Exploracions a Ucraïna - 1a part

L’arribada

Amb una enorme motxilla a l’esquena i un paquet a cada mà intento arribar a l’andana baixant els incòmodes graons del tren.
Després de quinze hores de tren hem arribat a Chernivtsi, una ciutat situada al sud est d’Ucraïna, a uns trenta quilòmetres de la frontera amb Romania.
Aquest es el punt de trobada amb l’Andriy, amb qui fa uns mesos vam ser companys d’aventures a Arañonera. Mentre els tres components de l’expedició catalana avancem per la gelada andana endevino, de lluny, la seva figura que s’acosta amb un somriure d’orella a orella. Salutacions i una sensació d’alegria per retrobar-nos. Entrem ràpidament a l’edifici de l’estació per evitar refredar-nos i planifiquem la nostra visita a la ciutat.

Chernivtsi es troba al peu dels Carpats, es tracta d’una zona amb força influència per part de Romania, ja que aquesta regió havia format part d’aquest país. La ciutat combina zones amb edificis que recorden ciutats europees amb la típica organització soviètica, encara patent en la població.

Compres de darrera hora i més paquets preparats just abans de gaudir d’un típic dinar Ucraïnès que ens donarà força per enfilar el camí cap a Mlinki Cave.

A mitja tarda tornem de nou a l’estació, ens caldrà agafar un altre tren fins al nostre destí. Són quarts de nou quan una estrebada estrident provocada pels frens del tren ens indica que ja podem baixar. Som a Chortkiv, població situada 100 km al nord de Chernivtsi dins la regió de Ternòpil, ja som més aprop del nostre destí. En Joan, en Christian, l’Andriy i jo baixem ràpidament del tren formant una muntanya de motxilles enmig de l’andana. És negra nit i tot el paisatge esta cobert per 40cm de neu gelada. Fa fred. De lluny s’aproxima la persona que ve a recollir-nos. Es tracta del “Papa”, el president de l’Speleoclub Crystal de Chortkiv, entitat que ens acollirà durant aquests dies.

El “Papa” es un respectat personatge, discret, amb una mirada atenta, refugiada darrere unes gruixudes ulleres, completament calb i amb la denotació de forces anys d’experiència. És un dels membres veterans del grup, pel que el mot li escau força bé.

Just davant de l’estació hi ha aparcat un tronat Jeep rescatat de l’exèrcit rus, aquest serà el nostre transport fins a Mlinky.

Després de 45 minuts per una destartalada i gelada carretera arribem al petit poblet on es troba la cavitat i el Crystal Club. Just arribar ens instal.lem a casa del “doctor”. La seva dona, l’Anna, ens rep afectuosament i ens ensenya la nostra habitació, acollidora i presidida per una fantàstica estufa de llenya. Es hora de sopar.

L’Andriy està ansiós per començar a fer espele, es tard i tots hem dormit poc la nit anterior, però no rebutgem la seva oferta i ens animem a fer la primera incursió a Mlinky.

Descobrint Mlinky Cave

Un cop canviats ens dirigim a la caseta que fa les de Refugi i seu central del Crystal Club. Es tracta d’una caseta d’aspecte mig ruïnós que estan ampliant amb un altre edificació adossada. L’interior esta format per tres estances, una cuina, una sala amb lliteres de fusta i un espai principal que recorda la sala de molts clubs catalans, amb topos, fotografies i llibres per tot arreu. La paret principal esta coberta per una topografia gegant de Mlinky.

Ens expliquen que el que farem serà apropar-nos al campament i portar certs queviures.

Mlinky té actualment un recorregut de 40 km. A l’interior es troben habilitats 2 espais com a campament, tot i que ara mateix només s’hi fan treballs en un. Aquest campament, ubicat a la zona nord de la cavitat (l’entrada es a l’extrem sud) es troba sols a una hora de l’entrada. Això atorga la comoditat d’entrar i sortir fàcilment, però també fa que els treballs resultin molt més eficients al pernoctar a l’interior. O dit d'una altra forma: Costa molt llevar-se després de les farres nocturnes. El campament i el club es troben en contacte permanent mitjançant un sistema telefònic.

Fetes totes les presentacions ens encaminem cap a la cova. Ens acompanyaran uns quants membres més del club.

El caminet que enfila cap a la cavitat transcorre per entre un bosc completament blanc, de seguida arribem a la boca, que ha estat tapiada i té una porta de ferro. Entrem i recorrem ràpidament les primeres galeries còmodament degut a la seva amplada. L’Andriy explica que aquesta part es artificial, i que es va excavar per extreure guix fa cinquanta anys, gràcies a aquesta excavació es va descobrir la cavitat. Ens aturem a una sala lateral i deixem anoracs i guants que no utilitzarem a l’interior, repartim les saques i seguim endavant.

Avancem una cinquantena de metres per la ampla galeria artificial fins arribar a la cova natural. A partir d’aquí resseguim un seguit de galeries més o menys rectes d’una amplada d’entre 50cm i un metre, alguns trams em recorden a l’inici de la Cuberes. Constantment anem agafant desviacions a dreta i esquerra fent girs de 90º, i de tant en tant cal superar algun pas estret o ressalt mitjançant oposició. L’exploració no té dificultat, la temperatura ha pujat considerablement des de l’entrada i comencem a tenir calor.

Els Ucraïnesos van a tota pastilla per l’interior, es coneixen la cavitat de memòria, i a nosaltres ens costa seguir-los. El primer que ens sorprèn es l’aspecte laberíntic de la cavitat. Estem totalment desorientats i em sentiria incapaç de trobar la sortida jo sol.

Els 40 Km de Mlinky es troben repartits per una superfície de sols 1 quilòmetre quadrat! Podreu imaginar la densitat de galeries existent. Afortunadament la cavitat es pràcticament plana, no hi ha nivells de galeries i es totalment seca. Però son molts els que s’han perdut en alguna ocasió, i la dificultat de trobar les persones extraviades es considerable, ja que son moltes les galeries on cercar.

A mesura que avancem descobrim la bellesa del guix cristal•litzat, que decora nombroses parets. També moltes galeries provoquen un efecte de punts de llum que fan pampallugues a la paret degut al reflectir la nostra llum en petits cristalls. Aquest efecte, tot i que força bonic, acaba sent emprenyador en alguns moments, ja que amb poca llum enganya el cervell creant falsos volums o donant una sensació de fals mareig. Apart d’això no trobarem cap altre tipus de formació.

Al cap de mitja hora fem una parada per recuperar l’alè, els membres que ens acompanyen estan esgotats, avui ja es el tercer cop que entren. Em pregunto si es que no tenen bona forma física, quelcom que descarto al notar el tuf a alcohol que desprenen.

Seguint endavant recorrent galeries de dimensions més estretes i això obliga a superar passos entre blocs i gateres emprenyadores. Certament, tot i no ser una cavitat amb uns requisits tècnics elevats, sí que és molt esportiva, ja que un acaba per fer servir tots els músculs del cos. A les galeries amb sostre baix ja no podem caminar ajupits, totalment esllomats sols podem anar de quatre grapes.

Finalment arribem a una llarga gatera excavada que ens condueix directament al campament. Just arribar ens sorprenem del muntatge que han creat. Una taula excavada per seure-hi al voltant ofereix un confortable espai per a menjar i fer tertúlia. No hi falta res, una grossa catximba i un arbre de nadal que ha entrat algun boig recorda les dates en les que ens trobem. Des d’aquest ben trobat “menjador” surten varies galeries que condueixen a la cuina i als dormitoris, però avui no tenim temps per a més visites i ràpidament recorrem el camí de tornada cap a fora, demà ens espera una nova visita.


Continuarà...