Exploracions a Ucraïna - 2a part

La nova regió

De bon matí ens agrupem tots de nou al club on ens espera el “Papa”, avui recorrerem una bona part de la cavitat acompanyats per aquest personatge. Recorrem de nou el camí fins a la boca, es de dia i podem veure que la petita vall esta envoltada per camps. El terreny se molt pla, i la cavitat es troba a la part alta de la vall, suposem que les galeries han de ser a molts pocs metres de la superfície.
Avui recorrerem galeries amb cristalls que ens permetin fer fotografies, finalment arribarem al 2n campament (deshabitat) i entrarem en una nova regió que ha estat explorada recentment.

Tot i que fa molts anys que es coneix, Mlinky es una cavitat amb moltes possibilitats d’ampliar-se en el futur, doncs el massís segueix varis quilòmetres fins a Chortkiv, i la cavitat sols recorre un petit fragment d’aquest. Els ucraïnesos estan convençuts que encara tenen molts anys per anar descobrint galeries.

El “Papa” s’ha posat un casc de paleta, un frontal cutre i avança a tota pastilla per les galeries. Com el dia anterior als deu minuts d’entrar a la cova ens hem desorientat totalment. Els sector que recorrem és encara més laberíntic, constantment trobem cruïlles, desviacions, girs sobtats... ens aturem en un punt que anomenen l’estrella, on en surten 6 galeries... per tornar-se boig.

El 2n campament es troba a més distància que el primer, i el trasllat de material a través de les galeries i gateres acaba sent molt feixuc. Per aquest motiu han buscat la ruta més fàcil i s’han dedicat a anar eixamplant els passos més complicats per afavorir-ne la circulació. Aquest camí l’anomenen “l’autopista”. La tasca és gairebé faraònica, en alguns punts han excavat veritables trinxeres en el terra sorrenc que permeten avançar de peu, en les zones en rampes de fang també hi han esglaons excavats i es veuen clarament les marques dels explosius a les estretors. De sobte ens trobem amb un grup de treball de l’autopista, estan posant petards en un pas estret entre blocs, fa gràcia pensar que això es com la N-340, alguns trams estan desdoblats i d’altres no.

Superada la zona en “obres” arribem a un espai amb nombrosos cristalls blancs que recorden a Lechuguilla, encara que a una escala molt més petita. A partir d’aquí el “Papa” ens deixa per anar a ajudar l’equip de l’autopista, mentre que amb l’Andriy com a guia ens dirigim a l’extrem nord est de la cova.

El segon campament esta en una llarga i plana galeria i s’hi detecta bastant més humitat que en altres punts de la cova. Com no podia ser d’altra forma, una bona taula feta amb pedres fa les de menjador, començo a pensar que això sí que son veritables campaments subterranis, mentre que el que fem a Catalunya... son bivacs.

Mengem un mica i ens dirigim cap a la nova regió. Ara les galeries son estretes, amb constants oposicions i gateres incòmodes entre blocs, trobo a faltar la comoditat de l’autopista. A 10 minuts del 2n campament tenim l’entrada a aquesta regió, un meandre estret que cal baixar en oposició durant uns 5 metres. És tan estret que no hi ha perill de caure, però si que preocupa quedar-se encallat. Un a un passem lentament, fins hi tot en Christian, qui no es massa amic d’aquesta mena de passos, no ha tingut problemes.

Aquesta zona es caracteritza per galeries mes o menys uniformes i de fàcil progressió, sense perdre la característica estructura laberíntica. Un dels punts més interessants es una zona recoberta de cristalls de varis centímetres, són els més grans que trobarem a tota la cavitat. Després de dedicar una estona a fer fotografies enfilem el camí de retorn amb l’ajuda de l’Andriy, sense el qual dubto seriosament que haguéssim aconseguit sortir.

Continuarà...