Campanya 2009 - Capítol 1

Aquest es el primer capítol del meu resum personal de la campanya d'aquest estiu a Arañonera. No es aquest un document on hi figurin topografies ni dades tècniques de cavitats. Simplement es el meu diari personal sobre la experiència, realitzat des d'un punt de vista totalment subjectiu i prestant especial atenció a les persones i les vivències. Tampoc he volgut crear un document de divulgació sobre Arañonera, sols un text distret i interessant sobre exploracions espeleògiques.Espero que us agradi.

Algunes dades i noms poden haver-se modificat per evitar el saboteig de cavitats perpetrat en aquesta zona per alguns grups.


Introducció:

Tot i disposar de diverses alternatives, aquest any he decidit participar en una de les campanyes de major envergadura que tenen lloc al nostre país, aquest es el campament internacional organitzat per l’Espeleoclub de Gràcia a la serra de Tendeñera (Huesca).

L’expedició d’aquest any comptava amb representants vinguts de diferents punts d’Europa: Ucrainians, Lituans, i també de Madrid i Barcelona, en total gairebé una trentena de persones mobilitzades.

Els objectius de la campanya es centraven en tres cavitats principals, dues de les quals es troben en exploració en una determinada profunditat. La tercera es l’anomenat “S1”, la principal porta d’entrada al sistema subterrani. Per a dur a terme la tasca es preveia la creació de dos campaments, el principal situat a la zona de Soaso que serviria de base per als treballs a l’S1 i a l’S7, i un segon campament avançat al sector Bachesango situat a unes dues hores a peu del campament principal i ubicat en una zona on es preveien efectuar tasques de prospecció.

L’arribada:

Mentre creuem el Llobregat a Martorell i amb un anglès macarrònic, intento explicar les excel·lències del nostre país a una parella de ucrainians que venen amb el meu cotxe, ens entenem força bé i preveig que això serà el principi d’una gran amistat. Fa molta calor i el cotxe va ple a vessar, no anava tan carregat des de l’aventura de Picos de fa dos anys. Tres hores i pico de trajecte ens traslladen a Torla, comença a fosquejar i la temperatura ja es més confortable. En Jordi, que ens acompanyava amb el seu cotxe s’atura enmig del poble posant-se damunt la vorera, imito l’acció mentre veig que baixa i saluda a algú. Es en Pedro, recent arribat de Madrid i amb l’experiència d’unes quantes campanyes, l’acompanyen dues persones mes, son la Laura i en Mindaugas, dos espeleòlegs lituans que també formaràn part de la nostra expedició. Fetes les presentacions ens disposem a aparcar els vehicles en un millor lloc i anem a sopar.

Al bar es presenten la resta de participans que ja han arribat, tots ells de Lituània. Maria, Irka, Irena, Simonas, Giedrins i Vidmantas. Aquests dos darrers amb una grossa càmera fotogràfica ja van fent retrats de tothom de la taula. Presentacions i fortes abraçades amb en Pedro, es el retrobament després de tot un any. Un cop sopats i intercanviats els primers comentaris ens dirigim cap a Santa Elena, on un petit refugi cedit ens permetrà passar la nit. La combinació de cotxes es un pel estranya, ja que segons sembla els vuit lituans no caben en el seu propi cotxe, em pregunto com s’ha han fet per venir.

Agafo el sac, la màrfega i la càmera de vídeo i pujo pel petit caminet que condueix a la casa. Es tracta d’una barraca en no gaires bones condicions, plena de pols, però que servirà per a passar una nit. Al pis de baix una taula amb espelmes i una mica de menjar. Al pis superior unes fustes a terra i prou. Posem tots els sacs alineats i baixem a fer un petit ressopó. Nomes entrar em trobo amb una ampolla de cervesa a cada mà. Quin ressopó!

De bon matí recollim i tornem als cotxes, avui serà un dia molt llarg. Ràpidament ens desplacem cap a Linás de Broto, on l’helicòpter ha de recollir tot el material i des d’on posteriorment, emprendrem la marxa cap al campament. L’horari es molt just hi ha molta feina per fer.

El camp d’aterratge es una gran explanada a les afores del poble, el grup de lituans ja hi ha arribat i estan fent un escampall descomunal de saques i motxilles. Uns quants aprofitarem per anar a esmorzar.

L’Andriy i la Nastya son una jove parella d’espeleòlegs recent arribats d’Ucraina després d’un llarg viatge de 3 dies en autocar, tot esmorzant m’expliquen que tenen un nen de 9 mesos que s’ha quedat amb els avis mentre participaven en aquesta expedició. No han estat menys els lituans, la meitat dels quals ha vingut amb cotxe des de Lituània! La resta han anat amb avió fins a Girona, han hagut de fer dos viatges des de l’aeroport fins a Torla per poder transportar-ho tot. Ara entenc com és que no hi cabien.

Passen les hores i hem d’anar a buscar més material a un magatzem, organitzar-ho en cistelles, i separar el material dels dos campaments. Afortunadament no triguen a arribar reforços, son en Jaume, l’Evaristo, en Christian, l’Edu, la Consol, i en Jordi M. Tots ells de l’Espeleoclub. Sota el sol abrasador la feina comença a avançar.

Son quarts de dues. Un grup ja ha començat la pujada a peu cap al campament, ha d’haver-hi algú per poder desenganxar les cistelles. En total gairebé 3000kg de material que es pujaran a 2300m. Tot i que representa la major despesa de l’expedició, el trasllat del material amb helicòpter es un avantatges important, ja que això ens permet disposar de mes comoditats al campament, i en conseqüència es veu reflectit en els resultats.

Tots els farcells de saques estan preparats. Arriba l’helicòpter i amb 4 viatges es puja tot el material. En el darrer viatge en Jaume pujarà a la cabina juntament amb els ous, la meva càmera de vídeo i més material sensible. Serà l’únic que es podrà estalviar la caminada. Amb la feina feta és hora de menjar una mica i disposar-nos a emprendre la pujada. El cel s’ha ennuvolat i ens preocupa que acabi plovent, serà qüestió de no perdre el temps.

Varis quilòmetres d’una pista molt malmesa condueixen al final de la vall de Sorrosal, a partir d’aquí haurem de seguir a peu. Sense gaire pes i amb la panxa plena sembla que no ha de ser massa costós pujar els 600 metres que ens separen del campament. Tanmateix el cel està ben negre i divisem algunes tempestes a l’horitzó, decidim començar l’ascensió.

Dues hores de camí i comença a ploure tímidament, fa vent i fred i recordo que el meu gore se’n ha anat amb helicòpter, intentem accelerar el pas tot creuant una tartera, segons en Jordi no falta massa, però veig que la boira baixa i dubta sobre el camí a seguir. Pocs minuts després creuem una clapa de neu, la boira es espessa i em confirma que ja quasi hi som. Al creuar un immens bloc de pedra entaforat a la canal diviso una tenda a un prat proper. Ja hem arribat.

El campament de Soaso es troba en un balcó natural que té excel·lents vistes envers tota la vall. Es un dels pocs indrets plans que trobem a la zona i està envoltat per unes espectaculars cingleres de roca calcària on s’hi veuen clarament algunes cavitats. A l’arribar, la tenda menjador ja esta plantada i la cuina quasi organitzada pel Jaume. Vol ploure i ens afanyem a plantar les nostres tendes, tot just treure la meva de la funda esclata un tempesta que ens obliga a fer el que podem. I amb la violència que tot havia començat quan tot just acabo de posar la darrera piqueta deixa de ploure com per art de màgia. No podem evitar deixar anar algun mot malsonant mentre alguns riuen per la còmica situació que hem viscut.

Es fa fosc i es nota el cansament de tot el dia, una sopa calenta i a dormir, demà començarà l’aventura.


Continuarà...