Campanya 2009 - Capítol 5

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta que vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda)...

Continuació:

En Joan tampoc ho ha entès bé i reitera la seva interrogació. La noia repeteix. Es fa un silenci i ell contesta whatever you want ( la que vulguis ). Falsa alarma. La pregunta era what rope? (quina corda?). Minuts després ens trobem tots reunits de nou a la boca de la cavitat. Sembla ser que això de trobar dues cordes al mateix pou no els ha fet massa gràcia, però decidim treure importància a d’incident i baixem animadament per la empinada tartera fins al campament on ens espera una bona sopa calenta.

La travessa Foratín-Foratón

El matí del dia següent el dedicarem a recuperar forces, per la tarda decidim canviar lleugerament el pla de treball per realitzar una visita de caire més lúdic. La travessa Foratín-Foratón transcorre per la part més elevada de tot el sistema, té poca dificultat i es pot visitar en unes 4 hores entre anar i tornar.

Un equip de 6 espeleòlegs ens posem en marxa. L’aproximació transcorre per entre tarteres i valls situades a 2500 metres d’alçada, resultant en tot moment un passeig amb vistes estupendes. L’entrada es realitza per la boca inferior de la travessa, penjada en una paret i ben amagada hi ha la boca del Foratín, com bé diu el seu nom les dimensions son ben petites.

Un vent empipador ens acompanya mentre ens vestim i els primers components de l’equip van entrant. Un pou de 15 metres de petites dimensions i força corrent d’aire condueix a una sala on comença la galeria. Tota la travessa transcorre de manera pràcticament horitzontal, entre blocs, grimpades i passamans, sols en un parell de punts haurem de superar un pou. Aquesta llarga galeria té ramificacions que connecten amb el sistema principal, agregar aquestes galeries va significar augmentar el desnivell total del sistema fins a arribar als actuals 1349 metres.

El primer pou es, un cop més, un meandre estret vertical que cal superar, a partir d’aquí un parell de passamans ens condueixen a un nou ressalt de 20 metres que superarem mitjançant una corda fixa. La galeria adquireix en aquest punt un aspecte tètric d’esquerda amb sostres molt alts i constants caos de blocs. Un cop superat el pou de 20 metres resseguim un còmode meandre en sentit ascendent que ens condueix directament al Foratón, l’entrada més elevada de tot el sistema.

El Foratón es una boca d’uns 10 metres de diàmetre ubicada en una zona plena de cingles i penya-segats, la vista es espectacular i tot el grup gaudim d’una estupenda posta de sol. Per aquest punt es per on teòricament haurien d’entrar els espeleòlegs que volguessin realitzar aquesta monumental travessa, encara que sembli mentida aquesta gesta ja ha estat realitzada, requerint, això si, un entrenament i preparació psicològica considerable, ja que no només consisteix a baixar, sinó que també cal remuntar en nombroses ocasions fins a 300 metres de pous.

Les vistes i la relaxant posta de sol ens tenen hipnotitzats, però es fa tard i és hora de tornar, una foto de grup i cap avall per on hem vingut.

Sortint pel Foratín s’ha girat la truita. El plàcid dia que feia a l’altre cantó s’ha transformat en una amenaçadora tempesta. Fa molt vent i a la llunyania es divisa una potent tempesta elèctrica. Les altes parets que tenim davant nostre apareixen com a monstres amenaçadors davant un constant llampegueig. Fan por. Ens vestim com podem empesos pel fort vent i emprenem la baixada guiats pels nostres llums davant la foscor tenebrosa que ha cobert tota la vall.

Protegits pel rascler escarpat que ens envolta el vent disminueix de força a mesura que baixem. Ens sembla perdre el camí, ara torna, d’un moment a l’altre hem de divisar el llum de la tenda menjador a baix de tot. Continuem el descens, si no fos pels llamps pensaria que ens trobem a una cavitat, la foscor es absoluta, i el campament continua sense aparèixer. Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert.

Continuarà...