Campanya 2009 - Capítol 3

Una sèrie de descobertes.

El dia següent el dedicarem a descansar i prospectar una mica pels voltants del campament, així coneixerem les boques de la gran quantitat de cavitats que s’agrupen en aquest punt. Tanmateix els dos ucrainians han decidit d’entrar altre cop a l’S1, amb l’objectiu d’arribar al final dels pous, a la zona d’exploració. Però no serà fins a la nit que tinguem notícies seves. Per altra banda en Christian la Consol, en Jordi M. i l’Edu faran un viatge al segon campament per portar queviures. L’equip dels Lituans comença avui també els treballs a l’S7, l’any anterior es van quedar a una profunditat d’uns 250 metres davant un nou pou, el seu objectiu es continuar l’exploració de l’avenc fins que o bé es faci impenetrable o bé connecti amb la xarxa principal de galeries, convertint-se així en una nova entrada al sistema.

Cap al tard sentim soroll provinent de la tartera de l’S1, i al seu capdamunt divisem els dos ucrainians que baixen. Un cop al campament ens interessem pel que han trobat.
Han arribat al final dels pous i han voltat una mica per les galeries de baix. Sembla ser que l’estat d’algunes cordes es deplorable i caldrà canviar-les. Al darrer pou (de 80m) les instal•lacions estan en molt mal estat i també caldria modificar-les. Per contrapartida han arribat a un pou que quedava inexplorat i han recorregut un meandre que no esta a la topografia, per les seves descripcions interpretem que han trobat noves galeries que condueixen a nivells inferiors, sense dubte caldrà treballar en aquest punt.

El primer atac.

De bon matí esmorzem fort i ens disposem a entrar de nou a l’S1. En Christian i l’Edu entraran mes tard per substituïr la corda malmesa del primer pou, però no baixaràn al fons. Afortunadament ha arribat de Barcelona un nou component del grup, es en Joan que s’afegirà al nostre equip d’exploració.

Quan el sol comença a apretar enfilem la empinada tartera fins a la boca, el descens dels pous transcorre sense incidents, els dos ucrainians avançen molt ràpid pels estrets meandres i en Joan i jo els seguim a una certa distància. A la base del pou de 60m ens retrobem tots, aprofitarem per muntar un passamà i reassegurarem la instal.lació del següent pou. Seguint avall arribem de seguida al punt on ens varem quedar el darrer cop. Es un pou curt d’uns 10 metres, però té una corda molt malmesa que s’aguanta per dos spits molt rovellats, realment fa por. L’Andriy ha tallat un tros sobrant de corda de mes amunt i la vol fer servir per substituir la que hi ha aquí. Traiem el taladro però de seguida veiem que no farem massa feina. No podem posar spits perquè els espitadors son al fons, i tampoc podem posar parabolts per que no tenim la clau adequada. Substituir la corda sense canviar els ancoratges no te sentit, així que decidim deixar la feina pel proper dia i seguim avall.

Després del pouet ens trobem amb el pas mes desagradable de tota la cavitat, es tracta d’un meandre molt estret al final del qual trobem un pou de 60 metres. La dificultat augmenta al portar una saca plena de material. Amb l’ajuda de la Nastya l’he pogut superar prou bé, El descens es irregular, la corda té tanta brutícia que el fang surt per la part de dalt del davallador com si aquest fos una màquina de fer xurros.

Un cop a la base d’aquest pou ens trobem novament amb dificultats. Un passamà sense complicacions tècniques però amb una corda que sembla que s’hagi de trencar nomes de mirar-la. Passem amb molt de compte, dubto seriosament que aguanti una caiguda. Al final la cosa no millora, un sol spit rovellat aguanta tot el tinglado quan encara no ha acabat el meandre! Així que t’has de des-assegurar amb el perill que això comporta.

Superat aquest pas arribem per fi al darrer pou de la cavitat. Les dimensions van en augment i per primer cop divisem fusos enormes que tiren amunt. El darrer tram, de 80 metres de desnivell, el formen dos pous paral.lels gairebé de la mateixa profunditat. El primer d’ells es per on baixarem nosaltres, però un cop a baix farem “transbordament” cap a l’altre pou, el qual baixa uns 15 metres mes i es on es troba la zona d’exploració.
L’accés al primer el fem per una finestra penjada a uns 2 metres de terra. Ja m’he acostumat al color negre de les cordes desgastades i brutes però ara estic encuriosit per saber què em trobaré a les instal•lacions. Baixo fins al primer fraccionament i no puc creure el que veig. Però que es aixo?

Tot i que és vell, està rovellat i la xapa belluga l’anclatge no es el que em preocupa, senzillament no hi ha gens de comba al fraccionament, sembla que la corda s’ha encongit. Per poder obrir el davallador es imprescindible treure’n el pes, i sense comba ni punts on recolzar-me es una tasca força empipadora.

El pou es molt ampli i esta molt fraccionat, a més es toca paret en tot moment cosa que el fa còmode. Lamentablement he de repetir el trist procés de posar el puny a cada fraccionament per poder superar-lo. Després de força estona (mai m’havia costat tant baixar un pou) arribo a la base malhumorat i supero un petit ressalt que condueix a la galeria horitzontal, on m’esperen els meus companys.

En aquest punt, el seguit de pous que hem baixat intercepten una xarxa de galeries que son antics col•lectors i que recorren bona part de la xarxa. Les dimensions son força còmodes, però cal superar nombrosos ressalts, passamans i sovint es troben amb pous que connecten amb nivells inferiors. Tot plegat es un veritable laberint que comença just on ens trobem.

Decidim fer un descans, traiem menjar i el fogonet i muntem un petit punt d’avituallament que ens servirà per la resta d’exploracions, el lloc triat es força fangós, però això no impedeix que la Nastya prepari una sopa ben calenta. Utilitzant qualsevol estri que serveixi per contenir la sopa recuperem les forces i planifiquem l’exploració.

Farem dos equips, l’Andriy i la Nastya baixaran als meandres inferiors per continuar l’exploració i començar a topografiar. En Joan i jo explorarem una galeria que sembla que pugui connectar amb la seva part. És d’especial interès trobar aquesta connexió, ja que segons sembla, per baixar han de superar un meandre força llarg i estret.

Un cop repartida la feina agafem d’imprescindible i ens disposem a realitzar la nostra tasca. A uns 70 metres del lloc de l’avituallament una esquerda travessa perpendicularment la galeria, un ronyós passamà permet passar a l’altre banda, pels dos cantons trobem, a l’esquerra una obertura que dona al segon pou provinent de l’S1 (el que teníem que “transbordar”) i per la dreta trobem la galeria inexplorada. L’Andriy es troba ja baixant el pou i jo instal•lo una corda de manera provisional per poder baixar amb seguretat a l’esquerda i poder accedir a la galeria. Un cop a baix m’adono que acabo de fer el paperina, ja que es podia accedir per l’altre cantó sense perill.

Mentre en Joan ajuda la Nastya amb els primers punts topogràfics realitzo un primer reconeixement al lloc. La galeria en qüestió s’obre a la dreta de la principal en una àmplia finestra, pel mig transcorre un profund meandre de més de dos metres de fondària que ha de ser sortejat per poder accedir. Un cop a l’interior diviso dos possibles camins, per la meva dreta té continuïtat una galeria. Endavant i en direcció descendent segueix el reguerot. El terra esta molt descompost i no es diferencia el fang de la pedra. Trio la galeria de la dreta i m’atanso a veure si segueix, el terra es ben cobert de fang i el sostre te forma de semicercle, per primer cop diviso algunes petites estalactites, però el que mes crida l’atenció es un grup d’excèntriques aïllat preciós, son estalactites blanques amb un gruix d’un Cm una de les quals té una longitud de 20 Cm totalment horitzontal. Serà l’única formació que podrem veure aquests dies. Continuant per aquesta galeria observo un forat a l’alçada dels peus que condueix a una petita estança, el sostre es molt baix i hi ha molt fang, així que decideixo deixar-la per a més endavant. Continuo avançant, el camí es fa ascendent i comença a eixamplar-se, de sobte diviso unes petjades recents al terra. Les segueixo i em trobo una saca. Una saca? Però si es la meva! Efectivament la galeria surt just al punt d’avituallament. Retrocedeixo per on he vingut i comunico la troballa als companys. Ja han acabat de quadrar les poligonals i en Joan ve cap on em trobo. Junts recorrem de nou la galeria i faig una filmada a les excèntriques, no trigarem massa en atansar-nos cap a l’altre banda.


A diferència de l’altre costat ara el terra es ple de lloses soltes i punxegudes, cal vigilar molt bé on es posen els peus. Seguint la direcció del reguerot el sostre es va fent baix i s’intueix un terreny molt inestable, a més no sembla que tingui continuació, en canvi per l’esquerra si que segueix tirant una galeria que no es veia des de l’entrada, decidim seguir-la, a uns dos metres trobo una fita i una finestra que comunica amb la galeria principal, algú ja ha estat mirant per aquí, però amb tot això percebo una corrent d’aire, intento seguir-la per un meandre estretot que tira avall, extremant les precaucions m’hi poso a dins.

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo