Campanya 2009 - i Capítol 8

Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia...

Continuació:

Dos-cents metres galeria endavant hi ha un espai pla i sec que havia servit als ucrainians per aixoplugar-se durant la crescuda de feia uns dies, aquí s’havia muntat un campament l’any anterior. Allí es va quedar la seva manta tèrmica, simplement volia recuperar-la. Ràpidament tornem al punt d’avituallament, mentre ella s’intenta escalfar jo li preparo un te calent. Veient el seu estat m’adono que no hem tingut una bona idea, el més prudent hagués estat començar a pujar, en canvi haurem d’estar esperant allí una hora.

El te es a punt, la noia ha fet un punt calent i ha posat una espelma a l’interior. Li dono el te amb l’esperança que reaccioni, encara tremola i em començo a preocupar seriosament pel seu estat. Jo tinc la roba interior seca, però no trigaré a agafar fred, la temperatura no deu superar els 5 graus. No m’ho penso dos cops i trec la meva manta per fer-me el punt calent, m’hi cobreixo amb el casc entre les cames i dono canya al carburer, una agradable sensació de calor m’envaeix en cos. Constantment intento donar conversa a la Nastya, li comento que si no aconsegueix escalfar-se haurem de començar a sortir, em preocupa enormement que la cosa empitjori.

Son tres quarts de nou i encara no han tornat, tot segueix igual, em costa entendre la Nastya, però confio en la seva experiència. Em sembla que no s’ha escalfat massa, jo mateix començo a notar el fred tot i ser dins el punt calent. M’aixeco i m’hi acosto.

Els llums de leds en substitució dels carburers ha fet que que els espeleòlegs perdin una font de calor per escalfar-se, per tant es molt important dur una espelma, tanmateix la trista espelma que porta la noia no la esta escalfant massa, li ofereixo el meu carburer i veu a l’instant que resulta molt més eficaç. Decidim canviar el sistema i ens col·loquem tots dos junts tapats amb les mantes compartint el carburer. Ara el punt calent resulta molt més efectiu i afortunadament ha deixat de tremolar. Al cap d’uns minuts diu que ja es troba millor.

Es un quart de deu. No han tornat. Sembla que la he convençut de començar a pujar, tanmateix pactem esperar fins a dos quarts. Conversem sobre les al·lucinacions que tenen els espeleòlegs en algunes circumstàncies, el silenci permanent de les cavitats fa que el nostre cervell imagini sons que no existeixen. Ella explica que quan algú té hipotèrmia veu fantasmes, li prego que si en veu algun, m’ho digui immediatament!

Enmig d’aquesta conversa m’ha semblat sentir una veu, però podria ser perfectament una al·lucinació. En canvi ella també l’ha sentida, esperem un temps en silenci i efectivament, ja venen!

M’alegro que tot hagi sortit bé i m’afanyo a preparar les coses per l’ascens. Expliquen que han pogut baixar el pou, recorrer unes galeries i arribar a una espècie de “llac” o sifó terminal. Així doncs l’exploració de la galeria ha quedat gairebé complerta.

Sense perdre temps comencem l’ascens, tot i el cansament i les emocions viscudes pugem ràpidament superant totes les estretors sense problemes. A dos quarts d’una ja som tots a la boca. Ha estat una exploració de més de dotze hores. Amb calma retornem al campament on ens espera en Jaume amb el plat calent a taula, tot un luxe.

El final.

Avui fa sol, per fi hem deixat enrere els dies de tempesta i podem assecar i netejar la roba, amb la darrera exploració jo ja poso punt i final a les meves visites a l’S1, confiant que l’any vinent podré tornar-hi i dedicar més temps a l’exploració de la misteriosa esquerda desconeguda. Pel que fa a la resta de companys, el dia següent entraran de nou l’Andriy, la Nastya i en Raúl per retirar part les cordes instal·lades. També entraran tres membres més, recent arribats, amb la intenció d’efectuar un atac ràpid i baixar a 1000.

L’equip de lituans també ha tornat després de passar forces dies dins la seva cavitat. Ens queixem de la duresa de l’S1, però es veu que l’S7 tampoc està lliure de dificultats i hi ha un meandre que requereix una hora per travessar-lo. No saben si han connectat, però han arribat a una profunditat de gairebé -500m! amb la descoberta de galeries amb formacions espectaculars, quelcom inèdit a Arañonera

Sense dubte Arañonera es inacabable, hem viscut unes setmanes plenes d’emocions que ja estem ansiosos de repetir, queda un darrer esforç per recollir el campament i un pausat retorn cap a la civilització. S’han obert nombroses incògnites que atacarem els propers anys, però el millor de tot es que hem compartit grans experiències i afermat grans amistats, que al cap i a la fi, es el que compta.

Fi

Vull agraïr a l’Espeleoclub de Gràcia l’organització del campament i especialment a en Jaume Ferreres la seva tasca de vetllar pel benestar de tots els assistents, sempre a punt, independentment de la hora que fos, amb el plat a taula. Moltes gràcies per tot.

Foto dels assistents al finalitzar la campanya. D’esquerra a dreta: Jaume, Marco, Nico, Andriy, Nastya, Maria, Jordi B, Irka, Simonas, Marc, Christian, Raúl, Xavi, Irena, Mindaugas, Giedrins i Laura. Foto: Vidmantas.

Explorant l'S1

Ens plau presentar-vos una mostra prèvia del documental: Explorant l'S1. El rodatge del qual ha tingut lloc al sistema d'Arañonera durant aquest estiu i que ja es troba a la fase final de producció.

Explorant l'S1 es un documental que ens mostra com es treballa a grans profunditats, quines dificultats hi ha, què s'hi troba i el més important: Què se sent al arribar a un lloc on no ha estat mai ningú abans? Es tracta d'un treball que ens ensenya, d'una manera real, les experiències dels espeleòlegs, dins i fora la cavitat.

El documental ha estat produït íntegrament en Alta Definició i compta amb imàtges històriques cedides per Espeleoclub de Gràcia com la connexió del famós T1 amb Santa Elena, però també documents inèdits d'exploracions a Arañonera rodats en 16mm durant els anys 80. Tot plegat ens permetrà viure de primera mà l'aventura de les exploracions subterrànies.

La presentació està prevista pel mes de Novembre.

Campanya 2009 - Capítol 7

Continuació:

Tocaven quarts de dues quan la parella apareixia per la tartera, cansats i mullats fins als ossos, però sans i estalvis. Durant la tempesta han patit una crescuda d’aigua a l’interior. Això els ha obligat a esperar quatre hores a -250 fins que les condicions han millorat. Comenten que al no conèixer el funcionament hídric de la cavitat han passat molta por, en Jaume explica que no hi havia perill, simplement l’aigua s’escola pels pous principals impedint l’ascens, les galeries son llocs segurs i cal esperar una mitjana de dues hores per que el sistema dreni tota l’aigua.

El dia següent el dedicarem al descans, ningú te ganes de fer res, fa fred i no para de ploure, es un bon moment per a començar a preparar les topografies dels pous explorats.
Serà una tarda llarga de pluja i fred. Afortunadament arriben reforços, ja tenim aquí en Jordi B acompanyat d’en Raúl, que recent arribat de Madrid s’afegirà al nostre equip de l’S1.

El segon atac.

Hem tingut 12 hores ininterrompudes de pluja i tempesta, però sembla que la cosa ja millora. Avui tornarem a atacar l’S1. L’objectiu es baixar el pou descobert a la darrera exploració i intentar proporcionar un camí alternatiu a les estretors que han de superar els ucrainians cada vegada, també volem topografiar tot el que s’ha descobert.

Un cop mes remuntem la tartera cap a l’estreta boca, ens equipem i comencem el descens. Al haver passat varies vegades per les estretors ja coneixem com hem de realitzar cada pas i la progressió s’efectua amb més lleugeresa que els primers dies. Sense incidents arribem al pou que es va quedar pendent de canviar-ne la corda, aquest cop tenim tot el que falta, taladro, broques i espitador, així doncs l’Andriy no dubta en posar nous anclatges i retirar la vella corda. L’operació porta força temps i l’espera ens fa agafar una mica de fred, però aquest esforç ens permetrà superar l’obstacle amb més seguretat, cosa que agraïm tot l’equip.

Un cop al fons organitzem els equips. L’Andriy i la Nastya aniran al sector de galeries inferiors per topografiar, i en Raúl i jo tornarem al pou misterios descobert uns dies abans i intentarem baixar-lo. Acordem que si pel que sigui no ens trobem, la hora límit per començar a pujar a la superfície seran les 9 del vespre. Dit això cadascú empren la seva direcció, ben aviat perdem la parella de vista i ens escolem per l’estret meandre en direcció al pou desconegut.

La capçalera del pou ofereix diversos anclatges naturals d’aparença força ferma, així que no dubtem en lligar-hi la corda. Prenc la iniciativa i començo a baixar la curta rampeta fins a la vertical, llenço la corda a baix i m’atanso a mirar. El que arribo a veure es una profunditat no superior a uns 20 metres, es divisen una sèrie de blocs molt grans i una base irregular. La sortida no es massa bona i proposo provar-ho per l’altre banda d’una grossa columna que separa la rampa en dos. Remunto i recupero la corda, però per desgràcia s’ha enganxat, m’atanso per mirar què passa i efectivament, d’una manera incomprensible s’ha fet un bunyol en l’únic sortint de roca que hi ha a mig pou. Tot i els esforços per desfer-lo la cosa cada vegada empitjora, caldrà baixar.

Cedeixo el meu lloc a en Raúl que es disposa a instal•lar i baixar la corda. Comencem a sentir veus provinents del pou, però no veiem cap llum, en Raúl intenta trencar amb el martell una punxa esmolada que podria segar la corda, durant aquesta acció es desprèn una pedra i cau pou avall deixant-nos perplexes, això no fa 20 metres!. La pedra ha anat rebotant per diferents parets fins a caure a la llunyania, en Raúl afirma que el pou ha de tenir almenys 60 metres. També de lluny un crit ens alerta que anem en compte, els ucrainians son a baix. No portem material suficient per baixar aquest pou, però intentarem arribar als blocs que divisem des de la capçalera.

Una vegada muntat el natural, en Raúl baixa la vintena de metres que ens separen de la base. El que pensavem que era un pou net de connexió resulta ser quelcom més complex.
Els blocs que veiem al fons, son parts despreses d’una immensa esquerda horitzontal que travessa el pou. L’espai no es massa apte per transitar-hi i més aviat sembla un quadre surrealista del Dalí on hom ha d’estudiar la manera de desplaçar-se. Cap a una banda l’escletxa sembla que es tanqui, per l’altre no es veu la fi, mentre que més avall segueix un profund pou del que no en podem divisar el fons.

En Raúl fa estona que intenta comunicar-se amb l’Andriy a base de crits, sentim les seves veus ressonar per tota la cavitat però no els veiem ni adivinem d’on venen, tot plegat es ben desconcertant. Finalment els sentim més a prop, en Raúl no para de preguntar si veuen la seva llum, i ells contesten que si, en canvi nosaltres no podem veure la seva, creiem que es troben en un nivell inferior i això ens fa pensar que aquest sector de la cavitat es bastant més complex del que pensàvem.

Al cap d’una estona en Raúl decideix tornar a la capçalera, on em trobo jo, recollim la corda i ens disposem a baixar pel camí dels ucrainians a veure si podem aclarir una mica la morfologia de la cavitat.

El pou del “transbordament” només baixa uns 15 metres més que el seu bessó, el fus que tira amunt es espectacular. De la base surt un estret meandre que, segons les explicacions de l’Andriy i la Nastya es la continuació. Avanço lentament notant que les parets es van apropant cada vegada més. Ara entenc perfectament per què volien trobar un pas alternatiu, això es endiabladament estret!. Les parets estan untades de fang i no parem d’arrebossar-nos a mesura que avancem. Arribo a un pas especialment estret pel que quasi no em passa el casc, per un moment dubto si estem prenent el camí correcte, el pas obliga a efectuar contorsions enmig del fang i avançant en tot moment de costat, no puc veure on em poso, sols desitjo que això no segueixi així per molt temps.

De sobte sentim uns crits provinents del fons de la galeria, pregunto si es per allà, lamentablement em responen afirmativament, així que no em queda més remei que continuar. Al cap d’una vintena de metres un gir sobtat a la galeria permet avançar amb més facilitat, uns metres més i trobo un ressalt de dos metres, a baix m’esperen l’Andriy i la Nastya.

Un cop retrobats tots fem un balanç de la situació. L’ Andriy s’ha quedat en un pou que vol inspeccionar, però lamentablement necessita algú que l’ajudi ja que, segons sembla es força perillós, per altra banda la Nastya té molt fred, té tota la roba interior mullada i esta patint les conseqüències del fred de la cavitat. L’Andriy té molt d’interès en baixar el pou, per tant decidim que l’acompanyi en Raúl, mentrestant la Nastya i jo anirem al punt d’avituallament i els esperarem per si tinguessin algun problema i necessitessin ajuda. Pactem que hauran de fer la tasca en una hora. Son les vuit, a les nou com a màxim haurem de reunir-nos de nou.

Dit això la Nastya comença a pujar mentre jo els veig allunyar-se per l’estret meandre. Ràpidament remuntem el pou fins a la galeria principal, però em diu que cal anar al campament hongarès a buscar nosequè, li costa articular les paraules i està tremolant. Té un principi d’hipotèrmia.

Continuarà...

Pobre Avenc de les Alzines

Fa uns dies, i després de fer una visita al conegut avenc de Can Sadurní, decidirem d’apropar-nos a veure les boques dels avencs de les alzines. Feia anys que no m’acostava aquesta zona, en concret des del 2004.

Al dirigir-nos a l'avenc de les alzines ens va sorprendre la imponent excavació que s'ha realitzat al seu voltant. Un forat de varis metres de fondària i una amplada considerable es troba situat tocant a una de les boques. A més aquesta excavació ha estat feta clarament amb algun tipus d’excavadora que ha traçat un camí fins a la boca.

Com ja s'havia difós i publicat en altres blocs, en la dolina d'aquests avencs s'hi havien fet excavacions arqueològiques, però no pensavem que un cop finalitzades, es deixés l'entorn en un estat tan lamentable, ple de deixalles i restes de l'obra.

Fixeu-vos en la imatge del google earth on es pot veure clarament la magnitut de l'obra:

Aprofitant la visita vam realitzar un petit video del lloc, crec que sobren les paraules:

Campanya 2009 - Capítol 6

Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert...

Un món diagonal.

Molt soroll per no res, finalment quatre gotes han estat el resultat de la imponent tempesta del dia abans. En Jaume s’havia retirat a la tenda i apagat els llums, però afortunadament tot estava al seu lloc quan varem arribar.

Avui toca moviment de personal. L’Edu i en Joan marxen cap a Barcelona. A la resta ens esperen noves tasques.

Al campament de Bachesango s’han quedat sense queviures, i han demanat si podem fer un viatge per a portar menjar. En Christian s’ha ofert voluntari i jo també m’hi apunto. Passarem una nit allà i així coneixerem les tasques que s’hi fan.

En Jaume ha preparat llaunes i sobres per portar al campament. Les carreguem a la motxilla i de seguida noto que serà un camí molt llarg, el pes es considerable.

Bachesango es troba tres valls en direcció oest. Aquella zona esta menys explorada i s’hi realitzen principalment tasques de prospecció. Degut a la distància (2 hores) es va optar per a fer-hi un camp avançat. El camí transcorre flanquejant tarteres i rasclers a ple sol, la calor es intensa i ens hem d’aturar constantment per descansar del pes que portem a sobre. De tant en tant una marmota es creua pel nostre camí.

Comencem a tenir gana i afortunadament ja som al segon coll, el campament es a 15 minuts. De sobte apareix una figura blanca per damunt d’una roca, és l’Evaristo.

Amb ell com a punt de referència no triguem a arribar-hi i descarregar tot el pes. Després d’uns minuts de broma l’Evaristo ens convida a acompanyar-lo a la zona de les exploracions situada sols a 15 minuts d’allí.


El petit campament es troba a l’únic lloc mínimament pla que hi ha en tota la zona. Aquest es un món en diagonal, per fer qualsevol desplaçament, cal pujar o baixar, caminar de costat, superar punxegudes roques, de vegades fins hi tot es perd l’equilibri per no tenir el punt de referència d’un lloc pla.

Les tasques al campament son bastant relaxades, aquí en combina un dia d’exploració i un de prospecció per l’exterior. La principal tasca d’exploració es troba en una cavitat que ja ha superat els 100m de desnivell i continua tirant avall. La resta de temps es dedica a efectuar una sistemàtica recerca per les rodalies del campament, on es tenen localitzades quasi una cinquantena de boques de cavitats inexplorades.

L’Evaristo ens condueix cap a una petita boca, a l’interior es troben tres dels lituans que estan realitzant-ne la topografia. Aprofitem l’espera per menjar una mica. Un cop finalitzen la tasca, apareixen pel petit forat la Maria, la Laura i en Mindaugas, busquem una ombra per refrescar-nos i seguidament remuntem una mica la llomada fins a un sector on explorarem nous forats.

Ens trobem en un rascler força descompost al peu d’una llarga tartera, per tot arreu hi ha forats, boques grans i petites, escletxes, caos de blocs... I el millor es que tot esta inexplorat!. La tasca de l’equip consisteix en comprovar si tiren, la majoria son avencs de pocs metres o sense continuïtat, d’altres els obstrueix un dens tap de gel. Mentre en Christian desgrimpa per un estret forat, a pocs metres l’Evaristo col•loca un spit. Seguidament en Mindaugas es vesteix i comença el descens. La cavitat que van a explorar té una boca d’uns 8 metres de diàmetre, rodona i amb un munt de glaç a una profunditat de 12 metres, per les rimaies laterals del tap s’intueix una continuació, però caldrà baixar per comprovar-ho. Ell i la Laura ja son a baix, revisen tots els racons i res, no continua. Acte seguit realitzen una topografia de la part explorada i cataloguen la cavitat. Tot plegat resulta força emocionant, pot no aparèixer res, però també un avenc de primer ordre mundial! Aquesta és sens dubte una de les tasques més interessants de l’espeleologia.

Els temps està empitjorant i comença a ploure, en Christian i jo tornem al campament per aixoplugar-nos mentre ells retiren el material i visiten un altre forat proper. La tempesta empitjora i comença una forta pedregada que ens obliga a amagar-nos sota un improvisat tendal que fa les de cuina, en aquest moment es quan trobem a faltar les comoditats del campament de Soaso.

Afortunadament les tempestes passen ràpidament i ben aviat gaudim d’una treva per assecar-nos, tot l’equip ha tornat al campament i ens disposem a preparar el sopar. La cuina està instal•lada en una escletxa que també serveix de petit rebost. Un sol apagat s’entreveu a través dels núvols amenaçadors. Aquesta nit aigua.

L’Evaristo s’encaixa al racó de l’escletxa i es posa a preparar un nutritiu sopar, sembla que hi ha gana, ja que els quatre lituans ja fa estona que volten per allà.

Una hora després tos gaudim d’un excel•lent plat de pasta i una estupenda companyia. El sol comença a baixar i la fresca de 2000 metres d’alçada es fa evident, preparem el sac a la tenda, petita per cert per als tres que hi dormirem, però serà suficient per una sola nit. Els quatre lituans es retiren a dormir i nosaltres observem els núvols negres que s’acosten.

Ja es ben fosc i jo em trobo dins del meu sac, sento de lluny l’Evaristo i en Christian parlar de temes transcendentals, de fons una banda sonora de trons els acompanya. De cop, i amb un to de veu alterat entren corrents a la tenda. Què passa? No trigo a notar la resposta.

Per un moment sembla que ens trobem enmig d’un huracà, fort vent i aigua a manta, la tempesta elèctrica es considerable i intensa, els llamps i trons van tan seguits que no podem associar a quin correspon cadascun. Tots tres ens trobem enxubats en aquella petita tenda ben alerta per si hem de sortir nedant, afortunadament el lloc ens manté protegits i el rascler del voltant canalitza ràpidament l’aigua cap a les cavitats. Tot hi així noto com circula l’aigua per sota la tenda. Em pregunto què deu estar passant a l’altre campament.

La tempesta que mai s’acaba.

Després de la tempesta ve la calma. Ens despertem enmig d’un dia ennuvolat però que deixa entreveure que aguantarà unes hores. Decidim aprofitar la treva per recollir les nostres coses i tornar cap a Soaso. L’Evaristo ja torna a Barcelona, així que ens acompanyarà fins a mig camí. Els quatre lituans es quedaran encara més dies en aquest campament.

La tornada sense tant pes es fa més còmode i amb menys temps del que ens pensem ens plantem de nou al campament principal. A primer cop d’ull tot es al seu lloc, però en Jaume no triga a explicar les aventures de la nit anterior, on cinc persones van haver d'aguantar la tenda menjador per evitar que sortís volant. També uns bidons que estaven buits van sortir volant muntanya avall.

Afortunadament l’equip de vídeo es troba en perfectes condicions, però no puc dir el mateix de la tenda, està inundada i s’ha mullat la roba que tenia a dins. Com que no fa sol intento assecar-la a base de paper de cuina fins a fer-la habitable de nou.

La resta del dia serà ideal per a descansar i gravar núvols i paisatges. Els lituans han tornat després de passar uns dies dins l’S7, mentre que els ucrainians es troben de nou treballant a l’S1.

A les 4 de la tarda la cosa es torna a animar i una nova tempesta envaeix el campament. Curta però intensa. De sobte crida l’atenció un fort soroll d’aigua que no prové de les gotes que cauen, sortim encuriosits de les tendes i observem un meravellós espectacle natural. Per una de les parets que rodeja el campament cau una imponent cascada i forma tot un riu que passa entre les tendes. Tots aprofitem per immortalitzar el moment amb les nostres càmeres, tot i que no deixem de tenir present que dos companys es troben a l’interior de l’S1.

Son les 10 de la nit i no han sortit. El grup comença a estar preocupat, potser han tingut problemes amb l’aigua? Sopem mentre en Jaume ens tranquil•litza al•legant que encara es prudent esperar.
Son les 12 de la nit i anem a dormir, no han sortit. Si demà a primera hora no hi son, organitzarem un grup de rescat.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 5

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta que vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda)...

Continuació:

En Joan tampoc ho ha entès bé i reitera la seva interrogació. La noia repeteix. Es fa un silenci i ell contesta whatever you want ( la que vulguis ). Falsa alarma. La pregunta era what rope? (quina corda?). Minuts després ens trobem tots reunits de nou a la boca de la cavitat. Sembla ser que això de trobar dues cordes al mateix pou no els ha fet massa gràcia, però decidim treure importància a d’incident i baixem animadament per la empinada tartera fins al campament on ens espera una bona sopa calenta.

La travessa Foratín-Foratón

El matí del dia següent el dedicarem a recuperar forces, per la tarda decidim canviar lleugerament el pla de treball per realitzar una visita de caire més lúdic. La travessa Foratín-Foratón transcorre per la part més elevada de tot el sistema, té poca dificultat i es pot visitar en unes 4 hores entre anar i tornar.

Un equip de 6 espeleòlegs ens posem en marxa. L’aproximació transcorre per entre tarteres i valls situades a 2500 metres d’alçada, resultant en tot moment un passeig amb vistes estupendes. L’entrada es realitza per la boca inferior de la travessa, penjada en una paret i ben amagada hi ha la boca del Foratín, com bé diu el seu nom les dimensions son ben petites.

Un vent empipador ens acompanya mentre ens vestim i els primers components de l’equip van entrant. Un pou de 15 metres de petites dimensions i força corrent d’aire condueix a una sala on comença la galeria. Tota la travessa transcorre de manera pràcticament horitzontal, entre blocs, grimpades i passamans, sols en un parell de punts haurem de superar un pou. Aquesta llarga galeria té ramificacions que connecten amb el sistema principal, agregar aquestes galeries va significar augmentar el desnivell total del sistema fins a arribar als actuals 1349 metres.

El primer pou es, un cop més, un meandre estret vertical que cal superar, a partir d’aquí un parell de passamans ens condueixen a un nou ressalt de 20 metres que superarem mitjançant una corda fixa. La galeria adquireix en aquest punt un aspecte tètric d’esquerda amb sostres molt alts i constants caos de blocs. Un cop superat el pou de 20 metres resseguim un còmode meandre en sentit ascendent que ens condueix directament al Foratón, l’entrada més elevada de tot el sistema.

El Foratón es una boca d’uns 10 metres de diàmetre ubicada en una zona plena de cingles i penya-segats, la vista es espectacular i tot el grup gaudim d’una estupenda posta de sol. Per aquest punt es per on teòricament haurien d’entrar els espeleòlegs que volguessin realitzar aquesta monumental travessa, encara que sembli mentida aquesta gesta ja ha estat realitzada, requerint, això si, un entrenament i preparació psicològica considerable, ja que no només consisteix a baixar, sinó que també cal remuntar en nombroses ocasions fins a 300 metres de pous.

Les vistes i la relaxant posta de sol ens tenen hipnotitzats, però es fa tard i és hora de tornar, una foto de grup i cap avall per on hem vingut.

Sortint pel Foratín s’ha girat la truita. El plàcid dia que feia a l’altre cantó s’ha transformat en una amenaçadora tempesta. Fa molt vent i a la llunyania es divisa una potent tempesta elèctrica. Les altes parets que tenim davant nostre apareixen com a monstres amenaçadors davant un constant llampegueig. Fan por. Ens vestim com podem empesos pel fort vent i emprenem la baixada guiats pels nostres llums davant la foscor tenebrosa que ha cobert tota la vall.

Protegits pel rascler escarpat que ens envolta el vent disminueix de força a mesura que baixem. Ens sembla perdre el camí, ara torna, d’un moment a l’altre hem de divisar el llum de la tenda menjador a baix de tot. Continuem el descens, si no fos pels llamps pensaria que ens trobem a una cavitat, la foscor es absoluta, i el campament continua sense aparèixer. Temem que potser un llamp hagi malmès el generador. El meu focus llarg ja arriba a intuir les tendes. Està desert.

Continuarà...

Campanya 2009 - Capítol 4

Supero un petit ressalt i em recolzo en un sortint de roca que es desprèn tot d’una peça, amb compte el poso a lloc segur, aquest es el senyal inequívoc que per aquí no ha passat mai ningú.

Continuació:

La galeria es clarament descendent i obliga a superar alguns ressalts bastant estrets. La fisonomia de la cavitat ha canviat radicalment, ara ens trobem clarament en un tub de pressió, el que fa pensar que mes avall puguem trobar la connexió, l’aspecte de la roca es diferent i destaca l’efecte anomenat “pell de lleopard” causat per una erosió característica de la roca juntament amb un enfosquiment de determinades parts. Recorreguts una vintena de metres la galeria s’eixampla, però continua amb fort pendent, els nombrosos sortints de roca proporcionen fortes preses, però cal comprovar-les primer per si cas. De sobte arribo a un punt on el pendent s’accentua una mica més, i a uns cinc metres per davant meu, com un fantasma aparegut en la foscor, hi veig un pou.

Per seguretat no ens podem acostar a la capçalera, ja que cal assegurar primer la rampa prèvia. Escoltem detingudament i sentim uns sorolls a la llunyania. Llancem un crit i rebem resposta. És l’Andriy, i hi ha connexió! Seguidament sentim com es posa a col.locar un spit.

Tot i que hem descobert que les galeries connecten, no sabem quina profunditat fa el pou ni si la connexió es directe, ja que la veu se sent bastant llunyana, en una propera visita haurem d’equipar-lo i baixar-ne.

Havent complert la primera part de la missió, retornem a la galeria principal. Tal com havíem concretat recollirem un dels equips d’espitar i ens dirigirem pous amunt per començar a substituir les cordes mes malmeses.

Entre els dos pous llargs tenim el passamà maleït, primer punt que cal assegurar. Ràpidament muntem el taladro i començo a foradar la roca, la idea es allargar el passamà fins a un lloc més segur que l’actual a la vegada que canviarem la corda per una més fiable. Finalitzat el forat retoco el mateix manualment i em disposo a col.locar la cunya. Quatre cops de gràcia per entrar ben bé l’spit quan de sobte l’aparell surt disparat cap a un dels costats. Acabo de trencar-lo.

L’acció ha tingut tan mala fortuna que el cargol trencat ha quedat dins, l’spit ha quedat inutilitzat de la mateixa manera que ho ha fet l’aparell, que necessitarà un recanvi. Aquesta situació ens impedirà col•locar cap mes spit en tot el dia d’avui. Però no ens rendirem tan fàcilment, afortunadament un ferm natural farà la mateixa funció. Haurem d’aprofitar els anclatges antics, per tant enlloc de substituir la corda la doblarem, obrir els mosquetons resulta impossible. Després d’una hora de maniobres, corda a munt i avall, i desfer mitja dotzena d’embolics he aconseguit l’objectiu: El passamà ja es segur.

Remuntem un parell mes de pous cap al proper lloc conflictiu. Dalt del primer em trobo de nou amb el famós pas estret que tant fa la guitza, de sortida la cosa es veu molt pitjor, cal arribar a un fraccionament i després desplaçar-se per un passamà força despenjat que va del pou cap al meandre superant la part més estreta. En aquests casos em sol funcionar molt bé la tècnica de la força bruta que consisteix en superar-se a base de músculs per sortir del forat i poder-me recolzar còmodament, en canvi trobo que no esta resultant tan fàcil. Començo a notar el cansament i el pes de la saca es esgotador, intento reposar-la fora del pou però no hi arriba, hauré de sortir amb ell penjant. Intento de nou amb totes les forces ascendir fins al replà i res, no aconsegueixo moure’m. Estic bloquejat.

L’espai claustrofòbic comença a ser asfixiant, cada vegada que giro el cap el casc toca a les parets i sembla que s’hagi de quedar encallat. Això produeix que la visió del meu entorn sigui molt limitada, veig a la dreta o a l’esquerra, però no em puc fer una imatge de com tinc situat el cos. Estic atabalat i no veig cap manera per sortir d’allí.

Decideixo fer un descans mental i relaxar-me durant uns minuts. En Joan ja fa estona que espera una vintena de metres per sota i pregunta si tot va bé. Responc afirmativament i em disposo novament a intentar-ho. Giro el tronc per encarar-me cap a la sortida i veig una cosa enganxada a l’arnes. És la corda del fraccionament anterior! Amb les estretors i la complicada maniobra s’ha enganxat fortuïtament en un dels mosquetons de reserva, ja podia anar tirant amunt! Alliberat d’aquest empresonament aconsegueixo sortir del forat per arribar, per fi, a un espai més ample i pla.

Arribem a la base del següent pou, que també necessita reformes, però poca cosa podrem fer. Sense espitador no podrem millorar-lo. Per tant decidim deixar el taladro i el material aquí amb la intenció de substituir-lo en una propera visita.

L’ascens transcorre sense incidents, arribem al darrer pou on se suposa que tenen que haver canviat la corda. Havent vist el que hi ha més avall, les cordes del principi no estan tan malament, tot hi així diviso un fil blanc que correspon a la que han posat en Christian i l’Edu. Lamentablement no han retirat la vella, quelcom que no arribo a comprendre, així que haurem d’anar en compte per no embolicar-nos amb les dues cordes.

Ens trobem a les gateres de sortida i ja fa estona que darrere nostre sentim les veus de l’Andriy i la Nastya, calculem que deuen ser a la base del darrer pou quan percebem que ens estan dient alguna cosa. Es la Nastya que parla, però es gairebé intel•ligible, en Joan, que es darrera meu li pregunta què vol, i ella repeteix amb la mateixa insistència. De sobte m’envaeix una sensació d’angoixa, m’ha semblat entendre please help (si us plau ajuda).

Continuarà...

Fotos: Raúl Redondo