Campanya 2009 - Capítol 2

L’S1

L’S1 o Sima de Soaso es una cavitat que s’obre al capdamunt d’una tartera i enmig d’una esquerda estreta a uns 15 min. del campament. Aquest avenc es un dels més importants de tot el sistema, ja que es la via principal d’accés a bona part de les galeries i col•lectors, és la manera més ràpida i directe d’arribar a la major part de la xarxa. A més des d’aquesta entrada es pot realitzar una travessa de -1179 metres de desnivell, encara que, cal advertir, que és d’una dificultat extrema. L’S1 no es la única entrada al sistema, però per les seves característiques i ubicació és la que resulta més idònia per als diferents atacs.

Aquest avenc seria l’objectiu de l’equip en que jo hi formaria part. Com que dels cinc components nomes un hi havia estat decidim fer una visita ràpida per la tarda i així començar a familiaritzar-nos-hi. El grup el formem en Christian, l’Edu, l’Andriy, la Nastya i jo.

Comencem l’ascens per la empinada tartera i de seguida esbufeguem com si ens faltes l’aire, no en va ens trobem a una alçada de 2400m. Els darrers metres de tartera son molt empipadors, un pas endavant i dos enrere, rocs que cauen, patinades, amb tot això aconseguim arribar a una petita grimpadeta que condueix a l’entrada de l’avenc.

Un petit replà amagat dona pas a una esquerda que no fa més de 1,5 metres d’alt per 50 cm. d’ample. A l’acostar-se es nota una forta fredor i corrent d’aire. En Christian passarà el primer. Només entrar l’esquerda segueix una desena de metres amb unes dimensions força incòmodes on a sobre s’ha de fer ramonage. Seguidament accedim a una saleta on ajudats per una corda descendim fins a un munt de glaç acumulat. De moment les dimensions no son massa grans i anem descendint diferents ressalts i estretors. En un d’aquests ressalts veiem una corda que s’alça cap amunt, es una via ascendent que intenta connectar amb les boques superiors de S1. Serà important recordar això per no despistar-nos i agafar aquest camí al sortir de l’avenc.

Un ressalt més i una espècie de tartera ens condueix a un meandre estret on veig que s’han aturat en Christian i l’Edu. En Christian no esta molt segur d’on es la continuació, l’únic pas que troba es un pou molt estret i profund on no hi ha cap corda instal•lada, ens pregunta als demés si veiem algun lloc on pot continuar, però no, ha de ser per allí. M’atanso al punt en qüestió i veig que allò te molt mala pinta, ens trobem en un meandre desfondat que ens obliga a estar en constant oposició, sense cap mena d’assegurança i a sobre el camí tira avall per un pou d’uns 10 metres que s’ha de baixar... desgrimpant? Dic que no pot ser, si s’ha de baixar per allí caldrà posar una corda. En Christian es disposa a baixar. Tot just fa l’intent quan crida – ¡Ya he encontrado el camino! – Els demés no entenem res però veiem que desapareix entre la roca.

El truc es trobava en una petita galeria amagada just després del pou, cal fer una sèrie d’equilibris per poder arribar sense caure-hi i resulta força empipadora de passar ja que a sobre venim d’un ramonage, uns metres mes i per fi podem tornar a estar de peu. Ens trobem al primer pou de la cavitat. Espero el meu torn i començo a baixar per les velles cordes instal•lades permanentment. Arribo al primer fraccionament i observo l’estat deplorable en que aquestes es troben, els nusos estan molt comprimits i les orelles aixafades als maillons mig rovellats. Mentre baixo penso que potser, caldrà canviar aquest tram.

Un ressalt més i ens trobem de nou en un meandre com el que ja hem passat. Es molt estret i gairebé no em passa el casc, afortunadament trobem una corda que ens fa la progressió més segura... en teoria, ja que els amarratges a la paret estan força rovellats. Descendim per un pou molt estret que condueix a un replà on ens podem agrupar tots. En aquest punt comencen a aparèixer degotalls i senyals de cavitat activa, un petit soroll d’aigua i arestes esmolades a les parets despullades sense formacions. La saleta on ens trobem es, de fet, un balcó cap a un dels pous més llargs de tot l’S1, per continuar un passamà travessa una espècie de pas de 40 cm d’ample que ens obliga a fer forces filigranes.

En Christian ho intenta varies vegades sense èxit, saber que tens un pou tan profund a sota fa que vagis amb molt de compte. Finalment passo jo al davant i supero el pas sense problemes. Un petit descens de 10 metres em condueix a un fraccionament volat d’on penja la corda quedant ben centrada al pou, faig la maniobra de canvi observant la rigidesa de la mateixa, penso que allí fa molt que no es penja ningú, l’estat es bastant dolent, un pel desfilada i molt bruta de fang, segons sembla només té dos anys d’antiguitat, pel que no hauria d’haver problema, però ben bé sembla que en tingui vint i em recorda molt a les cordes que varem trobar a “Los Agustinos” el 2007.

Deixant enrere les manies començo el descens, la rigidesa fa que no pugui avançar de manera constant i tinc que donar corda manualment, la baixada es tant irregular que gairebé em peten les dents de les continues estrebades que dono, enfoco el llum potent cal al fons i veig el terra bastant lluny, el pou deu fer uns 60 metres. Uns minuts més i aterro sense incidents, la base del pou es rodona i el descens just pel centre espectacular. Crido lliure i ràpidament baixen els dos Ucrainians.

Segueixo davant del grup, ara per una rampa inclinada que ens porta de nou a un altre pou d’uns 20 metres, sembla que aquí la corda no ha patit tant, però la constant caiguda de pedres ens obliga a extremar les precaucions. Ara ens acompanya un constant soroll d’aigua que regalima per algun lloc, un cop a baix diviso un nou meandre amb una estranya instal•lació que fa entreveure que no serà fàcil de passar. Es com un reguerot profund creat per l’aigua, s’ha de passar amb un peu a cada banda fins al punt mes alt on ja et pots assegurar i muntar el davallador. Miro cap avall i no sembla un pou massa profund, però es molt estret. Ja tinc la Nastya darrera meu i sembla que en Christian ha aconseguit passar l’estretor del pou llarg, així que em disposo a baixar.

Col.locant el cap de manera correcte intento que el casc no es quedi travat, el pas t’obliga a adoptar una postura totalment egípcia, observo que haig de separar-me lateralment amb els peus per passar per un lloc mes ample, es nota la roca pressionar per davant i darrere del meu cos com si fos un entrepà humà, afortunadament es ben llisa i evita que s’enganxi cap part de l’equip, quelcom que seria força aparatós.

Tot i l’aspecte malèvol del forat he passat força bé, ràpidament baixen l’Andriy i la Nastya i una grimpadeta ens condueix a un nou pou, devem estar a uns 120 metres de fondària. Començo a notar el cansament i comunico als meus companys que per avui ja en tinc prou, la parella d’ucrainians accepten tirar enrere mentre en Christian es baralla amb el pas estret, li comuniquem la nostra decisió i al mateix temps opta per no passar el pas, diu que es massa estret per ell, la seva constitució corpulenta li esta jugant una mala passada. Traient-li importància al tema tirem amunt. Ja hem pogut fer un tast del que ens espera els propers dies, una cavitat molt freda, però també amb constants passos incòmodes que suposen una pèrdua de temps i energies. Això és Arañonera!.

Continuarà...