Exploracions a Ucraïna - i 4a part

Retorn a Mlinky

Després de la visita a Ozerna, ens hem guanyat un merescut dia de descans, així que aprofitem per recuperar forces i fer una visita pel Poblet on ens trobem. Al vespre, tot sopant un dels suculents estofats de la nostra hostessa, l’Anna, planifiquem l’activitat de les properes jornades.

La intenció es passar 3 dies al campament interior de Mlinky i col•laborar en els diferents treballs que es realitzen. La nostra tasca es basarà principalment en realitzar topografies i ajudar en la desobstrucció amb explosius d’una galeria.
L’endemà al matí ens posem en marxa cap a la seu del Crystal Speleoclub on ens espera l’Andriy amb unes quantes saques que hem d’entra cap a dins. Intentem repartir el pes de la manera més equitativa possible, però hi ha una saca que pesa desmesuradament, dintre hi han varies bateries de plom. L’Andriy s’ofereix a portar-la, i immediatament els demés hi estem tots d’acord.

El dia és fred i encara no hem vist el sol des de que som a Ucraïna, esta nevant lleugerament, però tot hi així hi ha tot de roba estesa davant el club, és un misteri com s’assecarà. Tranquil•lament seguint el ja conegut caminet arribem a l’entrada de la cova, com en les darreres visites deixem algunes peces d’abric a una saleta prop de l’entrada i ens encaminem cap al campament. Tots portem saques i la progressió és més lenta que de costum. A mig camí fem una aturada i l’Andriy descarrega la pesada saca, és tant el pes que s’està esquinçant la lona amb el canto de les bateries.

Finalment i no amb pocs esforços arribem al campament, hi han alguns components a la zona que fa les de “menjador” tot fent tertúlia, i mentrestant al fons d’una galeria un altre membre esta preparant el dinar. Deixem tots els paquets i agafem els nostres plats preparats per dinar. Amb l’estomac ple demano que ens indiquin on son els “dormitoris” per poder deixar les saques. L’Andriy està ocupat i un altre company s’ofereix a acompanyar-nos.

Com de costum avança a tot drap per les galeries, fa una ziga zaga agafant diverses desviacions, em dona la sensació que estem anant molt lluny i endinsant-nos en el laberint perdedor de la cavitat. La ferum a orina m’indica que estem prop del WC, també passem per espai on hi ha una tenda amb algú dormint a dins, pero ell continua.

Al cap d’uns minuts hem arribat a la nostra “habitació”. Es tracta d’una galeria amb el terra pla on hi han uns plastics ja preparats. Penso que serà prou confortable. Ara el problema consisteix en tornar al “menjador” ja que el nostre guia s’en ha anat.
Aquest campament fa forces dies que esta ocupat, i s’hi treballa constantment, les 24 hores del dia, els diferents equips es van rellevant en les seves tasques.

L’andriy proposa començar a topografiar, ell i el Joan aniran a la zona nord, mentre que en Christian i jo topografiarem des del “menjador” fins a la galeria on estan explosionant, la major part d’aquest recorregut encara no te topo. Al ser una cavitat tan quadriculada és un lloc ideal per a fer practiques de topografia, les poligonals es van quadrant a cada cruïlla i el més mínim error queda palès de seguida. Durant la nostra tasca ens desviem de les galeries principals cap a la “punta”. Els primers trams de galeria han estat excavats extraient sediments de terra, deixant un vertader tub per avançar.

Al cap d’un parell d’hores de topografiar ja percebem l’olor a polvora que ens indica que som prop de la punta, l’aspecte de la galeria ha canviat radicalment, aquesta esta literalment excavada en la roca, donant la sensació de trobar-nos en una mina.

Seguint les petites dimensions del forat arribem a una petita saleta on es troben tres membres del club treballant, saludem amistosament a la vegada que fan explotar un nou petard. Això sembla una feina de xinos.

De retorn al campament dediquem la resta d’hores a traspassar les dades preses al paper mil•limetrat, dibuixar la topografia i xerrar amb altres companys, això ens farà passar el temps fins a l’hora de sopar. Aquest temps mort de tertúlia ens permet conèixer la gent del club, no sabem quantes persones hi estan treballant, ja que cada cop hi ha gent diferent, i a part dels que estem allotjats també n’hi ha molts que entren des de fora. Avui hem conegut en Bova, un peculiar personatge que no entén ni una paraula d’anglès, pel que la comunicació resulta complicada, tanmateix no calla en tota l’estona, no sabem si porta una llufa de cavall, o es que el pobre noi es realment així.

Curiosament el menjar del campament sempre porta els mateixos ingredients, depèn qui fa el menjar posa més d’un o altre i això fa que tingui gustos diferents. Avui anirem aviat al llit, ens emboliquem per les galeries annexes en busca del dormitori fins que el trobem, no abans de passar pel WC, la política d’us es molt senzilla: no fer res fora de la zona assenyalada, el motiu es degut a la poca aigua que hi ha a la cavitat, que fa que l’olor dels orins persisteixi durant molt de temps.

Topografies impossibles

L’endemà és un dia llargament esperat ja que avui ens retrobarem amb la Nastya qui per motius familiars no ha pogut ser amb nosaltres des del principi del viatge. Abans però ens espera una dura tasca: anar a retirar pedres de la galeria dels explosius.

L’Andriy ens explica que aquesta galeria es la que comporta la major part de la feina actual, fa força temps que avancen allí mitjançant explosius, creuen que la direcció en que avança la escletxa connecta amb un altre sistema de galeries per explorar, però calculen que al ritme que s’avança treballant les 24 hores trigaran encara a arribar... quatre anys! I és evident, pràcticament construeixen la galeria.

Dues hores arrossegant pedrotes per la estreta galeria han fet venir gana, així que tornem cap al “menjador” per recuperar forces. Tan bon punt arribem ens adonem que alguna cosa ha passat, el permanent desordre de plats i gots damunt la taula ha desaparegut, algú ho ha endreçat tot. El motiu? Doncs estan a punt d’arribar el Papa i la Nastya, que son dos dirigents del club. Aquest respecte a l’ordre jeràrquic ens resulta francament curiós. El telèfon no para de sonar, cal demanar que entrin queviures, beguda i sobretot... alcohol!

La Nastya i el Papa han arribat acompanyats per la Svitlana, a qui ja varem conèixer a Ozerna. Ens abracem alegrement pel retrobament.La propera tasca serà continuar amb les topografies, s’ha de revisar la poligonal de tot el sector dels “dormitoris” que van començar l’Andriy i el Joan el dia abans. Aquest cop no anirem en Christian i jo sols, sinó que ens acompanyarà la Svitlana. La Nastya, en Joan i l’Andriy treballaran en un altre sector.

La Svitlana s’ho passa pipa buscant els punts topogràfics, no para d’anar amunt i avall com una bala... i sense casc! De vegades em sembla que estem jugant a una espècie de gimcana. Després de fer-nos quaranta embolics amb les dades del dia anterior decidim tornar al campament per dibuixar les poligonals, com era d’esperar no quadren. Deu haver-hi un error en la numeració. L’Andriy ens renya per no haver fet bé la topo, però insistim en que no entenem el criteri en que ell ha pres les notes. Finalment acabarem tornant a repassar els punts un per un, tot detectant els diferents errors. Acabo rebentat i amb mal de cap de tants càlculs. Si ho se em porto la PDA.

Avui en el sopar som un bon grapat de gent, serà la darrera nit a Mlinky i està l’ambient molt animat. Els Ucraïnesos han preparat un beuratge sospitós a base d’alcohol etílic, aigua i uns aromes. El got comença a córrer, serà una nit molt llarga...

Construint galeries

A alguns els hi ha costat molt llevar-se avui, però forçosament hem de recollir el nostre material per sortir de la cavitat. Abans però l’Andriy ens té reservada una petita classe de com utilitzen els explosius. Per a fer-ho ens desplacem cap a la “galeria-mina” on un a un ens anirà ensenyant com ho fan. El mètode es molt senzill. Amb pólvora de caçador es fabriquen els seus propis petards, que detonen mitjançant una bateria i cable elèctric. La col•locació precisa un forat d’uns 20 cm de fondària mínim on es col•loca el petard i uns tacs de fusta i fang per que quedi ben fixat. En cada detonació acostumen a disparar 2 petards simultanis connectats en paral•lel. D’aquesta manera l’efecte és més eficaç.

Tot i que a priori sembla quelcom molt perillós, els petards no tenen molta més potencia que els coneguts “micro-explosius” que s’han utilitzat algun cop a Catalunya, i tenen l’avantatge que es poden detonar a distància. Per altra banda tampoc s’emeten grans quantitats de fum, pel que resulta un recurs bastant fiable.

No obstant cal dir que segons el nostre criteri, fan un ús excessiu d’aquest element, no té massa sentit excavar literalment tants metres en la roca si no és per un motiu prou justificat, i en aquest cas tots tenim els nostres dubtes.

Amb aquesta demostració arribem al final de la nostra estada a Mlinky, és el moment de sortir. Tot el grup ens acomiadem dels que continuen a l’interior i emprenem la nostra marxa. La sortida ens regala un paisatge amb neu verge cobrint tots els arbres. No podem evitar improvisar una divertida guerra de neu.

Final

Un parell d’hores més tard estem tots nets, polits i amb l’estomac ple a la acollidora casa del “doctor” quan arriba el moment d’intercanviar presents entre clubs, llibres, documentació, i algun petit obsequi personal.

Avui caldrà anar a dormir aviat, haurem de llevar-nos a les 3 del matí per agafar el tren a l’estació de Chortkiv a les 4.
Tal com varem arribar, dins d’un Jeep tronat ple de motxilles i per una gelada carretera arribem al petit baixador per on s’aproxima el tren. El Papa s’acomiada de nosaltres.
Ens esperen 6 hores de tren fins al nostre proper destí: Lviv.

Un dia i mig després, desafiant els -15º que hi han a Lviv ens enfilem tots cinc a la cota més alta de la ciutat per contemplar les vistes. En nostre viatge espeleològic arriba a la fi. Hem pogut conèixer, clubs, cavitats, gent, i maneres ben curioses i diferents. Ucraïna no té cavitats espectaculars, però poder conèixer, conviure i aprendre, de vegades representa molt més que el “on” o el “què”. La càlida acollida també ens ha permès veure amb altres ulls aquesta cultura, que sembla tan llunyana, però no ho és tant.

No triguem a entrar en un cafè per escalfar-nos, tinc el morro congelat.
Arriba el moment d’acomiadar-nos de l’Andriy i la Nastya, nosaltres tornarem l’endemà cap a Kiev, ells cap a Chernivsti. Ens donem una forta abraçada i desitgem poder retrobar-nos tots de nou aquest estiu a Arañonera, on ben segur, ens espera una nova aventura.



Fi