaculars, quelcom inèdit a Arañonera

Sense dubte Arañonera es inacabable, hem viscut unes setmanes plenes d’emocions que ja estem ansiosos de repetir, queda un darrer esforç per recollir el campament i un pausat retorn cap a la civilització. S’han obert nombroses incògnites que atacarem els propers anys, però el millor de tot es que hem compartit grans experiències i afermat grans amistats, que al cap i a la fi, es el que compta.

Vull agraïr a l’Espeleoclub de Gràcia l’organització del campament i especialment a en Jaume Ferreres la seva tasca de vetllar pel benestar de tots els assistents, sempre a punt, independentment de la hora que fos, amb el plat a taula. Moltes gràcies per tot.

Foto dels assistents al finalitzar la campanya. D’esquerra a dreta: Jaume, Marco, Nico, Andriy, Nastya, Maria, Jordi B, Irka, Simonas, Marc, Christian, Raúl, Xavi, Irena, Mindaugas, Giedrins i Laura. Foto: Vidmantas.

Explorant l'S1

2009-10-02T03:27:00.000-07:00

Ens plau presentar-vos una mostra prèvia del documental: Explorant l'S1. El rodatge del qual ha tingut lloc al sistema d'Arañonera durant aquest estiu i que ja es troba a la fase final de producció.

Explorant l'S1 es un documental que ens mostra com es treballa a grans profunditats, quines dificultats hi ha, què s'hi troba i el més important: Què se sent al arribar a un lloc on no ha estat mai ningú abans? Es tracta d'un treball que ens ensenya, d'una manera real, les experiències dels espeleòlegs, dins i fora la cavitat.

El documental ha estat produït íntegrament en Alta Definició i compta amb imàtges històriques cedides per Espeleoclub de Gràcia com la connexió del famós T1 amb Santa Elena, però també documents inèdits d'exploracions a Arañonera rodats en 16mm durant els anys 80. Tot plegat ens permetrà viure de primera mà l'aventura de les exploracions subterrànies.

La presentació està prevista pel mes de Novembre.

Campanya 2009 - Capítol 7

2009-09-26T12:00:00.000-07:00

Continuació:

Tocaven quarts de dues quan la parella apareixia per la tartera, cansats i mullats fins als ossos, però sans i estalvis. Durant la tempesta han patit una crescuda d’aigua a l’interior. Això els ha obligat a esperar quatre hores a -250 fins que les condicions han millorat. Comenten que al no conèixer el funcionament hídric de la cavitat han passat molta por, en Jaume explica que no hi havia perill, simplement l’aigua s’escola pels pous principals impedint l’ascens, les galeries son llocs segurs i cal esperar una mitjana de dues hores per que el sistema dreni tota l’aigua.

El dia següent el dedicarem al descans, ningú te ganes de fer res, fa fred i no para de ploure, es un bon moment per a començar a preparar les topografies dels pous explorats.
Serà una tarda llarga de pluja i fred. Afortunadament arriben reforços, ja tenim aquí en Jordi B acompanyat d’en Raúl, que recent arribat de Madrid s’afegirà al nostre equip de l’S1.

El segon atac.

Hem tingut 12 hores ininterrompudes de pluja i tempesta, però sembla que la cosa ja millora. Avui tornarem a atacar l’S1. L’objectiu es baixar el pou descobert a la darrera exploració i intentar proporcionar un camí alternatiu a les estretors que han de superar els ucrainians cada vegada, també volem topografiar tot el que s’ha descobert.

Un cop mes remuntem la tartera cap a l’estreta boca, ens equipem i comencem el descens. Al haver passat varies vegades per les estretors ja coneixem com hem de realitzar cada pas i la progressió s’efectua amb més lleugeresa que els primers dies. Sense incidents arribem al pou que es va quedar pendent de canviar-ne la corda, aquest cop tenim tot el que falta, taladro, broques i espitador, així doncs l’Andriy no dubta en posar nous anclatges i retirar la vella corda. L’operació porta força temps i l’espera ens fa agafar una mica de fred, però aquest esforç ens permetrà superar l’obstacle amb més seguretat, cosa que agraïm tot l’equip.

Un cop al fons organitzem els equips. L’Andriy i la Nastya aniran al sector de galeries inferiors per topografiar, i en Raúl i jo tornarem al pou misterios descobert uns dies abans i intentarem baixar-lo. Acordem que si pel que sigui no ens trobem, la hora límit per començar a pujar a la superfície seran les 9 del vespre. Dit això cadascú empren la seva direcció, ben aviat perdem la parella de vista i ens escolem per l’estret meandre en direcció al pou desconegut.

La capçalera del pou ofereix diversos anclatges naturals d’aparença força ferma, així que no dubtem en lligar-hi la corda. Prenc la iniciativa i començo a baixar la curta rampeta fins a la vertical, llenço la corda a baix i m’atanso a mirar. El que arribo a veure es una profunditat no superior a uns 20 metres, es divisen una sèrie de blocs molt grans i una base irregular. La sortida no es massa bona i proposo provar-ho per l’altre banda d’una grossa columna que separa la rampa en dos. Remunto i recupero la corda, però per desgràcia s’ha enganxat, m’atanso per mirar què passa i efectivament, d’una manera incomprensible s’ha fet un bunyol en l’únic sortint de roca que hi ha a mig pou. Tot i els esforços per desfer-lo la cosa cada vegada empitjora, caldrà baixar.

Cedeixo el meu lloc a en Raúl que es disposa a instal•lar i baixar la corda. Comencem a sentir veus provinents del pou, però no veiem cap llum, en Raúl intenta trencar amb el martell una punxa esmolada que podria segar la corda, durant aquesta acció es desprèn una pedra i cau pou avall deixant-nos perplexes, això no fa 20 metres!. La pedra ha anat rebotant per diferents parets fins a caure a la llunyania, en Raúl afirma que el pou ha de tenir almenys 60 metres. També de lluny un crit ens alerta que anem en compte, els ucrainians son a baix. No portem material suficient per baixar aquest pou, però intentarem arribar als blocs que divisem des de la capçalera.

Una vegada muntat el natural, en Raúl baixa la vintena de metres que ens separen de la base. El que pensavem que era un pou net de connexió resulta ser quelcom més complex.
Els blocs que veiem al fons, son parts despreses d’una immensa esquerda horitzontal que travessa el pou. L’espai no es massa apte per transitar-hi i més aviat sembla un quadre surrealista del Dalí on hom ha d’estudiar la manera de desplaçar-se. Cap a una banda l’escletxa sembla que es tanqui, per l’altre no es veu la fi, mentre que més avall segueix un profund pou del que no en podem divisar el fons.

En Raúl fa estona que intenta comunicar-se amb l’Andriy a base de crits, sentim les seves veus ressonar per tota la cavitat però no els veiem ni adivinem d’on venen, tot plegat es ben desconcertant. Finalment els sentim més a prop, en Raúl no para de preguntar si veuen la seva llum, i ells contesten que si, en canvi nosaltres no podem veure la seva, creiem que es troben en un nivell inferior i això ens fa pensar que aquest sector de la cavitat es bastant més complex del que pensàvem.

Al cap d’una estona en Raúl decideix tornar a la capçalera, on em trobo jo, recollim la corda i ens disposem a baixar pel camí dels ucrainians a veure si podem aclarir una mica la morfologia de la cavitat.

El pou del “transbordament” només baixa uns 15 metres més que el seu bessó, el fus que tira amunt es espectacular. De la base surt un estret meandre que, segons les explicacions de l’Andriy i la Nastya es la continuació. Avanço lentament notant que les parets es van apropant cada vegada més. Ara entenc perfectament per què volien trobar un pas alternatiu, això es endiabladament estret!. Les parets estan untades de fang i no parem d’arrebossar-nos a mesura que avancem. Arribo a un pas especialment estret pel que quasi no em passa el casc, per un moment dubto si estem prenent el camí correcte, el pas obliga a efectuar contorsions enmig del fang i avançant en tot moment de costat, no puc veure on em poso, sols desitjo que això no segueixi així per molt temps.

De sobte sentim uns crits provinents del fons de la galeria, pregunto si es per allà, lamentablement em responen afirmativament, així que no em queda més remei que continuar. Al cap d’una vintena de metres un gir sobtat a la galeria permet avançar amb més facilitat, uns metres més i trobo un ressalt de dos metres, a baix m’esperen l’Andriy i la Nastya.

Un cop retrobats tots fem un balanç de la situació. L’ Andriy s’ha quedat en un pou que vol inspeccionar, però lamentablement necessita algú que l’ajudi ja que, segons sembla es força perillós, per altra banda la Nastya té molt fred, té tota la roba interior mullada i esta patint les conseqüències del fred de la cavitat. L’Andriy té molt d’interès en baixar el pou, per tant decidim que l’acompanyi en Raúl, mentrestant la Nastya i jo anirem al punt d’avituallament i els esperarem per si tinguessin algun problema i necessitessin ajuda. Pactem que hauran de fer la tasca en una hora. Son les vuit, a les nou com a màxim haurem de reunir-nos de nou.

Dit això la Nastya comença a pujar mentre jo els veig allunyar-se per l’estret meandre. Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia.

Continuarà...

Pobre Avenc de les Alzines

2009-09-24T09:19:00.000-07:00

Fa uns dies, i després de fer una visita al conegut avenc de Can Sadurní, decidirem d’apropar-nos a veure les boques dels avencs de les alzines. Feia anys que no m’acostava aquesta zona, en concret des del 2004.

Al dirigir-nos a l'avenc de les alzines ens va sorprendre la imponent excavació que s'ha realitzat al seu voltant. Un forat de varis metres de fondària i una amplada considerable es troba situat tocant a una de les boques. A més aquesta excavació ha estat feta clarament amb algun tipus d’excavadora que ha traçat un camí fins a la boca.

Com ja s'havia difós i publicat en altres blocs, en la dolina d'aquests avencs s'hi havien fet excavacions arqueològiques, però no pensavem que un cop finalitzades, es deixés l'entorn en un estat tan lamentable, ple de deixalles i restes de l'obra.

Fixeu-vos en la imatge del google earth on es pot veure clarament la magnitut de l'obra:

Aprofitant la visita vam realitzar un petit video del lloc, crec que sobren les paraules:

Campanya 2009 - Capítol 6

2009-09-21T03:59:00.000-07:00

Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert...

Un món diagonal.

Molt soroll per no res, finalment quatre gotes han estat el resultat de la imponent tempesta del dia abans. En Jaume s’havia retirat a la tenda i apagat els llums, però afortunadament tot estava al seu lloc quan varem arribar.

Avui toca moviment de personal. L’Edu i en Joan marxen cap a Barcelona. A la resta ens esperen noves tasques.

Al campament de Bachesango s’han quedat sense queviures, i han demanat si podem fer un viatge per a portar menjar. En Christian s’ha ofert voluntari i jo també m’hi apunto. Passarem una nit allà i així coneixerem les tasques que s’hi fan.

En Jaume ha preparat llaunes i sobres per portar al campament. Les carreguem a la motxilla i de seguida noto que serà un camí molt llarg, el pes es considerable.

Bachesango es troba tres valls en direcció oest. Aquella zona esta menys explorada i s’hi realitzen principalment tasques de prospecció. Degut a la distància (2 hores) es va optar per a fer-hi un camp avançat. El camí transcorre flanquejant tarteres i rasclers a ple sol, la calor es intensa i ens hem d’aturar constantment per descansar del pes que portem a sobre. De tant en tant una marmota es creua pel nostre camí.

Comencem a tenir gana i afortunadament ja som al segon coll, el campament es a 15 minuts. De sobte apareix una figura blanca per damunt d’una roca, és l’Evaristo.

Amb ell com a punt de referència no triguem a arribar-hi i descarregar tot el pes. Després d’uns minuts de broma l’Evaristo ens convida a acompanyar-lo a la zona de les exploracions situada sols a 15 minuts d’allí.

El petit campament es troba a l’únic lloc mínimament pla que hi ha en tota la zona. Aquest es un món en diagonal, per fer qualsevol desplaçament, cal pujar o baixar, caminar de costat, superar punxegudes roques, de vegades fins hi tot es perd l’equilibri per no tenir el punt de referència d’un lloc pla.

Les tasques al campament son bastant relaxades, aquí en combina un dia d’exploració i un de prospecció per l’exterior. La principal tasca d’exploració es troba en una cavitat que ja ha superat els 100m de desnivell i continua tirant avall. La resta de temps es dedica a efectuar una sistemàtica recerca per les rodalies del campament, on es tenen localitzades quasi una cinquantena de boques de cavitats inexplorades.

L’Evaristo ens condueix cap a una petita boca, a l’interior es troben tres dels lituans que estan realitzant-ne la topografia. Aprofitem l’espera per menjar una mica. Un cop finalitzen la tasca, apareixen pel petit forat la Maria, la Laura i en Mindaugas, busquem una ombra per refrescar-nos i seguidament remuntem una mica la llomada fins a un sector on explorarem nous forats.

Ens trobem en un rascler força descompost al peu d’una llarga tartera, per tot arreu hi ha forats, boques grans i petites, escletxes, caos de blocs... I el millor es que tot esta inexplorat!. La tasca de l’equip consisteix en comprovar si tiren, la majoria son avencs de pocs metres o sense continuïtat, d’altres els obstrueix un dens tap de gel. Mentre en Christian desgrimpa per un estret forat, a pocs metres l’Evaristo col•loca un spit. Seguidament en Mindaugas es vesteix i comença el descens. La cavitat que van a explorar té una boca d’uns 8 metres de diàmetre, rodona i amb un munt de glaç a una profunditat de 12 metres, per les rimaies laterals del tap s’intueix una continuació, però caldrà baixar per comprovar-ho. Ell i la Laura ja son a baix, revisen tots els racons i res, no continua. Acte seguit realitzen una topografia de la part explorada i cataloguen la cavitat. Tot plegat resulta força emocionant, pot no aparèixer res, però també un avenc de primer ordre mundial! Aquesta és sens dubte una de les tasques més interessants de l’espeleologia.

Els temps està empitjorant i comença a ploure, en Christian i jo tornem al campament per aixoplugar-nos mentre ells retiren el material i visiten un altre forat proper. La tempesta empitjora i comença una forta pedregada que ens obliga a amagar-nos sota un improvisat tendal que fa les de cuina, en aquest moment es quan trobem a faltar les comoditats del campament de Soaso.

Afortunadament les tempestes passen ràpidament i ben aviat gaudim d’una treva per assecar-nos, tot l’equip ha tornat al campament i ens disposem a preparar el sopar. La cuina està instal•lada en una escletxa que també serveix de petit rebost. Un sol apagat s’entreveu a través dels núvols amenaçadors. Aquesta nit aigua.

L’Evaristo s’encaixa al racó de l’escletxa i es posa a preparar un nutritiu sopar, sembla que hi ha gana, ja que els quatre lituans ja fa estona que volten per allà.

Una hora després tos gaudim d’un excel•lent plat de pasta i una estupenda companyia. El sol comença a baixar i la fresca de 2000 metres d’alçada es fa evident, preparem el sac a la tenda, petita per cert per als tres que hi dormirem, però serà suficient per una sola nit. Els quatre lituans es retiren a dormir i nosaltres observem els núvols negres que s’acosten.

Ja es ben fosc i jo em trobo dins del meu sac, sento de lluny l’Evaristo i en Christian parlar de temes transcendentals, de fons una banda sonora de trons els acompanya. De cop, i amb un to de veu alterat entren corrents a la tenda. Què passa? No trigo a notar la resposta.

Per un moment sembla que ens trobem enmig d’un huracà, fort vent i aigua a manta, la tempesta elèctrica es considerable i intensa, els llamps i trons van tan seguits que no podem associar a quin correspon cadascun. Tots tres ens trobem enxubats en aquella petita tenda ben alerta per si hem de sortir nedant, afortunadament el lloc ens manté protegits i el rascler del voltant canalitza ràpidament l’aigua cap a les cavitats. Tot hi així noto com circula l’aigua per sota la tenda. Em pregunto què deu estar passant a l’altre campament.

La tempesta que mai s’acaba.

Després de la tempesta ve la calma. Ens despertem enmig d’un dia ennuvolat però que deixa entreveure que aguantarà unes hores. Decidim aprofitar la treva per recollir les nostres coses i tornar cap a Soaso. L’Evaristo ja torna a Barcelona, així que ens acompanyarà fins a mig camí. Els quatre lituans es quedaran encara més dies en aquest campament.

La tornada sense tant pes es fa més còmode i amb menys temps del que ens pensem ens plantem de nou al campament principal. A primer cop d’ull tot es al seu lloc, però en Jaume no triga a explicar les aventures de la nit anterior, on cinc persones van haver d'aguantar la tenda menjador per evitar que sortís volant. També uns bidons que estaven buits van sortir volant muntanya avall.

Afortunadament l’equip de vídeo es troba en perfectes condicions, però no puc dir el mateix de la tenda, està inundada i s’ha mullat la roba que tenia a dins. Com que no fa sol intento assecar-la a base de paper de cuina fins a fer-la habitable de nou.

La resta del dia serà ideal per a descansar i gravar núvols i paisatges. Els lituans han tornat després de passar uns dies dins l’S7, mentre que els ucrainians es troben de nou treballant a l’S1.

A les 4 de la tarda la cosa es torna a animar i una nova tempesta envaeix el campament. Curta però intensa. De sobte crida l’atenció un fort soroll d’aigua que no prové de les gotes que cauen, sortim encuriosits de les tendes i observem un meravellós espectacle natural. Per una de les parets que rodeja el campament cau una imponent cascada i forma tot un riu que passa entre les tendes. Tots aprofitem per immortalitzar el moment amb les nostres càmeres, tot i que no deixem de tenir present que dos companys es troben a l’interior de l’S1.

Son les 10 de la nit i no han sortit. El grup comença a estar preocupat, potser han tingut problemes amb l’aigua? Sopem mentre en Jaume ens tranquil•litza al•legant que encara es prudent esperar.
Son les 12 de la nit i anem a dormir, no han sortit. Si demà a primera hora no hi son, organitzarem un grup de rescat.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 5

2009-09-17T06:37:00.000-07:00

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta que vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda)...

Continuació:

En Joan tampoc ho ha entès bé i reitera la seva interrogació. La noia repeteix. Es fa un silenci i ell contesta whatever you want ( la que vulguis ). Falsa alarma. La pregunta era what rope? (quina corda?). Minuts després ens trobem tots reunits de nou a la boca de la cavitat. Sembla ser que això de trobar dues cordes al mateix pou no els ha fet massa gràcia, però decidim treure importància a d’incident i baixem animadament per la empinada tartera fins al campament on ens espera una bona sopa calenta.

La travessa Foratín-Foratón

El matí del dia següent el dedicarem a recuperar forces, per la tarda decidim canviar lleugerament el pla de treball per realitzar una visita de caire més lúdic. La travessa Foratín-Foratón transcorre per la part més elevada de tot el sistema, té poca dificultat i es pot visitar en unes 4 hores entre anar i tornar.

Un equip de 6 espeleòlegs ens posem en marxa. L’aproximació transcorre per entre tarteres i valls situades a 2500 metres d’alçada, resultant en tot moment un passeig amb vistes estupendes. L’entrada es realitza per la boca inferior de la travessa, penjada en una paret i ben amagada hi ha la boca del Foratín, com bé diu el seu nom les dimensions son ben petites.

Un vent empipador ens acompanya mentre ens vestim i els primers components de l’equip van entrant. Un pou de 15 metres de petites dimensions i força corrent d’aire condueix a una sala on comença la galeria. Tota la travessa transcorre de manera pràcticament horitzontal, entre blocs, grimpades i passamans, sols en un parell de punts haurem de superar un pou. Aquesta llarga galeria té ramificacions que connecten amb el sistema principal, agregar aquestes galeries va significar augmentar el desnivell total del sistema fins a arribar als actuals 1349 metres.

El primer pou es, un cop més, un meandre estret vertical que cal superar, a partir d’aquí un parell de passamans ens condueixen a un nou ressalt de 20 metres que superarem mitjançant una corda fixa. La galeria adquireix en aquest punt un aspecte tètric d’esquerda amb sostres molt alts i constants caos de blocs. Un cop superat el pou de 20 metres resseguim un còmode meandre en sentit ascendent que ens condueix directament al Foratón, l’entrada més elevada de tot el sistema.

El Foratón es una boca d’uns 10 metres de diàmetre ubicada en una zona plena de cingles i penya-segats, la vista es espectacular i tot el grup gaudim d’una estupenda posta de sol. Per aquest punt es per on teòricament haurien d’entrar els espeleòlegs que volguessin realitzar aquesta monumental travessa, encara que sembli mentida aquesta gesta ja ha estat realitzada, requerint, això si, un entrenament i preparació psicològica considerable, ja que no només consisteix a baixar, sinó que també cal remuntar en nombroses ocasions fins a 300 metres de pous.

Les vistes i la relaxant posta de sol ens tenen hipnotitzats, però es fa tard i és hora de tornar, una foto de grup i cap avall per on hem vingut.

Sortint pel Foratín s’ha girat la truita. El plàcid dia que feia a l’altre cantó s’ha transformat en una amenaçadora tempesta. Fa molt vent i a la llunyania es divisa una potent tempesta elèctrica. Les altes parets que tenim davant nostre apareixen com a monstres amenaçadors davant un constant llampegueig. Fan por. Ens vestim com podem empesos pel fort vent i emprenem la baixada guiats pels nostres llums davant la foscor tenebrosa que ha cobert tota la vall.

Protegits pel rascler escarpat que ens envolta el vent disminueix de força a mesura que baixem. Ens sembla perdre el camí, ara torna, d’un moment a l’altre hem de divisar el llum de la tenda menjador a baix de tot. Continuem el descens, si no fos pels llamps pensaria que ens trobem a una cavitat, la foscor es absoluta, i el campament continua sense aparèixer. Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 4

2009-09-13T11:32:00.000-07:00

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuació:

La galeria es clarament descendent i obliga a superar alguns ressalts bastant estrets. La fisonomia de la cavitat ha canviat radicalment, ara ens trobem clarament en un tub de pressió, el que fa pensar que mes avall puguem trobar la connexió, l’aspecte de la roca es diferent i destaca l’efecte anomenat “pell de lleopard” causat per una erosió característica de la roca juntament amb un enfosquiment de determinades parts. Recorreguts una vintena de metres la galeria s’eixampla, però continua amb fort pendent, els nombrosos sortints de roca proporcionen fortes preses, però cal comprovar-les primer per si cas. De sobte arribo a un punt on el pendent s’accentua una mica més, i a uns cinc metres per davant meu, com un fantasma aparegut en la foscor, hi veig un pou.

Per seguretat no ens podem acostar a la capçalera, ja que cal assegurar primer la rampa prèvia. Escoltem detingudament i sentim uns sorolls a la llunyania. Llancem un crit i rebem resposta. És l’Andriy, i hi ha connexió! Seguidament sentim com es posa a col.locar un spit.

Tot i que hem descobert que les galeries connecten, no sabem quina profunditat fa el pou ni si la connexió es directe, ja que la veu se sent bastant llunyana, en una propera visita haurem d’equipar-lo i baixar-ne.

Havent complert la primera part de la missió, retornem a la galeria principal. Tal com havíem concretat recollirem un dels equips d’espitar i ens dirigirem pous amunt per començar a substituir les cordes mes malmeses.

Entre els dos pous llargs tenim el passamà maleït, primer punt que cal assegurar. Ràpidament muntem el taladro i començo a foradar la roca, la idea es allargar el passamà fins a un lloc més segur que l’actual a la vegada que canviarem la corda per una més fiable. Finalitzat el forat retoco el mateix manualment i em disposo a col.locar la cunya. Quatre cops de gràcia per entrar ben bé l’spit quan de sobte l’aparell surt disparat cap a un dels costats. Acabo de trencar-lo.

L’acció ha tingut tan mala fortuna que el cargol trencat ha quedat dins, l’spit ha quedat inutilitzat de la mateixa manera que ho ha fet l’aparell, que necessitarà un recanvi. Aquesta situació ens impedirà col•locar cap mes spit en tot el dia d’avui. Però no ens rendirem tan fàcilment, afortunadament un ferm natural farà la mateixa funció. Haurem d’aprofitar els anclatges antics, per tant enlloc de substituir la corda la doblarem, obrir els mosquetons resulta impossible. Després d’una hora de maniobres, corda a munt i avall, i desfer mitja dotzena d’embolics he aconseguit l’objectiu: El passamà ja es segur.

Remuntem un parell mes de pous cap al proper lloc conflictiu. Dalt del primer em trobo de nou amb el famós pas estret que tant fa la guitza, de sortida la cosa es veu molt pitjor, cal arribar a un fraccionament i després desplaçar-se per un passamà força despenjat que va del pou cap al meandre superant la part més estreta. En aquests casos em sol funcionar molt bé la tècnica de la força bruta que consisteix en superar-se a base de músculs per sortir del forat i poder-me recolzar còmodament, en canvi trobo que no esta resultant tan fàcil. Començo a notar el cansament i el pes de la saca es esgotador, intento reposar-la fora del pou però no hi arriba, hauré de sortir amb ell penjant. Intento de nou amb totes les forces ascendir fins al replà i res, no aconsegueixo moure’m. Estic bloquejat.

L’espai claustrofòbic comença a ser asfixiant, cada vegada que giro el cap el casc toca a les parets i sembla que s’hagi de quedar encallat. Això produeix que la visió del meu entorn sigui molt limitada, veig a la dreta o a l’esquerra, però no em puc fer una imatge de com tinc situat el cos. Estic atabalat i no veig cap manera per sortir d’allí.

Decideixo fer un descans mental i relaxar-me durant uns minuts. En Joan ja fa estona que espera una vintena de metres per sota i pregunta si tot va bé. Responc afirmativament i em disposo novament a intentar-ho. Giro el tronc per encarar-me cap a la sortida i veig una cosa enganxada a l’arnes. És la corda del fraccionament anterior! Amb les estretors i la complicada maniobra s’ha enganxat fortuïtament en un dels mosquetons de reserva, ja podia anar tirant amunt! Alliberat d’aquest empresonament aconsegueixo sortir del forat per arribar, per fi, a un espai més ample i pla.

Arribem a la base del següent pou, que també necessita reformes, però poca cosa podrem fer. Sense espitador no podrem millorar-lo. Per tant decidim deixar el taladro i el material aquí amb la intenció de substituir-lo en una propera visita.

L’ascens transcorre sense incidents, arribem al darrer pou on se suposa que tenen que haver canviat la corda. Havent vist el que hi ha més avall, les cordes del principi no estan tan malament, tot hi així diviso un fil blanc que correspon a la que han posat en Christian i l’Edu. Lamentablement no han retirat la vella, quelcom que no arribo a comprendre, així que haurem d’anar en compte per no embolicar-nos amb les dues cordes.

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta què vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda).

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo

Campanya 2009 - Capítol 3

2009-09-08T03:54:00.000-07:00

Una sèrie de descobertes.

El dia següent el dedicarem a descansar i prospectar una mica pels voltants del campament, així coneixerem les boques de la gran quantitat de cavitats que s’agrupen en aquest punt. Tanmateix els dos ucrainians han decidit d’entrar altre cop a l’S1, amb l’objectiu d’arribar al final dels pous, a la zona d’exploració. Però no serà fins a la nit que tinguem notícies seves. Per altra banda en Christian la Consol, en Jordi M. i l’Edu faran un viatge al segon campament per portar queviures. L’equip dels Lituans comença avui també els treballs a l’S7, l’any anterior es van quedar a una profunditat d’uns 250 metres davant un nou pou, el seu objectiu es continuar l’exploració de l’avenc fins que o bé es faci impenetrable o bé connecti amb la xarxa principal de galeries, convertint-se així en una nova entrada al sistema.

Cap al tard sentim soroll provinent de la tartera de l’S1, i al seu capdamunt divisem els dos ucrainians que baixen. Un cop al campament ens interessem pel que han trobat.
Han arribat al final dels pous i han voltat una mica per les galeries de baix. Sembla ser que l’estat d’algunes cordes es deplorable i caldrà canviar-les. Al darrer pou (de 80m) les instal•lacions estan en molt mal estat i també caldria modificar-les. Per contrapartida han arribat a un pou que quedava inexplorat i han recorregut un meandre que no esta a la topografia, per les seves descripcions interpretem que han trobat noves galeries que condueixen a nivells inferiors, sense dubte caldrà treballar en aquest punt.

El primer atac.

De bon matí esmorzem fort i ens disposem a entrar de nou a l’S1. En Christian i l’Edu entraran mes tard per substituïr la corda malmesa del primer pou, però no baixaràn al fons. Afortunadament ha arribat de Barcelona un nou component del grup, es en Joan que s’afegirà al nostre equip d’exploració.

Quan el sol comença a apretar enfilem la empinada tartera fins a la boca, el descens dels pous transcorre sense incidents, els dos ucrainians avançen molt ràpid pels estrets meandres i en Joan i jo els seguim a una certa distància. A la base del pou de 60m ens retrobem tots, aprofitarem per muntar un passamà i reassegurarem la instal.lació del següent pou. Seguint avall arribem de seguida al punt on ens varem quedar el darrer cop. Es un pou curt d’uns 10 metres, però té una corda molt malmesa que s’aguanta per dos spits molt rovellats, realment fa por. L’Andriy ha tallat un tros sobrant de corda de mes amunt i la vol fer servir per substituir la que hi ha aquí. Traiem el taladro però de seguida veiem que no farem massa feina. No podem posar spits perquè els espitadors son al fons, i tampoc podem posar parabolts per que no tenim la clau adequada. Substituir la corda sense canviar els ancoratges no te sentit, així que decidim deixar la feina pel proper dia i seguim avall.

Després del pouet ens trobem amb el pas mes desagradable de tota la cavitat, es tracta d’un meandre molt estret al final del qual trobem un pou de 60 metres. La dificultat augmenta al portar una saca plena de material. Amb l’ajuda de la Nastya l’he pogut superar prou bé, El descens es irregular, la corda té tanta brutícia que el fang surt per la part de dalt del davallador com si aquest fos una màquina de fer xurros.

Un cop a la base d’aquest pou ens trobem novament amb dificultats. Un passamà sense complicacions tècniques però amb una corda que sembla que s’hagi de trencar nomes de mirar-la. Passem amb molt de compte, dubto seriosament que aguanti una caiguda. Al final la cosa no millora, un sol spit rovellat aguanta tot el tinglado quan encara no ha acabat el meandre! Així que t’has de des-assegurar amb el perill que això comporta.

Superat aquest pas arribem per fi al darrer pou de la cavitat. Les dimensions van en augment i per primer cop divisem fusos enormes que tiren amunt. El darrer tram, de 80 metres de desnivell, el formen dos pous paral.lels gairebé de la mateixa profunditat. El primer d’ells es per on baixarem nosaltres, però un cop a baix farem “transbordament” cap a l’altre pou, el qual baixa uns 15 metres mes i es on es troba la zona d’exploració.
L’accés al primer el fem per una finestra penjada a uns 2 metres de terra. Ja m’he acostumat al color negre de les cordes desgastades i brutes però ara estic encuriosit per saber què em trobaré a les instal•lacions. Baixo fins al primer fraccionament i no puc creure el que veig. Però que es aixo?

Tot i que és vell, està rovellat i la xapa belluga l’anclatge no es el que em preocupa, senzillament no hi ha gens de comba al fraccionament, sembla que la corda s’ha encongit. Per poder obrir el davallador es imprescindible treure’n el pes, i sense comba ni punts on recolzar-me es una tasca força empipadora.

El pou es molt ampli i esta molt fraccionat, a més es toca paret en tot moment cosa que el fa còmode. Lamentablement he de repetir el trist procés de posar el puny a cada fraccionament per poder superar-lo. Després de força estona (mai m’havia costat tant baixar un pou) arribo a la base malhumorat i supero un petit ressalt que condueix a la galeria horitzontal, on m’esperen els meus companys.

En aquest punt, el seguit de pous que hem baixat intercepten una xarxa de galeries que son antics col•lectors i que recorren bona part de la xarxa. Les dimensions son força còmodes, però cal superar nombrosos ressalts, passamans i sovint es troben amb pous que connecten amb nivells inferiors. Tot plegat es un veritable laberint que comença just on ens trobem.

Decidim fer un descans, traiem menjar i el fogonet i muntem un petit punt d’avituallament que ens servirà per la resta d’exploracions, el lloc triat es força fangós, però això no impedeix que la Nastya prepari una sopa ben calenta. Utilitzant qualsevol estri que serveixi per contenir la sopa recuperem les forces i planifiquem l’exploració.

Farem dos equips, l’Andriy i la Nastya baixaran als meandres inferiors per continuar l’exploració i començar a topografiar. En Joan i jo explorarem una galeria que sembla que pugui connectar amb la seva part. És d’especial interès trobar aquesta connexió, ja que segons sembla, per baixar han de superar un meandre força llarg i estret.

Un cop repartida la feina agafem d’imprescindible i ens disposem a realitzar la nostra tasca. A uns 70 metres del lloc de l’avituallament una esquerda travessa perpendicularment la galeria, un ronyós passamà permet passar a l’altre banda, pels dos cantons trobem, a l’esquerra una obertura que dona al segon pou provinent de l’S1 (el que teníem que “transbordar”) i per la dreta trobem la galeria inexplorada. L’Andriy es troba ja baixant el pou i jo instal•lo una corda de manera provisional per poder baixar amb seguretat a l’esquerda i poder accedir a la galeria. Un cop a baix m’adono que acabo de fer el paperina, ja que es podia accedir per l’altre cantó sense perill.

Mentre en Joan ajuda la Nastya amb els primers punts topogràfics realitzo un primer reconeixement al lloc. La galeria en qüestió s’obre a la dreta de la principal en una àmplia finestra, pel mig transcorre un profund meandre de més de dos metres de fondària que ha de ser sortejat per poder accedir. Un cop a l’interior diviso dos possibles camins, per la meva dreta té continuïtat una galeria. Endavant i en direcció descendent segueix el reguerot. El terra esta molt descompost i no es diferencia el fang de la pedra. Trio la galeria de la dreta i m’atanso a veure si segueix, el terra es ben cobert de fang i el sostre te forma de semicercle, per primer cop diviso algunes petites estalactites, però el que mes crida l’atenció es un grup d’excèntriques aïllat preciós, son estalactites blanques amb un gruix d’un Cm una de les quals té una longitud de 20 Cm totalment horitzontal. Serà l’única formació que podrem veure aquests dies. Continuant per aquesta galeria observo un forat a l’alçada dels peus que condueix a una petita estança, el sostre es molt baix i hi ha molt fang, així que decideixo deixar-la per a més endavant. Continuo avançant, el camí es fa ascendent i comença a eixamplar-se, de sobte diviso unes petjades recents al terra. Les segueixo i em trobo una saca. Una saca? Però si es la meva! Efectivament la galeria surt just al punt d’avituallament. Retrocedeixo per on he vingut i comunico la troballa als companys. Ja han acabat de quadrar les poligonals i en Joan ve cap on em trobo. Junts recorrem de nou la galeria i faig una filmada a les excèntriques, no trigarem massa en atansar-nos cap a l’altre banda.

A diferència de l’altre costat ara el terra es ple de lloses soltes i punxegudes, cal vigilar molt bé on es posen els peus. Seguint la direcció del reguerot el sostre es va fent baix i s’intueix un terreny molt inestable, a més no sembla que tingui continuació, en canvi per l’esquerra si que segueix tirant una galeria que no es veia des de l’entrada, decidim seguir-la, a uns dos metres trobo una fita i una finestra que comunica amb la galeria principal, algú ja ha estat mirant per aquí, però amb tot això percebo una corrent d’aire, intento seguir-la per un meandre estretot que tira avall, extremant les precaucions m’hi poso a dins.

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo

Campanya 2009 - Capítol 2

2009-09-03T04:13:00.000-07:00

L’S1

L’S1 o Sima de Soaso es una cavitat que s’obre al capdamunt d’una tartera i enmig d’una esquerda estreta a uns 15 min. del campament. Aquest avenc es un dels més importants de tot el sistema, ja que es la via principal d’accés a bona part de les galeries i col•lectors, és la manera més ràpida i directe d’arribar a la major part de la xarxa. A més des d’aquesta entrada es pot realitzar una travessa de -1179 metres de desnivell, encara que, cal advertir, que és d’una dificultat extrema. L’S1 no es la única entrada al sistema, però per les seves característiques i ubicació és la que resulta més idònia per als diferents atacs.

Aquest avenc seria l’objectiu de l’equip en que jo hi formaria part. Com que dels cinc components nomes un hi havia estat decidim fer una visita ràpida per la tarda i així començar a familiaritzar-nos-hi. El grup el formem en Christian, l’Edu, l’Andriy, la Nastya i jo.

Comencem l’ascens per la empinada tartera i de seguida esbufeguem com si ens faltes l’aire, no en va ens trobem a una alçada de 2400m. Els darrers metres de tartera son molt empipadors, un pas endavant i dos enrere, rocs que cauen, patinades, amb tot això aconseguim arribar a una petita grimpadeta que condueix a l’entrada de l’avenc.

Un petit replà amagat dona pas a una esquerda que no fa més de 1,5 metres d’alt per 50 cm. d’ample. A l’acostar-se es nota una forta fredor i corrent d’aire. En Christian passarà el primer. Només entrar l’esquerda segueix una desena de metres amb unes dimensions força incòmodes on a sobre s’ha de fer ramonage. Seguidament accedim a una saleta on ajudats per una corda descendim fins a un munt de glaç acumulat. De moment les dimensions no son massa grans i anem descendint diferents ressalts i estretors. En un d’aquests ressalts veiem una corda que s’alça cap amunt, es una via ascendent que intenta connectar amb les boques superiors de S1. Serà important recordar això per no despistar-nos i agafar aquest camí al sortir de l’avenc.

Un ressalt més i una espècie de tartera ens condueix a un meandre estret on veig que s’han aturat en Christian i l’Edu. En Christian no esta molt segur d’on es la continuació, l’únic pas que troba es un pou molt estret i profund on no hi ha cap corda instal•lada, ens pregunta als demés si veiem algun lloc on pot continuar, però no, ha de ser per allí. M’atanso al punt en qüestió i veig que allò te molt mala pinta, ens trobem en un meandre desfondat que ens obliga a estar en constant oposició, sense cap mena d’assegurança i a sobre el camí tira avall per un pou d’uns 10 metres que s’ha de baixar... desgrimpant? Dic que no pot ser, si s’ha de baixar per allí caldrà posar una corda. En Christian es disposa a baixar. Tot just fa l’intent quan crida – ¡Ya he encontrado el camino! – Els demés no entenem res però veiem que desapareix entre la roca.

El truc es trobava en una petita galeria amagada just després del pou, cal fer una sèrie d’equilibris per poder arribar sense caure-hi i resulta força empipadora de passar ja que a sobre venim d’un ramonage, uns metres mes i per fi podem tornar a estar de peu. Ens trobem al primer pou de la cavitat. Espero el meu torn i començo a baixar per les velles cordes instal•lades permanentment. Arribo al primer fraccionament i observo l’estat deplorable en que aquestes es troben, els nusos estan molt comprimits i les orelles aixafades als maillons mig rovellats. Mentre baixo penso que potser, caldrà canviar aquest tram.

Un ressalt més i ens trobem de nou en un meandre com el que ja hem passat. Es molt estret i gairebé no em passa el casc, afortunadament trobem una corda que ens fa la progressió més segura... en teoria, ja que els amarratges a la paret estan força rovellats. Descendim per un pou molt estret que condueix a un replà on ens podem agrupar tots. En aquest punt comencen a aparèixer degotalls i senyals de cavitat activa, un petit soroll d’aigua i arestes esmolades a les parets despullades sense formacions. La saleta on ens trobem es, de fet, un balcó cap a un dels pous més llargs de tot l’S1, per continuar un passamà travessa una espècie de pas de 40 cm d’ample que ens obliga a fer forces filigranes.

En Christian ho intenta varies vegades sense èxit, saber que tens un pou tan profund a sota fa que vagis amb molt de compte. Finalment passo jo al davant i supero el pas sense problemes. Un petit descens de 10 metres em condueix a un fraccionament volat d’on penja la corda quedant ben centrada al pou, faig la maniobra de canvi observant la rigidesa de la mateixa, penso que allí fa molt que no es penja ningú, l’estat es bastant dolent, un pel desfilada i molt bruta de fang, segons sembla només té dos anys d’antiguitat, pel que no hauria d’haver problema, però ben bé sembla que en tingui vint i em recorda molt a les cordes que varem trobar a “Los Agustinos” el 2007.

Deixant enrere les manies començo el descens, la rigidesa fa que no pugui avançar de manera constant i tinc que donar corda manualment, la baixada es tant irregular que gairebé em peten les dents de les continues estrebades que dono, enfoco el llum potent cal al fons i veig el terra bastant lluny, el pou deu fer uns 60 metres. Uns minuts més i aterro sense incidents, la base del pou es rodona i el descens just pel centre espectacular. Crido lliure i ràpidament baixen els dos Ucrainians.

Segueixo davant del grup, ara per una rampa inclinada que ens porta de nou a un altre pou d’uns 20 metres, sembla que aquí la corda no ha patit tant, però la constant caiguda de pedres ens obliga a extremar les precaucions. Ara ens acompanya un constant soroll d’aigua que regalima per algun lloc, un cop a baix diviso un nou meandre amb una estranya instal•lació que fa entreveure que no serà fàcil de passar. Es com un reguerot profund creat per l’aigua, s’ha de passar amb un peu a cada banda fins al punt mes alt on ja et pots assegurar i muntar el davallador. Miro cap avall i no sembla un pou massa profund, però es molt estret. Ja tinc la Nastya darrera meu i sembla que en Christian ha aconseguit passar l’estretor del pou llarg, així que em disposo a baixar.

Col.locant el cap de manera correcte intento que el casc no es quedi travat, el pas t’obliga a adoptar una postura totalment egípcia, observo que haig de separar-me lateralment amb els peus per passar per un lloc mes ample, es nota la roca pressionar per davant i darrere del meu cos com si fos un entrepà humà, afortunadament es ben llisa i evita que s’enganxi cap part de l’equip, quelcom que seria força aparatós.

Tot i l’aspecte malèvol del forat he passat força bé, ràpidament baixen l’Andriy i la Nastya i una grimpadeta ens condueix a un nou pou, devem estar a uns 120 metres de fondària. Començo a notar el cansament i comunico als meus companys que per avui ja en tinc prou, la parella d’ucrainians accepten tirar enrere mentre en Christian es baralla amb el pas estret, li comuniquem la nostra decisió i al mateix temps opta per no passar el pas, diu que es massa estret per ell, la seva constitució corpulenta li esta jugant una mala passada. Traient-li importància al tema tirem amunt. Ja hem pogut fer un tast del que ens espera els propers dies, una cavitat molt freda, però també amb constants passos incòmodes que suposen una pèrdua de temps i energies. Això és Arañonera!.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 1

2009-08-30T11:50:00.000-07:00

Aquest es el primer capítol del meu resum personal de la campanya d'aquest estiu a Arañonera. No es aquest un document on hi figurin topografies ni dades tècniques de cavitats. Simplement es el meu diari personal sobre la experiència, realitzat des d'un punt de vista totalment subjectiu i prestant especial atenció a les persones i les vivències. Tampoc he volgut crear un document de divulgació sobre Arañonera, sols un text distret i interessant sobre exploracions espeleògiques.Espero que us agradi.

Algunes dades i noms poden haver-se modificat per evitar el saboteig de cavitats perpetrat en aquesta zona per alguns grups.

Introducció:

Tot i disposar de diverses alternatives, aquest any he decidit participar en una de les campanyes de major envergadura que tenen lloc al nostre país, aquest es el campament internacional organitzat per l’Espeleoclub de Gràcia a la serra de Tendeñera (Huesca).

L’expedició d’aquest any comptava amb representants vinguts de diferents punts d’Europa: Ucrainians, Lituans, i també de Madrid i Barcelona, en total gairebé una trentena de persones mobilitzades.

Els objectius de la campanya es centraven en tres cavitats principals, dues de les quals es troben en exploració en una determinada profunditat. La tercera es l’anomenat “S1”, la principal porta d’entrada al sistema subterrani. Per a dur a terme la tasca es preveia la creació de dos campaments, el principal situat a la zona de Soaso que serviria de base per als treballs a l’S1 i a l’S7, i un segon campament avançat al sector Bachesango situat a unes dues hores a peu del campament principal i ubicat en una zona on es preveien efectuar tasques de prospecció.

L’arribada:

Mentre creuem el Llobregat a Martorell i amb un anglès macarrònic, intento explicar les excel·lències del nostre país a una parella de ucrainians que venen amb el meu cotxe, ens entenem força bé i preveig que això serà el principi d’una gran amistat. Fa molta calor i el cotxe va ple a vessar, no anava tan carregat des de l’aventura de Picos de fa dos anys. Tres hores i pico de trajecte ens traslladen a Torla, comença a fosquejar i la temperatura ja es més confortable. En Jordi, que ens acompanyava amb el seu cotxe s’atura enmig del poble posant-se damunt la vorera, imito l’acció mentre veig que baixa i saluda a algú. Es en Pedro, recent arribat de Madrid i amb l’experiència d’unes quantes campanyes, l’acompanyen dues persones mes, son la Laura i en Mindaugas, dos espeleòlegs lituans que també formaràn part de la nostra expedició. Fetes les presentacions ens disposem a aparcar els vehicles en un millor lloc i anem a sopar.

Al bar es presenten la resta de participans que ja han arribat, tots ells de Lituània. Maria, Irka, Irena, Simonas, Giedrins i Vidmantas. Aquests dos darrers amb una grossa càmera fotogràfica ja van fent retrats de tothom de la taula. Presentacions i fortes abraçades amb en Pedro, es el retrobament després de tot un any. Un cop sopats i intercanviats els primers comentaris ens dirigim cap a Santa Elena, on un petit refugi cedit ens permetrà passar la nit. La combinació de cotxes es un pel estranya, ja que segons sembla els vuit lituans no caben en el seu propi cotxe, em pregunto com s’ha han fet per venir.

Agafo el sac, la màrfega i la càmera de vídeo i pujo pel petit caminet que condueix a la casa. Es tracta d’una barraca en no gaires bones condicions, plena de pols, però que servirà per a passar una nit. Al pis de baix una taula amb espelmes i una mica de menjar. Al pis superior unes fustes a terra i prou. Posem tots els sacs alineats i baixem a fer un petit ressopó. Nomes entrar em trobo amb una ampolla de cervesa a cada mà. Quin ressopó!

De bon matí recollim i tornem als cotxes, avui serà un dia molt llarg. Ràpidament ens desplacem cap a Linás de Broto, on l’helicòpter ha de recollir tot el material i des d’on posteriorment, emprendrem la marxa cap al campament. L’horari es molt just hi ha molta feina per fer.

El camp d’aterratge es una gran explanada a les afores del poble, el grup de lituans ja hi ha arribat i estan fent un escampall descomunal de saques i motxilles. Uns quants aprofitarem per anar a esmorzar.

L’Andriy i la Nastya son una jove parella d’espeleòlegs recent arribats d’Ucraina després d’un llarg viatge de 3 dies en autocar, tot esmorzant m’expliquen que tenen un nen de 9 mesos que s’ha quedat amb els avis mentre participaven en aquesta expedició. No han estat menys els lituans, la meitat dels quals ha vingut amb cotxe des de Lituània! La resta han anat amb avió fins a Girona, han hagut de fer dos viatges des de l’aeroport fins a Torla per poder transportar-ho tot. Ara entenc com és que no hi cabien.

Passen les hores i hem d’anar a buscar més material a un magatzem, organitzar-ho en cistelles, i separar el material dels dos campaments. Afortunadament no triguen a arribar reforços, son en Jaume, l’Evaristo, en Christian, l’Edu, la Consol, i en Jordi M. Tots ells de l’Espeleoclub. Sota el sol abrasador la feina comença a avançar.

Son quarts de dues. Un grup ja ha començat la pujada a peu cap al campament, ha d’haver-hi algú per poder desenganxar les cistelles. En total gairebé 3000kg de material que es pujaran a 2300m. Tot i que representa la major despesa de l’expedició, el trasllat del material amb helicòpter es un avantatges important, ja que això ens permet disposar de mes comoditats al campament, i en conseqüència es veu reflectit en els resultats.

Tots els farcells de saques estan preparats. Arriba l’helicòpter i amb 4 viatges es puja tot el material. En el darrer viatge en Jaume pujarà a la cabina juntament amb els ous, la meva càmera de vídeo i més material sensible. Serà l’únic que es podrà estalviar la caminada. Amb la feina feta és hora de menjar una mica i disposar-nos a emprendre la pujada. El cel s’ha ennuvolat i ens preocupa que acabi plovent, serà qüestió de no perdre el temps.

Varis quilòmetres d’una pista molt malmesa condueixen al final de la vall de Sorrosal, a partir d’aquí haurem de seguir a peu. Sense gaire pes i amb la panxa plena sembla que no ha de ser massa costós pujar els 600 metres que ens separen del campament. Tanmateix el cel està ben negre i divisem algunes tempestes a l’horitzó, decidim començar l’ascensió.

Dues hores de camí i comença a ploure tímidament, fa vent i fred i recordo que el meu gore se’n ha anat amb helicòpter, intentem accelerar el pas tot creuant una tartera, segons en Jordi no falta massa, però veig que la boira baixa i dubta sobre el camí a seguir. Pocs minuts després creuem una clapa de neu, la boira es espessa i em confirma que ja quasi hi som. Al creuar un immens bloc de pedra entaforat a la canal diviso una tenda a un prat proper. Ja hem arribat.

El campament de Soaso es troba en un balcó natural que té excel·lents vistes envers tota la vall. Es un dels pocs indrets plans que trobem a la zona i està envoltat per unes espectaculars cingleres de roca calcària on s’hi veuen clarament algunes cavitats. A l’arribar, la tenda menjador ja esta plantada i la cuina quasi organitzada pel Jaume. Vol ploure i ens afanyem a plantar les nostres tendes, tot just treure la meva de la funda esclata un tempesta que ens obliga a fer el que podem. I amb la violència que tot havia començat quan tot just acabo de posar la darrera piqueta deixa de ploure com per art de màgia. No podem evitar deixar anar algun mot malsonant mentre alguns riuen per la còmica situació que hem viscut.

Es fa fosc i es nota el cansament de tot el dia, una sopa calenta i a dormir, demà començarà l’aventura.

Continuarà...

Energia solar de baix cost

2009-08-24T12:20:00.000-07:00

Avui en dia cada vegada son mes necessaris diferents elements electrònics per a les nostres exploracions. Això fa que hagi augmentat el consum de piles i bateries de tota mena, a més amb l’evolució cap a d’il•luminació de leds s’incrementa l’ús d’aquest tipus d’energia.

El problema ve quan hem de passar forces dies aïllats o durant campanyes a llocs on no hi arriba l’electricitat, en aquest cas carregar bateries pot ser un problema. Habitualment s’utilitzen generadors de gasolina que durant unes hores al dia permeten carregar. Però no es una solució massa sostenible a banda que no sempre es pot aplicar allà on volem per l'excessiu pes que caldria transportar.

Durant el rodatge d’aquest estiu es va considerar que el temps de càrrega que proporcionaria un generador podia ser insuficient per algunes bateries que requereixen temps prolongats de càrrega. D’aquesta manera es va intentar buscar una solució fiable i a la vegada econòmica i aquest n’ha estat el resultat:Per menys de 90€ es pot aconseguir un kit com aquest format per una placa fotovoltaica, una bateria de plom de 12V, i un inversor de corrent continu-altern. La placa carrega la bateria de 12V i posteriorment amb aquesta bateria podem carregar o fer funcionar qualsevol aparell a 220V que no superi la potencia que pot assumir la bateria i/o l'inversor. Un dia sencer assolellat ens permet carregar una bateria buida. Mòbils, piles de tota mena i ordinadors portàtils poden connectar-se sense problema.

Probablement aquest sigui un sistema bastant perfeccionable, tanmateix un dels punts forts es la senzillesa i versatilitat, ja que podem col•locar més bateries en paral•lel per augmentar-ne la potencia i capacitat, i també li podem donar altres usos, com carregar la bateria del cotxe, o utilitzar la bateria de plom com a font per a un focus de fins a 100W, molt útil en una gravació a una cavitat.

Un altre avantatge es el poc pes, el que representa que es pot portar a qualsevol lloc en una motxilla.

Un dels inconvenients es no poder carregar les bateries directament des de la placa, per això necessitariem un sistema més complex, i mes car. També es recomana tenir més d’una bateria de plom, per alternar les carregues i no quedar-nos a les fosques!

Fi de la campanya 2009

2009-08-15T07:05:00.000-07:00

Després de 15 dies d’intenses exploracions s’ha posat punt i final a la campanya d’exploració al massís d'Arañonera organitzada per l'Espeleoclub de Gràcia. Aquest any, he tingut la oportunitat de participar en aquesta fantàstica aventura, contribuint a engrandir una mica més aquest gran sistema.
Tot i que s’ha hagut de suportar força mal temps, les troballes realitzades han estat destacables, obrint noves incògnites i també línies d’exploració que s’hauran d’atacar els propers anys.

Personalment considero que ha estat una experiència altament enriquidora, no sols pel fet de participar en una campanya d'aquestes característiques, sinó per poder compartir-ho amb persones d’altres nacionalitats, resultant així una fórmula per conèixer altres cultures i forjar grans amistats.

Com a objectiu personal tenia la intenció de realitzar un documental sobre aquestes exploracions. Tot i la duresa de les condicions s'han gravat més de 5 hores de vídeo en alta definició, des de com s’explora dins la cavitat fins a les tasques mes quotidianes del campament. En les properes setmanes començarà l’edició de tot aquest material.

Vull agrair a l'Espeleoclub de Gràcia haver permès realitzar aquesta filmació, així com brindar-me la oportunitat de participar en aquest campament internacional.

Comença l'aventura

2009-07-29T14:08:00.000-07:00

El subsòl, l’ultima frontera. Aquestes son les exploracions dels espeleòlegs en la seva missió d’explorar mons desconeguts i descobrir noves espècies i cavitats, fins arribar allà on no ha arribat mai ningú abans.
. . .

Aquesta introducció adaptada a partir d’una coneguda sèrie de ciència ficció es la que inspira la realització d’un documental que tindrà lloc aquest estiu.

A finals de Juliol tots els grups espeleològics es troben amb els preparatius de les seves campanyes. Un any més s’invertiran esforços físics i econòmics a explorar racons inhòspits i desconeguts de la nostra geografia, aquesta ha estat una tasca mai prou reconeguda.

Veritables expedicions equiparables a les que viatgen a països llunyans o als cims mes alts del món recorren el subsòl cada any, unint esforços, treballant en equip, forjant amistats...

Per recollir totes aquestes experiències, durant aquest mes d’agost dues càmeres d’alta definició es submergiran en un dels sistemes més importants dels Pirineus. L’objectiu d’aquest projecte es la realització d’un documental destinat al gran públic sobre les campanyes espeleològiques. Aquesta es una aposta arriscada per a obtenir moments únics que no s’han vist abans, esperem que els resultats siguin òptims per a poder fer un treball original i interessant.

De moment no us puc rebel•lar ni el títol ni mes detalls d’aquesta aventura, si tot va bé, el treball hauria d’estar llest per a la presentació l’octubre d’aquest mateix any.

Amb això m’acomiado fins després de les campanyes. A tots, molta sort!

Foto: Pere Palau. Realitzant proves al Corralot.

Corralot HD

2009-07-13T04:17:00.000-07:00

Amb l’objectiu de realitzar una producció durant aquest estiu, fa unes setmanes es van realitzar unes proves de gravació en alta definició a la Grallera Gran del Corralot. L’objectiu era estudiar les dificultats que puguin sorgir utilitzant aquest format, així com identificar totes les necessitats específiques que pot necessitar un equip per poder gravar a grans profunditats o en determinades cavitats amb la màxima qualitat.

L’experiment també va servir per a valorar la qualitat de l’imatge obtinguda. Les imatges es van gravar amb una càmera Panasonic AG-HWX200 en format DVCPRO-HD 1080i. Format que treballa amb un bitrate de 100mbps. (les càmeres domestiques solen estar sobre els 16)

Les principals conclusions que hem tret son que el principal problema es el transport de l’equip per la cavitat, cada cop que es pretén realitzar un pla es necessari muntar, i després desmuntar, consumint una gran quantitat de temps. L’altre problema es la il·luminació. La lluminositat d’aquestes càmeres es notablement inferior a les domèstiques, pel que es indispensable comptar amb un reforç de llum.

