Exploracions a Ucraïna - 3a part

Ozerna

Avui visitarem una altra cavitat de la regió. Es tracta d’Ozerna, una de les més importants del sector i administrada per l’Espeleoclub de Ternòpil. L’accés a la cavitat esta restringit i ens han concedit un permís especial per poder vistitar-la, a canvi haurem de transportar unes saques de material fins a un campament interior.

Ozerna té un recorregut de 120Km, es sense dubte una de les més llargues i amb més història d’Ucraïna, doncs va jugar un paper important durant la resistència antifeixista a la Segona Guerra Mundial. Ozerna té una estructura laberíntica semblant a Mlinki, però les seves galeries son més amples i es troba a tocar del nivell freàtic, algunes galeries estan inundades o semi-inundades durant tot l’any. A més excepcionalment el nivell de l’aigua pot pujar i inundar les galeries principals.

Ozerna es troba molt a prop de la coneguda Optimisticheskaya, de fet, ambdúes cavitats estan separades per una distància de sols 500 metres! Hi ha un somni ucraïnès que contempla la possibilitat que Ozerna i Optimisticheskaya es poguessin unir, això permetria crear un sistema pròxim als 400km, i amb el ritme actual de creixement podria atorgar en uns anys el títol de cavitat més llarga del món superant el Mammoth Cave System d’Estats Units.

Però això es sols una utopia, desgraciadament les dues cavitats estan separades per una petita vall excavada per un riu, i aquest fet fa que sigui pràcticament impossible que es pugui trobar una connexió.

Després d’un divertit trajecte amb el “Papamòbil” arribem a una desolada i gelada esplanada enmig de boira, just al costat del cotxe hi ha una dolina d’uns 100 metres de diàmetre i 20 metres de profunditat. Just al fons hi ha una espècie d’estructura de ferro que es la entrada a la cavitat. Ens canviem i esperem uns minuts a que arribi el nostre contracte, ens han d’obrir la cavitat, des de dins! Així doncs els propis exploradors es tanquen amb clau per evitar visites inesperades.

L’entrada a la cova es com baixar a l’interior d’un submarí, l’estructura ha estat feta per evitar l’esfondrament del petit accés o el colapse per la neu, un cop a baix recorrem un tram de galeria excavat directament a la roca fins arribar a les galeries principals.

Ozerna compta amb un conjunt de amples galeries bastant enfangades, tot i que també trobem llocs estrets i... com ja veurem, meandres inhumans.

Deu minuts caminant amb el xip xop del fang i ens plantem al campament principal d’Ozerna. Caram! Això sí que és un campament!

Cal dir que el terra argilós de la cavitat té un fang molt modelable, els membres del club han creat tota mena de figures de fang, estatues, i fins hi tot uns confortables sofas al voltant de la taula, també de fang i roca. Crida l’atenció el Wc creat amb tots els detalls, l’ordinador, el castell amb el drac, o la torre Eiffel. Al preguntar d’on surt tanta originialitat (o temps!) per a fer tot allò contesten que son les dones que s’avorreixen...

Ràpidament agafem tot l’equip i comencem la caminada. Ozerna té 4 campaments, la nostra tasca es portar tot de saques fins el 3r campament, som una desena de persones i la marxa es, per variar, accelerada.

Aviat ens trobem amb l’aigua que treu el nas en galeries descendents, i aviat hem de començar a fer equilibris per no mullar-nos. Seguidament ens veiem obligats a fer una cadena per passar saques per la estreta i inundada galeria. Al no preveure que ens trobaríem amb aigua no portem el calçat adient, i el Papa ens guia per una galeria alternativa que connecta amb la principal, però això ens obliga a fer una entretinguda volta i superar nombrosos meandres. Un cop interceptem l’altre camí començo a notar el cansament acumulat del dia anterior. Just arribar, el grup que ens esperava arrenca de nou, sense temps per descansar ens endinsem de nou per un altre meandre.

Algú em comenta que aquest es el pitjor pas de la cavitat. I té tota la raó, tot plegat es un simple meandre, no molt estret, i per on es pot progressar còmodament mitjançant oposició, però a l’entrar un d’adona que les parets rellisquen de mala manera, i per si no fos poc a dos metres sota nostra hi ha el nivell aigua, amb una profunditat suficient per a fer una bona capbussada. A mesura que avançem noto com es va fent més complicat avançar, i es que el meandre té una longitud de 200 metres!

A mig camí, sense forces a les cames m’aturo en un dels pocs llocs plans del recorregut, no m’he recuperat del dia anterior, no puc més i encara he de tornar.

Els companys s’adonen del meu estat i un dels membres “locals” s’ofereix per acompanyar-me al campament, així que amb notables esforços començo el retorn per l’emprenyador meandre. Tenint en compte la distesa conversa que tinc amb el meu guia, interpreto que no parla anglès, sort en tinc que m’acompanya, doncs per mi sol no sabria tornar al campament.

Al cap de força estona arribem a la zona amb aigua i allí ens trobem un altre equip que es troba treballant en aquest punt. El guia torna amb el grup principal i jo em quedo amb ells. Els tres membres de l’equip estan eixamplant una galeria mitjançant explosius, l’objectiu es evitar que el pas es sifoni al pujar el nivell de l’aigua. Durant dues hores es dediquen a l’esmentada tasca, tot realitzant cada cop una curiosa cerimònia que consisteix en posar un petard, disparar-lo, petar-se de riure i fer un cigarro. Tots tres membres ho fan i l’atmosfera de la estreta galeria es fa cada cop menys respirable. Es increïble veure que cap dels tres porta casc, quan pregunto perquè van sense casc rebo una resposta que em fa entendre que son tios durs i no els hi fa falta...

Un cop finalitzada la tasca comencem el retorn al campament, per bé que l’equip principal encara segueix ben endins de la cova. Estic molt cansat i voldria anar directe al campament, però m’ofereixen fer una visita a les galeries pròximes. No faig cap lleig i accepto la proposta, així que ens dediquem a fer fotografies de formacions, galeries i m’expliquen part de la historia de la cavitat.
Ozerna va allotjar 3 famílies de jueus durant la Segona Guerra Mundial, prova d’aquest fet es una inscripció que esta ben visible al sostre d’una galeria, segons sembla van estar amagats aquí durant 3 anys. El lloc on van viure encara es conserva, havent-hi la taula-menjador un molí de pedra i algún utensili rovellat. Els meus guies també m’ensenyen amb orgull una curiosa inscripció al sostre realitzada per l’exèrcit ucraïnès durant la resistència a l’esmentada guerra. Les galeries pròximes al campament son amples i confortables, es una formació curiosa, tot son saletes, galeries rectes, creuaments, seguint una estructura molt característica. Si squesta cavitat estigués a Catalunya, de ben segur s’hauria fet turística.

Al campament només hi ha per veure te o vodka, i els meus nous companys m’ofereixen les dues coses alhora. Mentre preparen quelcom per menjar el “paparazzi” (així l’anomenen) m’acompanya a fer unes fotos a uns cristalls propers. No diu ni una paraula d’anglès però es fa entendre força bé.

És hora de menjar, una mena d’arròs que porta de tot serà un bon aliment. Entre el vodka i el menjar m’he refet una mica del cansament i això es reflecteix en la distesa i divertida conversa que tenim, resulta una experiència compartir aquells moments amb ells, tot i la distància cultural que ens separa em sento molt ben acompanyat. Es curiós veure la seva manera d’organitzar-se, amb algunes diferències però també amb moltes semblances i problemes que també pateix l’espeleologia catalana. El fet que cada club tingui una cavitat es un tret curiós, un òrgan organitzatiu a nivell nacional regula aquest repartiment.

Aleshores em presenten un peculiar personatge que m’explica una fascinant història de supervivència a la cova, com orientar-se quan t’has perdut? Això es el que li va passar, després de més de 20 hores perdut i desesperat, es va enginyar un sistema per trobar el camí de sortida...

Continuarà.