Rescat a Gargantua cave (2a Part)


Arribant a lloc

Son gairebé les vuit del vespre del divendres quan entrem al poble de Blairmore. Aquest cop m’acompanya la Bàrbara, una experimentada espeleòloga hongaresa que va arribar a Canadà fa 5 anys. Ella, a l’igual que moltes altres persones també s’ha apuntat a participar.

Un parell de voltes i arribem al centre de rescat i salvament establert a la població, on també hi haurà el camp base de la operació. Es tracta d’un petit hangar en el que hi ha ubicat taules i diversos plafons amb  informació. Només arribar a lloc cal fer el “check in” ens registrem conforme hem arribat i ens fan passar a un altre lloc de la sala per a fer-nos, juntament amb altres persones que van arribant el brífing introductori.
A un costat hi ha col·locat un immens plafó amb un esquema de tots els rols previstos, llocs i tasques. A mesura que la gent es va registrant es van col·locant els noms dels participants en el lloc que correspon, una mica com el tauler d’un joc de taula. La Shery ens fa la introducció donant-nos la informació bàsica per a començar. Avui esta previst que pugem a un els campaments, preferiblement el 2n, per demà estar a primera hora a Gargantua cave. La meva tasca es filmar tot el que pugui del rescat, encara que òbviament, no em podré dividir ni estar a dos llocs a la vegada. La Bàrbara estarà donant suport a l’equip de rescat a la cavitat. 

L’organització ens proporcionarà menjar i aigua. Als dos campaments s’hi ha pujat amb helicòpter nombroses garrafes de 40 litres, tanmateix la resta de material l’haurem de pujar a peu nosaltres, per tant  haurem de ser durant tres dies autosuficients. També ens  entreguen a cadascú el kit de supervivència, que conté un plànol de la zona, dues topografies de la cavitat i el menjar pels dos dies, consistent en racions militars auto-escalfables.

La Bàrbara i jo aprofitem per a fer un sopar ràpid i refer les nostres motxilles, ja que no teníem previst que avui mateix hauríem de caminar. Deixem tot el que no es imprescindible per alleugerir al màxim el pes i carreguem els paquets al cotxe que ens portarà camí amunt.

El trajecte infame

Després d’un tram de carretera el cotxe d’endinsa varis quilòmetres per una pista, ja és negra nit i pel que sembla hem de trobar-nos un grup de persones al final de la mateixa.  Els cotxes ens han de dur a l’inici del camí, a partir d’allí ens espera una pujada de 400 metres de desnivell fins al primer campament.
De sobte el cotxe s’atura en una espècie d’aparcament on hi han unes 10 persones més amb motxilles esperant. Aquí comença la segona part de la pista, segons sembla tothom esta esperant el transport i la cosa pot anar per llarg doncs es triga més d’una hora  en arribar fins al final. Son quarts d’onze de la nit i comença a fer fred.
Li explico a la Bàrbara el significat de l’expressió “estem arreglats” que trobo molt apropiada per al moment, al cap d’una estona ella li va dient als demés clar i català “estem arreglats”... lògicament no entenen res.
Però entre mig de tanta tonteria algú ha trucat a la base explicant la nostra situació i davant la nostra sorpresa ens comuniquen que envien tres cotxes immediatament. Amb una eficàcia extraordinària es planten allà de seguida. Es tracta de cotxes tot terreny avançats, amb  grosses rodes i conductors experimentats. El camí que té 5 quilòmetres travessa el riu en varis punts i té algunes parts en veritable mal estat. Durant el trajecte, en plena nit, només veig branques fregant el cotxe per tot arreu i em dona la sensació d’estar  circulant pel parc juràssic.
Ja son quarts de dotze quan emprenem la marxa. Fa mandra i el camí té força pendent. No trigo gaire estona a donar-me compte que porto massa pes.
El grup s’ha anat estirant i la Bàrbara i jo ens hem quedat per la meitat, anem a un pas força lent intentant fer algun xiulet o crit de tant en tant per espantar els óssos. Cap a mig camí ja hem decidit que dormirem al primer camp, i l’endemà, frescos i amb menys pes pujarem millor. Dit això ensumem olor de fum, ja quasi hi som!

Dels campaments a la cavitat

El camp Caves es troba en una petita zona boscosa, tal com arribem veiem un munt de tendes i gent fent bivac per tot arreu. Ens escalfem durant uns minuts a la foguera i ràpidament anem a plantar la nostra tenda. Per acte seguit posar-nos dins el sac.
Des de primera hora del matí se senten veus i passes de persones que surten cap als escenaris. Però el cert es que costa llevar-se i serem dels darrers en sortir de la tenda. Ens apropem a la foguera i preparem l’esmorzar. El responsable del camp ens pregunta si sabem on hem d’anar, al que responem afirmativament.
El camp caves esta molt ben organitzat, un foc sempre amb marxa, aigua potable i un responsable que controla el personal.
D’aquí comença una ascensió d’una hora i mitja aproximadament fins el Pond Camp, no hi ha un camí definit i caminem entre pastures i tarteres, ja hem superat els 2000m.
Gairebé al coll ens trobem en Jesse que puja des de baix de tot, esta esgotat. La seva tasca es acompanyar-me en la filmació. Al coll fa bastant fred, però només ens queden uns 15 minuts fins al campament.

A l’arribar al segon campament m’adono de l’encert d’haver-nos quedat a baix, el terreny es molt pedregós i quasi no hi ha lloc per a posar les tendes, i estan totes apilotonades en una petita clapa de gespa. Per no dir que el vent i fred son molt pitjors.
Un nombrós grup de persones estan acabant de preparar el material per a l’exercici, nosaltres no ens aturem i seguim cap a la cavitat.

Gargantua

Gargantua és una cavitat molt coneguda a la zona, potser  pel fet de ser una travessa i per que no és tècnicament molt complexa, fa que moltes persones inexpertes la visitin, el que ja ha provocat algun ensurt.
La boca superior es troba enmig d’un penya segat, i té unes dimensions molt còmodes. Just arribar ens trobem un grup de persones preparant-se. En Dave és el coordinador a aquest escenari, un grup de persones estan preparant la llitera per al rescat, mentre que  un primer grup, el de la víctima, ja es troba instal·lant la cavitat.

L’objectiu d’aquest escenari, es pujar la víctima des de la base del segon pou, són pous curts de no més de 20 metres, separats per llargs trams de galeries i rampes més o menys amples.
Al cap d’una estona es posa en marxa el grup de persones que ha d’instal·lar els pous per a extreure el ferit, amb ells va la llitera i el material mèdic i tècnic. Esperarem una estona més i començarem a baixar. Nosaltres som el Media Team, ens acompanya un fotògraf professional, un videògraf (jo), i tres persones més.

Continuarà.. 



0 comentaris: