Campanya Arañonera 2010 (i 4)

Continuació. I Capítol 4

El pou misteriós del Foratón

Avui reemprendrem les exploracions amb dos opcions força interessants, ens dirigirem a les galeries altes del sistema per complir dos objectius: Un equip format per en Christian, en Julio i en Jordi M. baixaran al riu Primigeni per efectuar una escalada en una possible finestra. Mentrestant en Raúl i jo anirem a explorar i topografiar un pou de 50m que, segons explicacions dels que van baixar-hi per primer cop, resta inexplorat a partir d’un meandre.

La travessa Foratín-Foratón va ser una de les exploracions realitzades l’any passat i ens va permetre admirar una de les galeries més interessants del sistema, així com la boca superior. Aquest sector de galeries té diverses ramificacions que connecten amb nivells inferiors, un d’ells es el riu primigeni, la via que connecta amb l’S1 i permet realitzar la travessa integral fins a Santa Elena. En Raúl i jo ens endinsarem per un ramal cec que no té cap sortida, en un punt de la galeria existeix un pou de 50 metres que cal revisar i topografiar.

Poc després de baixar per l’estret pou del Foratín, ens separem els dos grups, la nostra galeria té unes dimensions relativament còmodes, amb algunes estretors, i per on constantment estem pujant i baixant ressalts. Es tracta d’un meandre excavat per un riu que em recorda molt a les galeries explorades a Ucraïna a Mlinly Cave. Resulta ser una galeria molt esportiva i variada, que ens fa passar una estona ben entretinguda.

Al cap d’un parell d’hores arribem al pou, un passamà permet traspassar a l’altre banda on la galeria finalitza en una estreta gatera al cap d’un centenar de metres. En Raúl i jo ens posem en marxa i equipem la capçalera. En Raúl baixarà el primer, llença algunes pedres constatant que el pou no es directe, sinó esglaonat. Baixa una desena de metres i es disposa a espitar, sembla que la roca no es massa bona i li costa bastant trobar un lloc apropiat. Després de nombrosos problemes aconsegueix fer entrar l’spit i fraccionar. Des de la meva posició no el puc veure i em provoca certa confusió, però ben aviat crida lliure i començo el descens.

Encara em trobo muntant el davallador quan em comunica que ja es a baix, a baix? No feia 50m?

(Foto de Raúl Redondo) Segons sembla no té la fondària esperada. En un tres i no res soc a la base del pou que amb prou feines arriba als 20 metres. I pensar que hem carregat fins aquí una corda de 80!

La base del pou té forma el•líptica i inclinada cap a una petita diaclasi en la que es pot baixar fàcilment. A l’interior es percep una notable corrent d’aire que s’escola cap a un meandre estret i impenetrable. Estem força estona tirant pedres fins que constatem que, tal com ens havien dit, darrere el pas estret hi ha un nou pou inexplorat, però lamentablement cal desobstruir. Calculem que el pou que segueix ha de tenir una profunditat semblant a l’anterior, caldrà tornar amb mitjans més contundents.

Tal com teníem previst fem la topografia del sector per actualitzar les dades existents i tornem cap a la sortida contents d’haver acomplert el nostre objectiu.

L’altre equip no ha tingut massa sort en la seva exploració i no han pogut efectuar l’escalada, en Christian s’ha hagut de retirar abans d’hora per un problema muscular i els demés membres han aprofitat per visitar les fotogèniques galeries del riu Primigeni.

Retorn a l’S1

El darrer dia d’exploracions el dedicarem a fer una visita a l’S1, que per diferents motius encara no havia estat possible durant aquesta campanya. En Julio i jo ens hi anem amb la intenció de fer tasques de manteniment de les cordes i a la vegada permetre que ell pugui conèixer la cavitat. En Julio em fa veure l’S1 com una cavitat molt important, en efecte ho és, però potser ara connota un atractiu que abans no tenia per haver-me servit d’inspiració en el documental “Explorant l’S1”. La prova es que ell es moria de ganes de visitar-la.

Baixem uns 100 metres tot revisant les cordes, fent fotos i prenent-nos l’exploració amb calma, res ha canviat. Em venen ganes d’arribar a les galeries on treballarem l’any anterior - s’han de renovar les cordes – penso. Serà una tasca per la propera temporada.

Amb enyorança deixem enrere el forat i retornem al campament, en Julio i jo improvisem un pla per l’any vinent – hem de tornar a l’S1, hem d’anar a 1000 – Cal reconèixer que aquest any els ucraïnesos ens han guanyat per golejada, la seva mentalitat centrada en un objectiu i la notable preparació prèvia han posat en evidència les nostres mancances com a grup i com a individuals, han estat tot un exemple a seguir. Però també és cert que a la nostra terra es complicat trobar un grup de gent disposada a viure aquestes experiències o assumir aquest compromís, tots estem molt desperdigats; el meu esforç per convèncer els companys d’espeleo habituals a participar en aquesta aventura va ser pràcticament un fracàs. D’aquí la meva admiració per aquest grup que, superant tot tipus d’entrebancs polítics i econòmics ha arribat fins aquí.

L’equip format per 7 Ucraïnesos va estar 7 dies a -980 metres aprox. Superant el rècord de permanència del sistema.

Retorn al món real.

Els darrers dies seran destinats a recollir el material i preparar-nos per a la tornada, no sense abans deixar que la sorprenent Campiona del món ens prengui les mides per a confeccionar-nos un nou mono a mida, personalitzat i made in Ukraine. Definitivament no deixen de sorprendre’ns.

El fred que ens ha acompanyat aquest any no ens deixa ni la darrera nit, on té lloc la petita cel•lebració i cloenda del campament. Aquesta ha estat una temporada que ens deixa nombroses incògnites on continuar l’any vinent, sembla que el treball es diversifica oferint un repertori per a tots els gustos.

L’endemà es repetirà la cerimònia de cada any per baixar el material cap a Linás de Broto.

Mentre veiem l’helicòpter allunyar-se per la vall divisem tènuement com part de la càrrega es desprèn d’una de les saques precipitant-se al buit.
Ironies del destí, entre la càrrega perduda hi havia l’equip de vídeo professional emprat per a rodar el que havia de ser la continuació d’Explorant l’S1. i que va quedar repartit a trossets per la vall del Sorrosal.

És inexplicable veure com després de prendre totes les precaucions, revisar la càrrega, valorar els riscos etc.. pugui succeir quelcom així, ningú s’ho explica. Però va passar, i moltes il•lusions, projectes i la inversió d’anys de feina es van esfumar de sobte.

És un preu molt alt.

* * *

Dos dies després condueixo el meu cotxe ple a vessar de motxilles per Barcelona.
En Yura va al meu costat amb una mastodòntica motxilla a la falda, no veu res, ni jo el veig a ell. Ens trobarem amb la resta d’ucrainians a l’estació del Nord.

Arribats a lloc és el moment d’acomiadar-se, hem parlat molt del succeït, però es manté la decepció. Pot ser que hi hagi un abans i un després, o que res torni a ser el mateix a partir d’ara. Tanmateix ens animem a planejar nous projectes. Si tot va bé, aquest hivern tornarem a Ucraïna.

En aquest moment penso quant d’equivocats estem quan pensem que el súmmum de l’espeleologia són les campanyes d’exploració, l’espeleologia no acaba a les campanyes. Tot just hi comença.

Mentre m’allunyo amb el cotxe buit no puc evitar mirar pel retrovisor com unes motxilles enormes amb unes personetes enganxades a sota es dirigeixen cap a l’estació.

FI




0 comentaris: