Campanya 2009 - Capítol 7

Continuació:

Tocaven quarts de dues quan la parella apareixia per la tartera, cansats i mullats fins als ossos, però sans i estalvis. Durant la tempesta han patit una crescuda d’aigua a l’interior. Això els ha obligat a esperar quatre hores a -250 fins que les condicions han millorat. Comenten que al no conèixer el funcionament hídric de la cavitat han passat molta por, en Jaume explica que no hi havia perill, simplement l’aigua s’escola pels pous principals impedint l’ascens, les galeries son llocs segurs i cal esperar una mitjana de dues hores per que el sistema dreni tota l’aigua.

El dia següent el dedicarem al descans, ningú te ganes de fer res, fa fred i no para de ploure, es un bon moment per a començar a preparar les topografies dels pous explorats.
Serà una tarda llarga de pluja i fred. Afortunadament arriben reforços, ja tenim aquí en Jordi B acompanyat d’en Raúl, que recent arribat de Madrid s’afegirà al nostre equip de l’S1.

El segon atac.

Hem tingut 12 hores ininterrompudes de pluja i tempesta, però sembla que la cosa ja millora. Avui tornarem a atacar l’S1. L’objectiu es baixar el pou descobert a la darrera exploració i intentar proporcionar un camí alternatiu a les estretors que han de superar els ucrainians cada vegada, també volem topografiar tot el que s’ha descobert.

Un cop mes remuntem la tartera cap a l’estreta boca, ens equipem i comencem el descens. Al haver passat varies vegades per les estretors ja coneixem com hem de realitzar cada pas i la progressió s’efectua amb més lleugeresa que els primers dies. Sense incidents arribem al pou que es va quedar pendent de canviar-ne la corda, aquest cop tenim tot el que falta, taladro, broques i espitador, així doncs l’Andriy no dubta en posar nous anclatges i retirar la vella corda. L’operació porta força temps i l’espera ens fa agafar una mica de fred, però aquest esforç ens permetrà superar l’obstacle amb més seguretat, cosa que agraïm tot l’equip.

Un cop al fons organitzem els equips. L’Andriy i la Nastya aniran al sector de galeries inferiors per topografiar, i en Raúl i jo tornarem al pou misterios descobert uns dies abans i intentarem baixar-lo. Acordem que si pel que sigui no ens trobem, la hora límit per començar a pujar a la superfície seran les 9 del vespre. Dit això cadascú empren la seva direcció, ben aviat perdem la parella de vista i ens escolem per l’estret meandre en direcció al pou desconegut.

La capçalera del pou ofereix diversos anclatges naturals d’aparença força ferma, així que no dubtem en lligar-hi la corda. Prenc la iniciativa i començo a baixar la curta rampeta fins a la vertical, llenço la corda a baix i m’atanso a mirar. El que arribo a veure es una profunditat no superior a uns 20 metres, es divisen una sèrie de blocs molt grans i una base irregular. La sortida no es massa bona i proposo provar-ho per l’altre banda d’una grossa columna que separa la rampa en dos. Remunto i recupero la corda, però per desgràcia s’ha enganxat, m’atanso per mirar què passa i efectivament, d’una manera incomprensible s’ha fet un bunyol en l’únic sortint de roca que hi ha a mig pou. Tot i els esforços per desfer-lo la cosa cada vegada empitjora, caldrà baixar.

Cedeixo el meu lloc a en Raúl que es disposa a instal•lar i baixar la corda. Comencem a sentir veus provinents del pou, però no veiem cap llum, en Raúl intenta trencar amb el martell una punxa esmolada que podria segar la corda, durant aquesta acció es desprèn una pedra i cau pou avall deixant-nos perplexes, això no fa 20 metres!. La pedra ha anat rebotant per diferents parets fins a caure a la llunyania, en Raúl afirma que el pou ha de tenir almenys 60 metres. També de lluny un crit ens alerta que anem en compte, els ucrainians son a baix. No portem material suficient per baixar aquest pou, però intentarem arribar als blocs que divisem des de la capçalera.

Una vegada muntat el natural, en Raúl baixa la vintena de metres que ens separen de la base. El que pensavem que era un pou net de connexió resulta ser quelcom més complex.
Els blocs que veiem al fons, son parts despreses d’una immensa esquerda horitzontal que travessa el pou. L’espai no es massa apte per transitar-hi i més aviat sembla un quadre surrealista del Dalí on hom ha d’estudiar la manera de desplaçar-se. Cap a una banda l’escletxa sembla que es tanqui, per l’altre no es veu la fi, mentre que més avall segueix un profund pou del que no en podem divisar el fons.

En Raúl fa estona que intenta comunicar-se amb l’Andriy a base de crits, sentim les seves veus ressonar per tota la cavitat però no els veiem ni adivinem d’on venen, tot plegat es ben desconcertant. Finalment els sentim més a prop, en Raúl no para de preguntar si veuen la seva llum, i ells contesten que si, en canvi nosaltres no podem veure la seva, creiem que es troben en un nivell inferior i això ens fa pensar que aquest sector de la cavitat es bastant més complex del que pensàvem.

Al cap d’una estona en Raúl decideix tornar a la capçalera, on em trobo jo, recollim la corda i ens disposem a baixar pel camí dels ucrainians a veure si podem aclarir una mica la morfologia de la cavitat.

El pou del “transbordament” només baixa uns 15 metres més que el seu bessó, el fus que tira amunt es espectacular. De la base surt un estret meandre que, segons les explicacions de l’Andriy i la Nastya es la continuació. Avanço lentament notant que les parets es van apropant cada vegada més. Ara entenc perfectament per què volien trobar un pas alternatiu, això es endiabladament estret!. Les parets estan untades de fang i no parem d’arrebossar-nos a mesura que avancem. Arribo a un pas especialment estret pel que quasi no em passa el casc, per un moment dubto si estem prenent el camí correcte, el pas obliga a efectuar contorsions enmig del fang i avançant en tot moment de costat, no puc veure on em poso, sols desitjo que això no segueixi així per molt temps.

De sobte sentim uns crits provinents del fons de la galeria, pregunto si es per allà, lamentablement em responen afirmativament, així que no em queda més remei que continuar. Al cap d’una vintena de metres un gir sobtat a la galeria permet avançar amb més facilitat, uns metres més i trobo un ressalt de dos metres, a baix m’esperen l’Andriy i la Nastya.

Un cop retrobats tots fem un balanç de la situació. L’ Andriy s’ha quedat en un pou que vol inspeccionar, però lamentablement necessita algú que l’ajudi ja que, segons sembla es força perillós, per altra banda la Nastya té molt fred, té tota la roba interior mullada i esta patint les conseqüències del fred de la cavitat. L’Andriy té molt d’interès en baixar el pou, per tant decidim que l’acompanyi en Raúl, mentrestant la Nastya i jo anirem al punt d’avituallament i els esperarem per si tinguessin algun problema i necessitessin ajuda. Pactem que hauran de fer la tasca en una hora. Son les vuit, a les nou com a màxim haurem de reunir-nos de nou.

Dit això la Nastya comença a pujar mentre jo els veig allunyar-se per l’estret meandre. Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia.

Continuarà...