Com a punts a favor tenim l’excel·lent qualitat i nitidesa de les imatges, la gradació suau de les parts clares i fosques, el color viu, poder ajustar manualment tots els paràmetres i la poca quantitat de grà tot i la foscor de les imatges. Certament compensa sobradament l’aparatositat i el temps perdut per poder aconseguir determinats efectes. Clar que, per qüestions obvies, amb aquest sistema no es pot arribar a tot arreu.

Amb les imatges que s’han obtingut en aquesta prova s’ha editat un petit vídeo que podreu visionar en Full-HD a 1080. Tanmateix la qualitat ha hagut de ser rebaixada sensiblement per a obtindre un format sostenible per Internet.

Es possible que per motius de connexió o per velocitat de l’ordinador no pugueu visionar el vídeo correctament. En aquest cas teniu a continuació una altra versió amb una reducció del 50%

Recordeu ampliar el vídeo a tota pantalla!

Corralot HD - Versió HD 1080

Corralot HD - Versió 50%

Les accions del Photoshop: L'efecte Dragan

2009-07-07T05:41:00.000-07:00

Aquells que estigueu familiaritzats amb el programa coneixereu la utilitat de les accions del Photoshop. Pels que no us diré que les accions son un conjunt d’instruccions programades que podem crear nosaltres mateixos i, posteriorment reproduir-les sobre un altres fitxer.
Aquesta funció resulta especialment útil per a aplicar efectes complexos a varies fotografies sense haver de repetir el procés i assegurant que els paràmetres entrats son sempre els mateixos.

No m’estendré mes en aquesta introducció ja que el funcionament de les mateixes es troba ben explicat en diferents tutorials i llocs d’Internet. Tanmateix si que vull recalcar que les accions que nosaltres creem al nostre programa, es guarden en un fitxer que després podem compartir. Això ha provocat que hagin aparegut webs dedicades a aquest tipus de complements on hi trobem centenars d’efectes i tractaments que podem aplicar a les nostres fotografies.

Una de les accions més interessants que trobem i que resulta de gran utilitat per a la fotografia espeleològica es l’anomenat efecte Dragan.

L’efecte Dragan es una tècnica de postproducció fotogràfica creada per Andrzej Dragan, que ens permet dotar a les fotografies d’una profunditat excepcional, tant, que fins hi tot aquesta tècnica ha creat escola. I realment els resultats que s’obtenen amb una mica de pràctica son increïbles. Vegem-ho!

L’acció esmentada es pot descarregar de http://www.atncentral.com/zip/Draganizer.zip

El procediment de processat es bastant complex i es possible que les primeres vegades no obtinguem el resultat esperat. Durant l’execució de l’acció el programa ens va demanant (en anglès) que realitzem diferents passos per ombrejar i ressaltar diferents àrees de la fotografia, això permet regular, per exemple algunes parts d’una cara o formació, destacar pòmuls o enfosquir elements en segon terme.
Posteriorment s’ajusta el contrast que ens permet dotar a d’imatge d’un aire més obscur.
També podem ajustar el to de la imatge per que els colors s’ajustin a la gama desitjada, així com el propi equilibri de color.

Un cop draganitzada la imatge podem ajustar de nou el contrast si hem observat que ha quedat molt fosca o que els colors han perdut la vivesa.

Els millors resultats els trobem en fotos planes, normalment realitzades amb flash directe, l’efecte en ressalta la profunditat i els detallets que abans no percebíem.

Mes:
Los secretos del efecto dragan: http://www.dzoom.org.es/noticia-1439.html
Andrzej Dragan y el efecto Dragan: http://www.bluemag.es/diseno/andrzej-dragan-y-elefecto-dragan/

Recordant l'Emili Sabaté

2009-07-03T13:32:00.000-07:00

Us recordeu de l'Emili Sabaté?, no em refereixo al clàssic avenc de Garraf sinó a la persona que li va donar el nom a aquest avenc. Ja fa 3 anys des de la seva mort però el seu record encara perdura entre nosaltres.

Cercant per cintes velles he topat amb unes imatges inèdites d’aquest personatge gravades l’any 2002 durant la cel.lebració de la VIII Trobada d’espeleòlegs. He seleccionat un curt fragment que m’agradaria compartir amb vosaltres, es tracta d’unes divertides anècdotes explicades per ell mateix i que constitueixen un document entranyable del desaparegut espeleòleg.

Planeta Terra: Diaris

2009-06-28T11:31:00.000-07:00

L'any 2006 es va estrenar la sèrie documental Planeta Terra, produïda per la BBC. Com la majoria sabreu, aquesta sèrie proposa un recorregut per diferents llocs del món mostrant imatges espectaculars d’animals i paratges naturals. Una de les característiques principals, es que la major part de les imatges van ser gravades en alta definició, convertint-se en la primera sèrie documental que es rodava en aquest nou format. Per a realitzar-la van caldre quaranta equips durant quatre anys per a rodar a més de 200 localitzacions, a part d’un pressupost multimilionari.

El capítol 4 de la sèrie va ser dedicat a les cavitats, i durant els 50 minuts que dura el documental ens trasllada a diferents indrets del món com el Sótano de las Golondrinas (Mèxic), o Lechuguilla (Estats Units).

Es tracta sense cap mena de dubte d’un treball d’alta qualitat tècnica obtenint un resultat visual excel·lent. Tantmateix aquest capítol ofereix algunes dades que no son del tot correctes, per exemple, descriu Golondrinas com el pou les llarg del món, cosa que no es certa, a part d’exagerar en algun moment les característiques o dificultats d’alguna altra cavitat.

A part de les imatges originals, en els DVDs originals hi trobem uns extres molt interessants que expliquen detalls i anècdotes sobre com es va dur a terme el rodatge a algunes localitzacions. Es tracta del que anomenen: Planet Earth Diaries.

En el capítol de “coves” es centren en dues localitzacions: La primera es en una cavitat de Borneo, on es capten imatges en una muntanya de guano d’alçada considerable i poblada per infinitat de fauna. Per efectuar un espectacular moviment de la càmera que fa un recorregut des de la base fins al capdamunt va caldre la instal.lació d’una tirolina que mitjançant un contrapès efectuava l’ascens de la càmera, l’obtenció de la presa correcte va representar un mes sencer d'intents, en que es va haver de treballar en les dures i poc atractives condicions del lloc.

La segona cavitat esmentada es la famosa Lechuguilla. Segons el pròpi documental, aconseguir el permís per a rodar en aquesta restringida cavitat va costar més de 2 anys de tràmits, i les autoritats competents van anunciar que, segurament, no es tornaria a atorgar mai més.

Suposem que per motius d’extensió no s’han tocat més localitzacions, i ens quedem amb les ganes de conèixer, per exemple, com s’ho van fer a Golondrinas, ja que llançar-se amb paracaigudes esta prohibit des de fa forces anys pel govern, degut al dany que es causa a les aus que li donen el nom i que nien a les parets de l’avenc.

Més:

Sobre la sèrie Planeta Terra: http://www.zonadvd.com/

Veure capítol "coves" a Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=pk70IC7oUos

Sortida espeleològica per a persones amb discapacitat.

2009-06-23T08:26:00.000-07:00

Aquest es el video realitzat durant la sortida especial que va realitzar la Federació Catalana d'espeleologia per a persones amb discapacitat.

Benvinguts!

2009-06-12T08:35:00.000-07:00

Hola a tots i totes,

Bé, aquest es el primer post d'aquest bloc, i suposo que el més encertat serà explicar una mica de què anirà.
Primer de tot dir que he decidit crear un bloc esepeleològic a causa d'aquesta "moda" dels blocs, quasi tothom en té un, a més aquest sistema ha representat una revolució en quant als mètodes existents per a comunicar-se i informar-se via Internet.

Així doncs no podia ser menys i he decidit afegir el meu grà de sorra a l'invent. Com que hi ha desenes de blocs d'espele i no vull que sembli que vaig a "copiar" idees dels demés, he orientat la temàtica al món de la imatge, potser per "deformació professional", però la intenció és tocar temes que tinguin relació amb aquest, a la vegada que, o bé jo mateix hi tingui una participació, o que pel seu contingut, em resultin d'especial interès.

Espero que us agradi, per la meva part estic obert a idees, crítiques i suggeriments.

Salutacions

Marc