Campanya 2009 - Capítol 6

Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert...

Un món diagonal.


Molt soroll per no res, finalment quatre gotes han estat el resultat de la imponent tempesta del dia abans. En Jaume s’havia retirat a la tenda i apagat els llums, però afortunadament tot estava al seu lloc quan varem arribar.

Avui toca moviment de personal. L’Edu i en Joan marxen cap a Barcelona. A la resta ens esperen noves tasques.

Al campament de Bachesango s’han quedat sense queviures, i han demanat si podem fer un viatge per a portar menjar. En Christian s’ha ofert voluntari i jo també m’hi apunto. Passarem una nit allà i així coneixerem les tasques que s’hi fan.

En Jaume ha preparat llaunes i sobres per portar al campament. Les carreguem a la motxilla i de seguida noto que serà un camí molt llarg, el pes es considerable.

Bachesango es troba tres valls en direcció oest. Aquella zona esta menys explorada i s’hi realitzen principalment tasques de prospecció. Degut a la distància (2 hores) es va optar per a fer-hi un camp avançat. El camí transcorre flanquejant tarteres i rasclers a ple sol, la calor es intensa i ens hem d’aturar constantment per descansar del pes que portem a sobre. De tant en tant una marmota es creua pel nostre camí.

Comencem a tenir gana i afortunadament ja som al segon coll, el campament es a 15 minuts. De sobte apareix una figura blanca per damunt d’una roca, és l’Evaristo.

Amb ell com a punt de referència no triguem a arribar-hi i descarregar tot el pes. Després d’uns minuts de broma l’Evaristo ens convida a acompanyar-lo a la zona de les exploracions situada sols a 15 minuts d’allí.


El petit campament es troba a l’únic lloc mínimament pla que hi ha en tota la zona. Aquest es un món en diagonal, per fer qualsevol desplaçament, cal pujar o baixar, caminar de costat, superar punxegudes roques, de vegades fins hi tot es perd l’equilibri per no tenir el punt de referència d’un lloc pla.

Les tasques al campament son bastant relaxades, aquí en combina un dia d’exploració i un de prospecció per l’exterior. La principal tasca d’exploració es troba en una cavitat que ja ha superat els 100m de desnivell i continua tirant avall. La resta de temps es dedica a efectuar una sistemàtica recerca per les rodalies del campament, on es tenen localitzades quasi una cinquantena de boques de cavitats inexplorades.

L’Evaristo ens condueix cap a una petita boca, a l’interior es troben tres dels lituans que estan realitzant-ne la topografia. Aprofitem l’espera per menjar una mica. Un cop finalitzen la tasca, apareixen pel petit forat la Maria, la Laura i en Mindaugas, busquem una ombra per refrescar-nos i seguidament remuntem una mica la llomada fins a un sector on explorarem nous forats.

Ens trobem en un rascler força descompost al peu d’una llarga tartera, per tot arreu hi ha forats, boques grans i petites, escletxes, caos de blocs... I el millor es que tot esta inexplorat!. La tasca de l’equip consisteix en comprovar si tiren, la majoria son avencs de pocs metres o sense continuïtat, d’altres els obstrueix un dens tap de gel. Mentre en Christian desgrimpa per un estret forat, a pocs metres l’Evaristo col•loca un spit. Seguidament en Mindaugas es vesteix i comença el descens. La cavitat que van a explorar té una boca d’uns 8 metres de diàmetre, rodona i amb un munt de glaç a una profunditat de 12 metres, per les rimaies laterals del tap s’intueix una continuació, però caldrà baixar per comprovar-ho. Ell i la Laura ja son a baix, revisen tots els racons i res, no continua. Acte seguit realitzen una topografia de la part explorada i cataloguen la cavitat. Tot plegat resulta força emocionant, pot no aparèixer res, però també un avenc de primer ordre mundial! Aquesta és sens dubte una de les tasques més interessants de l’espeleologia.

Els temps està empitjorant i comença a ploure, en Christian i jo tornem al campament per aixoplugar-nos mentre ells retiren el material i visiten un altre forat proper. La tempesta empitjora i comença una forta pedregada que ens obliga a amagar-nos sota un improvisat tendal que fa les de cuina, en aquest moment es quan trobem a faltar les comoditats del campament de Soaso.

Afortunadament les tempestes passen ràpidament i ben aviat gaudim d’una treva per assecar-nos, tot l’equip ha tornat al campament i ens disposem a preparar el sopar. La cuina està instal•lada en una escletxa que també serveix de petit rebost. Un sol apagat s’entreveu a través dels núvols amenaçadors. Aquesta nit aigua.

L’Evaristo s’encaixa al racó de l’escletxa i es posa a preparar un nutritiu sopar, sembla que hi ha gana, ja que els quatre lituans ja fa estona que volten per allà.

Una hora després tos gaudim d’un excel•lent plat de pasta i una estupenda companyia. El sol comença a baixar i la fresca de 2000 metres d’alçada es fa evident, preparem el sac a la tenda, petita per cert per als tres que hi dormirem, però serà suficient per una sola nit. Els quatre lituans es retiren a dormir i nosaltres observem els núvols negres que s’acosten.

Ja es ben fosc i jo em trobo dins del meu sac, sento de lluny l’Evaristo i en Christian parlar de temes transcendentals, de fons una banda sonora de trons els acompanya. De cop, i amb un to de veu alterat entren corrents a la tenda. Què passa? No trigo a notar la resposta.

Per un moment sembla que ens trobem enmig d’un huracà, fort vent i aigua a manta, la tempesta elèctrica es considerable i intensa, els llamps i trons van tan seguits que no podem associar a quin correspon cadascun. Tots tres ens trobem enxubats en aquella petita tenda ben alerta per si hem de sortir nedant, afortunadament el lloc ens manté protegits i el rascler del voltant canalitza ràpidament l’aigua cap a les cavitats. Tot hi així noto com circula l’aigua per sota la tenda. Em pregunto què deu estar passant a l’altre campament.

La tempesta que mai s’acaba.

Després de la tempesta ve la calma. Ens despertem enmig d’un dia ennuvolat però que deixa entreveure que aguantarà unes hores. Decidim aprofitar la treva per recollir les nostres coses i tornar cap a Soaso. L’Evaristo ja torna a Barcelona, així que ens acompanyarà fins a mig camí. Els quatre lituans es quedaran encara més dies en aquest campament.

La tornada sense tant pes es fa més còmode i amb menys temps del que ens pensem ens plantem de nou al campament principal. A primer cop d’ull tot es al seu lloc, però en Jaume no triga a explicar les aventures de la nit anterior, on cinc persones van haver d'aguantar la tenda menjador per evitar que sortís volant. També uns bidons que estaven buits van sortir volant muntanya avall.

Afortunadament l’equip de vídeo es troba en perfectes condicions, però no puc dir el mateix de la tenda, està inundada i s’ha mullat la roba que tenia a dins. Com que no fa sol intento assecar-la a base de paper de cuina fins a fer-la habitable de nou.

La resta del dia serà ideal per a descansar i gravar núvols i paisatges. Els lituans han tornat després de passar uns dies dins l’S7, mentre que els ucrainians es troben de nou treballant a l’S1.

A les 4 de la tarda la cosa es torna a animar i una nova tempesta envaeix el campament. Curta però intensa. De sobte crida l’atenció un fort soroll d’aigua que no prové de les gotes que cauen, sortim encuriosits de les tendes i observem un meravellós espectacle natural. Per una de les parets que rodeja el campament cau una imponent cascada i forma tot un riu que passa entre les tendes. Tots aprofitem per immortalitzar el moment amb les nostres càmeres, tot i que no deixem de tenir present que dos companys es troben a l’interior de l’S1.

Son les 10 de la nit i no han sortit. El grup comença a estar preocupat, potser han tingut problemes amb l’aigua? Sopem mentre en Jaume ens tranquil•litza al•legant que encara es prudent esperar.
Son les 12 de la nit i anem a dormir, no han sortit. Si demà a primera hora no hi son, organitzarem un grup de rescat.

Continuarà...