Campanya 2009 - Capítol 4

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuació:


La galeria es clarament descendent i obliga a superar alguns ressalts bastant estrets. La fisonomia de la cavitat ha canviat radicalment, ara ens trobem clarament en un tub de pressió, el que fa pensar que mes avall puguem trobar la connexió, l’aspecte de la roca es diferent i destaca l’efecte anomenat “pell de lleopard” causat per una erosió característica de la roca juntament amb un enfosquiment de determinades parts. Recorreguts una vintena de metres la galeria s’eixampla, però continua amb fort pendent, els nombrosos sortints de roca proporcionen fortes preses, però cal comprovar-les primer per si cas. De sobte arribo a un punt on el pendent s’accentua una mica més, i a uns cinc metres per davant meu, com un fantasma aparegut en la foscor, hi veig un pou.

Per seguretat no ens podem acostar a la capçalera, ja que cal assegurar primer la rampa prèvia. Escoltem detingudament i sentim uns sorolls a la llunyania. Llancem un crit i rebem resposta. És l’Andriy, i hi ha connexió! Seguidament sentim com es posa a col.locar un spit.

Tot i que hem descobert que les galeries connecten, no sabem quina profunditat fa el pou ni si la connexió es directe, ja que la veu se sent bastant llunyana, en una propera visita haurem d’equipar-lo i baixar-ne.

Havent complert la primera part de la missió, retornem a la galeria principal. Tal com havíem concretat recollirem un dels equips d’espitar i ens dirigirem pous amunt per començar a substituir les cordes mes malmeses.

Entre els dos pous llargs tenim el passamà maleït, primer punt que cal assegurar. Ràpidament muntem el taladro i començo a foradar la roca, la idea es allargar el passamà fins a un lloc més segur que l’actual a la vegada que canviarem la corda per una més fiable. Finalitzat el forat retoco el mateix manualment i em disposo a col.locar la cunya. Quatre cops de gràcia per entrar ben bé l’spit quan de sobte l’aparell surt disparat cap a un dels costats. Acabo de trencar-lo.

L’acció ha tingut tan mala fortuna que el cargol trencat ha quedat dins, l’spit ha quedat inutilitzat de la mateixa manera que ho ha fet l’aparell, que necessitarà un recanvi. Aquesta situació ens impedirà col•locar cap mes spit en tot el dia d’avui. Però no ens rendirem tan fàcilment, afortunadament un ferm natural farà la mateixa funció. Haurem d’aprofitar els anclatges antics, per tant enlloc de substituir la corda la doblarem, obrir els mosquetons resulta impossible. Després d’una hora de maniobres, corda a munt i avall, i desfer mitja dotzena d’embolics he aconseguit l’objectiu: El passamà ja es segur.

Remuntem un parell mes de pous cap al proper lloc conflictiu. Dalt del primer em trobo de nou amb el famós pas estret que tant fa la guitza, de sortida la cosa es veu molt pitjor, cal arribar a un fraccionament i després desplaçar-se per un passamà força despenjat que va del pou cap al meandre superant la part més estreta. En aquests casos em sol funcionar molt bé la tècnica de la força bruta que consisteix en superar-se a base de músculs per sortir del forat i poder-me recolzar còmodament, en canvi trobo que no esta resultant tan fàcil. Començo a notar el cansament i el pes de la saca es esgotador, intento reposar-la fora del pou però no hi arriba, hauré de sortir amb ell penjant. Intento de nou amb totes les forces ascendir fins al replà i res, no aconsegueixo moure’m. Estic bloquejat.

L’espai claustrofòbic comença a ser asfixiant, cada vegada que giro el cap el casc toca a les parets i sembla que s’hagi de quedar encallat. Això produeix que la visió del meu entorn sigui molt limitada, veig a la dreta o a l’esquerra, però no em puc fer una imatge de com tinc situat el cos. Estic atabalat i no veig cap manera per sortir d’allí.

Decideixo fer un descans mental i relaxar-me durant uns minuts. En Joan ja fa estona que espera una vintena de metres per sota i pregunta si tot va bé. Responc afirmativament i em disposo novament a intentar-ho. Giro el tronc per encarar-me cap a la sortida i veig una cosa enganxada a l’arnes. És la corda del fraccionament anterior! Amb les estretors i la complicada maniobra s’ha enganxat fortuïtament en un dels mosquetons de reserva, ja podia anar tirant amunt! Alliberat d’aquest empresonament aconsegueixo sortir del forat per arribar, per fi, a un espai més ample i pla.

Arribem a la base del següent pou, que també necessita reformes, però poca cosa podrem fer. Sense espitador no podrem millorar-lo. Per tant decidim deixar el taladro i el material aquí amb la intenció de substituir-lo en una propera visita.

L’ascens transcorre sense incidents, arribem al darrer pou on se suposa que tenen que haver canviat la corda. Havent vist el que hi ha més avall, les cordes del principi no estan tan malament, tot hi així diviso un fil blanc que correspon a la que han posat en Christian i l’Edu. Lamentablement no han retirat la vella, quelcom que no arribo a comprendre, així que haurem d’anar en compte per no embolicar-nos amb les dues cordes.

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta què vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda).

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo