Campanya Arañonera 2010 (1)

Primera part

Retrobament:

Mentre baixo per les escales mecàniques de l’estació del Nord de Barcelona em ve la ment la imatge de l’Andriy somrient el passat mes de Gener quan ens vàrem retrobar a Ucraïna. Aquest cop però, s’han invertit els papers i soc jo el que va rebre els set Ucraïnesos que prendran part de la campanya a Arañonera. Una muntanya de motxilles enormes m’indiquen inequívocament que he trobat el grup. Una forta abraçada i l’alegria de veure la parella de nou, juntament amb altres companys amb els qui també coincidirem a Mlinky Cave.
Unes hores més tard som tots a l’Espeleoclub de Gràcia ultimant els darrers preparatius per a la campanya. Aquest any els ucraïnesos van forts, i tenen la intenció de baixar a -1000 per realitzar treballs topogràfics i d’exploració a les puntes del sistema, fet que desperta força admiració als altres components de l’expedició menys experimentats. Això obligarà a instal·lar un campament subterrani durant forces dies. Els altres membres de l’expedició ens dedicarem a adaptar-nos als diferents treballs previstos durant la campanya.
* * *

Seguint els passos de l’any passat ens trobem de nou a l’esplanada de Linás de Broto, punt de partida de la nostra aventura, per uns moments em sembla estar revivint les jornades de l’any anterior, poca cosa ha canviat, simplement la coneixença de les persones que m’envolten, amb qui ja hem viscut forces aventures.
Un cop el material ha pujat cap a dalt, realitzem el darrer àpat a la civilització, per tot seguit emprendre el camí cap al campament.

La dura jornada de muntatge i organització del menjar ha transcorregut plàcidament, aquest any almenys no ens hem mullat. Observem de nou el paisatge sorprenent que ens envolta, sembla que res hagi canviat, les mateixes cingleres amenaçadores i les vistes extraordinàries de la vall del Sorrosal, els verds prats farcits de flors de neu... El que si es notori es la major quantitat de neu, que provoca una lleu circulació d’aigua per un torrent sempre sec que travessa el campament. Això facilitarà la recollida d’aigua, tot i que també disposarem de la piscina al peu d’una grossa acumulació de neu, per on uns quants aprofitaran per llençar-s’hi fent servir objectes inverosímils.

Retorn sota terra:

Avui es el dia que iniciarem les exploracions, es tracta de fer un primer tanteig de l’estat de les cordes de l’S1 i aprofitar per fer alguna activitat per anar entrant en matèria. L’equip d’ucraïnesos baixarà a l’S1 amb la intenció de trobar el lloc on instal·laran el primer campament, a una cota d’aproximadament -500. Un segon equip format, per en Christian, en Julio, en Jordi M, l’Alex i jo, farem una visita l’S10.
L’S10 es una cavitat molt propera al campament i d’una profunditat no superior als 80 metres. Les seves característiques peculiars ja ens van despertar l’interès l’any passat, però finalment va quedar pendent la seva visita. Aquest cop no perdrem l’ocasió de fer aquesta mena de “visita turística” abans de començar els treballs de la campanya.

La boca de l’avenc es de grans dimensions, però com es costum, es troba gairebé taponada per una gran acumulació de glaç. En Christian serà el primer en baixar, i té dubtes sobre si trobarem el pas obert. Un cop muntada la capçalera descendeix fins al glaç i improvisa un desviador per permetre el descens a través de la rimaia, sembla ser que la variació de la neu fa que tingui dificultats per trobar els spits.

Al cap d’uns minuts d’incertesa ens comunica que el pas sembla obert i podrem baixar, però lamentablement no troba spits. Tot seguit em disposo a baixar fins on ell es troba per mirar de trobar una solució.

El tap de glaç esta format per una neu estovada i fàcilment modelable, em sembla que es pugui trencar en qualsevol moment, baixo uns metres entre la neu i la roca fins a arribar a un improvisat replà de neu en el que m’espera en Christian. El llum deixa entreveure un pou en forma de falsa diaclasi provocat pel glaç que arriba fins a baix, la temperatura es notablement més baixa que a dalt. Uns minuts de cerca i trobo un spit que ens soluciona el problema, fraccionem i en Christian baixa de nou. És el meu torn, el lleu frec de la corda per la neu fa que es desprengui tot creant una sensació de ventisca, sembla ben bé que estigui baixant a l’interior d’una glaçera!

A la base del pou fa un fred que pela, la resta de companys van baixant lentament mentre observem el curiós joc de llums del pou amb el glaç. La base té una forma irregular, d’un costat està col·lapsat per gel, però resseguint la paret podem vorejar-lo per trobar la continuació.

Una rampa de neu ens condueix a una sala més ample i on es detecta una temperatura més agradable, ja no hi ha corrent d’aire. En aquest punt es fa palès que si no hi hagués neu, la cavitat tindria una boca i pou de notables dimensions. La continuació es fa per una rampa plena de blocs inestables, instal·lem un ressalt de 5 metres amb extrema cura de no tirar avall cap pedra. La galeria agafa majors dimensions fins a arribar a una amplia sala on s’aprecia una finestra penjada, aquesta finestra comunica amb una altra boca exterior, cas que s’instal·lin les dues entrades es pot fer una petita travessa, però no serà aquest el nostre objectiu.

Satisfets de la visita decidim començar l’ascens, abans però ens entretindrem en explorar una estreta gatera que segons la topografia condueix a un pouet. Enmig dels esforços d’alguns aspirants a passar-hi sentim com de sobte comença a rajar aigua per algun lloc, talment com si algú acabés d’obrir una aixeta. Constatem que a l’exterior està fent una tempesta.

Després de nombrosos intents frustrats desfem el camí tot esperant que la tempesta hagi redimit. En canvi, el soroll d’aigua persisteix. Al arribar a la base del pou no podem creure el que veiem: no plou, és el diluvi universal 2.0 Les pedres arriben al fons del pou i es van acumulant, a la llunyania es veu tot un espectacle de llamps i trons. Tots van sortint ràpidament i en Christian i jo ens quedem els darrers, cada vegada plou més i comença a entrar aigua per tot arreu. Afortunadament sabem que no patim cap risc de crescuda, però això no treu espectacularitat a la tempesta ni a les cascades d’aigua que s’escolen per la boca. Per evitar mullar-nos com han fet els nostres companys decidim esperar dins fins que amaini.
Passen els minuts i la tempesta segueix apretant, comencem a tenir fred i en Christian decideix pujar, sembla que tocarà mullar-nos. Passo jo al davant i pujo fins al replà de neu, enlloc d’estar pujant un avenc sembla que estigui escalant l’Everest doncs damunt meu cau una quantitat de pedra, neu i aigua digna dels monsons asiàtics. L’espectacle exterior es espectacular, una immensa cortina d’aigua i tot de regalims que es van escolant. Espero en Chrisitian i intento convence’l de tornar a baixar, doncs el darrer tram de 15 metres queda totalment exposat als elements. Ell prefereix sortir igualment, ben pensat el campament es a sols 100 metres de l’avenc, i ja anem ben mullats. Surto mentre sembla que la tempesta afluixa, estem tenint sort.

A la capçalera l’espectacle es impressionant, està tot blanc, al fons de la vall es divisen els torrents desbordats per l’aigua, mentre el torrent del campament baixa més ple que mai.
Tothom aprofita per fotografiar aquesta imatge que la natura ens ha regalat sota uns núvols en constant moviment i encara amenaçadors.



continuarà...